Arxiu de l'autor: Toni

Las Vegas, falles tot l’any

image

El museu d’etnografia de la diputació de València va organitzar aquest hivern passat una exposició sobre els valencians i els EUA. El responsable va tindre l’ocurrència, que jo li agraïsc, d’encomanar-me un article per al catàleg de la mostra. Ací el teniu.
Espere que us refresque l’estiu.

LAS VEGAS,
FALLES, TOT L’ANY

Toni Mollà

1.
Tinc una acusada debilitat sentimental per l’oest americà, he de confessar-ho d’entrada. Per diverses raons que la gent de la meua generació entendrà de seguida. Per l’imaginari que ens hem construït de l’oest americà, vull dir, gràcies o per culpa –que això tant se val– dels productes culturals que, a poc a poc, ens han teixit la nostra manera de veure el món. Els nostres desitjos recòndits i potser inassolibles, en primer lloc. Llibres, pel·lícules i peces musicals, majoritàriament, descoberts, com els amors més duradors, sense causa aparent que ho explique. Al cap i a la fi, la idea que tenim d’un indret qualsevol –real o només imaginat, que això tampoc no compta– és el resultat de missatges i icones semiòtiques que es barregen en el nostre enteniment no sabem com ni per què.

L’oest americà és, en primer lloc, una part essencial de la nostra infància. Del relat que nosaltres mateixos hem fet de la nostra infància, reconstruïda ara i adés gràcies a les constel·lacions de records –mig reals, mig imaginats– que han bastit l’espinàs de la nostra biografia. L’oest americà és, per definició, el western, el gènere cinematogràfic que encara ens permet cavalcar vesprades senceres al costat de John Wayne –i de la mà de John Ford– pels paisatges de Monument Valley al llunyà estat d’Arizona. Gràcies a La diligencia, Pasión de fuertes o Fort Apache, entre moltes de les meues pel·lícules eternament revisitades, l’èpica dels pioners i el seu esforç seminal en la construcció de la identitat americana ens ajuden, encara a hores d’ara, a superar confusos prejudicis sobre la terra de l’oncle Sam, del Tea Party o de l’Associació Nacional del Rifle. A entendre aquella mentalitat d’anar sempre més enllà: always go to the far West.

En realitat, per a la generació que hem traspassat la cinquantena, l’oest americà ha esdevingut una cosmovisió –literària, musical i cinematogràfica– en què se superposen sense ordre ni continuïtat les lectures juvenils de Jack Kerouac –amb A la carretera, al capdavant de totes elles– juntament amb les batalles pels drets civils, les performances de la beat generation, la inigualable trompeta de Charly Parker, the flowers in the hair del barri de North Beach de San Francisco, totes les formes de la contracultura i, per descomptat, tota mena de productes made in Hollywood –“el bosc sagrat”, literalment– que han sargit els nostres imaginaris socioculturals, i de milers de persones que vam beure d’aquells calzes.

Hollywood ha estat, això també ho sabem, el factor determinant del consentiment social proamericà a tot el planeta, si volem dir-ho amb el concepte de Noam Chomsky. O dit a la manera actual: la primera arma discursiva de la globalització: l’eina que ha convertit en referència universal el model de vida americà. No ens enganyem, però: “la penetració americana” –escrivia Manuel Vázquez Montalbán, poc sospitós de propagandista ianqui– “no solament és permesa sinó desitjada.” Siga com vulga, Hollywood se’ns va presentar, en una joventut que vivíem en blanc i negre i sota l’amenaça del foc etern, com una proposta d’acolorida i seductora modernitat. Hollywood era la finestra oberta que feia circular els vents de la nostra imaginació de la mà de de totes les estreles d’aquella processó al capdavant de la qual hi havia Marilyn Monroe –“l’ésser més adorable del cinema”, segons l’enunciat científic positiu de Jack Cardiff. Hollywood era també the factory que encarregava els guions de Somni etern –basada en una obra de Raymond Chandler– o Tener o no tener –en una novel·la de Hemingway– a William Faulkner malgrat els judici sumaríssim del mateix Faulkner: “Hollywood és una indústria de cretins que produeix obres cretines per a un públic cretí.” Atacs de lucidesa a banda, Hollywood ha estat per a nosaltres –poca broma!– Alfred Hitchcock, Billy Wilder, Martin Scorsese, Francis F. Coppola, Brien de Palma, Steven Spilberg o o Clint Eastwood –You made my day– entre molts altres noms d’un dream team mític. Hollywood –memòria i mite– ha estat l’únic intel·lectual col·lectiu capaç de disputar la capacitat d’influència planetària d’altres factories molt més perilloses per a la salut mental col·lectiva com ara les representades pels capellans catòlics, els imans de les mesquites o els rabins de les sinagogues, posem per cas.

2.
Vaig arribar a San Francisco –Frisco per als seus habitants– ahir a mitjan vesprada, després de més de dotze hores de vol des d’Europa, via Chicago. Vora vint-quatre hores de viatge real des que vaig eixir de casa, enmig de l’Horta de València. El retorn a San Francisco –potser la més europea de les ciutats americanes– em provoca de seguida una sensació de familiaritat absoluta. El pas de la duana, que a Nova York sol ser sovint desagradable, em va ajudar a posar els peus de nou a Califòrnia amb una familiaritat impensable. Tan bon punt hi vaig arribar, sota l’omnipresent bandera de les barres i les estreles, em va atendre amb amabilitat exquisida un funcionari d’origen oriental –¿xinès, coreà, japonès?– que va examinar amb precisió i curiositat el meu passaport: “De València?”, em va preguntar sense mirar-me. “De València?”, va dir, així com sona, pronunciat amb fonètica valenciana. “Sí, de València”, li vaig contestar amb tota la cordialitat que vaig poder. “Però, de València ciutat o d’algun poble de la vora”, va insitir, amb pronunciació genuïna, inclosa la “o” oberta de “de la vora”. “De Meliana”, li vaig contestar, intrigat per la seua curiositat i la prosòdia normativa. Va alçar els ulls i em va mirar fixament: “Per tant, vostè parla valencià?”, va rematar l’home, sense moure ni una cella. “Perquè si fóra de València, parlaria només castellà!”, va encertat a dir sense perdre la seriositat de funcionari de duana dels EUA. “Home, sí que hi ha gent que parla valencià a la ciutat de València”, vaig afegir-hi, desconcertat. “Però, pocs”, va rematar, com qui diu la darrera paraula, invitant-me a passar endavant. La cua era llarga. Vaig entrar a territori californià com qui entra en una pel·lícula hollywoodienca feta de miratges i dobles sentits.

La mar, l’ordenació territorial de la badia de San Francisco i l’arquitectura poc amiga de la volumetria també ajuden a sentir-nos com a casa en una ciutat que, llevat del Districte Financer –el Wall Street de la costa oest– no segueix el cànon vertical de Nova York o de Chicago, entre altres motius perquè San Francisco s’assenta sobre la Falla de San Andrés, sempre esperant el terratrèmol definitiu que l’assole. Hi passarem només una nit. Demà de bon de matí enllaçarem amb un vol interior, destinació Las Vegas, Nevada. Les religioses visites a la City Lights Books de la ciutat de San Francisco –fundada per Laurence Ferlingheti a la manera de les llibreries de la Rive Gauche parisenca– o al cinematogràfic Golden Gate Bridge, les deixarem per a una altra ocasió. Potser per aquesta renúncia, ara, davant de l’ordinador, recorde amb melangia incorregible el meu primer viatge per terres de l’oest americà durant el qual, com l’incombustible Tonny Bennet, I left my heart in San Francisco. Per si era poc, la veu inigualable de Sarah Vaughan em recorda, compassiva, que “tot en aquesta vida és millor la segona vegada”. Potser gràcies al savi consell de la Vaughan vam decidir precisament de tornar físicament a l’oest, destinació final Las Vegas.

3.
La primera vegada, vaig arribar a Las Vegas –segons el tòpic, una mena de parc temàtic de l’entreteniment i del pecat– en cotxe des de Los Angeles, travessant el desert del Mojave. 275 milles (vora 450 quilòmetres) de carretera quasi en línia recta, sense un segon per a l’avorriment, enlluernat per l’atracció magnètica del no-res inacabable. Un viatge preparat –aquell que ara evoque– darrere de l’ombra motoritzada de Jack Kerouac i Dean Cassady per unes carreteres sense final que demà seguirem des de l’aire. Desvetlat com sempre que travesse l’Atlàntic, ara tanque els ulls davant l’ordinador i recorde, extasiat, kilòmetres i kilòmetres per la mítica Highway One, vora el Pacífic, amb parades a Carmel, Big Sur, Los Angeles i Santa Mònica abans d’entrar a Nevada. En aquell moment de la meua vida, l’asfalt i la cultura de la carretera havien esdevingut la crida temptadora d’una persona filla de la cultura tradicional mediterrània i acostumada a la vida pautada del treballador per compte d’altri. Potser perquè un se sol enamorar, ni que siga platònicament, de les persones, els indrets i les utopies més allunyades d’allò que ell representa d’acord amb la genètica i l’atzar, la carretera ha estat durant anys realitat i metáfora de les meues escapades reals i també dels meus miratges literaris.

Un paisatge fantàstic, estranyíssim, el que trobarà el viatger motoritzat que s’aventure, com vam fer llavors nosaltres, a arribar a Las Vegas des de la Califòrnia amable de Santa Bárbara o Santa Mónica, a la rodalia de Los Angeles. L’eixida d’aquesta connurbació paraurbana –extensa i horitzontal– no resulta fàcil: un autèntic eixam de carreteres que se superposen d’acord només amb les necessitats automobilístiques. En passar Barstow, la vegetació que ens acompanya des del Pacífic s’interromp de sobte i iniciem un viatge sorprenent al cinematogràfic desert del Mojave: una visió distinta de qualsevol altre paisatge conegut pel viatger mediterrani. La vista, de sobte, es perd a l’horitzó inassolible i el viatger entra, per poca imaginació cinematogràfica que atresore, en una canònica pel·lícula de l’oest. Una plana immensa de colors rogens s’estén a vora i vora de la carretera. A l’esquerra, una serralada de muntanyes fa de decoració i miratge. Entre el viatger i aquell horitzó de pel·lícula, quatre matolls rogencs com la terra eixuta. A mà dreta, en paral·lel a la carretera, la via fèrria, tan important en la història dels EUA, com va estudiar el malaguanyat Tony Judt, i en la nostra memòria de consumidors de westerns. Un lloc inhòspit, d’una calor que bada les pedres, càlid i atractiu només gràcies a la nostra memòria de cel·luloide en què aquell dia només vaig trobar a faltar la serp verinosa i el cowboy ràpid com el raig que li rebentava el cap d’un tret quasi sense desenfundar.

4.
El viatger que arriba per aire a Las Vegas descobreix en plànol de picat una immensa taca suburbana teixida al voltant de shopping centers clònics: una xarxa inabastable de construccions híbrides de casino, hotel i sala d’espectacles que acullen una oferta d’entreteniment infinita, sense discriminació horària. A la nostra disposició –butxaca plena, per descomptat. Ja en terra ferma, el visitant descobrirà un inacabable catàleg de serveis sota el sostre i la màscara de carnavalesques reproduccions de la torre Eiffel, la piràmide de Luxor, el pont de Brooklyn o qualsevol altra icona del turisme universal –inclòs el llac Como, amb les seues oliveres mediterrànies en ple clima desèrtic!

Si el turista es dirigeix cap al nord per Las Vegas Boulevard, the strip –una espècie de carrer major a la manera americana–, arribarà a l’hotel Flamingo, de ressonàncies mafioses i cinematogràfiques, per això mateix el meu preferit. L’arribada al Flamingo supera amb escreix la idea més tòpica i espectacular que hàgeu construït en la vostra imaginació. Només hi trobes a faltar Frank Sinatra i Dean Martin amb sengles gots de wisky amb gel la mà. Tota la planta baixa de l’hotel Flamingo –antic teatre de les disputes entre Benjamin Siegel, àlies Bugsy, i Lucky Luciano– és un immens casino on gent de totes les edats es juga els dòlars a la ruleta, al bacarrà, al Blackjack, a la Roda de la Fortuna o en curses de cavalls en hipòdroms audiovisuals. Si el viatger vol una proposta més europea, pot deixar enrere el Flamingo i continuar fins l’incomparable i carnavalesc The Venetian, amb les seues góndoles i les seues cançons d’amor, propietat de Sheldon Adelson, president de Las Vegas Sands, màxim valedor de les exempcions tributàries i sant patró de les finances del Partit Republicà dels Estats Units. L’inversor que havia promés un Eurovegas a catalans i madrilenys i que, finalment, ha deixat amb un pam de nas els uns i els altres malgrat les facilitats dels governs respectius. Vaja on vulga, el visitant no hi trobarà cap distinció de la nit i del dia: una atmosfera artificial a temperatura regular i llum invariable creada gràcies a la tecnologia en aquests immensos contenidors que són els hotels-shoppings centers. “Las Vegas és la neon metropolis de què parla Hal Rothman. Un lloc irreal, distant, potser el més remot i desconegut que nosaltres hem visitat al llarg de la nostra vida”, vaig escriure en un altre lloc. Potser “el més exòtic”, si ho entenem com el més allunyat de la nostra manera d’entendre la vida.

Ja sóc ací, de nou. Des del pis vint-i-dos del Flamingo, Las Vegas em recorda de seguida València, l’única ciutat europea que pot competir amb l’americana en consum de llum. Fins i tot el viatger valencià, que duu incorporats a l’ADN cultural l’exageració, el simulacre i l’espantall, queda fora de joc per la sobredosi kitch que caracteritza aquest indret il·lusori. Atordit pel bombardeig de publicitat, encegadores llums de neó i decibelis sense control, el viatger descobreix que ha arribat a la meca universal de totes les falles! Però, a diferència dels nostres innocents monuments –la gran virtut dels quals és la temporalitat!– aquests d’ací, enmig del desert de Nevada, no se sotmeten al foc purificador de la nit de Sant Josep. Potser precisament per això Las Vegas és coneguda com Sin City, la ciutat del pecat! Un indret contruït potser en homentatge a l’excés, l’horror vacui i el simulacre integral. Un lloc en què la falsificació deixa sense sentit qualsevol fetitxisme dels originals –i també dels orígens. També per això Las Vegas rep el nom de la Capital de les Segones Oportunitats: un lloc on qualsevol persona pot crear-se, si el seu compte corrent li ho permet, una identitat fingida, superposada, efímera com l’art faller del cartró-pedra.

Els viatges et solen confirmar els prejudicis i les visions predeterminades. Las Vegas no defrauda. La seua oferta multiplica exponencialment les expectatives. Has arribat, pense entre mi, a l’orgia del sentits més amagats de l’ésser humà que portes més o menys ocult. Te’n ratllaràs les que voldràs, però ací ho tens, a mà, com mai t’ho havies imaginat. Baixes ràpidament al carrer, et falten ulls. A les voreres, famílies senceres d’hispans –pares, fills i nets– reparteixen targetes amb la fotografia i el contacte telefònic privat d’exhuberants senyoretes de companyia. “Busque el que busque un adult, ho trobarà a Las Vegas”, assegura l’alcalde Oscar Goodman, advocat defensor, durant més de trenta anys, dels capos de la màfia local i actor ocasional en Casino, la pel·lícula de Martin Scorsese. Hem entrat al New York, New York, al meu gust el millor exterior del strip, amb un majestuós pont de Brooklyn i els imponents gratacels de l’Empire State i el Chrysler com a gegants de guaita. La semblança, ací com en el cas de The Venetian, millora l’original. La mentida i la impostura hi són els elements clau de l’oferta. Las Vegas és la perfecció d’un model de vida: el triomf definitiu de la ficció sobre això que en diem la realitat. I jo, que he viscut una vida d’eufòries escasses, no hi sóc contrari. Amb el benentés que els qui hi venim ja sabem què hi busquem. Siga entreteniment o cultura, això també és secundari. Ens trobem a la capital de les aparences, una ciutat de barreja sense tria, del més antic i del més modern, d’Europa i d’Àsia, de les meravelles físiques i dels invents futuristes. Tot amb un embolcall que busca l’entreteniment orgiàstic del visitant i el rendiment econòmic, sense concessions a cap altra mena de valors. Money is money. No és estrany, ara que ho pense, que el meu expresident Francisco Camps considerara fa un temps com un “gran projecte” i “aposta molt intel·ligent i valuosa” la iniciativa de crear una rèplica de Las Vegas a la comarca de Los Monegros aragonesos, i que estudiara dissenyar “un pack Monegros-Costa Valenciana” per tal de promoure “sinergies interessants” entre aragonesos i valencians –sempre més fàcils que amb els catalans –excepte quan està per mig Bernie Ecclestone i la Fórmula 1, per descomptat!

Hem sopat al Cafè de París, un encert des de tots els punts de vista: xampany, vi, politesse i savoir faire. Fruits de mer al gust del maitre acompanyats de bon vi de Bordeus, entre unes decoracions de bistrot parisenc molt encertades i una més que agradable tertúlia sense tema, que són les millors. Amb les coses de menjar, un continua sent un essencialista radical.

5.
Avui ens hem alçat ben enjorn. A les set en punt del matí havíem d’estar a l’aeroport de Las Vegas, destinació al Gran Canyon. L’avionet feia una mica de respecte. Només quinze passatgers: dotze japonesos i nosaltres. Tant se val on vages, els japonesos seran allà amb totes les modernes tecnologies penjant del coll. Gent callada, respectuosa i amable. La meua companya de seient s’ha adormit tan bon punt hem emprés el vol, hora i mitja de trajecte. El dia era clar i ras, esplèndit. El terme de Las Vegas, des de l’aire, una xarxa inconnexa d’urbanitzacions d’unifamiliars –la caseta i l’hortet– enmig del no-res. Pura fantasia. La vista de la Hoover Dam, la gran presa que genera aigua i energia elèctrica per a la ciutat trenca la monotonia metastàsica. De sobte, el Mojave, immutable, calent i àrid. En acabant, l’altiplà, verd i blanc, atapeït de pins, nevat, fascinador, abans d’entreullar les gorges del Colorado, amb l’aigua, com un espill llunyà, al fons. Hi aterrem vora migdia. Dinem en territori navaho. Vora les taules, hi corrien els isards i els conills, aliens als alienígens. En acabant, ens traslladem ordenadament –en fila índia!– a uns miradors preparats perquè els turistes admirem i fotografiem les vistes del paisatge natural i comprem en la corresponent botiga de souvenirs, a la vora del primer penya-segat. El viatge de retorn a Las Vegas, entre dues llums, adquireix decoracions psicodèliques. Em vénen al cap les reflexions de Jean Braudillard al seu llibre América:

La grandeza de los desiertos consiste en ser, en su aridez, el negativo de la superficie terrestre y nuestros talantes civilizados. Son lugares donde los talantes y los fluidos se rarifican y las constelaciones descienden directamente, tan puro es el aire y la influencia sideral. Fue incluso necesario el exterminio de los indios para que se trasluciera una interioridad más profunda que la antropológica: una mineralogía, una sideralidad, una facticidad inhumana, una aridez que ahuyenta los escrúpulos artificiales de la cultura, un silencio que no existe en ninguna otra parte.

El silencio del desierto también es visual. Lo conforma la extensión de la mirada que no encuentra sitio donde reflejarse. Al contrario, en las montañas no puede haber silencio porque gritan mediante su relieve. Y asimismo, para que haya silencio, es necesario que el tiempo sea también como horizontal, que no tenga eco en el futuro, que sólo sea deslizamiento de estratos geológicos entre sí y sólo emita una especie de rumor fósil.

El desierto es como una red luminosa y fósil provista de una inteligencia inhumana y una indiferencia radical –no solamente la del cielo, sino también la de las ondulaciones geológicas donde cristalizan las pasiones metafísicas del espacio y el tiempo- . En un lugar así cada día se invierten los términos del deseo, y la noche los aniquila. Pero esperad a que la mañana se levante, con el despertar de los ruidos fósiles y el silencio animal.

Per compensar l’excès natural del dia, hem sopat a The Stratosphere, un restaurant giratori situat a tres-cents cinquanta metres d’altura d’aquella oferta infinita a la mà de qui en tinga necessitat. Difícilment es pot en un dia alegrar els ulls tant com avui. Durant el dia d’una forma; ara, a la nit, d’una altra.

6.
Certament, a Las Vegas, el viatger hi trobarà el kitch més groller i detestable, això és veritat. Però també hi ha Picasso i Mondrian, Gauguin i tantes altres de les considerades grans firmes per banda de les eminències del ram. Com al Gran Bazar d’Istambul, posem per cas, ací hi ha de tot i a disposició de qui ho busque i s’ho puga pagar. L’oferta sol crear la demanda, i no a l’inrevés. Una part de la demanda que, manual a la mà, inclou la voluntat, però també la capacitat de consum. Sense la segona, la primera no genera negoci, que és l’únic objectiu d’aquesta destinació turística on ara em trobe –de totes les destinacions i a tot arreu, no ens enganyem. El turisme, en la versió que vostès i jo vulguem, no és sinó una classe de negoci. Dels més lucratius. A Las Vegas o la Ciutat Prohibida de Pequín.

Els més doctes subratllaran la mercantilització de la cultura que això representa. Però em fa l’efecte que la separació entre l’esfera de la cultura i la del mercat és una il·lusió dels esperits elitistes. Una actitud sòlida com un roure, a prova d’arguments impenetrables. Aquell binomi fantàstic entre els apocalíptics i els integrats que Umberto Eco va aplicar a la cultura de masses encara defineix els contorns d’un paradigma de referència obligada. L’amargor intel·lectual que hi porta implícita és transversal a tota mena d’artistes i intel·lectuals –éssers desaprofitats, segons ells mateixos– que no han aconseguit triomfar amb les regles d’un mercat que menystenen precisament perquè no els ha consagrat. Neil Postman va fer una lectura catastrofista de la cultura de masses en un llibre molt trist intitulat Divertim-nos fins a morir. Giovanni Sartori i Pierre Bourdieu van rematar la faena. Joan-Manuel Tressserras i Enric Marín van publicar l’anti-Postman: Cultura de masses i postmodernitat, un llibre, premi Joan Fuster d’assaig, oblidat amb massa presses. L’actual polèmica entre tecnòfobs i tecnòfils al voltant de les mal anomenades noves tecnologies de la informació –totes les tecnologies són noves en algun moment– fa reviure ara velles mentalitats. En el món de la crítica cultural i literària, Harold Bloom i George Steiner, per exemple, són fervorosos profetes de l’apocalipsi. “Yo no creo que haya diferencias entre la literatura infantil y la buena o gran literatura para niños muy inteligentes de todas las edades. Tanto J. K. Rowling como Stephen King son malos escritores, gigantes muy adecuados para nuestra nueva Edad Oscura de las Pantallas: ordenadores, cine, televisión. Insto a los niños de todas las edades a que lean y relean a Andersen y Dickens, Lewis Caroll y Edward Lear, en vez de Rowling y King.” Això ho ha escrit Harold Bloom, malhumorat i displicent com quasi sempre. Però les nostres filles esperen en candeletes la pròxima novel·la de J. K. Rowling sense importar-los gens ni miqueta els gustos canònics dels seus pares i la seua doctíssima confraria intel·lectual. Ni que siga per no trencar el diàleg amb els nostres fills, em fa l’efecte que hauríem de traure’ns de damunt alguns dels prejudicis adquirits en l’època de la glorificació de les minories selectes, sempre tan propenses a l’autoritarisme intel·lectual –al despotisme il·lustrat, podíem dir-ne– en forma d’una suposada exemplaritat moral –tan il·lustrada com subjectiva i despòtica. El resultat sol ser-ne un escepticisme pintoresc i aspre i la seua patologia nihilista. És el “dolorisme recreatiu” de què va parlar Josep Pla en una de les seues lluminoses Notes disperses. Siga com siga, el consum cultural –en la mida que cadascú ho decidisca– s’imposa com una nova forma identitària, una nova proposta entre les nostres formes identitàries heretades i les inventades al pas dels dies. La lectura o la música –comprar llibres o CDs, visitar llibreries i exposicions o assistir a concerts– s’han convertit en passions intenses, desitjos irrefrenables dels quals ja no sabríem ni voldríem deslliurar-nos-en. Ara som qui som també precisament per aquestes passions. Passions comercials, no ens enganyem.

A punt d’embarcar, direcció París, de retorn a la vella Europa, de sobte, vés a saber per què, em ve al cap aquell diàleg quasi metafísic en el western L’home de Laramie, d’Anthony Mann, entre un cowboy errant, intepretat per James Stewart, quan es troba amb Cathy O’Donell:

Cathy O’Donnell: ​D’on ve?
James Stewart: ​De Laramie.
Cathy O’Donnell:​És eixe el seu poble?
James Stewart:​No
Cathy O’Donnell:​Quin és el seu poble?
James Stewart:​Jo no tinc poble. En qualsevol lloc estic en el meu poble.

I imagine, sense solució de continuïtat, Pernell Roberts (Sam Boone) i James Coburn (Wid) en Cavalcada en el desert intercanviant impressions enmig del no-res:

Wid:​Mira, Sam, senyals de guerra. Hi ha un tractat amb els mescalers, no?
Sam Boone: ​Paraules en un paper.
Wid:​Ara ens portem bé amb ells.
Sam Boone:​Jo vaig conèixer una vegada un home que es portava bé amb la dona, fins que un dia ella se’l va carregar d’un tir.
Wid:​Per què el va matar?
Sam Boone:​Es va despertar de mal humor. Els mescalers a vegades es desperten també de mal humor.
Wid:​Nosaltres no els hem fet res.
Sam Boone:​Tu creus això, Wid? Som blancs. Et sembla poc? Això és prou.

7.
Anit vam arribar a París. Ens hem instal·lat, com sempre, a la Rive Gauche, al París, precisament, on certes escriptors americans hi veien una festa permanent. El París diguem-ne antic, per entendre’ns: tant en l’ordenació urbanística com en la cultura urbana corresponent. L’antítesi, si bé ho mirem, del model que representa l’Amèrica suburbana que assoleix la màxima expressió, precisament, a Los Angeles i Las Vegas.

Avui, després de desdejunar-nos a la plaça de la Contrascarpe, vora la Mouff, hem travessat la frontera del Sena en direcció al barri de Le Marais –el barri jueu de París–, ara molt recuperat gràcies als esforços econòmics i civils de la comunitat gay, que l’ha fet de visita multicolor. Potser perquè sóc fill de botiguera, m’estime tant aquests barris de comerç tradicional, respectuosos amb l’entorn físic i també amb el sociocultural que s’hi ha generat en el decurs del temps. Le Marais és un barri viu, ple de gent que va i ve, contrapunt del caràcter fantasmal dels barris de negocis enigmàtics com ara La Defénse i, per descomptat, de les urbanitzacions que hem vist a l’oest americà, desproveïdes de trama i cultura urbanes –almenys tal com ho entenem els europeus. Un model, l’americà, que s’escampava pel nostre territori espentant per l’especulació i que ara constitueixen en molts casos autèntiques ciutats fantasma a mig construir i urbanitzar. Potser l’únic efecte positiu de la greu crisi que patim és que ha salvat part del territori –i del paisatge!– de les mans de la malària constructora.

Marc Augé denuncia que el perill d’aquesta mena de barris tradicionals és convertir-los en parcs temàtics d’ells mateixes. Xavier Roig, per la seua part, té una bona part de raó quan assegura que “Barcelona s’ha convertit en una espècie de parc temàtic de Gaudí, un macro-Lloret amb ínfules culturals”. Té, com dic, una bona part de raó. Però, ¿quin és el model alternatiu? Segons com veig les coses, i malgrat totes les diferències urbanístiques i socioculturals, la Barcelona de Xavier Roig –i València i París– encara tenen totes les possibilitats del món obertes per continuar sent allò que els europeus hem considerat sempre com una ciutat. Una ciutat on l’espai públic no és un lloc de pas, com a la majoria de les ciutats americanes, sinó de trobada, de diàleg, de controvèrsia i de consens alhora. Una de les diferències fonamentals entre la ciutat multifuncional europea i la ciutat segregrada d’encuny americà és, precisament, la funció que atorguen respectivament a l’espai públic. De fet, la crisi del teixit urbà en què han entrat darrerament Barcelona, València o París –pense ara en la desaparició del llibreries, cafès i restaurants de gestió familiar o els forns tradicionals– és la punta d’un iceberg que amenaça d’arrossegar un model de vida gairebé tan vell com el Mediterrani. Sense dubte el nostre major capital social. La xarxa de llibreries, de cafés, de forns i de comerç de proximitat compleix, de fet, un servei públic tan rellevant per a la qualitat de la vida urbana com el capital social que atresoren els nostres elogiats mercats: llocs, tots ells, de gènesi i difusió de l’opinió pública més primària, la que es basa en la trobada física. No és debades que fóra un francès, André Gide, qui va escriure que «el món és on compre el pa i el vi cada dia».

Le Marais és un barri tranquil, amb una oferta generosa de llibreries, restaurants, botigues, perruqueries, carnisseries kosher, gimnasos i saunes i cafès. Precursor del madrileny Chueca. Imitació –els dos– de l’amabilíssim Castro de Sant Francisco –el barri gay per excel·lència. L’elegantíssima Place des Vosges hi és d’obligat passeig i descans en alguna de les seues terrasses, prèvia visita a la Maison de Victor Hugo, a una de les cantonades. Des d’allí, en acabant, hi ha un passeig curt fins al barri de Les Halles i el Beaubourg, una de les places, al meu entendre, més democràtiques de la capital francesa. El Centre Georges Pompidou, el Beaubourg –una altra gran falla també de tot l’any!– té 37 d’anys. Al seu dia, l’aparença externa va representar tot un colp a l’estètica dominant. Encara ho és avui. Però, a diferència de les falles americanes, l’aposta del Beaubourg no era només museística o comercial. La construcció en aquell lloc exacte de la ciutat de París intentava, de fet, la regeneració urbanística d’un barri degradat fins al punt de no-retorn. I, certament, el va capgirar de dalt a baix. En casos comptats, la construcció d’aquestes “noves catedrals” de la modernitat com el Centre Georges Pompidou representa una intervenció urbanística regeneradores de la trama urbanística i també del sociocultural. Sovint també del desenvolupament econòmic dels entorns connexos en uns circuits d’oci i negoci que, si funcionen com han de funcionar, es retroalimenten amb eficàcia positiva. La intervenció al voltant d’aquest agosarat Beaubourg i de l’espai que l’enllaça amb el centre cívic i cultural del Fòrum des Halles, n’és un exemple evident. Aquesta és la gran diferència amb Las Vegas, pense ara, mentre faig l’aperitiu a un magnífic bistrot de la mateixa plaça. En efecte, el Beaubourg forma part de la trama de la ciutat de París –n’és un nus de connexions de tota mena– mentre la ciutat americana de Las Vegas, malgrat tota la seua oferta enlluernadora, està construïda enmig del no-res i està desconnectada de qualsevol projecte de regeneració urbana. Ara que ho pense, potser algú, especialment si és valencià, hi hauria de fer ací una regla de tres. ¿La Ciutat de les Ciències, l’IVAM, el Museu del Carme? Falles, tot l’any? Sí, a Las Vegas, Nevada, EUA.

Reobrim RTVV, però JA

image

“RTVV podría reabrirse en 87 días”

· 360 Grados Libros organiza el primer debate sectorial sobre el futuro del ente público coincidiendo con el proceso de reapertura anunciado en la investidura del President

· El periodista Manolo Jardí considera que el número de trabajadores en la “nueva RTVV” no debería exceder los 800 en total

Viernes, viernes 26 de junio de 2015. La reapertura de Radio Televisió Valenciana (RTVV) fue motivo de debate ayer tanto dentro de la esfera política durante la investidura del nuevo presidente de la Comunitat Valenciana, Ximo Puig, como en la pública a través de la tertulia que se celebró por la tarde-noche en la Librería Bartleby de Valencia desde la reflexión y el análisis de cinco periodistas y escritores que conocen muy de cerca el panorama audiovisual valenciano como extrabajadores del ente público o como analistas y testigos de su proceso de resquebrajamiento y posterior clausura.

En el debate, moderado por la periodista digital Miriam Reyes, Manolo Jardí, miembro del Colectivo Ricard Blasco, lamentó que no existiera un plan B para “reemplazar audiovisualmente” RTVV que permita a los valencianos poder seguir conociendo de primera mano las historias que suceden a su alrededor. También valoró los pasos a seguir necesarios para poder reabrir el ente público, entre los que se encuentra derogar la ley que permitió el cierre del medio por parte de la Generalitat Valenciana y reincorporar nominalmente a todos los trabajadores para que un nuevo ERE “legal y transparente” mantenga a unos, que no deberían exceder los 800 en total, en su puesto laboral e indemnice “como es debido” al resto. “El reto de la izquierda es recuperar el espacio público en lengua valenciana que se ha perdido”, añadió Jardí.

Por su parte, el periodista Toni Mollà, afirmó que, según los estudios realizados desde el Colectivo Ricard Blasco, del que también es miembro, “87 días serían suficientes para poder reabrir RTVV, si quienes gobiernan lo toman como algo prioritario”. Mollà apuesta por una televisión replanteada desde el punto de vista económico-empresarial e informativo que cuente con gente joven que aporte ideas innovadoras. El desafío pasa también, según Mollà, por recuperar la lengua, la música y el doblaje en valenciano en el medio audiovisual, es decir, volver en cierta manera a la RTVV que conocieron los que vivieron su nacimiento en 1989.

Perspectiva histórica

Este último argumento lo retomó Emili Piera, escritor, periodista y guionista, que consideró que, aunque “en aquella época ya había temas y palabras prohibidos a la hora de emitir”, es necesario “hacer perspectiva de su historia” y ofrecer de nuevo a la sociedad una televisión que sirva de “mayor proyección” a la cultura valenciana. En una tertulia que se solapó con la agitada jornada de actos políticos que se celebraba en Les Corts, Piera opinó que “Ximo Puig todavía no sabe lo que va a abrir” y que lo primero que tiene que hacer es “pedir responsabilidades” al anterior gobierno autonómico.

Desafección universitaria

En sus intervenciones, Javier Marzal, catedrático de la Universitat Jaume I de Castellón, aprovechó para denunciar el 92% de desempleo que se registra actualmente en el sector audiovisual a raíz del cierre del ente público. Una cifra que consideró “incomprensible” y un “atentado” contra la libertad de expresión y de información. “Estamos formando a alumnos en Periodismo que no pueden trabajar en su tierra y que tienen que emigrar fuera”, subrayó Marzal. Unos estudiantes con los que, además, no se ha contado “apenas” desde la radio y la televisión valencianas y que les ha provocado una desafección “enorme” hacia estos medios de comunicación.

Una novela negra que bebe de RTVV

Durante el debate, el periodista y también extrabajador de RTVV, Marcos García Martí, tuvo la oportunidad de presentar su primer libro como escritor, Temporada de cizaña (2015, 360 Grados Libros), una novela negra que recoge desde la ficción casos de corrupción política y de acoso sexual que beben de aquellos que se gestaron durante sus años de trabajo como guionista en RTVV. “Allí se veía venir lo que se estaba mascando y coincidías cada día con lo mejor y con lo peor de la profesión periodística, afirmó García Martí, que añadió que, a pesar de todo, muchos como él “aprendieron a trabajar” en este medio audiovisual para luego “exportar esta experiencia laboral” a nivel nacional.

Los autores y sus libros

· Javier Marzal, catedrático de la Universitat Jaume I y autor de los libros Las televisiones autonómicas del siglo XXI. Nuevos escenarios tras el cierre de RTVV (Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Jaume I, Universitat Pompeu Fabra, 2015) y La crisis de la televisión pública. El caso de RTVV y los retos de una nueva gobernanza (Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Jaume I, Universitat Pompeu Fabra, 2015)
· Emili Piera, periodista, guionista y escritor de la novela negra L’any del devorador (El petit editor, 2014)
· Toni Mollà y Manolo Jardí, periodistas y miembros del Colectivo Ricard Blasco, que ha publicado la obra de investigación Reset RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei del País Valencià (Onada Editorial, 2014)
· Marcos García Martí, periodista y escritor de la novela negra Temporada de cizaña (360 Grados Libros, 2015)

Una nova RTVV per a un país nou

image

Article del Col.lectiu Ricard Blasco publicat avui, dilluns 11 de maig, al diari Levante-Emv de València.

UNA NOVA RTVV PER A UN PAÍS NOU
Col·lectiu Ricard Blasco

Fa poc més de mig segle, el País Valencià era una societat tradicional de base agrària que Joan Fuster va descriure en Nosaltres els valencians. En poques dècades, hem passat per una industrialització anàrquica que ha provocat desajustos en l’estructura social. El país respon ara a un model postindustrial amb més del seixanta per cent de la població activa en el sector terciari i menys del quatre per cent ocupada en l’agricultura. Aquesta modernització accelerada ha dislocat, de retruc, la cultura tradicional i ha clivellat la cohesió social. Convé no oblidar, a més, les altes taxes d’atur que ens situen per damunt de la mitjana espanyola i que plantegen greus problemes estructurals d’exclusió i de marginació. Els valencians som, finalment, una societat fracturada i sense els espais de consens sociocultural imprescindibles. En aquest context, les eleccions autonòmiques del 24 de maig són una immillorable ocasió perquè el govern resultant lidere un procés de modernització econòmica i sociocultural que tinga per objectiu un (nou) model productiu i de país.

Al nostre entendre, la reobertura de la RTVV es presenta com una aposta estratègica al voltant de la qual s’ha de dissenyar aquest doble objectiu. Això, des del convenciment que el sector públic de la comunicació és tan determinant per a la cohesió social com el de l’ensenyament, la sanitat o els serveis anomenats socials. En aquest marc, el nou govern hauria de (re)ordenar l’espai públic de la comunicació –amb RTVV com a pal de paller– amb criteris d’eficiència econòmica i d’inversió sociocultural tot bandejant els discursos tacticistes de partits polítics i grups d’interès. La història del sector audiovisual –raquític abans de RTVV– ha evolucionat en paral·lel al decurs d’una societat que produeix més serveis que mercaderies, amb una distribució ocupacional amb preeminència professional i tècnica on destaca –millor dit: on hi hauria de destacar– el coneixement com a font d’innovació i desenvolupament. Aquest va ser l’èxit inicial de RTVV. El desmantellament progressiu del sector va coincidir amb la caiguda de la demanda –“la voluntat i capacitat de consum”– per part de l’ens públic radiotelevisiu, sobretot a partir de 1995, amb l’arribada del PP a la Generalitat. Les empreses que es van constituir al socaire de RTVV –doblatge i producció, amb els subsectors connexos– han desaparegut o a penes subsisteixen amb una activitat molt per davall de la seua capacitat productiva, en situacions d’extrema gravetat i sense possibilitats de creixement en el mercat obert. Abans del tancament de RTVV, el sector audiovisual valencià estava atomitzat en unes 140 empreses i facturava al voltant de 30 milions d’euros a l’any, xifres molt llunyanes a allò que representa aquest mateix sector, per exemple, a Madrid, Catalunya o Galícia. La nova RTVV ha de concebre’s, per tant, com l’actor principal de l’anomenada economia creativa pel seu impacte cultural i econòmic. Pensem que a la Comunitat de Madrid l’ocupació en el sector cultural supera el 5% de la població activa; a Catalunya no arriba al 4% i al País Valencià al voltant de l’1%. Amb tot, el sector audiovisual valencià hauria d’establir el propi camí, més enllà del tutelatge de RTVV. Lluny d’atorgar-li aquesta funció a RTVV, la Generalitat ha d’assumir el lideratge de les indústries culturals amb la creació d’una Conselleria de les Indústries Culturals o departament de gestió directa que establisca els corresponents objectius del sector i que en coordine tota la política pública. En aquest sentit, la radiotelevisió pública ha de ser un centre de producció transmèdia de programes i serveis infocomunicatius i, alhora, el principal client de la indústria creativa privada.

La nostra proposta comporta una visió estratègica tal com ho van fer al seu moment el Regne Unit, els EUA o els Països Nòrdics, entre altres. Segons l’Enquesta Mundial de Valors (2008), el país més satisfet del món és Dinamarca, un país on les indústries culturals són una de les forces motrius de l’economia experimental i cultural. El recent èxit de la série Borgen, produïda per la televisió pública danesa, n’és el darrer símbol. El Llibre Verd de l’Economia Creativa per a la Regió Nòrdica (2007) n’és el full de ruta. Complementàriament, el grup KreaNord elabora recomanacions per a Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia que són seguides sense presses tàctiques en aquell “nord enllà”. D’afegit, estudis actuals de l’EBU (European Broadcasting Union) palesen que, entre tot allò que consumeixen audiovisualment els ciutadans europeus, el 78% són de continguts nacionals o de proximitat. I la producció solvent i continuada d’aquesta mena de continguts només la poden assegurar els mitjans públics de qualitat i les productores autòctones sota supervisió democràtica.

El nou govern de la Generalitat ha de marcar-se com a objectiu que l’economia de la cultura i de la comunicació ha d’arribar, si més no, al 5% del PIB valencià, llindar d’impacte sobre l’economia del país. Hem de bandejar, a l’efecte, la concepció estrictament ideològica (i elitista, mítica i falsa) de la cultura allunyada de la seua dimensió econòmica (industrial i comercial). Les indústries de la cultura constitueixen una àrea productiva creixent al marge fins i tot del seu valor ideològic o superestructural. Enmig de la característica determinant del sector –concentració de capital– un govern valencià de progrés ha d’impulsar una radiotelevisió pública potent, allunyada de les versions anorèctiques d’encuny neoliberal i, de retruc, una indústria diversa. No oblidem que més del 95% del teixit industrial valencià són pimes mancades de demanda sostinguda. La desviació de capital industrial cap a la construcció i el turisme de platja –amb el subproducte de la bombolla immobiliària– ha estat letal per a l’estructura productiva del país, ja que, segons dades de Josep-Antoni Ybarra (2014), entre 2008 i 2013, el País Valencià ha perdut vora 40.000 empreses d’entre 10/12 empleats, cosa que ha abocat 450.000 valencians a l’atur.

En aquest sentit, proposem, d’entrada, un pacte de mínims sobre el qual assentar polítiques compartides per tot l’espectre sociocultural –llengua, cultura i comunicació– amb la creació d’una nova RTVV al capdavant d’un gran projecte econòmic i sociocultural que hauria d’impulsar el nou govern de progrés. Davant de les agressives polítiques contra el sector públic imposades amb la bandera de l’austeritat, necessitem un model de radiodifusió que complisca les tradicionals missions d’un servei públic: una empresa de comunicació capaç de competir amb els grups de titularitat privada i de generar una demanda de continguts i serveis al sector privat. Tot això pren una dimensió especial després de la implantació fraudulenta de la TDT que exigeix la revisió del mapa comunicatiu valencià. Com a primera passa, s’imposa, en qualsevol cas, un pacte entre els actors polítics i econòmics que recupere RTVV –tot fent un bon i nou reset– i que, per mitjà d’un Pla Director, la dote de viabilitat econòmica, independència dels òrgans de govern, model empresarial i autonomia professional. I això depén, no hem d’enganyar-nos, del recompte de vots la nit del 24 de maig.

El Col·lectiu Ricard Blasco està format per Josep-Lluís Gómez Mompart (Catedràtic de Periodisme), Toni Mollà (Periodista i sociòleg), Mònica Parreño (Doctora en Filosofia), Manuel S. Jardí (Periodista i sociòleg) i Rafael Xambó (Professor Titular de Sociologia). Són els autors de RESET RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat, Ed. Onada, 2014.

Idiomes per a la incomunicació

Recupere un altre article del calaix de l’ordinador. Té més de cinc anys. Podia haver-lo escrit avui :
Idiomas para la incomunicación
Toni Mollà

Samuel Billison, desaparecido hace un par de años, fue uno de los últimos code talkers, un selecto grupo de indios navajos norteamericanos que, usando su lengua tradicional, consiguió pasar información vital para los aliados durante la Segunda Guerra Mundial sin que los sofisticados sistemas japoneses pudieran descifrarlo. Los navajos eran un pueblo tranquilo que vivía en sus “montañas sagradas”, entre el sur de Utah, Arizona y Nuevo Méjico, hasta que llegaron, primero, los españoles y, después, la “gran marcha” a la que les obligó el genocidio de mediados del siglo XIX, y que les desplazó a muchas millas. Volvieron derrotados a cambio de una aculturación total presidida por el tramposo eslogan Tradition is the enemy of progress. La gente como Samuel Billison había padecido en el ejército americano toda clase de vejaciones y de prejuicios por su condición etnolingüística. Pero, como les decía, esta lengua “desconocida” obligó a los navajos a participar en una de las misiones más secretas y determinantes de la Segunda Guerra Mundial. Su lengua cumplió una función crucial gracias a que centenares de ciudadanos de este pueblo indígena de los Estados Unidos de América —sus auténticos Founding Fathers– se alistaran al ejército a partir del ataque de Pearl Harbour y se convirtieran en pieza clave en varios y determinantes frentes.

Como sabemos, Basil Bernstein estudió en Class, Codes and Control (1971) la llamada hipótesis del déficit entre determinadas variedades lingüísticas. Bernstein distinguía entre código elaborado (elaborated code) y código restringido (restricted code). El segundo, según Bernstein, es un código limitado –y que limita a sus usuarios: es inferior al elaborado, que es capaz de expresar comunicados más complejos y más expresivos. El hecho, continúa Bernstein, provoca una desigualdad de oportunidades a los usuarios, especialmente en la educación formal. Bernstein explica así, por ejemplo, el fracaso escolar de los estudiantes de clase baja, usuarios de un código restringido. A Bernstein se le escapaba, quizá, la remarcable función social de las lenguas secretas, de los códigos restringidos como códigos proteccionistas de según qué información. Los hablantes de lenguas más o menos minoritarias –y más o menos crípticas según para quien– hemos gozado alguna vez de la sombra protectora de nuestras lenguas “desconocidas”. Los euskaldunes más que los catalanoparlantes, por supuesto. Por lo tanto, los valores instrumentales de los idiomas dependen también de las funciones que les encomendemos en cada contexto u ocasión. Sin los code talkers navajos quizá nuestro mundo sería todavía diferente en su organización geopolítica.
Como ustedes deben saber también, la Generalitat Valenciana, gobernada por el Partido Popular, decidió hace ya un año boicotear la asignatura de Educación para la Ciudadanía diseñada por el gobierno central. Para ello, al consejero de Educación, Alejandro Font de Mora, no se le ocurrió otra cosa mejor que esta asignatura se impartiera en inglés. El tema fue la gota que colmó el vaso de la infinita paciencia de los educadores y educandos, que se lanzaron a una campaña sin fin contra la política educativa de mi gobierno autónomo. Al margen de otras motivaciones, el conflicto ha dejado al descubierto un par de matices que el sociólogo de la comunicación debe reseñar. Por una parte, la imposibilidad de impartir esta asignatura –o cualquier otra, por supuesto– en lengua inglesa por la falta de capacitación del alumnado, pero también del profesorado, lo cual, ciertamente, en el mundo global en que vivimos constituye un problema estructural de primera magnitud. Pero, por otra, la patética intencionalidad de un gobierno de usar el idioma más conocido del planeta como código restringido “contra” una educación de la ciudadanía necesariamente laica. Su objetivo latente no era la difusión del inglés sino más bien su uso como vehículo de incomunicación de unos contenidos y valores muy alejados del catolicismo confesional e involucionista del gobierno valenciano. Ni la presencia de code talkers en las aulas ha permitido este desmán político y sociolingüístico tan evidente. Pero, no nos engañemos tampoco con falsos orgullos lingüísticos: hasta Samuel Billison era anglófono! Al margen de nuestras creencias y valores, no creo que nosotros, ni mucho menos nuestros hijos, puedan prescindir del idioma de Paul Auster y Barak Obama, de la Disney y de Google.