Arxiu mensual: agost de 2013

Un ERO contra RTVV (i contra Sofi)

Ara mateix, fa no res, acaben de despatxar un altre bon nombre d’amics i companys de RTVV. Alguns, treballadors de la casa des dels temps fundacionals. Molts, amb oposicions aprovades d’acord amb convocatòries suposadament legals i adequadament publicades als diaris oficials de la Generalitat Valenciana. Els han despatxat dins d’un ERO salvatge presentat per raons estrictament polítiques dictades pel Partit Popular. Sense cap mena d’estudi previ de les causes reals de la degradació de RTVV i dels eventuals programes –si és que convé– de viabilitat econòmica i (re)fundació informativa. Que bona cosa de falta que fan ambdues coses! He dit de les causes reals. El suposat diagnòstic que va fer PRICE no hauria passat ni de treball de 1r curs, i l’autor hauria suspès. Un homenatge al poc trellat i la falta de professionalitat més absoluta. Un ERO executat, finalment, amb un sadisme malaltís que els responsables –això esperem almenys, en els moments de confiança democràtica– pagaran amb el pes de la llei. Els responsables directes de RTVV i els de la Generalitat.

Avui han despatxat càmeres, com els gran Josep-Maria Galvany i Ricardo Macián, redactors, presentadors, administratius, productors, realitzadors. Al tall, sense miraments, d’acord amb uns criteris que només els botxins d’aquesta matança laboral i empresarial deuen saber d’on collons s’han tret. Però, deixeu-me dir que una empresa com RTVV no és només un mitjà de comunicació. És, en primer lloc, una empresa. Una empresa pública, encara que els pese als neoliberals de boqueta que ens governen. De boqueta. Si tant defensen l’empresa privada, què fan en la pública? Per què l’ocupen? Per què hi col•loquen la seua gent? Torne al tema. Com a tal empresa, RTVV no viu només dels informadors i el “producte” que posa en el mercat. Al darrere hi ha, com dic, professionals de diferent funció amb cara i ulls, amb fills, parelles, pares i mares, amics. De diferent ideologia. La majoria, com és natural, aliens i allunyats de les vanitats del teatre comunicatiu, però que despleguen la professió a RTVV amb tenacitat, responsabilitat i, sovint, amb un somriure a la boca per als companys de departament. Sense ells, RTVV no hauria eixit a l’aire mai. Ni per a bé ni per a mal. I si alguna vegada RTVV torna a ser una empresa digna de representar el sector públic d’un país també digne (no és el cas, ara per ara) serà també gràcies a ells i la seua abnegació. A la seua discreció i a la seua professionalitat insultada amb paraules indignes.

Avui, entre els darrers companys que han eixit de RTVV, vull destacar una persona, una administrativa, que ha treballat amb mi des de primera hora, des que va entrar a RTVV. Sempre. Sense canviar de destinació, de taula ni d’ocupació. Sol•lícita, responsable, sempre al servei de la Planta 7a del Pirulí de RTVV on hem compartit tots aquests anys. Sense ni tan sols un despatx, en el corredor de la planta, a mà dreta, xafant sempre les mateixes lloses, tan bon punt eixes de l’ascensor. Allà, cada dia, des de fa mesos i anys, ha estat Sofia Sánchez, amb la seua oposició aprovada, creixent dia a dia com a professional, aprenent idiomes dels quals se n’ha beneficiat RTVV, fent tasques que sovint no li corresponien, avançant-se a moltes necessitats de l’empresa –i de també a les meues! L’acaben d’acomiadar “per no estar assignada al seu lloc de treball” (!!!) gent que no sap què és una empresa ni quin valor té el seu capital humà, que no coneix Sofi ni el treball que ha fet en aquesta casa. Gent que no té cap interès en el sector públic valencià ni en el valor de l’autonomia que representa, malgrat tot, la Generalitat. Gent que “ocupa” llocs de treball només per una militància partidista ideològica o només instrumental, que tant se me’n fot això avui. Gent que demà invocaran Sofi i gent com Sofi perquè no sabran ni com s’encenen els llums de la planta. Una planta avui òrfena de Sofi, la nostra Sofi.

Per ella –i totes les sofis de RTVV– alce avui la copa més alta de l’homenatge. Vull pensar que tornaran. En cas contrari, seria molt difícil continuar creient en alguna mena de justícia. Aquest és un ERO contra els treballadors de RTVV, però, no ens enganyem, també contra la mateixa RTVV. Si no, no malbaratarien el seu valor més alt: el capital humà.

El darrer soterrar

Temps arrere, durant el vetlatori de ma mare, una de les seues amigues em digué que se n’anava l’última dels germans Orts “sense haver-los soterrat a tots.” Ja havien mort els meus tios Miguel, Paco i Maria sense saber el parador del germà major, plorat durant dècades en el silenci de la por. Pels meus avis, que l’havien perdut en una guerra també perduda. Per la dona, la tia Doloretes, que demanava un lloc on portar-li flors. Per la meua cosina Lola, òrfena de pare des dels setze mesos. 75 anys després, sense cap dels germans al món, la tenacitat de la meua cosina i del meu germà ens han portat la consolació d’esbrinar on jau el cos del meu oncle. La càlida professionalitat de Josep Font n’ha sigut la clau de l’èxit. Li estarem eternament agraïts. Abraçats per la mateixa memòria, ara sabem el dia, hora i la manera en què van ser abatuts el seu avi Joan i mon tio Cándido en defensa dels ideals que representava la República per a un català d’Alella i un valencià de Meliana. Víctimes d’un règim assassí permés per les democràcies occidentals i arrecerat sota el palis de l’església. Divendres passat, al voltant del migdia, una part de les dues famílies ens trobàrem a Sarrión. ¡En l’instant en què ens abraçàvem, eixia una processó de l’església, voltejaven les campanes i sonava l’himne d’Espanya! Tot seguit, una pedregada descarregava sobre la concurrència. Mentrestant, nosaltres iniciàvem l’ascens al punt on els nacionals s’acarnissaren sobre una brigada de soldats republicans cansats i desnortats. Hi vam ser tres hores llargues apamant aquell lloc de memòria trista, entre trinxeres i pensaments incontrolables. La meua cosina hi va recollir un sac de terra que servirà per beneir el soterrar que ens faltava. Per acomiadar Cándido Orts Muñoz, son pare, caporal del legítim Exèrcit de la República.

Publicat, ahir, 21 d’agost a Levante-EMV. València