Arxiu de l'autor: Toni

Més enllà de San Francisco

36011

FINALMENT, ENTRE LA BOIRA
(San Francisco, dijous 28 d’agost de 2008)

El taxista ha arribat puntual a casa. Només fa un mes que vivim ací, a Massalfassar, i encara no coneixem la manera d’eixir-ne fora d’hores. És un poble menut, prou més que Meliana, on tots tres –Marisa, Marina i jo mateix– vam nàixer i on hem viscut fins ara. Massalfassar es troba a deu quilòmetres mal comptats de la ciutat de València, direcció nord, però no disposa de línia de metro ni de parada regular de taxi. El tren de rodalia té poca freqüència, només un pas a l’hora. Ahir, fent-nos el te de mitjan vesprada al Cafè l’Infern –paret mitgera amb l’església parroquial!–, Oriol i Xon ens van passar el contacte d’un taxista de la ciutat que s’ha instal•lat, com nosaltres, en una de les urbanitzacions de nova planta que envolten el nucli tradicional del poble. Massa sort que hem tingut! L’Infern s’ha convertit en el nostre càlid centre d’acollida i d’informació municipal a Massalfassar.

En efecte, quan encara faltaven cinc minuts per a les sis del matí, el taxista era, com un clau, a la porta de casa. Hem eixit cap a l’aeroport per l’Eix de la Gombalda, direcció al by-pass que fa de circumval•lació de l’autopista A-7 al voltant de la ciutat de València i de la comarca de l’Horta. Abans de les sis i mitja ja érem a Manises, amb l’equipatge a punt per a la facturació i carregats d’il•lusions acumulades durant vora l’any en què hem preparat aquest viatge a Califòrnia. Poca broma! Califòrnia, el Golden State, ànima escindida entre l’aparador de Hollywood, d’una banda, i Silicon Valley i els negocis del silici i del microxip, de l’altra. Entre Los Angeles –“la més brutal de les ciutats nordamericanes”, segons Jack Kerouac, i San Francisco, bressol del Summer’s Love i pàtria literària de Dashiell Hammett. Un viatge esperat amb candeletes!

En el taxi mateix, gràcies a la ràdio, ens hem assabentat de la nominació oficial de Barack Obama com a candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units d’Amèrica. No és cap novetat, si bé ho mirem. La cosa estava ben embastada des de setmanes arrere. Però, en política, com en tants aspectes de la vida oficial, la realitat necessita un certificat d’autenticitat, un nomenament formal. Després de marejar l’electorat liberal durant mesos, els compromissaris assistents a la Convenció Nacional Demòcrata, que se celebra aquests dies a Denver, Colorado, han atorgat la seua confiança al senador d’Illinois per davant de Hillary Clinton. El camí cap al Capitoli d’aquest home d’arrels afroamericanes i elegància italiana no ha estat gens fàcil. Els Clinton tenen encara molt de poder acumulat en la rodalia del partit i en l’estructura mediàtica adjacent. El matrimoni Clinton forma part de l’establishment, tal com s’ha cansat de repetir el mateix Barack Obama durant la contesa amb la senadora de Nova York i digníssima senyora de l’antic president. Això, no ens enganyem, aporta molta influència i capacitat de maniobra. Els Clinton formen part de l’elit del poder, l’aristocràcia nordamericana, amb fortíssims ressorts de coacció. Però les raons finals de la democràcia són les majories demoscòpiques i no els interessos de les minories selectes. Contràriament, Barack Obama representa, com diu un dels seus eslògans preferits, l’esperança, llavor novella. Estèticament, a més, presenta, davant de l’electorat nordamericà i del món sencer, unes tonalitats no solament cromàtiques, que no són poc en un país on fa quatre dies l’esclavisme era permès com la cosa més natural. Barack Obama, vist des d’Europa, és un raig d’optimisme, un cresol de llum que s’encén a l’altra banda de l’Atlàntic, allà on es genera la visió del món que domina també en aquesta vora. Els americans es mereixen passar la pàgina de George Bush fill. Però l’Afganistan, l’Iraq, Cuba i nosaltres, també.

Ens hem desdejunat a la cafeteria de l’aeroport, pura alimentació de subsistència. Una llàstima, perquè el primer àpat del dia és el que solc fer amb més gust i atenció. Temps hi haurà de refer-se’n, que he pensat entre mi. Amb puntualitat alemanya, hem embarcat en un vol d’Spanair cap a Múnic, la capital de Baviera, l’aeroport de la qual constitueix un hub immens, nus de connexions planetàries d’un eixam d’aerolínies que teixeixen els nervis comunicatius del planeta. Des d’allí, hem volat directament a San Francisco en un avió de Lufthansa, còmode i amb un personal de tracte agradable. Hem preferit aquesta combinació de vols perquè volíem estalviar-nos els enllaços dins de territori nordamericà. No hi tenim bones experiències. Abans d’emprendre els vols, teníem al cos una por continguda, aquesta és la veritat. Encara no fa dues setmanes de l’accident d’un avió d’Spanair a l’aeroport de Madrid en què van perdre la vida més de cent cinquanta passatgers. Els accidents aeris són tan cridaners –sobretot a l’era de la televisió– que espanten fins i tot aquells que, com nosaltres, trobem un punt de plaer irresponsable en l’ús d’aquest mitjà de transport. Amb tot, fa feredat només de pensar en aquell pobre personal que hi va pujar buscant la vàlvula d’escapament de les vacances i hi va trobar una mort espantosa. No ens n’hem dit res entre nosaltres. Però, vulgues que no, se’t regiren els budells només de pensar-ho i has de contenir una respiració un pèl descompassada i taquicàrdica. Les atencions per banda de les tripulacions dels vols han estat especialment corteses i satisfactòries, encantadores. O potser m’ho ha semblat a mi, massa atent als sorolls propis de la nau i, alhora, a la gestualitat i els moviments de les hostesses amunt i avall.

El primer avió s’ha enlairat de Manises a les 7’55 en punt. Ha estat un vol plàcid, sense cap mena de contratemps. L’aterratge a Alemanya, suau, perfecte. No teníem el vol cap a San Francisco fins a les 4’30 de la vesprada. Moltes, massa hores d’espera en l’aeroport –l’exemple canònic del que Marc Augé va anomenar els “no-llocs”. Però allargar-nos cap a la ciutat de Múnic era una temeritat innecessària. També fóra cas que, després d’un any esperant aquest viatge, haguérem perdut el vol per un parell de cerveses –excel•lents, d’altra banda!– al Viktualien-markt de la capital bavaresa. Com sol dir el savi pensament popular, més val perdre que més perdre. D’acord amb l’axioma conservador, hem decidit de quedar-nos a l’aeroport de Múnic, que disposa d’unes instal•lacions modernes i confortables i uns establiments de restauració abellidors per als passavolants com nosaltres.

La veritat és que el viatge està molt programat, potser massa i tot. Marisa que n’és la productora executiva, sol deixar poc de marge a la improvisació o l’atzar. Les setmanes i els dies anteriors a qualsevol eixida, devora àvidament guies, prospectes, llibres i revistes de viatges –que ara n’hi ha tantes. Només faltava la xarxa de totes les xarxes, que constitueix un món infinit d’estímuls i de recursos per al viatger i els seus documentalistes. Marisa hi navega a veles desplegades i troba llocs web autènticament impensables on et diuen fins i tot la roba que has d’emportar-te, l’oratge que farà en la teua destinació, el menú que convé que demanes en cada restaurant i la marca de cervesa segons la taverna. L’espontaneisme, tan propi d’una certa esquerra poètica de la nostra generació, té poc de marge a ma casa, on la cultura cartesiana d’arrel francesa domina sense oposició intel•lectual explícita. El tema esdevé, a més, matèria de profundes converses amb un cercle d’amics viatgers, cultes i cosmopolites, amb qui compartim el desfici del desplaçament físic amb una curiositat sense vores. Amb un mètode científic i una eufòria incontenible, Marisa i els seus cómplices nòmades dissenyen les nostres peripècies familiars cap ací i cap allà.

En qualsevol cas, ha estat una llàstima no poder allargar-nos a Múnic. De fet, Múnic ha estat una de les nostres darreres descobertes viatgeres. Fa anys que coneixem Berlín, per exemple. També Colònia, que no em diu massa, llevat dels barris de vora riu. Però a Múnic, hi vam anar l’estiu passat per primera vegada, i hi tornaria demà mateix. Em va semblar una ciutat rica i benestant. Una mena de Barcelona de l’Europa Central. Ben urbanitzada al voltant de la Marienplatz i excel•lentment connectada per una zona de vianants amb el barri universitari, que és on vam fixar la nostra residència durant aquells dies. Un barri que, malgrat ser l’estiu, mantenia un excel•lent to de vitalitat, especialment a la nit, quan els estudiants animaven els restaurants i els llocs de copes amb música en directe. Per si això no era prou, hi vam menjar –i beure!– la mar de bé, cosa que sempre arregla el cos i endolceix els records. La carn del país i el riesling també fan un excel•lent maridatge fora del menú de cerveseria tradicional.

L’eixida cap a San Francisco també ha estat puntual. L’avió era una mica estret, amb poc de lloc per a estirar les cames. Hem viatjat amb una certa incomoditat tractant-se d’un vol transoceànic. Han estat més d’onze hores de vol –massa. Però, després de les primeres dues hores des de l’enlairament, la monotonia et fa venir un estat de semiconsciència molt plaenter. Hem llegit la premsa del dia, hem escoltat música i hem vist un parell de pel•lícules: Algo pasa en Las Vegas –molt adequada i arrelada al medi que ens espera d’ací a uns dies– i Memorias de África. En un dels magazins que m’havia portat en la bossa de viatge, hi ha una entrevista sucosa amb George Steiner, a qui, a la vora de la vuitantena, agrada escandalitzar els seus lectors amb proeses sexuals, viscudes o només imaginades –que, malgrat el que diguen els escriptors lírics, no és ben bé el mateix. La mateixa revista porta un reportatge del comiat de les cendres de Hunter S. Thompson, l’autor de Miedo y asco en Las Vegas, l’inventor del periodisme gonzo. Hem volat per dalt d’Hamburg cap a Oslo. Quan me n’he adonat, ja ens trobàvem sobre Islàndia, direcció a Groenlàndia, sempre enfarinada, a 34000 peus d’alçària i -63ºF de temperatura exterior. A poc a poc, hem deixat arrere el continent europeu.

En realitat, aquest viatge l’havíem d’haver fet només Marisa i jo. Li ho havia promés després d’un viatge meu, ja fa uns anys, a San Francisco i Los Angeles, en què em vaig quedar literalment enganxat al luxe i la varietat d’aquestes metròpolis de la costa oest americana. L’havíem planificat amb mesos d’antelació. Havíem d’haver eixit el 28 de setembre, d’ací a un mes just. Marina, la nostra filla, havia d’estar ja instal•lada a Poitiers, a França, o a Barcelona, les dues destinacions universitàries que, en teoria, tenien més bitllets en la seua loteria preuniversitària. Quedar-se a estudiar a València era una opció que no havíem contemplat seriosament cap dels tres. Doncs, sí: finalment, s’ha matriculat a la Facultat d’Economia de la Universitat de València i a València estudiarà. Com que era el darrer curs abans d’incorporar-se a la vida universitària, Marina s’ha muntat un estiu de princesa rica, cosa que no correspon amb la seua herència genètica –tan important en les dinasties reals. Certament, ha conclòs els estudis mitjans amb molt de profit, cosa que li permetia accedir als estudis que més s’estimara i en la universitat que considerara oportuna. Tenia totes les portes obertes gràcies a un expedient acadèmic difícilment millorable. Però a gosades que s’ho ha cobrat al llarg d’aquest estiu de traspàs. Va començar amb un viatge a Mallorca –obligatori, segons ella!– amb tota la colla de l’institut on ha cursat el batxillerat. En tornar, va passar tres dies a casa –estació d’enllaç– abans d’emprendre un segon viatge amb una colla més restringida de companys per l’Europa civilitzada gràcies a un bitllet d’interail combinat amb aquells vols de low cost que han democratitzat el desplaçament. Marina i la seua penya van volar des de Manises a Maastrich, una ciutat mitjana, encantadora, d’un urbanisme antic i amable amb el vianant que hi passeja. Des d’allí, es van desplaçar en tren cap a Luxemburg, Bruges –quina postal més preciosa aquesta ciutat on va residir Lluís Vives!–, Brussel•les, Amsterdam i, finalment, París, des d’on van emprendre el vol de tornada. Ben mirat, un grup de joves de divuit anys tenen prou a estar junts i tant se val que la destinació siga l’Europa il•lustrada o Lapònia occidental. A diferència de nosaltres, que necessitem cada vegada més estímuls externs, la festa i l’alegria, ells la duen al cos i poca cosa més necessiten. En tornar d’aquesta excursió europea, tres dies més a l’estació d’enllaç i cap al campament scout –renúncia impossible, per descomptat! Dues setmanes llargues als Pirineus catalans amb la colla melianera de xiruca i sac de dormir. I ara, a Califòrnia amb els pares. No està gens malament del tot!

Mentre Marina era per Europa, nosaltres teníem previst –i pagat– passar una setmana a Istambul. Una hospitalització de ma mare la vespra mateix de l’inici del viatge ens va deixar a terra amb la maleta a punt i les il•lusions fetes estelles. Gràcies que Marisa, especialista en el disseny de les peripècies viatgeres, havia contractat una assegurança que, Déu volent, farà que ens reintegren, d’ací a uns mesos, una part de la despesa del vol i de l’hotel. Pensat i fet, amb els diners que previsiblement ens tornaran del no-viatge a Istambul, Marina, si avançàvem un mes l’eixida cap a Califòrnia, podia incorporar-se a l’expedició al far west. Com si no n’haguera tingut prou! Li ho vam comentar telefònicament mentre era a Amsterdam i va tardar exactament tres segons a apuntar-se a l’expedició. Filla de músics, balladora segura, sol dir també amb saviesa la cultura popular. Més festa, més colla, que pensem sa mare i jo. Una exigència programàtica de la xica: visita innegociable a Santa Bárbara i a Las Vegas, destinacions audiovisuals de primera magnitud. Aprovat i beneït. A Santa Bárbara i els voltants es va rodar Entre copes –Sideways, en la versió original–, una de les pel•lícules més relaxants que he vist els darrers anys. M’agradarà de passejar per aquells paisatges tan amables i tastar aquells vins que per ací costen de trobar a preus raonables. Las Vegas, que vaig visitar fa uns anys, és una mena de parc temàtic de l’entreteniment i del pecat, de manera que m’alegrarà de passar-hi un parell de dies. “Tot en aquesta vida és millor la segona vegada” canta la inigualable Sarah Vaughan. En qualsevol cas, el viatge d’enguany té com a objectiu prioritari recórrer Califòrnia en cotxe, rodar per aquelles carreteres com una mena de Jack Kerouac en família –la qual cosa deu ser una contradictio in terminis– i ja ben bé fora d’edat. Però, en fi, el vell somni de conduir per la Higway One, travesant la Central Coast i per la literària i nostàlgica Route 66 –la Mother Road de John Steinbeck a Els ceps de la ira– la tenim a només uns dies de fer-se realitat. Get your kicks on Route 66 cantava Bobby Troup a la dècada dels seixanta, una peça que després hem escoltat centenars de vegades gràcies als Rolling Stones i a Manhattan Transfer:

If you ever plan to motor west
Travel my way, take the highway that’s the best
A-get your kicks on Route sixty-six

It winds from Chicago to LA
More than two thousand miles all the way
Get your kicks on Route sixty-six

(…)

Won’t you get hip to this timely tip
When you make that California trip
A-get your kicks on Route sixty-six

Dos xiquets de bolquerets ens han acompanyat durant tot el viatge de Múnic fins a San Francisco a esquerra i dreta dels nostres seients. L’un no ha parat de berrejar, desconsolat. Viatjava sol amb sa mare, una americana més desconsolada encara que el seu fill que ja no sabia ni què fer ni què donar a la seua criatura dolcíssima. L’altre, que viatjava amb una parella mixta d’americà i catalana, no ha obert un ull ni ha badat boca en tot el trajecte. Els pares, aliens a la felicitat del seu fill, han begut cerveses sense parar. Hem arribat a San Francisco –Frisco per als seus habitants– a mitjan vesprada, hora d’ací. Vora vint-quatre hores des que vam eixir de Massalfassar. Estem mòlts, exhausts. Són moltes hores sense descansar com el cos demana. Anit tampoc vaig dormir massa. Era una nit calmada i plàcida, però no podia agafar el son de cap de les maneres. Des del llit, se sentia un gat que plorava sobre el tel dels grills i de les cigales, incansables, que tanta companyia fan. Vaig mirar el rellotge-despertador Déu sap les vegades. No em feia mal res. Però em vaig passar bona part de la nit amb uns ulls com plats. De tant en tant, se sentia també el remor del fullam de la morera que presideix la banda de darrere de la casa. Una mica més lluny, esmorteït, el soroll de les carcasses d’algun poble de la rodalia en festes. També tenia por d’adormir-me, de perdre el vol. La casa nova i l’emoció del viatge em tenien una mica neguitós, marejat com mai pels somnis acumulats durant un any de lectures, de pel•lícules i de cançons.

L’arribada a San Francisco és ben diferent a la de Nova York, per exemple. Des del primer moment t’adones que, salvant –com és natural– les distàncies, arribes a una ciutat diguem-ne de format europeu, una d’aquelles ciutats a què estàs acostumat. Nova York és més impactant per als ulls del turista europeu. San Francisco provoca un sensació de descoberta i de novetat, però també de familiaritat. La presència de la mar –de The Bay: des de Santa Rosa i Sebastopol, al nord, fins San José i Saratoga, al sud– en determina l’ordenació territorial. A primera vista, només el Districte Financer –el Wall Street de la costa oest– destaca per la volumetria construïda a la manera vertical de Nova York. La resta –a mitges per la cultura dels pobles que hi han deixat petjada, a mitges per l’exigència del territori i els terratrèmols– són construccions sense alegries pels alts. El taxista que ens ha recollit a l’aeroport, un xicot molt extravertit i de riota fàcil, ens ha donat la benvinguda a la “República de Califòrnia” i, vés a saber per què, ens ha parlat sempre en francès. No devia tenir encara la quarantena d’anys i lluïa al cap la reglamentària gorra de beisbol. En el CD del cotxe –un magnífic Mercedes compacte a gasolina– sonava “A taste of honey” interpretada per la veu inconfusible de Tony Bennet:

Winds may blow over the icy sea
I’ll take with me the warmth of thee
A taste of honey
A taste much sweeter than wine

I will return
I’ll return
I’ll come back for the honey and you

(…)

He ne’er came back to his love so fair
And so she died dreaming of his kiss
His kiss of honey
A taste more bitter than wine

I will return
I will return
I’ll come back for the honey and you
I’ll come back for the honey and you!

Ens hem instal•lat a l’hotel, al carrer Bush, a cinquanta metres curts de la porta de Chinatown, cantonada amb Grant Street, el carrer major d’aquest barri tan emblemàtic de la ciutat. Aquest barri xinès de San Francisco també és distint al de Nova York. El Chinatown d’ací té vida pròpia, diguem-ne cívica. Amb hotels, restaurants i botigues que trepitgen els turistes de pas. Però també amb escoles, parcs, jardins, cinemes i esglésies on es reuneixen, juguen, xarren i s’entretenen, viuen i moren els residents. El Chinatown de Nova York és caòtic, si fa no fa una cruïlla de carrers destinats a la venda i el regateig amb el turista d’anar-i-tornar a la recerca de preus rebentats i productes falsificats amb denominació d’origen de les grans marques comercials. En qualsevol cas, els Chinatown, el d’ací com el de Nova York, són móns segregats pel simple pas de només un carrer, un tant aliens a la resta de la trama urbana de les respectives ciutats. Diríem que cada pany de cases és un món. Son cosas que pasan en Nueva York, escriu Eduardo Jordá, cruzas una calle y de pronto has cambiado de país y de continente. L’hotel està regentat per orientals. Fins ara només hi hem vist un empleat –occidental– bastant malcarat, amb cara de pocs amics. Seran cinc nits a la ciutat. Convé fer les coses bé des del primer instant. Tres adults a la mateixa habitació és quasi una multitud, si falla un cert ordre. L’esperit cartesià de la família ajuda a no topetar-se quan no és necessari i forçós.

Hem baixat a fer un mos abans de ficar-nos al llit. Era ja tard i feia fred. Gran descobriment a la mateixa cantonada de Bush Street: la Maison de la Presse, un bistrot més francès que la majoria dels que hi ha repartits pels barris parisencs. A l’entrada, mentre et fas l’aperitiu, pots fullejar i adquirir premsa de tot el món. El servei es desfà en unes atencions magnífiques. La soupe à l’oignon ha estat familiar i reparadora. No volíem sopar massa, però les crêpes salades, acompanyades d’un Cabernet Sauvignon de Napa Valley ens han deixat el cos en el punt just que necessitàvem per anar a jaure satisfets. En eixir de sopar, la boira tapava pràcticament els gratacels del Districte Financer, que limita amb Chinatown per la banda de baix, vora la badia. El cel, estelat només a pedaços, esgarrat. L’efecte visual augmenta la màgia de la ciutat. Ara, Marisa i Marina ja dormen, mentre jo faig aquestes quatre notes, amerat d’una alegria silenciosa. Córrec les cortines i, des de la finestra de l’habitació, l’espectacle que s’hi veu és massa euforitzant per anar-se’n al llit. Em falten ulls, literalment fascinat. Des d’ací, s’hi veuen edificis familiars, molts d’ells acabats de restaurar, la majoria amb aquelles escales de ferro exteriors que recorden també el Baix Manhattan. De sobte, el silenci s’ha trencat per un escandalós comboi de camions de bombers –rojos, lluents– que passen desbocats cara avall. Les xiques s’han sobresaltat, però no han arribat a perdre el fil de la son. Demà ens espera la ciutat al matí, que és com més m’agraden les ciutats, amb totes les hores per davant. Però em ve al cap que avui és el natalici de mon pare, un home posat al món per a alegrar la vida dels altres. Atent sempre al gest i al detall com si només trobara sentit a una existència de segona mà, viscuda per persona interposada, a través nostre. Ha fet 82 anys. Ha passat una setmana una mica fora de punt. Diríem que té una mala salut de ferro. L’he conegut sempre amb problemes digestius que no l’han deixat viure tranquil i que l’han obligat a fer una vida quasi de frare benedictí. No li he vist mai prendre un cafè ni una copeta d’alcohol de cap mena. Només un got de vi –“begut solemnement”, que diria Vicent Andrés Estellés– els dies assenyalats. Potser per això mai no deixa passar un dia com avui per a reunir tota la família –fills i néts, gendre i nores– al voltant d’una taula ben parada. La celebració no es perdrà. Només l’ha ajornada per a la nostra tornada, quan creu que ja s’haurà recuperat d’aquesta crisi eterna que va i ve d’acord amb conjuntures que ni els metges ni ell mateix saben molt bé interpretar. Ara que hi pense, la nostra vida no té res a veure, certament, amb la dels nostres pares. La seua ha estat una existència monòtona, durant la qual “amb un ritme igual, lent i tranquil, l’onada del temps els va portar del bressol a la tomba”, segons paraules de Stefan Zweig a El món d’ahir, un llibre que m’acompanya darrerament. No puc deixar de pensar-hi. “Van viure al mateix país, a la mateixa ciutat, fins i tot gairebé sempre a la mateixa casa; allò que s’esdevenia al món de fora, en realitat s’esdevenia als diaris i no trucava a la seva porta”, assenyala el mateix Zweig. ¿Com deu haver estat la vida dels meus pares, pense entre mi, allunyats de la condició econòmica, social i cultural dels pares del gran escriptor? El gaudi de la vida, no ens enganyem, depèn, en primer lloc, del nivell de seguretat econòmica. “Tan sols qui podia mirar el futur sense preocupacions assaboria el present amb bon ànim”, remata Zweig, lúcid. I ara els nostres fills posen condicions per als viatges transatlàntics! Això deu ser el progrés, vull suposar. En fi, són pensaments que ara i ací, a punt d’iniciar l’estada a Califòrnia, no em convenen, però que van i vénen quasi sense poder controlar-los.

Pacte per la llengua, la cultura i la comunicació

IMG_1742

El mes passat, la revista Serra d’Or va dedicar un dossier especial a la nova situació política del País Valencià. El periodista Víctor Maceda va publicar una entrevista a Ximo Puig, MH President de la Generalitat. El mateix Maceda i Pere Rostoll van participar en el dossier amb sengles articles. Per la meua banda, vaig aprofitar la invitació de Serra d’Or per llançar una proposta –que jo considere de caràcter estratègic–  sobre un Pacte per la llengua, la cultura i la comunicació.

No sé si té interès o no. Això depèn sempre de la recepció de la proposta, de la resposta de auditori i les eventuals crítiques i aportacions. Els el participe ací perquè, passat el mes de vigència de l’esmentada revista Serra d’Or en format de paper, miren vostès de llegir-lo en línia i, si ho creuen oportú, d’opinar.

 

Pacte per la llengua, la cultura i la comunicació

Toni Mollà

Els aspectes més discutits de la qüestió valenciana són encara els onomàstics. No és fàcil fugir-ne, els ho assegure, després d’anys d’esforços. El nom dels països i els seus atributs tenen valors simbòlics que els enforteixen enmig d’un món adotzenat, certament. Però els excessos sentimentals en les qüestions públiques són un terreny adobat per a la demagògia. Els serbis i els croats, posem per cas, també ho pateixen –tant per qüestions religioses com per alfabets. La passió emotiva, però també la racionalitat, formen aquesta realitat indestriable que ara anomenen “intel·ligència emocional”. Caldria, per tant, fer promesa de superar definitivament segons quins paranys i situar les nostres cabòries en el terreny de la política diguem-ne “adulta”, per entendre’ns.

L’estratègia franquista havia folkloritzat la cultura dels valencians i l’havia reduïda a manifestacions subalternes i ruralistes. La mort de Franco va obrir unes esperances com no les havíem tingudes mai. Les forces democràtiques van assumir, en aquell context, el valencianisme com una cosmovisió lligada al benestar sociocultural. Els escriptors, els artistes i les universitats, per exemple, van fer de l’ús del valencià un emblema de modernitat i de connexió amb la universalitat cultural. Precisament per això, la reacció antivalencianista –que, a partir d’aleshores, va simbolitzar l’anticatalanisme– es va centrar en atacar totes les manifestacions culturals de caràcter progressista. D’ací que els intel·lectuals –com Joan Fuster o Sanchis Guarner– i les institucions il·lustrades (Escoles d’Estiu, llibreries, universitats) es van convertir en el blanc dels sectors antivalencianistes. La generalització de l’ensenyament de i en la llengua, gràcies al govern socialista de la Generalitat, va fer que la norma escrita del valencià fóra coneguda per la immensa majoria del poble valencià. Una norma seguida i respectada ara per la pràctica totalitat de la indústria cultural, els centres d’ensenyament, les administracions i la societat civil. L’inici de les emissions de RTVV el 1989, en plena eclosió de televisions privades, va representar un puntal en l’aspecte informatiu, però, també, en la producció de continguts i la recepció de producció aliena en la llengua del país. De retruc, RTVV esdevenia, en aquells inicis, la locomotora del sector audiovisual privat en una estructura productiva caracteritzada per una petita i mitjana empresa sense demanda sostinguda, ben especialment en les indústries culturals. No oblidem que més del 95% del teixit industrial valencià són pimes.

Si als primers anys de RTVV ja van sorgir veus –com la meua mateix– que qüestionaven el compliment dels objectius marcats respecte al seu paper social, l’arribada del PP al Govern valencià el 1995 marca el final de la credibilitat de RTVV i engega la descomposició de l’ecosistema comunicatiu i cultural. L’arbitrarietat, la persecució, l’afany de reclutar mitjans afins i de silenciar veus crítiques han deixat un panoranma desolador. Llibres censurats, diaris i revistes sense subvencions públiques per la línia editorial, artistes i cantants prohibits, tall de les emissions de TV3 i Catalunya ràdio, prohibició d’exposicions o destitució de directors de museus, en són proves de càrrec. A la manera del Ministeri d’Il·lustració Popular i Propaganda de Paul Joseph Goebbels, el Partit Popular valencià va utilitzar l’entramat mediàtico-cultural per a construir una hegemonia cultural encara molt sòlida. En aquell context, RTVV servia com a mitjà de justificació discursiva de les polítiques governamentals i alhora de colonització de les consciències, per dir-ho com Y. Eudes. Les empreses constituïdes al socaire de RTVV –doblatge i producció, amb els subsectors connexos– van desaparéixer o subsisteixen en situacions d’extrema precarietat. El resultat, un sector audiovisual anorèctic i un futur molt incert. Entremig, l’any 2006, el conseller Esteban González Pons havia concedit sengles llicències autonòmiques de TDT a COPE i VOCENTO i vora una vintena de locals-comarcals a empreses conservadores i alienes al país, que reforçarien encara més la hegemonia del PP. Unes adjudicacions que el Tribunal Suprem va anular el setembre de 2012, però que el govern actual ha donat per bones, no sabem ben bé per què. El febrer de 2011 van prohibir la recepció de TV3, que, mig any després de les eleccions del canvi i sense causa legal pendent, encara no ha tornat al País Valencià ni de la mà del Govern valencià ni d’Acció Cultural del País Valencià. L’any 2013, les Corts Valencianes, gràcies a la majoria absoluta del PP, van decretar la liquidació de RTVV amb una proposició de llei tramitada pel procediment de lectura única, que no admetia esmenes. Un tancament executat a la grega per la policia judicial: una fita en la història de la infàmia. La cirereta de la desconnexió final, arribava el 21 de gener de 2014 amb el tall de Catalunya Ràdio, que tampoc rebem encara, no sabem tampoc per què.

Comptat i debatut, el domini del Partit Popular ha estat devastador per a la llengua i cultura dels valencians, per a la pluralitat i la qualitat informatives, però també per a l’estructura econòmica del país. El tancament de RTVV, com dèiem, va comportar el desmantellament del sector privat que en depenia, que ara assoleix vora un 90 per cent d’atur. En aquest context, el país té ara un sistema informatiu arcaic i localista, amb xifres de consum premodernes i sense cap diari, ràdio ni televisió pública ni privada autòctona. Consegüentment, el nou govern presidit per Ximo Puig té la necessitat de redissenyar tot un sector cultural pràcticament des de zero. Pensem, per exemple, que a la Comunitat de Madrid l’ocupació en el sector cultural supera el 5% de la població activa; a Catalunya ratlla el 4% i al País Valencià està per davall de l’1%. Al nostre entendre, l’emergència cultural i econòmica del país fa necessari un pacte civil i polític que supere els enfrontaments heretats i les fractures produïdes pels anys de govern popular. Cal un Pacte per la llengua, la cultura i la comunicació matèria de consens i lloc de trobada de tot l’espectre polític i també de la societat civil. El sistema escolar, els mitjans de comunicació públics i l’administració han de ser els àmbits prioritaris d’aplicació, però ha de ser un pacte obert, com dic, a tota la societat civil, tan esperançada en el canvi que representa el govern de Ximo Puig. Hi haurien de jugar un paper clau els mitjans de comunicació ja que disposen del major poder de legitimació social i són l’agent bàsic de cohesió de les societats modernes i urbanes i enmig de la revolució digital que Manuel Castells anomena l’“era de la informació”. Dins d’aquest pacte, la nova RTVV ha de concebre’s com actor principal de la llengua, la cultura i la comunicació i, alhora, de l’economia creativa ja que el sector públic de la comunicació és tan determinant per a la cohesió social com l’ensenyament, la sanitat o els serveis anomenats socials. La proposta comporta una visió estratègica de l’espai públic de la comunicació tal com van fer al seu dia el Regne Unit, els EUA o els Països Nòrdics, entre altres. El recent èxit de la série Borgen, produïda per la televisió pública danesa, és el darrer símbol d’una política econòmico-cultural d’èxit. El Llibre Verd de l’Economia Creativa per a la Regió Nòrdica (2007) i la tasca del grup KreaNord, que elabora recomanacions per a Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia, és un bon exemple en l’establiment de sinergies i economies d’escala compartides que ben bé podien adaptar-se als Països Catalans. Finalment, el nou govern valencià hauria de marcar-se com a objectiu que l’economia de la cultura i de la comunicació arribara, si més no, al 5% del PIB valencià, llindar d’impacte sobre l’economia del país. Les indústries de la cultura constitueixen una àrea productiva creixent al marge fins i tot del seu valor ideològic o superestructural. Aquestes propostes prenen més relleu si pensem en la dimensió internacional que ha pres l’economia i, per tant, la necessitat de repensar la política econòmica. La transnacionalització informativa reforça, d’altra banda, els factors exògens d’aquesta política econòmica i cultural. D’ací la importància de reforçar l’espai català de comunicació i l’ecosistema –polític, sociocultural i econòmic– que l’ha de fer possible. Una nova política recolzada en la cooperació no jeràrquica entre les diferents zones del país, conscient de la necessitat d’un espai geogràfic que dote de massa crítica suficient el seu mercat intern. En aquest sentit, RTVV+CCRTV+IB3+les televisions públiques digitals terrestres de tot l’àmbit lingüístic haurien de constituir una cruïlla cultural i econòmica que reforçara l’espai públic en la llengua compartida i que fóra l’eix de desenvolupament de la indústria cultural. D’acord amb el keynesianisme clàssic, els ens audiovisuals públics haurien d’esdevenir actors actius enmig d’uns canvis estructurals a gran escala. En una societat postindustrial que produeix més serveis que mercaderies, el sector cultural –amb l’audiovisual com a punta de llança—simbolitza, finalment, l’aposta per un model productiu «modern», i el seu desenvolupament s’hauria de basar en la innovació i el coneixement. D’ací que sense sector cultural ni audiovisual potent la normalització lingüística i la modernització econòmica són només un miratge.

L’elaboració del pacte que proposem hauria de ser un primer pas enllaçat, alhora, amb un Pla Estratègic de les indústries culturals compartides amb la resta de la comunitat lingüística. El reforçament de les xarxes de distribució i de promoció culturals són ací una necessitat d’urgència si no volem renunciar, definitivament, al projecte col·lectiu que va dissenyar la intel·liguèntsia valencianista encapçalada per Joan Fuster. Siga com vulga, no oblidem tampoc aquelles paraules del mateix Manuel Castells en què assegurava que “la identidad no se construye con propaganda, mitología o ideología, sino a partir de procesos materiales de convivencia”. És a dir, els que permet i reforça l’espai cultural i econòmic entés com a plaça central del país i espai de recreació incessant de la pròpia identitat.

Toni Mollà és periodista i sociòleg.

 

El Tio Canya. Una història de vida cantada per Al Tall

image

La Falla Arrancapins de València ha dedicat el seu monument i el seu llibret explicatiu al Tio Canya. Hi trobareu textos magnífics sobre la significació d’aquesta cançó –en realitat, un himne– del grup Al Tall.
Hi he col.laborat amb un petit assaig sobre el significat “sociolingüístic” de la cancó.
Ací teniu el meu text :

EL TIO CANYA
UNA HISTÒRIA DE VIDA CANTADA PER AL TALL

Toni Mollà

El professor Francesc Espinet en diu “egodocuments”. Es refereix, sobretot, a les memòries, les autobiografies i els diaris. Jo en sóc un consumidor voraç. M’interessen com a mètode de coneixement i també com a simple expressió literària. Per això m’estime tant els assajos de Richard Sennet o els diaris de Julio R. Ribeyro i Josep Pla, posem per cas. Precisament, Richard Sennet s’ha destacat a utilitzar l’experiència personal per explicar problemes socials com ara les relacions dels ciutadans amb l’estat. El seu llibre El Respeto, que combina records i teoria social, remet als pioners de l’escola de Chicago, com ara Florian Znaniecki –“creador d’una escola dedicada a reunir històries de vida”, unes històries que transmeten la memòria social en un termini de temps concret.
Això mateix és el que ha fet Al Tall durant anys explicant-nos una part de la nostra memòria col·lectiva. L’exemple més evident n’és la cançó El Tio Canya, el millor testimoni documental sobre els processos sociolingüístics que els valencians majors 50 anys hem viscut en carn viva. D’una banda, el procés de substitució lingüística que s’accelera amb la modernització dels anys 60 (urbanització-desagrarització-immigració) i la seua connexió amb la repressió exercida pels aparells ideològics franquistes (escola, administració, mitjans de comunicación, etc.). De l’altra, la l’inici de reversió d’aquest procés (=normalització) i que simbolitza la inequívoca voluntat dels besnéts del Tio Canya, que “al poble volen tornar”.
Com hem assenyalat en un altre lloc, la substitució abasta, si més no, tres generacions, combina factors socioeconòmics, culturals i polítics de diferent intensitat segons casos i fases i manté regularitats temporals (edats:joves/vells), espacials (urbà/rural), personals (homes/dones), socials (classes altes/baixes) i funcionals (àmbits formals/informals. Els avanços i reculades en depenen de cada moment i àmbit, com ara l’estructura demogràfica, consciència lingüística, grau de modernització o la voluntat política. Té el punt d’arrancada en la bilingüització i acaba amb la unilingüització d’acord amb l’esquema següent.

Monolingüisme ® ​​Bilingüisme ​® Monolingüisme
(en L1)​​​(aprenentatge de L2)​​(oblit de L1)
—————————————————————————————————–
Català​​®​Català i Castellà ​®​​Castellà

1. Població Monolingüe.
2. Contacte entre els grups A i B. Expansió de la llengua de B (L2 o llengua forastera), de manera sectorial i selectiva: altes esferes de poder –que resideixen a les ciutats–, classes dirigents, comerciants, juristes, artistes i els intel·lectuals (que es posen al servei del grup B). Subsidiàriament, els ciutadans més acostats a aquests estrats. Constitueixen una part quantitativament irrellevant, però d’un alt valor qualitatiu. Les masses resten monolingües, però L2 s’imposa a la política, administració i justicia com a llengua oficial.

Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
3. Extensió geogràfica de la bilingüització, que presenta el dualisme ciutat/camp. Els monolingües de les ciutats es bilingüitzen aprenent L2 i les capes bilingües comencen a abandonar L1 i esdevenen monolingües en L2. Comença la pèrdua quantitativa de parlants de L1 per la correlació d’aprenentatge-abandó. Desapareix, en la ciutat, el monolingüisme en L1 i apareix, per primera vegada, el monolingüisme en L2. L’oficialització de L2 es manifesta en activitats que afavoriran la bilingüització com ara l’alfabetització i escolarització, mitjans de comunicació, etc.

Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
4. Desaparició dels monolingües en L1 per mort dels més vells (que encara eren monolingües en L1) i aprenentatge de L2 per banda de la resta dels parlants de L1. Es consuma un moment clau del procés de substitució: la desaparició dels monolingües de L1.

5. Falta l’abandó definitiu de L1, la desaparició dels bilingües.

Cròniques del carrer diuen
d´uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
que són metges a València
professors i gent lletrada.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta
parlant llengua castellana.
6. De vegades, hi apareixeran forces (personals, socials, polítiques) com a resistència a la substitució com ara la lleialtat lingüística i la política lingüística, l’objectiu de les quals és la inversió del procés i l’inici d’un altre de normalització lingüística, que és l’alternativa a la desaparició de l’idioma, i implica també canvis quantitatius (nombre de parlants i freqüències d’ús) i també qualitatius (recuperació i expansió de funcions lingüístiques i dels àmbit d’ús). Aquest (nou) procés exigeix una característica imprescindible: és un procés conscient. No és possible sense una presa de consciència de la situació de l’idioma i sense una acció decidida i eficaç. Depén, per tant, de la creació de les condicions socials i polítiques necessàries.

Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
L’optimisme de la voluntat ens fa pensar que la història de vida del Tio Canya és una història inacabada. De nosaltres en depén la continuïtat. Potser els besnéts d’Al Tall la cantaran algun dia.

Qui no és agraït no és ben parit

faenafeta

Estimats amics, bona nit tingueu.

Lamente profundament no poder compartir taula amb vosaltres aquesta nit. Un compromís anterior, indefugible, em manté allunyat del nostre poble. Espere que no m’ho tindreu en compte. Us agraïsc molt sincerament que us hàgeu enrecordat de mi en aquesta festa de l’ensenyament i de la literatura. Deixeu-me, de pas, que us agraïsca la tasca profesional i cívica que desplegueu com a mestres i també com a pares. M’hi reconenc, si m’ho permeteu, en els dos aspectes.
Vaig fer de mestre d’escola durant 8 profitosos anys, sense dubte els més feliços i fèrtils de la meua vida profesional. Com sabeu, també he tingut la sort de fer de pare, un ofici complicat que s’aprén de la mateixa manera que, de menut, vaig aprendre a anar en bicicleta pel Camp del Raspí: a bacs i rebolcons, sense manual d’instruccions clares.
No em faré llarg, que potser encara no heu sopat o vés a saber si ja s’ha fet massa tard.
No deixeu de fer una forta abraçada a Maria Jesús i a Dani, amb qui m’hauria encisat de compartir conversa, dos bons amics i excel·lents creadors literaris.
Insistisc, gràcies per enrecordar-vos de mi.
De part de Toni, de ca Cándido, un consell d’amic: no us oblideu mai de ser feliços.
Gràcies,
Bona nit!

La paraula viva d’en Puyal

LA PARAULA VIVA D’EN PUYAL
Toni Mollà
3500

Divendres passat, dia 27 d’abril, va tenir lloc a Vila-real (la Plana Baixa) la cloenda a terres valencianes de l’Any de la Paraula Viva que celebra el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre els actes commemoratius, va destacar la gran acceptació popular de la conferència de Joaquim M. Puyal ‘Viure el Barça en català’. Acompanyat per Marta Carreras, Jordi Nomdedéu i Albert Mora, tots tres de l’equip de la TdP de Catalunya Ràdio, Puyal hi va desplegar una lliçó magistral de sociolingüística aplicada i d’estima professional per la millor versió del periodisme esportiu –una pràctica cultural-esportiva sovint menystinguda per l’aristocràcia intel•lectual. Però el futbol, més enllà dels valors físics, és també garantia de la continuïtat sentimental entre generacions. Els colors, les banderes, els himnes i les figures emblemàtiques han convertit els clubs en símbols de referència de la col•lectivitat que, com sabem, en poden substituir o complementar d’altres. Un partit i una lliga són alguna cosa més que els punts i els llorers en joc. L’enfrontament entre els italians del Boca Juniors i els anglesos i espanyols del River Plate simbolitza, millor que cap altre factor, una certa escissió social de la ciutat de Buenos Aires. Com la rivalitat entre els obrers del Flamingo i les elits del Fluminense de Rio de Janeiro. O dels negres i mestissos de l’Aliança de Lima i els criolls blancs de l’Universitario de la mateixa ciutat. Correlativament, el Barça és, sense cap gènere de dubtes, l’entitat civil més aglutinadora i diversa de què disposa la cultura catalana, dins i fora dels territoris de Catalunya. I el seu valor afegit és evident més enllà dels trofeus que s’exhibeixen a les vitrines del club.

En aquesta cursa simbòlica, el Barça va trobar el 1976 la veu pròpia, la paraula viva que simbolitza i difon aquell valor afegit a gent del nord i del sud, tant se val d’on vinguen. Des d’aquell llunyà any en què Joaquim M. Puyal va transmetre per Ràdio Barcelona el primer partit en català, el periodista i els seus equips han assolit la xifra de vora 2500 transmissions, i l’efecte de demostració del seu mestratge ha impregnat l’aposta pel futbol en català a tot el dial radiofònic de Catalunya fins a convertir una inquietud personal en un fet sociolingüístic de primer nivell. El mateix Puyal va confessar a Vila-real que aquest efecte s’ha multiplicat gràcies a la creació d’un cercle virtuós en què la llengua catalana i l’excel•lència futbolística de la generació Messi-Guardiola es realimenten. I certament, gràcies a aquest circuit, el català és present també a totes les sales de premsa del planeta futbol. El senyor Saporta, capitost del Reial Madrid durant molts anys, assegurava que “el Reial Madrid és i ha estat polític. Ha estat sempre tan poderós per estar al servei de la columna vertebral de l’Estat. Quan es fundà el 1902 respectava Alfons XIII, en el 31 la República, en el 39 el Generalíssim, i ara respecta Sa Majestat Joan Carles. Perquè és un club disciplinat i acata amb lleialtat la institució que dirigeix la nació.” Per contra, i en un context de globalització cultural i mediàtica galopant, el Barça actual ha dibuixat la perfecció amb tiralínies i ha llançat al món un missatge glocal de normalitat també lingüística. Juan Villoro assegura que “elegir un equipo es una forma de elegir como transcurren los domingos.” També en quina llengua els vivim. I això ha estat gràcies a la calidesa de la paraula d’en Puyal. Per molts anys, company.

Postal quebequesa

POSTAL QUEBEQUESA

Toni Mollà

 
El 1964, l’escriptor de Montreal Hugh Maclennan va publicar la novel•la Two Solitudes, en la qual retratava les relacions entre les dues comunitats lingüístiques majoritàries del Canadà. Maclennan presentava francòfons i anglòfons com a grups socioculturals que només es miraven a ells mateixos, a la defensiva. La Revolució Tranquil•la que es gestava durant la dècada dels anys 60 del segle passat va posar les bases discursives d’una nova política lingüística basada en la territorialitat. Als anglòfons el que era seu, i als francòfons el propi, amb la premissa compartida de l’exclusió de la població “indígena”: ameríndia, inuit o mestissa.

La crua realitat que percep el visitant és que els anglòfons constitueixen una comunitat perfectament integrada en la vida dels veïns del sud, els Estats Units, inclosa l’ordenació suburbana i les seues mentalitats individualistes. Superada la vella solitud, la comunitat anglòfona canadenca és avui manifestament autosuficient respecte als seus “compatriotes” francòfons. L’anglés és el món local i global que satisfà plenament les seues necessitats comunicatives. Els francòfons, per la seua banda, van construir sòlides institucions durant aquella Revolució i una certa autonomia en la gestió de diverses esferes socials que van des de l’energia a l’educació i les indústries culturals.

Ben mirat, la distinció entre el Quebec i el Canadà és aquesta organització sociocultural i política francòfona nascuda d’aquella aposta “revolucionària”. Ara bé, el repte més apressant per a la viabilitat –nacional i sociolingüística– del moviment quebequés actual és la seua sostenibilitat i, al mateix temps, la sagnant fuga de cervells –a causa de l’alta fiscalitat imprescindible per a mantener aquell teixit social– cap al Canadà anglòfon o els veïns EUA, després de passar els anys de formació a territori francòfon. Un territori, d’altra banda, receptiu als fluxos comunicatius arribats per terra, cable, i satèl•lit des dels Estats Units. La “virtut” de les polítiques públiques quebequeses n’és avui, al mateix temps, el seu principal enemic i, per tant, el seu dilema.

He gaudit de la bellesa serena de les ciutats del Quebec –“lloc on el riu s’estreny”, segons la llengua dels algonquins. Però em fa l’efecte que fins i tot Montreal –la segona ciutat francòfona del món després de París–, assisteix a l’augment dels usos lingüístics de l’anglés americà en àmbits determinants: la comunicació de masses, els negocis o l’esport. El refugi del francés al Vieux Montreal o l’Haute Ville de la ciutat de Quebec no presagia res de bo, més enllà del parc temàtic l’autenticitat fingida del qual és només un reclam per al turista. El futur (francòfon) del Quebec depén de canvis socioeconòmics i culturals –una segona Revolució Tranquil•la?– que la meua imaginació no arriba a entreveure. Encara que el Cirque du Soleil, Céline Dion, Denys Arcaud o Robert Lepage ajuden a mitigar la solitud.
Euskara Gipuzkoan, 27/12/2012.

Postal americana

POSTAL AMERICANA
Toni Mollà
El emigrante es siempre el último en llegar. En Nueva Inglaterra, por ejemplo, los italianos que yo he conocido se consideran auténticos americanos. Y los rusos son ahora los inmigrantes, según estos italianos. En California, los inmigrantes son, por definición, los hispanos –en realidad, los mexicanos. Por el contrario, los canadienses no se perciben como diferentes. La lengua y la cultura les son comunes. La biología, a diferencia, del caso de los hispanos, también ayuda. El hecho de disputar la misma liga de baloncesto o de fútbol americano es un vínculo determinante.

Ahora bien, entre ellos –entre los estadounidenses, quiero decir– las diferencias son más étnicas que territoriales, lo cual, a diferencia de Europa. Sólo los hispanos tienen una cierta concentración territorial en estados como California y, aún así, de una manera muy diferente a la europea. Cada uno de esos grupos se cohesionan entre ellos –y se distinguen de los otros– de formas particulares. Los afroamericanos, por ejemplo, suelen pertenecer a alguna iglesia, que cumple funciones de representación identitaria, pero también –y esto es muy determinante– prácticas asistenciales en servicios comunitarios como la alimentación, la educación, la asistencia a los discapacitados o los ancianos. Los italianos, por su parte, mantienen sus fiestas a San Antonio o el santo correspondiente incluso en las grandes ciudades como Boston o Nueva York. Y los irlandeses, el Saint Patrik, que celebran con orgullo cada diecisiete de marzo en todos los Estados Unidos vestidos de verde y con grandes dosis alcohólicas. Sin duda, el grupo étnico que mantiene más cohesión territorial es el de los indios nativos. Pero ya sabemos a qué precio: la reserva, el aislamiento del mundo sociocultural, económico, político y tecnológico del país. Sometidos y reducidos a sustrato antropológico o reclamo turístico, practican un modo de vida que realimenta su situación subalterna. Una situación similar es la de los Amish, apartados del presente por propia decisión.

Todos estos grupos, con alguna excepción, asisten a las mismas escuelas, ven las mismas networks de televisión y sigue los mismos equipos de baloncesto y de béisbol. Y, por supuesto, todos sirven en el mismo ejército. La consecuencia es muy evidente. El inglés es para todo ellos una lengua de llegada, el símbolo de la integración en la tierra de acogida y el instrumento que les permite dejar de ser inmigrantes. La grandeza integrativa de la lengua inglesa incluye, como es natural, la propia perversión. Las lenguas originales –por mucho valor identitario que mantengan en los grupos de origen– son expulsadas de los circuitos públicos. Por un tiempo –quizá una sola generación– seguirán cumpliendo las funciones de la oralidad y la informalidad. Pero la cultura de masas y la actividad económica –los dos ámbitos básicos de integración definitiva en la nueva sociedad– establecerán una jerarquía sociolingüística inapelable. El inglés es la carta de naturaleza que les permite abandonar la condición de emigrante y el factor imprescindible para la promoción social y económica. Quizá deberíamos sacar alguna consecuencia.

¿Lealtad lingüística ?

¿LEALTAD LINGÜÍSTICA?
Toni Mollà
No sé muy bien por qué, me encuentro releyendo el libro de Martin Jay La imaginación dialéctica. Una historia de la Escuela de Frankfurt (Ed. Taurus, 1974). Al final del Capítulo I, el autor narra la salida de Alemania de los miembros de la Teoría Crítica hacia el exilio norteamericano a causa del avance del nazismo. Martin Jay se detiene en entender y en explicarnos los esfuerzos de aquellos intelectuales por mantener el alemán como lengua de pensamiento y de su difusión. “Al resistir las invitaciones de sus nuevos colegas americanos para publicar en Estados Unidos”, señala Jay, “el Institut sintió que podría retener más fácilmente el alemán como el idioma de la Zeitschriff. Aunque ocasionalmente aparecieron artículos en inglés y francés y resúmenes en estos idiomas a continuación de cada ensayo en alemán, la publicación siguió siendo esencialmente alemana hasta la guerra. Era en efecto la única revista de su clase publicada en el idioma que Hitler estaba ocupado en degradar. En tal sentido, la Zeitschriff fue vista por Horkheimer y los otros como una contribución vital a la preservación de la tradición humanista de la cultura alemana, amenazada de extirpación.”

Sin duda, había muchas razones en aquel contexto para pensar, escribir y publicar en inglés. Todas ellas comprensibles. La lealtad al uso del alemán era mucho más simbólica que funcional. “En verdad, uno de los elementos claves en la imagen que el Institut tenía de sí mismo”, continua Martin Jay, “era esa sensación de ser la última avanzada de una cultura declinante. Profundamente conscientes de la relación entre lenguaje y pensamiento, sus miembros estaban así convencidos de que sólo al continuar escribiendo en su lengua materna podrían resistir la identificación del nazismo con todo lo alemán.” Sin duda, es una causa de primer orden. Una decisión que les honraba como judíos, como alemanes y como investigadores sociales. “Aunque la mayor parte del mundo de lengua alemana no tenía forma de obtener ejemplares, el Institut estaba deseoso de sacrificar una audiencia inmediata por otra futura, que se materializaría efectivamente después de la derrota de Hitler. El único subproducto lamentable de esta decisión fue el aislamiento parcial de la comunidad académica americana que esto acarreó inevitablemente.”

Hoy como entonces, los efectos colaterales de ciertas lealtades son inevitables. Las actitudes ambivalentes hacia nuestra comunidad lingüística nos acechan sin cesar. Pero ni el mal absoluto del nazismo pudo con la lealtad de unos sólidos intelectuales que no querían mancillar la lengua de Goethe, de Heinrich von Kleist o Thomas Mann. La lengua que fue también de Thomas Bernhard, quien la utilizó para maldecir de forma magistral su propia condición nacional. Esta última es quizá la plenitud absoluta de un idioma de auténtica cultura.

En lengua materna

En lengua materna

En lengua materna

EN LENGUA MATERNA
Toni Mollà

Con este título, En lengua materna, el escritor Chang-Rae Lee publicó hace algunos años una novela fascinante que, entre otros méritos, constituye un documento sociolingüístico de una validez empírica irrefutable. Una novela cuyo valor avalan distinciones como el PEN Hemingway Award, el Oregon Book Award y el American Book Award. Se trata, a mi modesto entender, de una obra excepcionalmente bien escrita, y de un contenido de valor universal, más allá de la situación geográfica en que se desarrolla: la ciudad de Nueva York. Una obra paradigmática, precisamente por tratarse de una historia situada en la ciudad más importante del mundo, una ciudad que irradia al planeta global tendencias, actitudes y comportamientos. El autor, nacido en Corea del Sur, emigró a los Estados Unidos con sus padres cuando sólo contaba tres años. Con o sin trasfondo autobiográfico, que este tema nos importa poco aquí, Chang-Rae Lee describe la posición de un inmigrante en la ciudad de los rascacielos, que intenta construirse una identidad entre la complejidad de la Gran Manzana. Un americano, que domina a la perfección el idioma inglés pero que siente un extrañamiento perenne en la capital del mundo, que es su casa. “La Roma antigua” escribe Chang-Rae Lee en las páginas de En lengua materna, “fue la primera Babel genuina. La ciudad de Nueva York es quizá la segunda. Y la última, sin duda, será Los Ángeles.”

Si el sociolingüista es, además, viajero –y así conviene que sea– sabrá a la perfección de qué habla nuestro escritor. Nueva York es la primera ciudad italiana fuera de Italia, la primera irlandesa fuera de Irlanda y, por supuesto, la primera judía. Pero el viajero, a poco que conozca Nueva York, también sabe que el tópico melting-pot americano exige tanta renuncia como integración. Cualquier proceso de aculturación –y en cualquier sentido– tiene su cara y su cruz: su lado integrativo en la sociedad de recepción; pero su cara de extrañamiento y renuncia en algún sentido de la sociedad de origen. “Sin embargo”, continúa Chang-Rae Lee, “para acceder a estos esplendentes lugares, los recién llegados han de aprender el latín primario. Acallar sus ancestrales lenguas, aflojar los labios. Escuchar los heterogéneos gritos de la urbe norteamericana”. El tema no es baladí y convendría que, sin caer en alarmismos, reflexionáramos sobre la creciente localidad (cuando no, simple rusticidad) de nuestras lenguas y su expulsión de las funciones más urbanas y globales. Sobre nuestra posición en la aldea global y sobre nuestras (des)conexiones de las redes sociolingüísticas universales.

Por su parte, Isaac Bashevis Singer, el gran patriarca de las letras jíddish en Nueva York, ha narrado en sus obras el esfuerzo titánico por mantener su lengua y su etnicidad en el barrio de Brooklyn, aunque unos años antes que Chang-Rae Lee. El viajero que pasee por las calles de este barrio al otro lado del East River se encontrará todavía con los hasidim, de riguroso vestido negro y tirabuzones, y con sus mujeres ataviadas con pelucas para nosotros fuera de época y lugar. Se trata de familias de una tradición granítica que se esfuerzan en vivir en jíddish de la forma que ellos consideran más humana, desafiando a su manera aquel cementerio de idiomas que es Nueva York, que comen en los restaurantes kosher y que leen el Forverts, periódico en que trabajó como redactor el mismo Bashevis Singer. Familias que asisten regulararmente al Folsbiene Yiddish, y que cultivan el klezmer, la música popular en esta lengua.

En fin, viajar a Nueva York o a Los Ángeles es, para el hablante de lenguas no hegemónicas en el mercado global, un “viaje al futuro del imperio”, según el título de otro libro sugerente como el de Robert Kaplan. El sociolingüista tiene allí un campo inexplorado, en medio de la complejidad más absoluta de la megalópolis, centro y metáfora de la sociedad que viene. La función instrumental e integrativa del inglés en la vida del futuro y, paralelamente, la desaparición –o el mantenimiento, en su caso– de las lenguas de la identidad de procedencia son nuestro punto de reflexión más urgente. El sociolingüista no puede obviar, tampoco, que los modelos urbanos compactos tienden a la creación y al mantenimiento de un cierto espacio público. Y que los modelos suburbanos, como el de Los Ángeles, precisamente, que tanto crecen también en la costa mediterránea, desvertebran el territorio y disminuyen la cohesión social. El darwinismo cultural y sociolingüístico se impone en estas circunstancias de una forma radical. La cohabitación sociolingüística se complica en un mundo cada día más unitario, inmerso en cambios estructurales de gran calado. Y el sociolingüista acaba tan perplejo como el viajero. Su reflexión y su diagnóstico exigen la misma complejidad que la realidad que observa y estudia.

Sobre el periodisme sacerdotal

pas_dels_dies

Com que darrerament es detecta un retorn d’allò que Régis Debray va anomenar el “periodisme sacerdotal”, em permet de recuperar un apunt del meu dietari Al pas dels dies (Ed. Perifèric, 2007) sobre el tema.

Com que el temps no passa, no tenim més remei que repetir-nos :

 

Joschka Fischer és el centre de la diana. Segons ha publicat la premsa alemanya, el polític verd va agredir un policia fa vora trenta anys. La periodista Bettina Röhl, filla de la terrorista Ulrike Meinhof i de Klaus Reiner Röhl, exdirector de la revista Konkret, és la gran impulsora de la denúncia “per intent d’assassinat”. Personalitats d’alt vol l’han defensat, però el mal ja està fet. Els “pecats de joventut” i les “amistats perilloses” tornen en forma d’acusació incriminatòria. El ressentiment contra sa mare, que l’obligava a aprendre a tocar el violí, però s’oblidava de posar-li el desdejuni, n’és, segons sembla, la causa darrera. Tot això abans d’abandonar-la i de suïcidar-se. Però la intencionalitat periodística i política és ben bé diferent. Es tracta d’inhabilitar un polític molest. I, sobretot, d’impugnar la possibilitat del trencament biogràfic, de la “redempció”. És curiós que aquests preceptes s’apliquen a persones de biografia antiautoritària en un país com Alemanya en què el perdó i la reconciliació han recuperat per a la vida civil generacions tacades de les vel·leïtats contràries.

Fa uns mesos, a Santiago de Compostel·la, vaig assistir a una conferència de Régis Debray en què l’intel·lectual francès analitzava la funció “sacerdotal” d’una certa classe periodística. I no li faltava ni un pèl de raó. Hi ha col·legues que, efectivament, es creuen “homes dedicats o consagrats a oferir sacrificis a la divinitat.” El seu dicteri incontestable és l’estrella de David que marca la peça i en permet l’execució en la plaça de l’opinió publicada. Invoquen sempre grans paraules i virtuts abstractes de les quals són les vestals responsables. Per això no han de justificar els seus judicis definitius i canònics. No debades s’expressen sempre en nom de Déu, de la pàtria o –ai!– de la llibertat d’expressió. Del Bé, un valor incontestable. D’ací la impossibilitat de la crítica o la dissidència més ínfima davant d’aquest periodisme fètid. L’estigmatització o la “tortura” són els mecanismes rituals que recondueixen l’heretge al camí recte. Com més grossa la diran, més expectativa i credibilitat despertaran entre els escolans d’amén que els rodegen. Els pecats del sacrificat –dictaminats sempre des d’un temple professional fora de tota sospita– solen ser de caràcter categòric: traïdoria, infidelitat o fellonia del vassall envers el senyor, per exemple. Quan no, desviació pecaminosa de les Santes Escriptures, les que siguen, que això no importa. La seua ploma sagrada beatifica màrtirs i criminalitza heretges, exalça corruptes i demonitza apòstates de vés a saber què. Ben mirat, res nou que no hàgem après dels maccarthis corresponents. “Tots som jueus respecte d’algú altre”, solia repetir Joan Fuster parafrasejant J.P. Sartre. I, en efecte, ningú no està vacunat contra una condició –l’herètica– que no és objectiva ni objectivable. El perseguit és definit pel perseguidor. La seua és, com assenyala Antonio Muñoz Molina en Sefarad, una culpabilitat imposada sobre la víctima. “En última instància” –insistia el mateix Fuster–, “som allò que els altres ens deixen ser i, sovint, allò que els altres volen que siguem.”

Joschka Fischer no n’és l’únic, bé que ho sé, com a lector impenitent de papers públics amb interesaos privats. També aquests dies, algú ha revelat el passat trotskista de Lionel Jospin. La recerca de l’escàndol periodístic per a destruir la gent que no pensa com ells és la més vella de les estratègies feixistes, el primer element deslegitimador del periodisme. Una estratègia que sovint fa pensar en aquella màxima de Balzac segons la qual “si la Presse n’existait pas, il faudrait ne pas l’inventer.” Aquesta mena de sacerdots dicta la fatwa i n’assenyala els culpables que cal abatre en la cacera. A la manera del Sant Ofici, les columnes justicieres donen exemple a qui s’atrevisca a eixir-se’n del solc dibuixat cada matí amb una prosa sovint histèrica. Són exorcistes que monopolitzen la veritat: l’única “veritat”, que és la seua, per descomptat. A partir d’això, tothom ja sap a què atenir-se si es desvia –de pensament, obra o omissió– de les essències del pensament recte que ells encarnen. Miguel Delibes va descriure aquest comportament en El hereje. És difícil defensar-se’n perquè la sentència està dictada. Les conviccions dels oficiants són tan granítiques que fóra una pèrdua de temps intentar fer-los canviar d’idea. De fet, són tan impermeables i immunes a la raó com a la realitat. L’explicació racional ha fet tard i l’exili interior s’imposa per banda de la víctima en una espiral que, de fet, el condemna definitivament als ulls de l’auditori que riu i aplaudeix embadalit per la prosa tòxica del botxí. L’estigma i l’insult impedeixen el diàleg i la discussió pública civilitzada. La seua és una concepció vital que va més enllà de les persones que estigmatitzen: és una funció redemptora, exclusiva dels “eloqüents oradors sagrats” que diuen missa al meu poble el dia de la festa grossa. I si algú gosa contradir-los esdevindrà còmplice de vés a saber quins delictes que ells imaginen al mateix temps que teclegen l’ordinador. Seran també criminalitzats i condemnats per vendre l’ànima al dimoni corresponent. L’actitud és atàvica, immemorial. L’esperit inquisitorial és consubstancial a la concepció del món d’alguna classe de periodistes i opinadors. El seu moralisme reaccionari és, fonamentalment, una arma antiintel·lectual: un atemptat contra un cert model d’opinió pública, necessàriament polièdrica i multifocal, com sabem des d’Alexis de Tocqueville. La malícia d’aquesta colla de vestals sol ser un deliri paranoic que els porta a autoafirmar-se com a caps i guies de la reserva espiritual. Ben mirat, no deixen de ser uns “padrins” en miniatura, ridículs, estrets i limitats al rodal emmarcat per les pròpies ventositats.

Com és natural, aquests capellans de l’opinió pública solen repartir-se “la ciutat” per barris i mantenen entre ells una lluita fictícia que retroalimenta les posicions respectives. A la manera d’un poblat d’Astèrix dissenyat negre sobre blanc, els jerarques de cada família inicien el dia amb una lluita intangible que confirma els interessos particulars en el mercat de l’opinió publicada. Les xarxes de relacions entre ells i les solidaritats ocultes són determinants. La promiscuïtat entre les elits dels poders econòmics, polític i mediàtic és un fet incontestable que impugna el vell principi segons el qual el periodisme era el poder vigilant enfront dels excessos dels altres tres que havia codificat Montesquieu. “El cim de la societat moderna és, sovint, inaccessible, i el fons és sovint ocult”, va escriure Charles W. Mills. María Santos ha publicat un documentadíssim treball sobre El poder de la élite periodística i la “mediacràcia” resultant de l’emergència d’aquests nous mandarinats de paper. I, en efecte, darrere d’un deliri verbal a prova del millor dels sociolingüistes, s’entreamaga la defensa de posicions mercantils, quan no obertament “familiars”, en el sentit més valencianosicilià del concepte.Les periodistes franceses Sophie Coignard i Marie-Thérèse Guichard han escrit Les bonnes fréquentations. Histoire secrète des réseaux d’influence, un llibre en què analitzen, precisament, la importància de certes complicitats com ara haver nascut en una mateixa regió, freqüentar les mateixes escoles, haver lluitat en altres temps en el mateix bàndol, compartir determinades orientacions sexuals o creences religioses. Les autores assenyalen la Histoire des Treize d’Honoré de Balzac com a precedent d’aquesta mena de literatura. Els homosexuals, per exemple, són un grup tan divers i tan variable com qualsevol altre. Però el sociòleg francès Fréderic Martel, que va estudiar els moviments gais francesos, va posar en relleu l’existència d’una autèntica communauté de destin –insaisissable et floue– sota una llei de ferro que tant s’aplicava a la política com als negocis: “ni de droite, ni de gauche: homos.” Per descomptat, hi ha llocs on aquests grups prenen una actitud militant, pública i reivindicativa, avide de visibilité, però, ben sovint, les seues són complicités discrètes. Cap àmbit de la vida s’escapa d’aquestes influències informals, per damunt de les ideologies públiques o les institucions oficials. L’esfera de l’economia i de la política, en primer lloc. Però també el poder eclesiàstic o l’acadèmic i l’universitari. I el literari i el periodístic, tan permebales a segons quines vanitats. Les complicitats descrites per Mario Puzzo i Francis F. Coppola en El Padrí III són una obra d’art sobre el tema. De fet, la maçoneria i la màfia –l’estat dins de l’estat– o els lobbies periodístics, empresarials i políticssón les xarxes que ens vénen de seguida al cap. Tothom forma part d’alguna xarxa i qui no n’és part no té cap possibilitat de traure el cap: d’arriver, faire carrière o fins i tot devenir Président. Ni en l’economia ni en la política ni en el periodisme. Ni en la cúria, ni en la universitat ni en la república de les lletres. Són solidaritats no institucionalitzades, però la densitat de les seues xarxes les converteix en un contrapoder ocult i laberíntic. Serveixen per a fer negocis, per a triar alcaldes i diputats, per a obrir o silenciar debats públics, per a nomenar catedràtics, per a promoure o estigmatitzar escriptors o per a destituir entrenadors i president d’equips de futbol. La intriga personal i la conspiració, l’autoprotecció, la recomanació i la connivència, el rumor o fins i tot el linxament més o menys metafòric són les armes no sempre incruentes d’aquesta batalla underground que impugna les regles del joc públic. “Ils jouent un rôle essentiel dans le fonctionnement de la société française”, assenyalen les periodistes esmentades. I, en efecte, les xarxes “forment le véritable organigramme” de les societats actuals: “celui que l’on ne rend jamais public, mais qui explique mieux que les discours et documents offciels nombre de décisions.” Són solidaritats assentades sobre lleialtats granítiques, indestructibles. Amb unes lleis que impedeixen permeabilitats, però possibiliten aliances inversemblants. La seua fortalesa radica, de fet, en un pacte de silenci espès i d’ombra protectora entre els seus membres.

De vegades, tinc por d’arribar a confondre la ficció i la realitat. Però a gosades que sovint costa de trobar-hi les diferències. Joschka Fischer i Lionel Jospin i tants altres com ells fan de boc emissari d’un fenomen antic. La cacera de bruixes amaga una fal·làcia i actua com una cortina de fum que encobreix interessos més pregons. Les Abigail Wiliams del món bé que ho saben. L’únic pecat és “comportar-se d’una manera estranya” no importa per què ni als ulls de qui. I l’única acusació, amb distintes formes, que estan posseïdes per les diferents personificacions de l’esperit maligne que ells han d’abatre.

Ací podeu trobar el llibre :

http://perifericedicions.com/col%C2%B7leccions/escritpures/