Arxiu mensual: octubre de 2012

Ferrer i Guàrdia

El dia 13 es va complir el 103è aniversari de l’afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia. Crida l’atenció que un país tan “celebratiu” com el nostre hi haja passat com de puntetes. Només algun observador atent com el Pep Bargalló en va fer esment a les xarxes. M’hi apunte amb un article que vaig publicar el 1991 (!). Us el deixe per si és del vostre interès malgrat el pas del temps:
FERRER I GUÀRDIA, EN L’OBLIT

“Soy inocente, viva la Escuela Moderna!” Amb aquest crit a la gola era afussellat a Montjuïc, el dia 13 d’octubre de 1909, el mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia. Càrrecs formals: instigador i organitzador de la Setmana Tràgica. Càrrec real: la seua tasca d’educació popular.

Durant l’any 1984, 75è aniversari de la Setmana Tràgica de Barcelona i també de l’Exposició Regional de València, ben pocs han parlat dels esdeveniments de Barcelona. Dels de València, potser massa i tot. Ben pocs han parlat de Ferrer, víctima mortal de la seua fe en el futur. Ferrer, una vegada més, en l’oblit.

Francesc Ferrer i Guàrdia va nàixer a Alella (el Maresme), i des de ben menut es va rebel•lar contra les idees dominants al seu entorn. Republicà primer, simpatitzant del federalisme de Pi i Margall, anticlerical, fundador de biblioteques circulants entre els obrers, maçó, coneixedor de la pedagogia de Puig Elias, Paul Robin i altres llibertaris, fou exiliat i patí un atemptat (12-6-94) a les mans de la seua esposa. A la mort de Ruiz Zorrilla (1895), trencà amb els republicans i els socialistes espanyols perquè interpretà que el seu únic objectiu era substituir els monàrquics en el poder. Començà, llavors, una estreta relació amb els anarquistes francesos i es dedicà, quasi exclusivament, a l’educació. Després d’algun temps per Europa, on conegué els principals corrents pedagògics progressistes, retornà a Barcelona i va fundar l’Escola Moderna (1901), que esdevindrà un focus d’educació popular.

La proposta pedagògica de Ferrer i Guàrdia aposta pel canvi de les mentalitats, per una formació científica i racional que permeta una autèntica revolució social. A Ferrer no li interessa la modificació dels mecanismes formals d’exercici del poder, ni el canvi de les élites governants. La seua escola, laica i mixta, enfront de les escoles de l’Ave Maria de la burgesia, confessionals i conservadores, és un projecte que creu profundament en la persona com a agent dels canvi per mitjà de la formació i de la presa de consciència: “Yo no quiero hacer revolucionarios, quiero hacer personas”. Es una proposta basada en la potenciació de l’esperit crític com a germen de la transformació del medi –entés en el ple sentit del mot i no solament en la reducció folklòrica que en fan alguns propagandistes de la dita Renovació Pedagògica. Es tracta d’una escola crítica amb l’ús bel•licista de la ciència, que la vol el servei de la humanització. Es tracta, en definitiva, d’un projecte per la pau, la ciència, la solidaritat i la llibertat: l’escola dels millors i més grans ideals. Es acusat d’instigació dels successos revolucionaris de la Setmana Tràgica de Barcelona, i el 9 d’octubre del 1909 és condemnat a mort. El dia 13 és afusellat. Joan Maragall, amb la seua tímida “Ciutat del Perdó”, intentà demanar clemència, però Prat de la Riba, director de la Veu de Catalunya, no permeté la publicació de l’article de Maragall, que restà inèdit fins el 1932. La burgesia catalana i suposadament catalanista i Maura i Alfons XIII, tots en sagrada comunió, van trobar-hi un perfecte boc emissari.

Alguns nacionalistes han acusat Ferrer d’anticatalanista per usar el castellà com a llengua de l’ensenyament. La seua contestació no admetria el dubte: “Antes que en catalán, mil veces antes en esperanto”. Aquesta frase, descontextualitzada de l’obra de Ferrer i del moment històric que la provoca, és encara recitada pels enemics del mestre racionalista i també pels nacional-essencialistes més catalanodependents. L’opció sociolingüista de Ferrer s’ha d’entendre en el seu context. No hauríem de oblidar que ens trobem davant d’un catalanisme conjuntural nascut de les deixalles colonials. Espanya acaba de perdre l’imperi, i les burgesies perifèriques s’afanyen a dissenyar una nova estratègia ideològica que, perdut el negoci exterior, n’assegure l’interior. El catalanisme apareix llavors com un reclam populista i propagandista a la recerca d’una base social àmplia on recolzar un projecte polític classista i conservador. Es així com la Lliga Regionalista (fundada el 1901) rep el suport social que permet a la burgesia catalana establir un pacte d’estat amb una oligarquia espanyola més reaccionària encara. Tampoc no hauríem d’oblidar que aquest nacional-proteccionisme pren forma quan la burgesia ja ha deixat de ser una classe revolucionària. El seu objectiu és la construcció d’un model polític regionalista i perifèric, no solament en el sentit geogràfic dels mots, sinó en el més ampli de satel•lització cultural.

És en aquest marc que la consciència nacional, en la seua dimensió de valor cohesionador i de solidaritat social, és explotada una vegada desproveïda del seu objectiu alliberador últim. El nacionalisme és, en conseqüència, reduït a la seua vessant emotiva, i, per tant, manipulable. Els aspectes racionals i alliberadors en són escandalosament segrestats. És el catalanisme immovilista de Cambó, de Torras i Bages i del mateix Prat de la Riba, els quals entenen que la nació posseeix la seua pròpia dinàmica per damunt de les diferències socials i del mateix procés històric: és l’embrió de l’essencialisme conservador catalanista. Ferrer havia entés la jugada. El projecte catalanista, en aquell context, implicava privar el poble català dels aspectes universals de la vida humana, tot reduint-lo als aspectes més particulars: el localisme i el folklore. Contràriament, Ferrer era un autèntic liberal de mentalitat oberta, igualitarista i científica.

Ara, quan la comunitat lingüística catalana es troba en l’últim esglaó de la substitució lingüística, fa bé de recordar Ferrer. Cal fer-ne, per descomptat, una lectura crítica. Si el nostre nacionalisme ha de reduir-nos a l’emmirallament en les glòries pretèrites, al tipisme sainetesc i al meliquisme autista, el catalanisme és una opció que convé deixar rodar. Si la proposta nacionalista constitueix, per contra, l’eix aglutinador de les tendències modernitzadores i laïcistes, progressistes i innovadores, la connexió amb la universalitat cultural, potser encara val la pena d’intentar-ho. No ha de ser solament una voluntat, cal una decisió col•lectiva. Ferrer no hi dubtaria. La seua obra, no ho oblidem tampoc, és l’antítesi del dogma: és una provocació. I tot un programa.

Publicat dins Levante, 27 de febrer de 1991.
Ara dins MOLLÀ, Toni (2007): Quina política lingüística?, Bromera.

Casablanca, je me souviens

Ahir va fer fer 23 anys –sí, 23!– de l’inici de les emissions de Canal 9. Us deixe un paper ja vell sobre el tema que us demane que em perdoneu per reiteratiu. Ja sé que ni la nostàlgia és la que era, però com diuen els quebequesos “je me souviens”:
CASABLANCA

“Al meu país, la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa”. La sentència, certa com que no hi ha Déu, és de Raimon. Però, a voltes, fins i tot els millors poetes l’erren. És el nostre darrer cas. El dia 9 d’Octubre, a les 5 en punt de la vesprada, Canal 9 tenia anunciada la transmissió en directe d’una correguda de bous mà a mà entre un tal Ponce i un cert Manzanares, dos dels primers espases del món del capot i de la banya. L’aiguat, per una volta, va caure sobre València com una benedicció: pluja de sementer com cap altra. L’espectacle taurí s’hagué d’ajornar fins dimarts 11, vespra del dia de la Guàrdia Civil –data, sens dubte, més apropiada.

La sorpresa de l’auditori de menjador – agradable per una vegada – fou que Canal 9, sempre a punt per a contraprogramar, ens oferí, en substitució de l’assassinat en directe de sis bous, la pel•lícula que, en el seu moment, exercí de nau capitana del canal televisiu autonòmic: Casablanca.

Als que vam ser responsables d’aquell primer doblatge al valencià, emotius, com som, se’ns va fer un nus en la gola per diversos motius que no són del cas. Però l’alegria afegida al gaudi intrínsec a l’obra d’art que se’ns mostrava, és pensar que la versió valenciana ha aguantat perfectament els cinc anys que han passat des del seu doblatge, allà en la prehistòria de RTVV, quan Canal 9 era un somni que calia inventar.

La conclusió és la de sempre: per a la faena ben feta no passa el temps. I que els prejudicis antivalencianistes es clivellen quan se’ns deixa treballar. Ho dic, sobretot, com homenatge als meus companys: a Marisa, a Juli, a Jordi, a Posada, a Ovidi –torna-la a tocar, Sam – i a tants altres que hi posaren la millor il•lusió i professionalitat. I com a constatació de parvulari: la llengua dels valencians resulta perfectament creïble en la boca de Bogart i companyia. I la televisió esdevé llavors l’efecte de demostració mateix que val la pena aprendre la llengua d’aquella parella de cine.

Els que prefereixen José Luis Moreno a Bogart o la filla de donya Conxa a Ingrid Bergman, ara diuen que el valencià és una llengua exclusivament popular que només serveix per anar en cos de camisa. I la conseqüència és doblar sempre en castellà, per descomptat. La memòria, però, és molt agraïda. I davant dels barbarismes i, sobretot, de les barbaritats, a nosaltres, a vostès i a mi, sempre ens quedarà Casablanca.

Publicat dins El Periòdic de l’horta, novembre de 1994. Aram dins Mollà, Toni (2007): Quina política lingüística?, Bromera.