Arxiu mensual: gener de 2014

Internacionalisme provincià

Un text del llibre Espill d’insolències (Bromera, 2000)

29-XI-92

Un amic acaba de tornar de Cuba. Parla i no acaba de la solidaritat internacional. Hi ha estat quinze dies, segons conta, en una plantació de canya. I quinze més en les brigades que reconstrueixen l’Habana Vieja. Hi deu haver treballat com un forçat, per la pinta que fa. Deu haver perdut quatre o cinc quilos, però està feliç, com cada any.
Fa uns anys, va anar a Nicaragua, en acabant al Salvador, enguany a Cuba. És la seua manera de fer vacances i de continuar alhora sent progre malgrat l’edat: cada any es lliura en cos i ànima a una causa o altra, sempre a favor dels més deixats de la mà de Déu. Hi posa una falca, segons ell mateix afirma. És un simpatitzat radicalment fascinat per les revolucions llatinoamericanes com abans ho va estar, succesivament, per la revolució cultural xinesa, pel moviment hippie i naturalista i per les tendències underground. I pels llibres de W. Reich que ens feia llegir i subratllar quan la resta érem una colla d’illetrats conservadors, plens de prejudicis petitburgesos. Segons sembla, la solidaritat transoceànica és la darrera paraula del pensament progre i, naturalment, tindrà una gran acollida. Sobretot, com és lògic, entre els professionals de la solidaritat eterna i el progressisme universal.
Per a alguns, segons veiem, s’és més progre com més llunyana i utòpica és la revolució que defensen. Allò que importa són les grans paraules, els gran ideals d’alliberament, defensats –això sí– amb la plàcida respectabilitat que atorga el fet de ser estranger. Era Vietnam, és Nicaragua, El Salvador o Cuba.
Tampoc no és cosa de criticar-ho, per descomptat. D’entrada, no fan mal a ningú. I això ja és molt, tal com van les coses. D’altra banda, trobe ben higiènic de lluitar contra l’asfíxia moral i la metàstasi conservadora en què vivim. Però, a voltes, aquesta mena de solidaritat internacional em resulta un contrasentit una mica irritant. La militància política d’aquesta gent només pren sentit si hi ha moltes hores de vol pel mig. No els importa la petita política, la de cada dia, la que ens afecta a nosaltres –i a ells !– i que potser exigeix alguna classe de compromís –encara es diu així ?– una mica més tangible i concret.
No estic en contra de la cooperació internacional, ni del voluntariat, ni tan sols del turisme solidari. Tota pedra fa paret, si volem veure-hi el costat positiu de l’afer. Però determinades actituds de la progressia occidental s’assemblen massa a la beneficiència, a la caritat cristiana que tant hem criticat durant molts anys. Rafael-Lluís Ninyoles, sempre tan agut com concís, en diu, d’aquella actitud, l’internacionalisme provincià. I té tota la raó del món. És una mena de papanatisme utòpic del qual sempre he desconfiat.
Però, no ens enganyem. Cadascú fa la revolució com pot i com Déu li ho dóna a entendre. L’any que ve es repetirà la història. Al mes de juliol, el meu amic, fill únic i de casa bona, ens reunirà i, amb un cert aire llunàtic, ens explicarà l’aventura solidària que du entre mans –i entre cames– amb una impressionant intensitat. Ens remourà els nostres remordiments de classe mitjana acomodada i ens demanarà una mena d’impost revolucionari que ell lliurarà, en el nostre nom, a alguna comunitat marginal i subalterna. De retorn de l’odissea, ens tornarà a reunir i ens passarà les diapositives correponents on se’l vorà en plena faena solidària, enmig d’un paradís agrari, sempre acompanyat d’alguna indígena solidaritzable en què ell troba el batec i l’aroma de la revolució que propugnaven, segons entenc ara, a pilota passada, les lectures de W. Riech.
Em faig creus de tanta retòrica. Però, en fi, ¿ què sabem nosaltres, petits burgesos, de la revolució i l’internacionalisme ? Segons sembla, el meu amic ha tornat amb el cos cansat però agraït i l’ànima cristiana d’antic seminarista en pau. Que l’any que ve ho torne a gaudir en la seua carn i que nostre Senyor li ho pague en la glòria celestial, que nosaltres, posat que tot vaja bé, li ho pagarem en dòlars imperialistes.

Lluís Vives

Un text del llibre Espill d’insolències (Bromera, 2000)

30-XII-92

​Va nàixer a València durant l’any 1492, ara ha fet els cinc-sents anys. En la seua biografia es reflecteixen tots els conflictes polítics que sacsejaren Europa i el món de la primera part del segle XVI. És l’època del descobriment d’Amèrica, de la conquista de Granada i la unificació cristiana, de l’expulsió dels jueus, de l’accés al papat del Borja Alexandre VI, de la creació de la Universitat de València i, sobretot, de la Inquisició.
​Llegit i respectat per homenots com ara Montaigne, Descartes i bona part del repertori de la Il.lustració francesa, Joan-Lluís Vives és una autèntica fita del pensament modern. En una de les seues darreres cartes a Erasme, es lamentava del clima de crispació que l’envoltava: “Vivim temps difícils en què no podem parlar ni callar sense perill”.
​I així fins ara mateix.

Tv3, fundida a negro

2007
Un bitllet publicat el 2007 al Periódico de Catalunya. El mite de l’etern retorn o el passat que no passa ….

TV3, FUNDIDO A NEGRO

“Todo individuo tiene derecho a la libertad de opinión y expresión; este derecho incluye (…) el de investigar y recibir informaciones y opiniones, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión”. Así reza el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos que, a lo largo del día de ayer, fue invocado retóricamente por nuestros gobernantes en los actos de celebración del Día Mundial de los Derechos Humanos. Cincuenta y nueve años después de la proclamación de la citada Declaración, el gobierno valenciano ha celebrado la efemérides clausurando los repetidores que distribuyen la señal televisiva de los canales de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió en las comarcas del sur del País Valenciano, en un patético intento de obstaculizar el libre flujo de la información inherente a los avances tecnológicos. No cabe errar de nuevo en el diagnóstico. Lo que está en juego en Valencia no es el principio de legalidad, sino las convicciones democráticas más elementales, que no son exactamente lo mismo, por lo menos desde el siglo XVIII.

Pròleg al tancament de Catalunya ràdio

El govern espanyol ha obligat ACPV ha desconnectar la xarxa de repetició del senyal que permetia rebre els canals de ràdio de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals al País Valencià. La persecució no és nova. L’octubre de l’any 2009 vaig publicar un article sobre l ‘imminent tancament de les emissions de tv3. Llegit ara és una mena de pròleg del que acabem de viure.

Setmanari EL TRIANGLE
Octubre, 2009

EL FINAL DE LA TV3 AL PAÍS VALENCIÀ?

Toni Mollà

Segons sembla, d’ací a no res els valencians deixarem de veure les emissions de la Corporació Catalana de RadioTelevisió. El Tribunal Superior de Justícia Valencià (TSJV) ha autoritzat la Generalitat de baix a entrar en les instal·lacions que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) té al municipi de Xiva i precintar els repetidors que permeten veure TV3 a la ciutat de València i comarques de la rodalia. Mig país, des del punt de vista demogràfic. El tema no és nou, sinó que fa olor de socarrim des de fa dècades de política autonòmica a banda i banda de la Sénia. Personalment, vaig sintonitzar la televisió pública catalana el 1986 (!) autofinançant-me els corresponents artilugis individuals per rebre’n el senyal televisiu. Poc després, ACPV va iniciar una campanya de recollida de fons per a instal·lar repetidors col·lectius que portaren el senyal del nord enllà al sud de la Sénia. Vaig participar activament en la col·lecta, cosa que em va fer escurar la butxaca per segona vegada. Finalment, ara fa dos estius, vam haver de córrer a comprar descodificadors digitals perquè els senyals de TV3 havien migrat a TDT. Tres peatges, he de pensar, en benefici de la cultura comuna i de l’ampliació d’audiència i del mercat publicitari de la CCRTV sud enllà. En paral·lel, l’octubre del 1989, van iniciar-se les emissions de RTVV que, com és natural, compartia amb la CCRTV els drets audiovisuals de gran part de la producció aliena: bàsicament produccions cinematogràfiques adquirides conjuntament a les majors nordamericanes i les transmissions esportives d’acord amb criteris d’audiències i territoris. Es tracta de drets molt cars en el mercat que exigien estratègies empresarials compartides entre els ens audiovisuals respectius. Només hi havia dos camins: o la separació material de les respectives àrees de cobertura o la reciprocitat absoluta dels senyals. Qualsevol altra solució implicava disfuncions entre drets i l’audiència territorial. Les dues Generalitats s’han inclinat sempre per la primera –declaracions de festa major a banda. En aquest context, els governs valencians –del PSOE o del PP– renunciaven de grat a l’audiència i el mercat del nord enllà perquè, en realitat, només concebien RTVV com una televisió institucional quan no partidista. I els governs catalans –de CiU i dels tripartits– deixaven a les mans d’ACPV –una entitat privada!– la política audiovisual (i cultural, en general) del govern de Catalunya! Dos despropòsits des del punt de vista de la política formal. Però també de les economies que hauria representat la col·laboració “oficial” en la política cultural comuna en la línia, posem per cas, de les aliances entre els països nòrdics de l’autèntic nord enllà: Suècia, Finlàndia o Noruega. En la distància, els valencians mantenen un anticatalanisme de baixa intensitat que atien a conveniència. I els catalans es limiten a una acció simbòlica respecte del País Valencià totalment desproveïda de la dimensió econòmica de la cultura. Dos despropòstits més, no cal dir-ho, que paguem en falta de dimensió empresarial de les indústries culturals i de massa crítica per al consum. El resultat, després de 23 anys, és la problematització permanent d’unes relacions que haurien d’haver servit per a la creació precisament d’un mercat interior en la línia d’aquells països nòrdics de què parlem, els quals han creat sinergies entre el sector públic, la tecnologia i la cultura per a fer-se un lloc en el món global. No és d’estranyar, com un altre despropòsit, que els nostres governs tinguen representacions oficials per mig món i no hagen obert unes miserables oficines a València o Barcelona ni hagen aconseguit una carretera comuna que no siga –com la televisió– també de peatge. Els jutges, això ja ho sabem, treballen molt sovint per a l’enemic. Però als nostres governants, després de 23 anys, els hauria de caure la cara de vergonya.

Països virtuals

Ahir, el govern espanyol va obligar a tallar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. El darrer atac d’una guerra global contra la cultura i el pluralisme. Avui, poc abans de les 8 del matí, com cada dia, he connectat Catalunya Ràdio. Però ho he hagut de fer per Internet. Ja som un país virtual. Sobre això, sobre els països virtuals, vaih escriure a Serra d’Or el 2004. El problema és que ara “només” som un país virtual. En fi, per si fa reflexionar a algú –que no ho crec.

Països virtuals
Toni Mollà
Serra d’Or, 2004

Fa uns mesos, el Grup Català de Sociolingüística va tenir el bon gust d’atorgar-me el primer premi “Lupa d’or” –compartit amb Ignasi Badia– per l’edició de Llengües globals, llengües locals. Desgraciadament, no vaig poder assistir personalment a l’acte de lliurament a Barcelona, cosa que, com podeu suposar, vaig lamentar moltíssim. Raons de tipus professional i també familiars em van impedir aquells dies moure’m de València. No deixa de ser paradoxal que, en l’època de la instantaneïtat i la desaparició de la noció de temps que reciten els experts en aquests misteris, tres-cents cinquanta quilòmetres constituisquen un espai tan i tan allargat, insalvable. No és un problema d’ample de via, ni d’espai aeri o de connexió terrestre. Senzillament, de disponibilitat. En contra del que pensen els tecnòlegs i els defensors de les infraestructures per elles mateixes, el “factor humà” continua pesant molt en les nostres atzaroses biografies. La qüestió és que el premi va arribar en forma d’e-mail dels Reis Mags per Internet, gràcies a la connexió telemàtica de dos domicilis desconeguts, llunyans. I, com era d’educació i raó, per la xarxa de totes les xarxes vaig fer a mans dels organitzadors unes paraules de justificació i agraïment. Com aquest article, d’altra banda, que també arriba als amics de Serra d’Or de forma impossible de decodificar per a qui no en té les claus tecnològiques. Segons sembla, l’espai virtual de l’eix mediterrani (abans: Països Catalans) és molt més consistent i segur que l’estrictament material. Torras i Bages assegurava que Catalunya seria cristiana o no seria. El meu admirat Joan Fuster –laic i escèptic fins al moll de l’os– va preveure que El País Valencià seria d’esquerres o no seria. Potser nosaltres haurem de convindre que la comunitat lingüística catalana –que inclou Catalunya i el País Valencià, Torras i Bages i Joan Fuster– serà virtual o no serà. Ben mirat, ¿ què és el ciberespai sinó una nova expressió de l’antic i oblidat espai públic ? Què és, al capdavall, una comunitat lingüística moderna –informacional, ben dit– sinó una “espai públic” material, immaterial, però també virtual ?

El azulgrana duplicado

El dia 14 de maig del 2005, el Barça es va proclamar campió de lliga al camp del Llevant. Tenia prou amb un punt i que el R. madrid no guanyara al camp del sevilla. Hi vaig estar a l’estadi, feliç com un xiquet amb un tren elèctric, quina sort, el dia de Reis. El mateix dia vaig publicar al diari El País l’article que ara recupere. Tinc les mateixes sensacions avui, a poques hores de tornar a entrar al camp del Llevant.

Adquirí mi condición de “granota” por la vía genética. Pero los orígenes se convierten en ideología cuando la experiencia los confirma como fuente de identidad. En 1968, cuando los jóvenes eufóricos descubrían en París aquella redundancia según la cual debajo de los adoquines estaba la playa, mis amigos y yo, al salir del colegio, recogíamos las pelotas del Campo de Vallejo, hogar levantinista. Como premio, de vez en cuando, nos permitían lanzar un par de penaltis a Rodri ante la mirada paternal de Wanderley, Castelló o Serafín. Allí aprendí que una pena máxima canónica tiene que ejecutarse a ras de suelo, buscando la cepa del poste, o al ángulo alto, pero nunca jamás a esa altura media donde el portero tiene todas las ventajas. Y allí oí decir a un par de viejos camaradas que seguían los entrenamientos, que durante la Guerra Civil, el Levante había sido Campeón de Copa de la España republicana, tras vencer al Valencia en Sarriá por 1 a 0. La gesta era doblemente celebrada con una complicidad latente. Un título que, por cierto, continúa siendo “ilegal”.
El crecimiento urbanístico hizo que el Levante abandonara Vallejo y se trasladara, huérfano de memoria icónica, al distrito de Orriols. Nunca segundas partes fueron buenas. En la inauguración perdimos ante el Valencia por 0 a 1. Pero allí viví durante un par de años mi particular clímax futbolístico gracias a aquel cultísimo chileno que fue Carlos Caszely, el “Chino”, que nos deleitó con fintas desbordantes y regates imposibles hasta que se lo llevó –las desgracias nunca vienen solas–, el R.C.D. Español. El inevitable anticlímax, por paradójico que parezca, nos los trajo Johan Cruyff, la temporada 80-81, que nos sumió en la bancarrota y el pozo del descenso.
​Mientras tanto, por obra y gracia del maestro Pepe Claramunt, yo había comenzado a frecuentar Mestalla. Mi promiscuidad afectiva se reforzó con el traspaso al Valencia de aquel extremo incomprendido que fue Sergio. Pero, a pesar de mi identificación con la quinta de Cerveró y Saura, Mestalla siempre fue para mí un lugar incómodo, teatro de las vanidades bufas de la burguesía local. La transición política lo convirtió, de la mano de Ramos Costa, Abril Martorell y un periódico local, en campo de cruzada anticatalanista. El Valencia de aquellos tiempos también fue “más que un club” y los encuentros contra el Barça se convirtieron en akelarres sublimatorios de atávicas frustraciones. Durante años, el Valencia justificó la temporada venciendo al Barcelona en un alarde del narcisismo de la pequeña diferencia del que hablaba Sigmund Freud.
​Harto de aquel sainete de sal gruesa y tintes xenófobos, me entregué con pasión a los brazos del enemigo. Catalanista y traidor empezaban a ser sinónimos entre mis vecinos. Socializado entre gente como Vicent Ventura y la lectura de Salvador Espriu, llegué a la conclusión intelectual que las mejores identidades eran las elegidas. Cansado de mi “tierra”, creí, como el poeta, en aquel “norte, donde dicen que la gente es limpia, noble, culta, rica, libre, despierta y feliz”. Mi identidad original recobró los colores azulgranas por vía interpuesta y ganar al Madrid se convirtió en mi objetivo existencial preferente. Sólo he vuelto a Mestalla para aplaudir cada año al Barcelona.
Ahora sé que aquel nord enllà es como poco Finlandia y el domingo me emocioné ante la educación exquisita de la grada merengue. Los brujos Ronaldinho i Eto’o exorcizaron viejos fantasmas y la buena gente de Mestalla se rindió ante la belleza del fútbol de salón que practican nuestros galácticos de pa amb tomàquet. El delirio se consumará el sábado en el estadio de mi Levante U.D. Joan Fuster solía decir que cuando se enfrentaban el Valencia y el Barcelona, él prefería que ganara el Sueca. Ante el Levante-Barcelona que me divide interiormente como nunca, yo quiero que gane el Sevilla. La alegría sería doble. No: triple.

Miguel Torga

Textos antics.
Espill d’insolències (Bromera, 2000)
13-X-92

He dedicat els darrers dies a llegir, en traducció catalana de Seabra i Vimala Devi, La creació del món, la novel.la (?) de l’escriptor portugués Miguel Torga. Es tracta, com diria Pla, d’un text de fàcil accés. El que més m’agrada n’és l’ambigüitat calculada. ¿ Ens trobem davant d’una novel.la o es tracta més aviat d’allò que alguns barbuts especialistes anomenen prosa no-narrativa ? Dit d’una altra manera: ¿ per què La creació del món no forma part del vastíssim Diari d’aquest gran escriptor ? ¿ On n’és la distinció ? ¿ Fins a quin punt una cosa és notícia autobiogràfica i l’altra especulació narrativa de ficció ?
Potser no dic res que no s’haja dit. Ben mirades les coses, tant se val. El que em captiva de Miguel Torga, com de Josep Pla, és la capacitat de literaturitzar la quotidianeïtat: l’elevació a la categoria literària el més innocu, intrascendent i banal: el món innocent i senzill, sense pretensions. La clau de volta de la seua vàlua literària rau, tant en l’un com en l’altre, en l’adequació entre el tema i l’estil: en l’aposta per la senzillesa de les coses petites, en els detalls més arran de terra, d’una banda; en la claredat de l’expressió col.loquial i directa, de l’altra. En la recerca obsessionada de la frase ordenada i l’anotació del fet viscut, en la concreció sobre el paper d’una forma de vida –d’una mentalitat, hauria dit el sociòleg– que travessa classificacions ideològiques i ventalls filosòfics: en l’impuls immoderat sentit davant d’una passió cega i delerosa, davant d’un altre remot i perdut definitivament, en l’emoció continguda davant d’un paisatge dolç i amable que ens relaxa, en la carta a una tia monja o en la consulta d’un metge de capçalera.
Torga i Pla, Pla i Torga, segons la meua manera de veure les coses, reivindiquen el pes de la memòria com la biga mestra de la vida. Una memòria que en llibres com La creació del món es projecta com una invitació a la conversa amable amb el lector. I en això estem, conversant. Ara amb Torga, adés amb Pla.

14-X-92

Per pura i simple curiositat, he consultat un programa oficial de literatura. No apareix Miguel Torga. He preguntat a un amic catedràtic en la matèria: no el coneixia ni de nom ni de lluny. A penes ho podia creure, però tant que se me’n fot, naturalment. No he tingut mai un interés acadèmic per la literatura. Ell s’ho perd: el meu amic catedràtic, vull dir. Ben pensat, Miguel Torga no és un autor per a ser estudiat, sinó per a ser llegit. S’ha de constatar, però, que l’embrutiment de l’obscurantisme arriba ja a les nostres universitats. De totes maneres, ¿ per què havíem d’esperar una altra cosa ? ¿ Que és la Universitat sinó una institució medieval ?

Frederica Montseny

Textos antics
Espill d’insolències (Bromera, 2000)
Un text escrit avui fa 20 anys.

15-I-94
No puc recordar l’any exacte. Devia ser potser el 1975 o 76. La vaig escoltar parlar, per primera vegada, a València, en un lloc recòndit i amagat que ara no trobaria però que tinc ben cristal.litzat a la retina. Apassionada i ferma, insistia en la necessitat que ens atrevírem a pensar sense prejudicis, sense por d’errar tampoc, sense motles. En la necessitat de buscar el nostre equilibri col.lectiu.

No hi vaig veure cap radicalisme ferotge, com alguns indocumentats hi troben. Només una personalitat gran i vigorosa que parlava del poder sense cap mena de reverència. Una dona gran que em provocà, de seguida, una adhesió espontània.

Se’ns ha mort avui un bon bocí de l’esperit crític. Se’ns ha mort també una dona indisciplinada, feta pel seu compte, com potser no en queden. Se’ns ha mort Frederica Montseny. Que Déu Nostre Senyor, si és que n’hi ha –que no n’hi ha–, la tinga en la glòria celestial, divertida i en pau.

L’autocensura

Textos antics
Espill d’insolències (Bromera, 2000).

9-IX-92

​La pitjor censura és, sense cap mena de dubtes, l’autocensura. La censura d’altri té un avantatge incorporat: sempre s’intenta combatre, precisament perquè prové de fora. Ni que siga per amor propi.
​Quan l’esperit censor està interioritzat és impossible de combatre perquè ha esdevingut part de la pròpia manera de veure les coses: la pitjor de totes. És una condemna per anticipació, una conducta que mira d’agradar, d’acontentar a algú: d’ajustar-se a un motle. La variant més coneguda n’és la síndrome d’Estocolm, l’enamorament del botxí. Es tracta d’un efecte hipnòtic, de pèrdua de personalitat i d’emmirallament en els ulls, els gestos, les corbates, els vestits i els símbols de l’enemic: una perversió que s’estén entre aquells que se senten derrotats de bestreta, abans de la batalla. S’assenta sobre una falta de solidesa dels propis principis i aflora en els moments de desorientació i de pèrdua de referents.
​En la vida quotidiana, aquesta actitud té manifestacions individuals en la secretària que s’enamora de qualsevol cap que la maltracte; en el valencià que parla castellà conscientment –i sense necessitat aparent– perquè ningú no li descobresca un atàvic origen rural; en el negre que intenta fer riure l’auditori imitant els estereotips difosos sobre la gent del seu mateix color; en el gai clandestí que pressumeix de mascle masclista; i un llarg etcètera sempre inacabat.
​Sobre això no hi ha dubte. L’autocensura és l’arma més productiva i profitosa de l’absolutisme perquè regula una certa classe de dominació sense posar en evidència la llibertat que conculca. Els covards en diuen prudència i precaució. No per això deixa de ser fastigosa, repugnant. Ni per això deixen de ser covards, evidentment.
​A casa, sempre n’hem dit amor d’amo. Tot plegat, puta misèria. I, sovint, rep el nom –sobretot entre els periodistes– de professionalitat, un concepte que, efectivament, dóna molt.

Bertrand Russell

Textos antics
Espill d’insolències (2000, Ed. Bromera).

8-IX-92

Llegesc La meva concepció del món, de Bertrand Russell. És, senzillament, un llibre colossal, una entrevista excel.lent. Lord Russell era d’una família molt ben col.locada socialment i política, i no tenia per què haver-se ficat en camisa d’onze vares. Com era d’esperar, els de la seua classe no li ho van perdonar mai.
Va dedicar la vida al pensament, a la reflexió. Primer, a les matemàtiques i a la lògica; després, a la filosofia; finalment, es convertí en un dels assagistes més crítics i influents del seu temps. Les seues posicions antibel.licistes són, per exemple, el millor pacifisme. Intentà que el seu país es mantinguera neutral en la I Guerra Mundial perquè la intervenció no tenia cap sentit. Però lluità amb cor i ànima contra Hitler en la Segona perquè l’objectiu dels nazis era més aterridor encara. No hi veig cap contradicció, com alguns hi volen trobar. Al capdavall, no podia ser de cap altra manera. És, insistesc, el millor pacifisme: un pacifisme laic, no fonamentalista, no dogmàtic.
Avui he llegit amb atenció les seues opinions sobre el capitalisme i el comunisme. O millor dit, sobre l’anomenada política de blocs. Em costa més estar-hi d’acord. La creença segons la qual la distensió entre l’Est i l’Oest havia de comportar més marges de benestar i de llibertat és una fal.làcia evidenciada ja per l’experiència. Ho lamente, amb el perill assumit de passar per ortodox. Però, posat a dir la meua opinió, em fa l’efecte que el final de la guerra freda no ha augmentat ni poc ni gens la llibertat ni la felicitat de la Humanitat. No m’atreviria tampoc a dir el contrari, perquè al món tot té dues vores i un punt mitjà. Això no obstant, crec que el nostre planeta actual ha esdevingut un món unipolar tan perillós com l’anterior. Els esclats de la Guerra del Golf i dels Balcans eren impensables amb l’equilibri precedent. Que era l’equilibri del terror ? D’acord ! Això és un altre tema. Els patiments de tanta gent –croats, serbis, musulmans de Bòsnia–, la mort dels innocents i la destrucció també pesen molt. Que la llibertat té un preu ? Atenció amb l’argument: pot ser demagògic.
En fi, siga com siga, té raó Joan Fuster: “Bertrand Russell no és un filòsof, sinó un desinfectant.”