Arxiu mensual: gener de 2014

La llengua de quins mitjans?

L’atzar sempre arriba quan no l’esperes. Ara, amb RTVV desapareguda, una bona ànima em fa arribar, amb tota la bona voluntat del món, la transcripció d’una intervenció oral meua durant una reunió convocada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a Barcelona per a enraonar, amb representants de diferents mitjans de comunicació de l’àrea catalanoparlant i de certes universitats, sobre la qualitat lingüística i el model més adequat als mitjans de masses. Ja dic, em sembla una ironia i un contrasentir, és evident, a hores d’ara. Ací teniu el text, quasibé una mostra arqueològica:
TONI MOLLÀ
Bona vesprada. Moltes gràcies per haver-me convidat a venir a la metròpoli. No és fàcil fer de valencianet. I, sobretot, de valencianòleg, que és un estadi superior que se’ns suposa a tots els valencians! És cert, jo vaig ser el responsable del control lingüístic dels inicis de Canal 9 –dels Informatius i del doblatge, fonamentalment, perquè producció de ficció en aquella primera època se’n va fer molt poca. Ja sabeu que la gent es recorda de Santa Bàrbara quan trona i quan estaven a punt de perdre les eleccions, van adonar-se que calia donar peixet a determinat tipus d’electorat i acontentar alguns sectors progressistes de les indústries culturals. Vàrem donar faena a actors i traductors, cosa que està molt bé en si mateixa, al marge d’altres coses.

M’agradaria començar amb una frase de Pilar García Negro segons la qual la llengua és l’únic instrument del món que millora amb l’ús. En valencià col•loquial, diríem que “la llengua, com més la usarem, més a punt la tindrem”. És una evidència. Diríem que la quantitat determina la qualitat i no a l’inrevés. Almenys, l’equació inversa és manifestament falsa. A Canal 9, quan ja havíem aconseguit una qualitat lingüística homologable, però també artística i tècnica, va desaparèixer el doblatge i la producció pròpia en català, cosa de la qual s’han penedit les mateixes empreses que sovint s’hi oposaven. En el moment de la resistència heroica per mantenir el català, jo els insistia que la llengua és un element proteccionista del mercat interior, però em van fer poc de cas. Si doblem en castellà, ho farem a Madrid, que és més barat i millor, i vostès, amics meus, perdran el seu negoci. Jo els deia que intentaren reivindicar que es fera el doblatge en català, no perquè foren uns almogàvers de pedra picada, sinó perquè podien guanyar més diners. Perquè la televisió és, bàsicament, una indústria, i la llengua té un valor econòmic clarament discriminatiu. En sentit positiu i també negatiu. De nosaltres depèn que sapiguem fer servir aquesta distinció en favor de la nostra activitat. Per desgràcia, en aquell moment va desaparèixer de les nostres pantalles el doblatge –la ficció–, llevat dels dibuixos animats, no sé si per confirmar aquella idea segons la qual el català o el valencià és una llengua de xiquets o de ninots. Encara se’n penedeixen alguns, que han vist minvar el seu volum d’activitat empresarial.

En qualsevol cas, discutir de qualitat lingüística o de model, com supose que farem en aquestes jornades, és un estadi de civilització elevat. Vol dir que hi ha hagut un consens previ que és que s’ha de fer en català. Això, com dic, no és el nirvana, però ja ens està molt bé. És l’estat del benestar. Crec que discutir si hem de dir ‘xàrcia’ o ‘xarxa’, ‘faena’ o ‘feina’, ‘servici’ o ‘servei’, ens posaríem de seguida d’acord si qualsevol d’eixes opcions fóra alternativa als equivalents en castellà. Eixa és realment la discussió de fons i la resta, que serà tan important com vostès voldran, quasi un entreteniment. El problema és que aquestes discussions sobre la qualitat lingüística a València se solen barrejar interessadament amb un altre tipus de polèmiques més àcides. Si vostès ho recorden, la definició de Charles Ferguson sobre l’estàndard, assegurava que era aquella varietat de llengua que la majoria de la gent reconeixia com a pròpia. Per tant, no ens enganyem, és difícil deslligar l’estàndard d’un vernacle-col•loquial difós i conegut de tothom. Però, clar, a València, en aquesta mena de discussió, que hauria de ser estrictament tècnica, per dir-ho d’alguna manera, hi intervé un element distorsionador que és el que es coneix com a blaverisme i que no és exactament un moviment secessionista, sinó també obertament antiintel•lectual, populista, antidemocràtic en molts aspectes, que enfosqueix qualsevol mena de debat racional sobre la llengua i les tries lingüístiques.

El de català occidental que parlem a València és una llengua bastant homogènia en què és molt senzill que la gent es puga reconèixer si els que ens dediquem a aquestes coses som uns bons professionals. Però, com dic, s’han de vèncer altres interessos. Superat això, caldria seguir unes condicions imprescindibles que són obvietats però que val la pena recordar perquè, de vegades, les obvietats són el que més costa de percebre. Per exemple, el coneixement de la normativa. La segona, no marcar dialectes geogràfics amb varietats socials com de vegades –amb perdó—ha fet la mateixa Tv3 amb els personatges valencians, als quals, per la seua condició de valencians, se’ls suposa que han d’usar un català hibridat, antinormatiu i farcit de substantius i adjectius en diminutiu. La tercera, no s’ha d’oblidar mai, que en llengua, com en tot a la vida, sempre hi ha d’haver un lloc per a cada cosa. En fi, cap novetat, que no siga aplicar una mica de coneixement –o de trellat, que és el mateix. O, si volen dir-ho d’una forma més estàndard, de sentit comú.

Moltes gràcies.
Estic a la seua disposició.

Saviesa sociolingüística

Espill d’insolències (Bromera, 2000):
(Una nota de dietari escrita avui fa 20 anys)
9-I-94

Passejant per la platja, Marina, la meua filla –que, de moment, només parla valencià– ha fet lliga amb una xiqueta, Tena, que parlava una llengua per a mi totalment inintel.ligible.
El pare de la xiqueta ha resultat ser Malden Munjakovic, un gran futbolista croat, internacional durant molts anys amb la selecció iuogoslava, figura del Ràpid de Viena i ara, ja gran d’edat per a un professional de l’esport, fitxat pel Llevant U.E.
Se m’ha dirigit molt educat, en un pidgin italocastellà, i m’ha preguntat si la meua filla parlava català. Davant del seu coneixement filològic, he quedat literalment parat. Amb ulls unflats de patriotisme agraït, li he demanat si ells parlaven serbocroat.
M’ha mirat fixament, seriós. I m’ha dit que això era abans, que ara només parlaven croat. Quede literalment esborronat davant de l’aclariment sociolingüístic.
Déu nostre Senyor, les hores que he perdut estudiant !

Els Borja, encara

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

11-VIII-92

Entre l’any 1455 i l’actual papat de l’església catòlica, només hi ha hagut tres pontífexs no italians. Dos d’ells van ser valencians i de la mateixa família: la tribu genial dels Borja, segons l’expressió de Joan Fuster. El primer, Alfons de Borja, prengué el nom de Calixt III. El seu nebot Roderic es convirtí, al seu torn, en cap de tota la cristiandat amb el nom d’Alexandre VI l’11 d’agost de 1492, tal dia com avui, cinc-cents anys arrere.
A quatre mesos del final d’any, la Generalitat valenciana, beata fins a la temeritat en tantes coses, no ha dut a terme cap dels actes previstos per a celebrar l’efemèrides. Les controvèrsies que continuen suscitant la vida i l’obra d’aquesta nissaga familiar estan al darrere de l’escàs interès oficial. Els Borja –o, millor dit, la inoportuna imatge que se n’ha fet– encara són incòmodes. No hi ha dubte que els punyals, les metzines, els incests i els sacrilegis impedeixen a segons qui un judici sense rancors ni beateries.
Cinc segles després del pontificat d’Alexandre VI, caldria esperar una valoració justa i objetiva d’una de les famílies més influents del Renaixement. Una saga familiar unida sota un lema contundent: Aut Caesar, aut nihil (El poder o el no res). Després de tants anys, la incomoditat dels Borja i el silenci hostil dels nostres governants només s’explica en persones desconeixedores de Miquel Àngel, de Leonardo da Vinci, de Maquiavel, de Victor Hugo, de Pío Baroja, del pare Batllori i de Joan Fuster. El temps passa més lentament que no ens ho imaginem.

La Febra

Durant els anys 1992 a 1997 vaig portar un dietari més o menys regular. En vaig publicar una selecció de textos en el llibre Espill d’insolències (Bromera, 2000). Ací us en deixe la primera anotació, que espere que serà del vostre interès. Si no és així, me la perdoneu i tan amics com sempre.

10-VIII-92

“La febre ! Quina cosa més misteriosa i delicadíssima ! Quina defensa més sensacional ! Tothom reacciona davant de la febre d’una manera personal”.
Aquesta observació, la va deixar anotada Josep Pla en algun dels seus Articles amb cua. Els romàntics, per la seua banda, també hi havien dit la seua. De fet, la febre –la calentura, que en diem a la meua comarca– forma part d’una certa estètica que ara valore com no ho havia fet mai: cal patir-ne uns graus per a poder escriure alguna cosa de trellat.
I, en efecte, el fet és invariable. Si demanes que et deixen tranquil perquè vols posar-te mans a la faena, fins i tot els més acostats ho consideren una frivolitat. Tanmateix, si fas veure que et trobes malament de salut, descobriràs, amb fascinadora sorpresa, que tothom pica sola i se’n va –segurament per por al contagi, ben mirat.
Siga com siga, la conseqüència sempre és productiva. La soledat és la primera condició per a la creació literària. L’haurem de defensar a peu, a cavall i amb els graus reglamentaris que s’escaiga.
Quantes pàgines es deuen haver escrit gràcies al subterfugi de la febra !

Quin fracàs?

Ahir vaig veure Inside Llewyn Davis, la darrera pel.lícula dels germans Coen, que solen posar l’ull i la càmera com ningú sobre els perdedors, els fracassats –segons la manera convencional de mirar el món occidental, no cal dir-ho. La pel.li s’ho val. Més encara si us agrada passejar el Village de NYC i la música folk. I si t’interessa la gent que senzillament vol guanyar-se la vida fent allò que sap. En fi, no us la conte. Aneu a vore-la.
La pel.li m’ha fet recordar l’apunt d’un dietari inèdit que vaig escriure allà als EUA en un hivern tan inclement –metereològicament parlant- com el que pateix el personatge dels Cohen.
Ací us el deixe, per si és del vostre interès:
29.
Per a l’americà comú, el guanyador –el Number One, the best– és la fita del capdamunt. La famosa frase de l’entrenador de futbol americà Vince Lombardi, és ben clara: Winning isn’t everything. It’s the only thing. El fet inclou, com és natural, la pròpia perversió, que no és altra que la figura complementària del loser. Les dues cares d’una mateixa mentalitat en què l’una no s’entén sense l’altra. N’és el contrapunt. El segon classificat, tot un honor per a la majoria dels mortals en qualsevol rànquing, als Estats Units d’Amèrica, és the first loser. Tot això és veritat, i sóc incapaç del tot d’entendre-ho des de la meua posició en els rànquings en què participe. Però aquesta mentalitat també inclou la recerca permanent d’alguna mena de millora, de reinvenció permanent, de no-acceptació de la derrota. Un món, l’americà, tan ambivalent com el nostre, si ens ho mirem sense prejudicis. O això pense ara mateix. Demà, Déu proveirà.