Arxiu mensual: novembre de 2013

LA REFORMA DE LA LUEV

Dissabte farà 30 anys de la LUEV. Alguns, majoritàriament els socialistes, s’han llançat a celebracions surrealistes. Ací us deixe un segon article que vaig publicar al diari Levante-EMV, amb motiu del 10è aniversari d’aquesta llei (?).
LA REFORMA DE LA LUEV
Ho he dit en alguna altra ocasió i em repetiré, per tant: no sóc d’aquells que s’emocionaren amb la promulgació de la LUEV –perquè no m’emocione amb la promulgació de cap llei. Per una raó: perquè el paper és molt sofert. Perquè els textos –legals o il•legals- depenen sempre dels contextos. No hi ha només la legislació, hi les actituds, les mentalitats, els costums i els prejudicis que mantenen latents ideologies suposadament superades i ben enterades amb la derogació o la proclamació dels textos. És ací on es fonamenten les mesures correctores, com ara la discriminació positiva.
En qualsevol cas, és evident que una llei pot ajudar, efectivament, a l’extensió social d’un idioma. N’hi ha casos. Però, la legislació per se no és, ni ací ni a Tanzània, el motor de cap procés de normalització lingüística. Pot iniciar o facilitar el procés, pot ser-ne un factor rellevant, però no n’és la causa darrera. En primer lloc, perquè difícilment un text legal té cap transcendència sense un poder que l’execute i un altre que en penalitze la desviació. En segon lloc, perquè les mateixes interpretacions del text depenen de les circumstàncies en què ocorre. Consegüentment, el canvi de context hauria de fer canviar el text. En definitiva, la valoració d’una llei com a progressista o retardatària depén de les coordenades històrico-socials en què es dóna. Montesquieu ja assenyalava a l’Esprit des Lois que el dret és relatiu i mutable segons els ciutadans, la situació política del país, els costums, les tradicions o la religió.
Amb tot, no pretenc restar ni un pèl d’importància als textos legals en matèria lingüística: són mecanismes de seguretat imprescindibles en les societats modernes: mecanismes de control social –sociolingüístic. Per descomptat, com més normal serà una societat des del punt de vista lingüístic, més innecessari serà aquell control. Però dissortadament, els comportaments irresponsables com els del PP-Calomarde-i-Cia. demostren que, al País Valencià, són imprescindibles els mecanismes de protecció dels drets més elementals: el perill d’involució és, encara, a tocar de mans.
Tanmateix, han passat deu anys des de l’aprovació de la LUEV i molts anys més des que els valencians més il•lustrats van optar pel valencianisme com a via a la modernitat. Des de llavors, milers de persones s’han alfabetitzat, milers de pares i mares han optat per un model d’escola en valencià per als seus fills –en un dels projectes pedagògics, l’Escola Valenciana, més progressistes d’Occident–, més de cent mil persones s’han matriculat en exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià, milers de persones s’ha fet addictes a mitjans de comunicació en valencià, etcètera. Paral•lelament, el projecte valencianista ha incorporat els segments socials més dinàmics i creatius del país, fins al punt que les mateixes enquestes oficials demanen insistentment una intensificació del procés de valencianització social en àmbits tan emblemàtics i decisius com els mitjans de comunicació i els sectors econòmics. ¿Qui és el carabassot que diu que ni ha demanda?
Efectivament, cal un pacte social que reculla aquesta demanda i que possibilite l’avança del procés normalitzador. I cal, si molt convé, que es substituesquen o que es reformen aquelles disposicions legals que ho han de permetre i incentivar. El desè aniversari de la LUEV n’és una bona ocasió. Cal, per exemple, que ens allunyem de les declaracions emfàtiques com la cooficialitat fictícia en què ens ofeguem i que mirem de bastir un nou ordenament legal que reconega els drets valencians a expressar-se en valencià, a comunicar-se en valencià, a ser educats i informats en valencià, a treballar, a distraure’s i a consumir en valencià, per exemple, ¿D’acord, Calomarde?
En fi, em fa l’efecte que no serà tampoc en el terreny legislatiu que ens posarem d’acord el PP-Calomarde-i-Cia. i jo. Tanmateix, si és ací on ara cal centrar el debat, doncs ara els n’avance una invitació de treball enraonada i possible. Es tracta d’una proposta elaborada, dins les Bases de Política Lingüística per al País Valencià dels 90 redactada per Vicent Pitarch i jo mateix per encàrrec de la Fundació Gaetà Huguet de Castelló de la Plana, en commemoració del seixantè aniversari (el 1992) de les Normes de Castelló.
Aquesta proposta inclou tota una sèrie de reformes legislatives imprescindibles per a incentivar un procés de normalització lingüística. A banda de la Constitució, l’Estat i diverses disposicions, per exemple sobre mitjans de comunicació, la LUEV és òbviament, un dels textos legals de reforma urgent, d’acord amb la nova realitat socio ingüística del país. La reforma hauria de posar fi a la seua ambigüetat. La consideració de la normalització com una simple despenalització d’usos lingüístics. La nova redacció hauria de partir, per tant, d’una explícita voluntat valencianitzadora del àmbits trasncendentals en la vida col•lectiva d’una societat moderna i establir els principis de doble oficialitat i de discriminació positiva com a eines jurídiques al servei de la comunitat lingüística subordinada, fonamentalment en els mitjans de comunicació de titularitat pública i en el món de les activitats econòmiques. En definitiva, la consideració de la preponderància del valencià com una qüestió de justícia. El fet implica la necessitat de refer allò que s’hi estableix sobre l’ensenyament, els mitjans de comunicació i l’Administració pública i la de justícia; però, també, la introducció de noves disposicions que faciliten i que impulsen la incorporació de la llengua a altres àmbits, com ara el món comercial, el publicitari, el productiu i el laboral. Per evitar malantesos, fóra convenient també que la nova redacció incloguera el reconeixement oficial de la unitat lingüística del valencià amb la resta de la llengua catalana.
Per descomptat, la nova redacció hauria d’establir els instruments de seguiment del procés de normalització i les claus de l’eventual reformulació. La normalització lingüística és un procés dinàmic els objectius del qual cal (re)actualitzar a mesura que s’assolesquen etapes parcials, i sempre d’acord amb la dinàmica social i política del moment. En fi, aquesta és la meua, Calomarde. Si hem de tocar la llei, parlem-ne. Que estigues bo i que passes un bon estiu.
MOLLÀ, Toni (2007): Quina política lingüística, Ed. Bromera.

Publicat dins Levante-EMV, València, 28 de juliol de 1993.

30 anys de la Llei d’abús del valencià

Dissabte farà 30 anys de la LUEV. Alguns, majoritàriament els socialistes, s’han llançat a celebracions surrealistes. Ací us deixe un article que vaig publicar al diari Levante-EMV, amb motiu del 10è aniversari d’aquesta llei (?). Deixant de banda l’anècdota concreta en què es basa l’article, hi estic encara completament d’acord. Per desgràcia, ací, també es va parar el temps.
EL PARTIT POPULAR I LA LUEV
El dia 23 de novembre de 1993 es complirà el Xe aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Les celebracions sembla que s’han avançat a la Fira de Juliol. Sobretot, per (la) banda del PP-Calomarde-i-Cia. El jove nacionalista no ha tingut una altra pensada que proposar una revisió –a la manera sèrbia– del territori lingüístic valencià d’acord amb el terreny consolidat por justo derecho de conquista durant l’històric procés de substitució lingüística.
La veritat és que la claredat de la proposta és molt d’agrair. Fa més de vint-i-cinc anys que els sociòlegs valencians dedicats als menesters que ens ocupen denuncien que, darrere del conflicte aparent valencià-català, se n’amaga el central i real de valencià-castellà. Més val tard que mai, efectivament. Ara, els despistats ja saben de què va el romanç i amb qui se la juguen. Ja no valen les distraccions, ara va de bo, a pèl: contra el valencià, contra els valencianoparlants. La cosa curiosa és que, als de sempre, ens passarà també com sempre. Davant el silenci tremolós de qui governa, nosaltres, almogàvers de cotna cuita, acabarem defensant el que és indefensable: la LUEV. I és que, en aquest país, la grossa sempre està per vindre.
Efectivament, ja fa deu anys que vam despotricar contra aquell text legislatiu impresentable. Doncs, ara, per a penitència major i perdó dels excessos lingüístics, l’haurem de defensar (?) sota la por eterna que el PSOE recule un altre escalonet i es plegue a la banda del PP-Calomarde-i-Cía. I és que, com sempre també, té raó el filòsof: des que hem tornat a tenir rei, els valencians en cada bugada perdem un llençol.
La qüestió és aquesta. El PP-Calomarde-i-Cia qüestiona una llei –una llei, no ho oblidem, que els de la seua corda no van a votar allà a Alacant el 1983– i el PSOE callarà i farà la seua, que mai no sospitem quina és. Els mitjans de la “contra” ventaran la polèmica i, nosaltres, verges vestals, no vull ni pensar-ho, potser continuarem amb allò del diasistema i tal i tal. Quan ho resoldran els “científics” de la universitat i conselleries adjacents, el PP-Calomarde-i-Cia. manaran fins a l’ajuntament de Meliana.
La resposta, per tant, no ha de fer-nos fugir d’estudi. En la travessa d’ara, no hi va el color de la percalina o el nom de la innombrable. La injúria del PP-Calomarde-i-Cia. atempta directament contra el moll mateix de l’assumpte. El territori lingüístic és l’àmbit d’ús d’una llengua, per definició. I el dret a fer-la servir en qualsevol racó és el dret col•lectiu més reivindicat del País Valencià, si més no des del 1962 ençà. I el dret personal més reconegut des de la Declaració Universal dels Drets humans (art.2), la Declaració del Pacte Internacional de la ONU (art.77), la Convenció de la Unesco de 1960, el Pacte de les Nacions Unides del 1966, la Conferència d’Hèlsinki del 1975, les recomanacions i Declaracions del Consell d’Europa del 1961 i 1977, de la Carta de les Llengües Regionals o Minoritàries i més i més.
En fi, la Santa Reacció ha ensenyat, per una vegada, la cara sense disfressa. Personalment, ni els ho retrac ni els demane res. “El País Valencià serà d’esquerres o no serà” va dir el Sant Pare de Sueca –i encara hi ha caps de serradura que en volen més proves –Paciència ! Per una vegada, també hauríem de desbocar-nos i tornar a pintar allò del “No passaran”. La fita ja és molt baixeta, no ens enganyem. No hi ha prou, per tant, a callar i esperar que Déu Nostre Senyor ens hi pose remei. Els intel•lectuals i els no intel•lectuals, les forces cíviques, l’associacionisme cultural i popular i tothom que encara no haja mort ofegat en el juppisme acrític i acomodatici, tots plegats hauríem de recuperar les energies crítiques i creatives del valencianisme tradicional i posar ací un punt i a banda. La quietud amb què hem permés l’afront antiintel•lectual i els abusos reaccionaris que ha representat els darrers quinze anys al País Valencià són aspectes que han reforçat el prejudici antivalencià en què vivim amerats. La desconfiança en les pròpies forces i l’abandonisme col•laboracionista són, però, pitjors enemics encara.
Lluny de tot això, la presa de consciència de la gravetat del moment –lingüístico-cultural, però també social i polític– l’abast de la maniobra desintegracionista ha d’esperonar-nos en la nostra responsabilitat i en la nostra creativitat socials. L’aposta, efectivament, és tot un programa, perquè les coses no es fan a soles. En aquest sentit, no hi ha prou tampoc a denunciar la política (lingüística o no) que fan els altres. Cal, a més, concebre i articular –ara més que mai– una via cívica a la normalitat lingüística que funcione al marge de la dinàmica institucional i que garantesca la cohesió social del territori lingüístic de cap a cap. No oblidem que el projecte valencianista –amb la normalització lingüística com a punta de llança– continua sent la millor arma contra una organització jeràrquica del país, i, correlativament, el millor agent contra la desvertebració suïcida i el cantonalisme involucionista. Les connexions lingüístico-culturals i les econòmiques i d’ordenació territorial són cada dia més evidents en un país on els punts d’alerta roja en qualsevol d’aquests aspectes coincideixen de manera escandalosa. Ni nosaltres, ni els governants, no hauríem d’oblidar que el conflicte lingüístic valencià, al costat de les diferències classistes i les ideològiques, en simbolitza unes altres, com ara les geogràfiques. Les discontinuïtats del territori lingüístic valencià són el reflex d’unes altres discontinuïtats de tipus urbanístic, social i territorial. Algú, sobretot des de la Generalitat, hauria d’adonar-se’n que qualsevol que (re)disseny de la política de compactació interna del país, ha de partir d’aquests constatacions de manual. Són els casos de València i l’Horta, de Sagunt i el Port, d’Alacant i el seu entorn, per exemple. L’ús o l’abandó de la llengua pròpia és, tant si en la Presidència de la Generalitat ho volen veure com si no, un indicador d’altres processos. Per cert, ¿s’han parat un minut tan sols a pensar les relacions entre aquestes coincidències i el comportament electoral?
En fi, ara com mai, l’impuls de la normalització lingüística com un projecte col•lectiu de compactació del país no té, com és obvi per a qualsevol observador, finalitats estrictament lingüístiques, sinó instrumentals i mobilitzadores. El projecte valencianista és, conseqüentment –i m’atenc tant a l’observació directa com als estudis i sondejos socials–, un projecte en què s’impliquen els segments socials més dinàmics i amb més visió de futur. Uns agents que constitueixen, d’altra banda, els ressorts més estimuladors d’una societat civil imprescindible per a la modernització del país. Vistes així les coses, els polítics –el PP-Calomarde-i-Cia. en primer lloc, però també alguns sectors del partit en el govern– haurien d’anar amb compte de no posar per davant els interessos personals més immediats dels interessos generals del país. I haurien de tenir la prudència de no ventar fantasmes inexistents com la discriminació dels castellanoparlants i els greugen territorials de certes zones del país enfront de la capital nominal.
No sabria posar el punt final sense fer una crida, en primer lloc, a les forces de la cultura i als intel•lectuals del país –si és que en queden– perquè reassumesquen el projecte valencianista tradicional estroncat en bona part amb la dita transició política i ara amenaçat d’esgarrament perillós amb l’estratègia sèrbia del PP-Calomarde-i-Cia. Hi insistesc: el silenci davant de l’agressió cultural, lingüística, social i econòmica i política del país és, de facto, un col•laboracionisme còmplice amb les propostes analfabetes de la Santa Reacció. I vull fer-ne una altra, encara, perquè repensem el nostre discurs i els nostres mitjans d’intervenció socials. Durant massa temps, el plany victimista contra l’enemic “exterior” no ha estat més que la confirmació de la nostra falta d’acció i, sovint, de la nostra falta d’idees. En aquest context, no val tampoc a recuperar vells tòpics sobre les essències pàtries ni a mmirallar-nos en els falsos “mites d’etern retorn” a uns suposats orígens incontaminats. La nostra haurà de ser, conseqüentment, una acció innovadora i creativa. No val tampoc a copiar models predeterminats per altres estructures socials. De fet, un dels problemes eterns del valencianisme ha estat l’absència d’un model propi d’intervenció ciutadana. La tossuderia a copiar models aliens n’ha provocat, precisament, el limitat creixement. El model aliè s’esgota, inevitablement, en el precari reducte d’aquells que responen al motle importat. Els conflictes particulars exigeixen respostes singulars, com suggerien els marxistes. I no solament en els elements teòrics, sinó també, en la pràctica social i política i fins i tot en la mena de grups i d’organitzacions que s’han de dissenyar en cada moment i circumstància. L’ascens de l’antiintel•lectualisme anticatalanista podia contestar-se, per exemple, amb la (re)convocatòria de l’Assamblea d’Intel•lectuals, Artistes i Professionals del País Valencià, en hivernada durant la “dècada feliç”. Les propostes sèrbies del PP-Calomarde-i-Cia. haurien d’esperonar-nos, per exemple, a la constitució d’alguna mena de plataforma nacional per la normalització lingüística que denunciara, sense deixar-ne passar cap, tots els intents desestabilitzadors de la “contra”, que interpelara constantment les institucions públiques perquè complesquen, si més no, els mandats legals i que elaborara propostes alternatives d’actuació en matèria de política i planificació lingüístiques.

Publicat dins Levante-EMV, València, 27 de juliol de 1993.
També dins MOLLÀ, Toni (2007): Quina política lingüística, Ed. Bromera.

En la meua majoria d’edat

Avui fa 38 anys que va morir Franco. Al llit. També en fa 38 que jo vaig iniciar els meus estudis universitaris. Poca broma. És el (meu, si més no) aniversari de majoria d’edat. Ho vaig explicar en el meu primer diterari:
MOLLÀ, Toni
Espill d’insolències.
Ed. Bromera, 2000.
Per si algú hi té interès:
16-IV-97
Deu ser la paternitat. Després de no sé quants anys al marge del món de l’ensenyament, ara em sorprenc llegint amb avidesa literatura pedagògica. El llibre de Savater i La mestra, un llibre sobre l’experiència pedagògica de Marifé Arroyo a l’escola de Barx m’han remogut el cos com feia temps que no em passava. El fet m’ha portat, amb una nostàlgia infinita, a tot un món de records quasibé juvenils que vénen i se’n van.
Tinc el dia cristal.litzat en la memòria més de vint anys enrere. Vaig començar a estudiar Magisteri el 20 de novembre de 1975. Per tant, la primera activitat universitària van ser no-sé-quants dies de festa, que no de dol. Aquell dia i aquell any van ser un autèntic equador de la meua vida, un punt de no retorn. Com per a tanta gent. Els estudis són la línia divisòria de moltes coses.
Aquell any, gràcies al meu amic Miquel, vaig llegir el primer llibre en valencià: El mestre de Barbiana. El segon, vés per on, va ser el Nosaltres els valencians, una autèntica sacsejada de consciència. I del mestre de Barbiana i Fuster, a Summerhill, a Makarenko, a Montessori, a les publicacions de la Rosa Sensat, a Alexandre Galí, a Freire i a Freinet; i, per damunt de tot, al meu estimadíssim Ferrer i Guàrdia, ensenyant racionalista assassinat durant la Setmana Tràgica amb complicitats inexcusables.
Sóc, amb certesa, un cas de manual. La lectura, la il.lustració llibresca em va fer caure la bena dels ulls. Sense estudis, vés a saber qui seria jo. Gràcies a les bones lectures i a les universitats que són les amistats, vaig descobrir un món de passions i de desitjos que no fa sinó créixer.
En un tres i no res vaig ser mestre i vaig començar a treballar a l’Escola La Masia, perquè Pau Cebrian i Devís tingué el bon gust de nàixer. I lògicament em vaig haver de posar mans a la faena. Vaig visitar escoles arreu del país per assabentar-me què feien els mestres que ensenyaven en valencià.
La cosa va anar de tal forma que vaig fer cap a Barx. M’havien dit que hi havia una mestra que es deia Marifé i que era casada amb Josep Piera, un poeta entrevessat de Pablo Neruda, Kavafis, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés. I allà que em vaig encaminar.
La sorpresa va ser en arribar-hi. Vaig entrar en aquell vell casalot i em vaig quedar de pedra. Marifé era tot allò que m’havien explicat. Però Marifé era també la filla de “la senyora del llavador”, la companya de tertúlies de ma mare, del carrer de Mulet, de Meliana: una dona que recorde fent la bugada al carrer de la Font. La recorde com si fora ara, més educada i servicial del que marcava l’època.
En aquell viatge d’exploració pedagògica vaig saber també de la tasca de Josep Cebrià, que anys després va ser mestre de la meua filla, i de Vicent Pitarch, que ha esdevingut un dels meus amics i còmplices més íntims. Vaig aprendre, amb això, que Barx pot ser Summerhill i l’Escola de Barbiana; i, sobretot, que les idees no vénen obligatòriament de l’estranger.
L’agraïment és ara immens a aquella primera generació de mestres valencians que es partiren la cara per un projecte d’escola que potser també s’ha quedat pel camí. Sense la seua tasca en els anys durs, aquest país seria només un trist paisatge erm. ¡ I a gosades que alguns s’hi han encabotat ! Sense la seua tasca militant –permeteu-me la llicència– hauria estat impensable cap utopia necessària.
La pedagogia, la descoberta de la llengua literària, l’arrelament al medi més vital, la renovació pedagògica per a mi va ser tot una. Com ha de ser, d’altra banda. ¿ Què intentàvem sinó crear una nova cosmovisió ? La nostra aposta no era salvar només arrels, per molt legítimes que foren, sinó, sobretot, crear un món més solidari, més igualitari; més humà, en definitiva. L’educació i els mestres hi tenen una gran responsabilitat. L’educació és, per definició, una croada contra l’obscurantisme, contra les falses imatges i contra l’endarreriment cultural, contra l’irracionalisme i contra el localisme malaltís. L’educació és l’antídot necessari contra el fanatisme –ni que siga indigenista.