Arxiu mensual: febrer de 2014

Som els millors

La dreta valenciana és tan previsible que els crítics ens hem de copiar a nosaltres mateixos. Ahir, el MH President, Alberto Fabra, declarava que tant se li’n fotia qui comprava el València CF, però que, en dos anys, havia de ser campió de la champions. Poca broma!
En fi, el mateix deliri de grandesa de Zaplana, de Camps i de Rita que ens ha portat a la fallida. Són incorregibles, però pensen que són els millors.
Ací us deixe l’article que vaig publicar el dia de la presa de possessió del senyor Fabra com a president de la Generalitat. I tal dia farà un segle.
SOM ELS MILLORS
Toni Mollà
En la política parlamentaria, los escritores de discursos son muy importantes. El mismísimo Barack Obama, un comunicador nato, no deja de alabar a Jon Favreau, un joven apenas treintañero, su speechwriter particular. David Frum no fue tampoco mal speechwriter: escribir para George Bush no era fácil. Los valencianos no hemos tenido mucha suerte ni con nuestros presidentes ni, por lo que se oye, con nuestros negros literarios, que es como solemos llamar aquí a estos escritores. El President Joan Lerma, quién tuvo sin duda algunos de los mejores, les devaluaba mirando al techo mientras recitaba sus guiones en las Cortes Valencianas. Eduardo Zaplana, que salió de Benidorm para alcanzar las más altas cumbres de Telefónica, cambió de negro y con él llegó el escándalo. Sus arengas son piezas para el museo de la hipérbole a la medida de sus fantasías. Su sucesor, Francisco Camps, más amigo de prelados que su antecesor, elaboró un discurso –a veces cerca del sermón, otras del grito del hooligan– siempre unívoco y diáfano, eso es verdad. El presidente Camps inició su investidura hace ocho años proclamando som els millors y dimitió la semana pasada fiel al mismo grito. Mientras tanto, se limitó a añadir que, si alguna vez no se cumplía el axioma, era culpa de Zapatero, dicho esto con gestualidad pirotécnica, tan valenciana. Tan alto volaba Camps que nunca bajó a la disputa retórica con ninguno de los fugaces líderes de la, por otra parte, leal oposición. ¿Para qué, si somos los mejores? El mantra se convirtió en lema único de una derecha valenciana que conectó, previo control de las redes sociales y mediáticas, con gran parte de su población. Ayer fue investido presidente de la Generalitat Valenciana Alberto Fabra con un discurso de circunstancias sacado del disco duro de su antecesor. Habló poco, mirando exclusivamente a su bancada y reclamando aplausos constantes. La crisis de la sanidad pública, la no-aplicación de la Ley de dependencia o la enorme burbuja inmobiliaria autóctona provocada por una ocupación insostenible del territorio son, por supuesto, culpa de Zapatero. En una intervención sin pizca de autocrítica, repitió hasta la saciedad que los demás habían perdido las elecciones. Curiosament, el único acuerdo estuvo en lo que se pasó por alto: ni el candidato ni el jefe de la oposición analizaron la escandalosa desaparición del sistema financiero valenciano, con la absorción de Bancaja por Caja Madrid y la nacionalización de la CAM. Sin cambio de disco duro ni de negro literario, se repite un discurso que, a falta de otra utilidad, siempre puede servir de combustible anímico a los senderistas del 15-M.

El periódico de Catalunya, 27 de juliol del 2011

1

Efecte col.lateral del 23-F

Un text inclòs a Espill d’insolències (Bromera, 2000).
23-II-96

Jo tenia vint-i-quatre anys, i era mestre progre d’escola progre. I, d’amagat, entrenador del Meliana C. F. Havíem estat campions de la tercera regional sense predre ni un sol partit. I ara, en segona, anàvem líders. Diumenge anterior havíem empatat el primer partit, enfront del Puig C. F. Dilluns, el senyor Tejero va fer el seu colp d’estat. L’endemà, a l’entrenament, em vaig dirigir als meus jugadors i vam comentar el que havia passat al Congrés dels Diputats el dia anterior. Vaig suspendre l’entrenament de divendres vinent i vaig citar tota la plantilla a la manifestació unitària contra el colpisme. Dissabte, a les 9 del matí, el president del club em va comunicar la meua destitució com a entrenador.

espillfrontal

Des de llavors, avui fa quinze anys, sóc un entrenador de futbol desocupat, sense equip. He fet mans i mànegues per superar-ho, però continue esperant-ne l’oferta amb paciència benedictina des d’aquell dia ombrívol que no m’abandona.

Durant l’any 2003, Rafa Arnal, Joan Dolç i un servidor de vostès mantinguérem un diàleg mensual en línia sobre un tema proposat pel nostre còmplice Francesc Bayarri. El resultat prengué forma de llibre de paper l’any següent, 2004, Ed. L’Eixam.
tresenlinia
Un dels temes discutits va ser el concepte de colp d’estat. Ací els deixe la meua opinió de llavors, que, segurament per desgràcia, no ha canviat gens ni miqueta.

¿ Colp d’estat ?
Toni Mollà

És una paraula massa grossa per a frivolitzar amb comparacions odioses. Els nostres pares en patirem un de ben a prop i encara –ells i nosaltres– n’arrosseguem les conseqüències. Però també és cert que els conceptes són, com el coneixement, situacionals. La seua vigència depèn de contextos geogràfics i històrics. El colp d’estat de Franco va arribar en un moment i un context ben adobats, internament i externa. El de Tejero, per contra, era un anacronisme fora d’hora, segons vam poder escoltar en directe.
​Ells –ells: els de sempre– no necessiten metrallladores ara ni ací. Els “avantatges” que comporta un colp d’estat estan assegurats per altres mitjans, diguem-ne més “pacífics”, incruents i “democràtics”. Els colps d’estat de caràcter militar no fan sinó assegurar als colpistes alguna mena de monopoli proteccionista: el monopoli de la violència, en primer lloc. Però també dels negocis ideològics i culturals –del “consentiment social” de què parla Noam Chomsky– , dels polítics i, per descomptat, dels estrictament econòmics.
​El fills dels colpistes ens van vendre, nou manual a la mà, que el pas de la dictadura del colp a la democràcia prebiscitària era, precisamet, el final dels monopolis estatals i de les empreses “nacionalitzades”. El “context” internacional així ho exigia. Les polítiques de “privatitzacions” se’ns van presentar com a exigències de la liberalització i la introducció de la “competència”: esglaons cap a la democràcia del “lliure” mercat. I, en efecte, les empreses públiques van passar a mans privades amb l’aplaudiment de tothom, inclosa l’esquerra oficial, desnortada i anòmica com mai.
Com a conseqüència, l’estat va anar aprimant-se fins a l’anorèxia irreversible. Els nets dels colpistes ocupen els consells d’administració de les noves corporacions empresarials “privades”, però intervingudes –més o menys “indirectament”–, pel poder polític. La “competència” és ara combatuda amb regles de mercat, inexorables i incontrolables, segons sembla. El potencial dels antics monopolis estatals permet, ara, fusions i aliances “empresarials” fins a una aconseguir, amb una estratègia circular, una nova concentració de poder monopolític. Però, ara, no-estatal: privat.
Si bé ho mirem, el camí no ha estat el “mercat”, sinó l’”herència”, que és la institució social que assegura la reproducció del darwinisme econòmic. El proteccionisme dels nous “empresaris” està assegurat. La competència és exígua i simbòlica, quasi impossible, en un “mercat” més “autoregulat” que mai. Florentino Pérez, per exemple, és l’amo i senyor d’ACS (primera costructora d’Espanya), ara, per si faltava poc, fusionada amb Dragados: poca broma ! És també el primer accionista de Retevisión (70% de la xarxa de repetició de la senyal televisiva, amb la “complicitat”, com sempre, de la burgesia catalana, ai!) … I, com no podia ser d’una altra forma, és president del Reial Madrid més mediàtic, “liberal” i globalitzat que mai, que, com no podia ser de cap altra forma, continua sent l’equip del règim. Florentino Pérez és el cap més visible del monopoli de la rajola, del transport de la informació i de l’educació sentimental dels “espanyols”. Per quins sets sous havia de ser colpista ?

23-F a València

23-F a València*
Toni Mollà

El 23 de febrer de 1981 forma part de la nostra memòria particular. El colp d’estat de Tejero va tenir a València el millor aparador. A mitjan vesprada, els carros de combat i les peces d’artilleria ocuparen el centre de la ciutat. Allò va significar, per a molts de nosaltres, la pèrdua de la innocència política. El colp del 23-F va posar damunt la taula l’autèntica cara del poder. Francesc Bayarri és un centaure de periodista i escriptor que va viure tot allò des de les fogoses aules universitàries. Anys després, investigaria per a diferents mitjans de comunicació els interessos i les trames arrecerades sota el material bèl·lic que passejaren per la nostra capital. Ara n’ha fet una novel·la, Febrer, (l’Eixam Edicions) escrita amb una prosa lluminosa com només un enamorat de les caixes de plom pot fer. Ell assegura que ha actuat com a autor de ficció, no com a notari dels fets. Però el lector té dret a entreveure-hi històries viscudes, sentides, d’aquells dies de sabres –els més tràgics des de la restauració democràtica. L’interès del novel·lista enfoca les actiuds ambivalents d’una colla de gent –diguem-ne progressista, per entendre’ns– davant del mal polític absolut. Al marge del remarcable valor literari de Febrer i dels retrats d’una generació complexa com poques, allò que més m’ha interessat és el dibuix més o menys desdibuixat de les institucions democràtiques –l’ajuntament i la diputació preautonòmiques, però socialistes– davant del colp. Per convicció i potser per covardia, em declare contra l’heroïcitat. Però no es pot apagar la llum, anar-se’n a sopar i, en acabant, homenatjar Salvador Allende, posem per cas. El colp va triomfar allà mateix, a les sis de la vesprada, als despatxos dels que nosaltres havíem votat. Els partits de govern i els de l’opossició van assumir sense esmena les intencions profundes dels colpistes –almenys dels colpistes intel·lectuals ! I, des de llavors, de colp en colp –adés militars, ara mediàtics– fins a la victòria final. La victòria dels escriptors, vull dir.

* Publicat a la revista Serra d’Or, Barcelona, el maig del 2004.

Visita a RTVV

Fa més de dos mesos que les Corts Valencianes decidiren tancar RTVV. Pocs dies després, el Consell presidit per Alberto Fabra va tallar les emissions de la ràdio i la televisió públiques dels valencians. Fou de matinada, amb nocturnitat i traïdoria, com marquen les pitjors pràctiques. Primer, la ràdio, en plena nit. La televisió no aconseguiren emmudir-la fins les 12’19 del migdia després una jornada entre el colp d’estat, tan espanyol, i el sainet, tan valencià. Una mostra més de l’hibridisme ideològic de la nostra dreta. A les 4 de la matinada havia rebur un correu electrònic en què se m’atorgava un permís retribuït. No calia que tornara a treballar a RTVV. Vaig arribar al centre de produccions de Burjassot, on he treballat des del 1988, a primera hora, encara entre durs llums. No m’hi van deixar entrar. Sense explicacions. Fins avui. Avui mateix, l’empresa m’havia convocat perquè recollira les meues pertinences. He arribat puntual. Com sempre. Manies de fill de la classe treballadora. M’han fet declarar per escrit què havia de recollir del despatx. “Llibres”, he escrit. “Libros?”, m’han preguntat. Sí, llibres, he repetit. L’home ha consultat telefònicament si els havia d’enumerar o no. Es veu que no calia. De seguida ha vingut un membre de seguretat i m’ha acompanyat al que ha estat el meu despatx durant vora 25 anys. No m’ha deixat sol ni un segon. Amablement. Però sempre acompanyat. He recollit 25 llibres, un per any. N’he deixat molts que he anat acumulant durant tota la meua vida laboral a RTVV. També revistes, tesis doctorals, informes … Abans d’eixir del despatx, he mirat, al fons, el cementeri de Burjassot, que m’ha fet companyia aquests anys. Allà descansa una part de la meua família materna. I Vicent andrés Estellés. Quan ja me n’anava, el meu acompanyant de seguretat m’ha fet notar que em deixava una jaqueta a la perxa del fons, vora la finestra. “No, no l ‘agafe. La deixe per quan torne”, li he dit agraït i decidit. Allà ha estat anys i anys. I allà s’ha quedat. Esperant-me. He intentant, finalment, fer un cafè al bar on he esmorzat, dinat i sopat tantes vegades. “Ho lamente”‘ m’ha dit el meu acompanyant de seguretat. “L’he d’acompanyar directament al carrer”. I així ho ha fet l’home. Li ho havien manat i ell complia ordres. Un dels llibres que m’he endut és No es la piovra. Doce tesis sobre la mafia, de Luciano Violante. Miraré de rellegir-lo. Mai no saps on pots trobar les explicacions al tancament d’una empresa i d’uns mitjans de comunicació. Fins ara.

El discurs sobre la llengua al País Valencià

Una vegada més i una altra, torna el debat essencialista sobre la llengua dels valencians. Els uns perquè de l’embolic en volen traure profit. Els altres perquè només pensen l’idioma com un símbol identitari. Entre els uns i els altres no traguem els peus de la panera. És molt i molt preocupant que hàgem de repetir-nos fins a l’esgotament. Ací els deixe, per si té cap utilitat, un assaig escrit l’any 2001 :

“El discurs sobre la llengua al País Valencià”, Eines, núm. 19, Alcoi, 2001.

EL DISCURS SOBRE LA LLENGUA AL PAÍS VALENCIÀ

Toni Mollà

​La manera més socorreguda de començar qualevol reflexió lingüística al País Valencià sol ser carregar la tinta sobre la rebregada qüestió de noms fusteriana.Una altra forma és invocar, d’entrada, la ciència: llengua catalana només n’hi ha una i s’ha acabat el cafetí. Ho declaren, per cert, l’Acadèmia de la llengua espanyola, l’Institut d’Estudis Catalans i, cada volta que convé, es redacta un manifest i es recullen uns centenars de signatures ad hoc entre els filòlegs i patriotes del país i illes adjacents. És un recurs d’autoritat, acadèmicament correcte i també ben nostrat.
​Començarem per ací. M’espenta la meua adversió a adherir-me a aquesta mena de declaracions i documents. Segons la meua manera de veure les coses, aquest criteri científic o acadèmic parteix d’una consideració discutible. És aquella segons la qual el concepte de llengua és neutre, unívoc i universal: un enunciat científic positiu. Contràriament, tal com ens mostra l’experiència, el terme esmentat, com també el de dialecte, és una noció connotada ideològicament i políticament. El concepte de llengua –i això que en diem la unitat lingüística– depén de contextos i de circumstàncies, d’ideologies i d’interessos. De fet, els inventaris sobre el món de les llengües són diversos, precisament perquè no hi ha un acord unànime sobre la delimitació de les realitats a què ens referim. ¿ El gallec-portugués és una llengua o dues, posem per cas ?
​Podíem recordar ací aquella frase tan gràfica, però també tan caricaturesca, d’Einar Haugen segons la qual una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una armada i que un dialecte és una llengua sense exèrcit i sense armada. M’afanye a dir que és gràfica perquè assenyala amb exactitud els aspectes no lingüístics de la realitat sociolingüística, si se’m permet la redundància; però és caricaturesca perquè se’n carrega el significat en un sol tret distintiu i determinant: la força, el poder. Correlativament, n’oblida d’altres, al meu parer tan importants, si més no. Una llengua, si puc dir-ho així, són també famílies i colles, llibres i revistes, televisions i ràdios, xarxes escolars, casinos, biblioteques i conferències, parlaments i un llarg etcètera sempre obert a noves aplicacions i funcions. En definitiva, una llengua és una xarxa de relacions, més que no un exèrcit més o menys quadrat i polit de mossos d’esquadra o de minyons.
​Ben mirat, em fa l’efecte que el concepte de llengua és poc útil per a explicar segons quines coses. La perspectiva psicosociolingüística, de fet, proposa com a alternativa el concepte de comunitat lingüística, un concepte que, com veiem, té la càrrega significativa en el substantiu comunitat més que no en l’adjectiu. El concepte es fixa en la gent, en la població, en el grup i no en el codi amb què es relacionen. La comunitat lingüística és una classe de comunitat històrica, un producte de la interacció humana. En parlar de grups parlem, en conseqüència, d’aquella xarxa de relacions que esmentàvem més amunt. En aquest sentit, normalització lingüística esdevé un sinònim de cohesió social, posem per cas. La substitució, per la seua banda, ho és de digregació.
​En aquest sentit, el nacionalisme lingüístic –o lleialtat lingüística, segons el concepte d’Uriel Weinreich– esdevé una força integradora de la comunitat lingüística i consisteix, precisament, en la ideologització –i defensa conscient– de l’estructura i l’ús d’aquella varietat lingüística diferencial respecte d’altres grups. L’existència de factors extralingüístiques que s’hi associen esdevé clau.
​Vull fer notar amb tot açò que l’enfocament científic o lingüístic és, si més no, unidireccional, incomplet. En aquest sentit, em fa l’efecte que el problema de la regionalització interna de la comunitat lingüística catalana –i això que els lingüistes en diuen el secessionisme dialectal– no és un problema científic ni la seua resolució passa per la publicació de llibres blancs sobre la unitat idiomàtica, ni per dictàmens d’il.lustres lletraferits, ni per la creació d’acadèmies autonòmiques de la llengua –o de les llengües. Ben lluny d’això, es tracta d’un conflicte social amb implicacions polítiques i culturals de primera magnitud. El fet, per exemple, que el català siga, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la llengua pròpia de Catalunya –i impròpia, per tant, d’altres territoris–, és tan rellevant, si més no, com el que diga la R.A.L.E. en la seua definició de l’entrada valenciano. D’altra banda, el reconeixement del català pel Parlament d’Estrasburg, en l’àmbit de Catalunya i de les Illes Balears, reforça la desvinculació voluntària de la resta de la comunitat lingüística que representà la legalització del nom de valencià en la redacció de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià.
​D’altra banda, cap valencià il.lustrat –deixe de costat soques i aprofitats– no negarà que el nostre secessionisme lingüístic continua avançant en marxa triomfal malgrat les sentències de la romanística i la filologia universals, reunides ritualment en acte de servei cada octubre a la ciutat de València. De fet, la insistent invocació de la ciència i dels experts realitzada per les nostres vestals de l’essència idiomàtica no ha fet minvar el particularisme aïllacionista indígena. Més aviat al contrari, cada declaració de l’oracle nacional reatroalimenta, de retruc, el discurs aïllacionista que diu combatre.
​La invocació d’una pretesa definició científica no sembla, en aquest context, una solució adequada. La dimensió social de la realitat que vol expressar en fa especialment complicada la definició. La comprensió i el combat del secessionisme no pot reduir-se a una falta de saviesa filològica ni al desplegament d’una consciència essencialista de la unitat lingüística basada en la mitologia particular i un cert imaginari sentimental. Al capdavall, la cohesió social que representa la normalització lingüística no depén només dels seus trets d’identitat col.lectiva, sinó de l’existència de factors i actors que la possibiliten. Em fa l’efecte, d’altra banda, que es tracta d’un tema que s’ha de tractar més aviat des de la sociologia, la psicologia social i la política i no des de la filologia o la metafísica. Després de tants anys de polèmiques i proclames de tots els colors i condicions, ja hauríem d’haver superat la idea del vell Parmènides segons la qual l’ésser té una forma absoluta, inamobible i eterna i “que ha estat inengendrat i que no és moridor, car és únic, inamobible i sense fi.”
​Un problema d’afegit ací, però present també a diversos contextos amb processos interns disgregacionistes, és la maniobra farisaica de buscar terceres vies com a solucions pretesament superadores de l’antagonisme social que simbolitza el conflicte lingüístic. Amb l’excusa d’un cert particularisme històric, estructural i onomàstic, els interessats a esquarterar les comunitats lusòfona o catalana, posem per cas, promouen vies intermèdies tan acostades a l’espanyola que, de fet, esdevenen un reforç perfecte de la substitució lingüística.
​Al meu entendre, la cohesió de la comunitat lingüística catalana, lluny de fantasies i d’estratègies falsament eclèctiques i també del radicalisme verbal, no depén d’eventuals pactes o crits metafísics sobre els seus aspectes simbòlics, sinó que exigeix un procés d’integració social per mitjà de la interacció comunicativa i, alhora, la construcció d’una consciència lingüística moderna i comuna. Desgraciadament, els Països Catalans, i el mateix País Valencià, no han generat encara, ni vist des de baix ni vist des de dalt, cap mena de consciència unitària, fora dels àmbits intel.lectualitzats. Més encara: el País Valencià, escindit socialment per tants aspectes, no ha construït els mecanismes de consens cultural que exigeix la vertebració d’una societat d’aquest final de segle. I en el pecat portem la penitència: la interacció dels membres d’una comunitat extensa ja no s’estableix només pel contacte directe, sinó per mitjà de les xarxes de (re)producció lingüística que vertebren un determinat model de societat civil (passeu-me la rendundància, si us plau) i, per descomptat, aquelles que la tecnologia és capaç de generar. És en aquest sentit que considerem que el dèficit identitari del País Valencià és, bàsicament, un dèficit de xarxes de comunicació compartides, lluny de les visions dels assagistes de la nació dels valencians. Al meu parer, la inexistència d’aquest entramat comunicatiu –però no solament mediàtic– és la causa de la falta de consens social i no la inadequació d’un suposat missatge que el país, segons alguns intel.lectuals, és incapaç d’entendre. La virulència del conflicte valencià s’explica precisament perquè els àmbits de la conflictivitat són aquells en què hauria d’assentar-se el consens. Llengua i comunicació són, almenys des del 1977, armes llancívoles amb valor estrictament tàctic i electoral entre les forces socials i polítiques del país.
​Però, un conflicte lingüístic és, per definició, un conflicte social que va més enllà de les seues manifestacions simbòliques. El conflicte lingüístic és un desajust en l’estructura social del país produït per factors com ara la distribució de classes, el procés de modernització i la consegüent urbanització, terciarització i desagrarització del país, les xarxes de difusió de coneixement i informació, i entre elles els mitjans de comunicació, o altres. Al nostre entendre, pensar que el català –el valencià– és només un imaginari sentimental és agafar la granera per les palmes. Però, per a desgràcia nostra, la política lingüística valenciana es desplega sobre aquesta mentalitat compartida pels diversos actors per als quals el nom, l’ortografia, la normativa, el model lingüístic dels mitjans de comunicació audiovisuals o la filiació filològica són els escenaris de la batalla simbòlica. Tot això ho comparteixen, a més, en la mesura que deixen de costat el conflicte real sobre els usos lingüístics.
​Ara bé: el regionalisme no és un fenomen exclusivament ni especialment valencià, sinó intrínsecament català, si atenem a les concepcions vigents sobre el país i les consegüents pràctiques socials i polítiques. La reivindicació de la unitat del català per banda dels catalans de Catalunya i de les seues forces socials i polítiques no passa de ser, en la majoria dels casos, una proclama sublimatòria i consoladora de caràcter essencialista. Un plany germà bessó de la retòrica de los 300 milions d’hispanoparlants i la seua idea de la Hispanitat enyorada i imperial. La noció de catalanitat unitària es limita, en realitat, a un recurs culturalista que es fa servir en dies assenyalats o davant de certs auditoris propensos a l’exaltació sentimental. Els principals agents institucionals dels PP.CC. –incloses les polítiques públiques i els seus virreis amb competències monopolístiques sobre la catalanitat dels valencians– no solament fomenten les consciències particularistes, sinó que, ben sovint, alimenten, d’afegit, els prejudicis intracomunitaris més baixos. I no pense solament en la sainetització de la vida pública i l’orgia simbòlica a què estem tan acostumats els valencians, sinó també en la personificació de la Visanteta travestida com l’estereotip del valencianet vist des de TV3.
​Em fa l’efecte que s’imposa una nova via de comprensió de la realitat i, en primer lloc, un nou diagnòstic sobre la realitat valenciana. En aquest sentit, hauríem de fugir de les polèmiques estèrils i dels falsos dilemes de què la vida valenciana està tan empedrada. Un exemple n’era el bilingüisme atàvic i consubstancial a la nostra condició natural. Un altre, l’hibridisme que ens atorgaren, graciosament, alguns dels prohoms de la generació espanyola del 98. I un tercer, encara, la creença que el conflicte lingüístic es por resoldre per la via del pactisme –o del radicalisme– antroponímic o onomàstic.
​Els conflictes sobre qüestions simbòliques de l’idioma –el nom, l’ortografia, etc.– són, d’altra banda, conflictes epidèrmics l’objectiu latent dels quals és enfosquir i camuflar el conflicte real. O dit d’una altra manera, provocar una discussió paralitzant amb forma de sublimació compensatòria. Només així s’explica que les polèmiques entre valencianistes i catalanistes, entre els de guant i els d’espardenya o entre hevys i ligths reapareguen i es replantegen cada volta que l’ús del valencià està a punt d’assolir un consens social que enforteix un clima d’una certa normalitat. Tot això, però, no trau ni un pèl d’importància a aquesta mena de conflictes interns. Ben mirat, són indicador d’un conflicte social irresolt. Cal buscar, llavors, els interessos inconfessats d’aquelles forces polítiques i socials, i fins i tot d’aquells projectes personals que fan servir el confusionisme lingüístic com a cortina de fum d’altres interessos més inconfessables encara.
​Entre així a la fusteriana qüestió de noms de què parlàvem al principi. Els elements simbòlics –i els noms són els més simbòlics de tots, per definició– juguen un paper de primera magnitud en les comunitats extenses. De fet, el procés de cohesió de la comunitat lingüística exigeix també, però no solament, la implantació d’una xarxa simbòlica compartida. El problema rau en la ideologització d’aquesta constel.lació simbòlica com un mecanisme compensatori. És això, precisament, el que intentava caricaturitzar al principi d’aquest paper. La via antroponímica i onomàstica no sembla una via adequada per a resoldre un conflicte social d’implicacions diverses. Més aviat serveix per a acontentar consciències i sublimar mancances. Fet i fet: el conflicte simbòlic no és un tema nuclear dins del procés de normalització lingüística; sinó, més aviat, lateral, epidèrmic. El problema central del conflicte lingüístic no és si anomenem aquesta llengua d’una forma o d’una altra, sinó si aquesta llengua s’ha d’usar, com, on, amb qui i per què.
​Consegüentment, un dels reptes més peremptoris rau en la superació d’aquests dilemes laterals, en la superació de l’obscurantisme, l’elevació del nivell cultural i, lògicament, en el foment de noves formes d’interacció i d’interdependència que no siguen regionals; les quals formes imposen, en primer lloc, el replantejament de les relacions entre el centre o els centres i les perifèries. O dit d’una altra manera: el procés de normalització lingüística implica també una revertebració no-jeràrquica del territori lingüístic. Ben mirat, el conflicte lingüístic simbolitza i perpetua, al costat de les diferències classistes o d’estatus, també una certa jerarquia geogràfica, per exemple, entre les capitals i les comarques. Les nocions de centre i perifèria esdevenen claus, en conseqüència, per entendre el disl.locament territorial al nord i al sud dels rius Minho i Sénia, posem per cas, i també entre les ciutats i els pobles i les comarques.
​La concepció del país també forma part d’aquesta mentalitat. Un país no és només una capital, per exemple. L’organització no-jeràrquica i la potenciació de les ciutats mitjanes i la vitalitat de la vida comarcal és una aposta per la cohesió interior del país tan important com la distinció exterior. El nacionalisme, com la normalització lingüística, haurien de ser processos d’igualació social des del respecte més absolut a la pròpia condició social, lingüística i cultural. En aquest sentit, per exemple, caldria una reflexió en veu alta sobre els fluxos comercials de la indústria cultural, ja que l’intercanvi policèntric des de diversos centres de producció (Barcelona, Tarragona, Girona, València, Palma, Gandia, Alcoi o Alzira, posem per cas) és un enriquiment cultural, però, sobretot, és un model de respecte i de desenvolupament socioeconòmic.
​En aquest context, la cohesió comunitària esdevé subsidiària de la pertinença activa a aquella xarxa de relacions comuna de què parlàvem adés. Una xarxa de relacions que, al meu entendre, s’ha de reformular també d’acord amb el nou context d’internacionalització de la política comunicativa, de la qual la política lingüística és un subconjunt. Efectivament, els canvis esdevinguts amb la integració de la Unió Europea, la multiplicfació de l’oferta televisiva provocada per la digitalització i la distribució per satèl.lit i per cable o la redistribució geogràfica del poder i la crisi de l’estat nacional de tal jacobí estan generant noves exigències comunicatives i canvis radicals en la xarxa de relacions.
​Els darrers anys, s’ha produït un canvi molt substancial en el nostre entorn social. Profundes transformacions econòmiques, tecnològiques, socials, culturals i polítiques han sacsejat la nostra societat. L’economia-món, que alguns en diuen globalització no pas innocentment, i la transformació tecnològica, simbolitzada per la digitalització, potser en són les més visibles, però no les úniques. De fet, la nova estructura de fenòmens esdevinguts en pocs anys han convertit la complexitat i el canvi en les característiques fonamentals de la nostra societat. No és debades que Edgar Morin arribe a parlar, precisament, d’un “paradigma de la complexitat”.
​Vull insistir en això perquè, al meu entendre, aquesta nova dimensió de la política lingüística deixa descolocades les polítiques de caràcter local, regional i fins i tot estatal. I per descomptat les polítiques essencialistes, culturalistes i literàries tan típiques de la cultura catalana de banda i banda de la Sénia.
​És ací que val la pena que la unitat lingüística depèn també de projectes ideològics i polítics. O dit d’una altra manera: la cohesió o la descohesió de la comunitat lingüística depèn, en gran mesura, del grau d’ideologització dels factors que hi intervenen i de les polítiques de comunicació que s’hi despleguen. Em fa l’efecte, per exemple, que el projecte d’una comunitat lingüística catalana que abaste tot el territori fou, segurament, un somni, com altres, que s’esvaí amb la transició política. L’emparellament de la reivindicació lingüística i la lluita antifranquista constituí un context favorable per a la vertebració global. La manifestació pública del conflicte en termes reals hi representava un índex democratitzador i, per tant, un valor positiu. La recuperació de la ideologia espanyolista, sobretot a partir del 1982, la frenada autonomista i la blaverització de l’esquerra valenciana marcaren el final d’una utopia que semblava a tocar de mans.
​És imprescindible, finalment, que la controvèrsia política deixe de ser una permanent impugnació del consens social que representa el projecte de normalització lingüística. Tants anys després de la institucionalització política del país i de la creació d’unes mínimes infraestructures culturals –sistema escolar, administració i mitjans de comunicació públics– s’ha d’engegar un nou impuls a partir d’una concepció més instrumental que no simbòlica de la política lingüística. En aquest sentit, esdevé peremptòria una convocatòria civil més que no estrictament política que faça possible, per dir-ho com Txepetx, un futur per al nostre passat. L’objectiu de la normalització lingüística no pot ser el projecte dels aimadors de les glòries valencianes, sinó una via de connexió amb la modernitat i les preocupacions reals de la ciutadania.
​Per una volta, els projectes de modernització tecnològica i informativa haurien de ser el terreny comú a partir del qual construir el consens social. Cal ara un pacte comunicatiu que vaja més enllà del valor afegit que representen la llengua i la informació per a un govern determinat. La construcció de la Societat de la Informació i les estratègies que l’han de condicionar haurien de ser un punt de trobada i de consens de tot l’espectre polític. El denominador comú –les infraestructures– no poden ser de nou el camp de batalla. A fi de comptes, la comunicació és l’agent bàsic de la civilització. I la civilització arriba, precisament, allà on arriben les xarxes de la interacció. De fet, les xarxes són el símbol mateix d’aquesta civilització.
​Per descomptat, no sóc qui per a dir què passarà demà. Precisament els canvis esdevinguts al món ens han ensenyat com és d’incert el treball del profeta. El que semblava ahir impossible potser demà serà una realitat. Com a conclusió provisional, insistiria en el fet que cal un punt d’inflexió en l’orientació del discurs del valencianisme. Ben dit, hauríem de deixar de reivindicar la identitat com a valor metafísic i hauríem subratllar que la viabilitat d’una comunitat lingüística moderna rau en la construcció d’una estructura grupal interna mínima amb una certa consciència de pertinença. Això implica, com és lògic, un sistema comunicatiu autònom i uns agents de reproducció que socialitzen adequadament els seus membres d’acord amb un marc normatiu compartit.
​En fi, preguntar-nos, enmig d’aquest marc multifactorial, si valencians i catalans parlem o no parlem la mateixa llengua, com si som o no som la mateixa nació, posem per cas, ho trobe una pèrdua de temps. Al meu parer, els plantejaments introspectius no resoldran els conflictes socials que tenim plantejats ni condicionaran el comportament dels individus que formem part d’aquesta comunitat lingüística. Lluny de discussions estèrils sobre la cientificitat de la filologia, potser és hora que exigim una planificació racional de les necessitats materials i comunicatives dels valencians, en comptes de proclamar la immutabilitat de les essències idiomàtiques pàtries.

1

Las brujas francesas de Sarkozy

Torna l’anticatalanime feixista al País Valencià, eterna arma llancívola de la dreta valenciana, des de la malanomenada transició política. Sóc incapaç d’escriure i de repetir-me sobre el fenòmen. L’any 2010 vaig escriure sobre Sarkozy i la seua particular cacera de bruixes. Em fa l’efecte que l’article, amb poca voluntat que hi posem, ve ara com l’anell al dit per parlar de les bruixes catalanistes del PP valencià. Vostès mateixos.

La inmigración y la demagogia que suscita vuelven a las primeras de los periódicos. Hasta en el educado nord enllà –Suecia, Noruega y Holanda–, amplían su audiencia los discursos xenófobos. Y la Francia multicultural que tantas lecciones de integración nos dio en el pasado busca chivos expiatorios para sus debilidades. Pero sabemos que el invento de brujas que no lo son es siempre el último refugio de los impotentes. El proceso de Salem, hace más de trescientos años, cuando muchas familias murieron en los Estados Unidos acusadas de brujería a causa de una disputa de tierras, es un ejemplo recurrente. Otro, ya en el siglo XX, fue el del senador McCarthy contra los supuestos procomunistas en los mismos Estados Unidos. Antes como ahora, la persecución de brujas intenta encubrir los problemas reales y desviar la atención de la opinión pública. Cortina de humo, la memorable película de Barry Levinson, con guión de David Mamet, es quizá el paradigma definitivo sobre el caso. Sea como sea, las expulsiones de gitanos decretadas por Sarkozy impugnan las mejores virtudes de la Francia republicana y recuperan al peor Miterrand que, con el nacionalismo étnico como arma arrojadiza contra sus adversarios, propició la aparición del Front National de Le Pen. Ahora se trata de ocultar el colapso de las banlieues y un melting pot a la francesa cuyo fracaso metafórico ha sido la explosión de la selección de futbol heredada de los blacks, blancs y beurs de Thuram, Zidane y Henry. El fenómeno xenófobo es atávico y consiste en la explotación del miedo al cambio, a la pérdida, a la diferencia, ahora multiplicado por fenómenos inéditos como la globalización, las deslocalizaciones y las nuevas migraciones. Pero el populismo encuentra sazón renovada en un darwinismo social que impregna nuestras mentes, procesadas con una superioridad imaginada que ya contestaba la máxima de Rimbaud según la cual Je est un autre.

Trabaje pero seguro

Les Corts Valencianes porten dos mesos sense cap reunió plenària. No deuen tenir faena. En la legislatura anterior va fer obres en l’hemicicle per estalviar problemes. Us en deixe l’article que vaig publicar al Periódico de Catalunya.

Entre las conquistas de la clase trabajadora, destaca la prevención de los riesgos laborales. Las Cortes Valencianas son pioneras en este campo. Su presidente, Julio de España (con perdón, por la redundancia), ha reformado la tribuna de invitados por “razones de seguridad”. Por el módico precio de 27.083 euros, ha substituido, anclado y atornillado al suelo las butacas de la tribuna. El jefe del servicio correspondiente había informado que “no podemos descartar que cualquier persona presa de arrebato u obcecación, motivada por la discusión en el pleno de cualquier punto de interés para la misma, tire una o diversas sillas hacia la zona de diputados y/o consellers, con el grave riesgo que eso supone”. Las nuevas butacas se estrenaron con éxito el 12 de julio en la comparecencia del conseller de infraestructuras, José R. García Antón, para informar del accidente producido en la línea 1 del metro de Valencia con resultado de 42 fallecidos. “Un error fatal, desgraciado y nada más”, según palabras del conseller en sede parlamentaria. Una conclusión que, según él mismo, le libera de toda responsabilidad a pesar de que el PSPV y EU pidieron su dimisión. La línea 1 disponía del Sistema de Frenado Puntual (FAP), en lugar del de Protección Automática del Tren (ATP), más generalizado y eficaz, pero más caro. Un daño colateral de esta guerra preventiva contra las sillas voladoras es que ahora el invitado no ve el atril de los oradores. Pero todo sacrificio es poco ante la peligrosidad de ciertos debates y las armas de destrucción masiva de diputados en forma de butacas. Don Julio ha aplicado el “principio de precaución” que aconseja la sociología del riesgo. Sus señorías se han curado en salud. Si se ve o no el atril, es otro de los “efectos perversos” de la democracia. Para lo que hay que ver.

Ele geminada

Confesse i admet les meues limitacions científiques per a valorar com cal les aportacions del diccionari que acaba de publicar l’Avl. Si vostès tenen la paciència de llegir-me, m’entendran com es mereix la meua modesta persona

Text publicat a Espill d’insolències (Bromera, 2000)

30-XI-92

​Durant els anys 1974 i 1975 vaig seguir el Cursos de Llengua Valenciana per Correpondència de Lo Rat Penat, l’associació centenària dels aimadors de les glòries valencianes. Els vaig aprovar amb nota. Només em quedava el tràmit de l’examen final per tal d’esdevenir professor de la casa. Però hi vaig posar la gamba com no ho havia fet mai. I encara ho plore a llàgrima viva.
​La prova final incloïa el parany definitiu. Entre altres coses de la mateixa dificultat, havia d’escriure una frase que incloguera una ele geminada. Després d’hores davant d’un paper en blanc, vaig gosar d’escriure –ho recordaré mentre viuré amb memòria de tísic– la següent enunciació: He fet una col.lecció de fotografies d’arreu el País Valencià.
​Al cap d’uns dies, vaig rebre una carta personal urgent que guarde com una penyora. Deia, més o menys textualment:
​Distingit amic,
​Vosté és jove i canviarà. Però l’expressió País Valencià demostra que està influït per les tesis catalanistes. Per tant, vosté no pot ser professor dels nostres Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat, associació que treballa per la dignificació de la Llengua Valenciana i no de la catalana.
​Un abraç
​D’ací el gran buit del meu currículum vitae. I el meu odi apassionat, justificat, a l’ele geminada, grafia que intente usar tant poc com m’és possible. Que l’autor de la carta visca per molts anys, beat i en pau !

La llengua i els símbols

L’any 1988, algú, no recorde qui, patrocinava a València una mena de “pacte lingüístic” entre les diferents “sensibilitats” –ai!– davant de la llengua del país. Vaib intentar abstindre’m del negoci tant com vaig poder. Era i és un entreteniment poc innocent. Mentre t’ocuprs d’això no ho fas d’altres coses, com és evident. Jo llavors col.laborava a la revista El Temps (abans que Eliseu Climent em fera creu i ratlla per sempre més) i em vaig veure, per iniciativa del mateix Eliseu, que, com sempre, jugava a totes lrs baralles, a respondre davant d’aquella fantasia. Vaig fer l’article que els participe tot seguit. Anys després, quan es va crear l’Avl, el vaig rellegir. Continuava pensant el mateix. Ara que el PP vol tancar l’Avl també pense el mateix. Potser alguns el trobaran una miqueta críptic. No ho sé. Qui vulga entendre’l, l’entendrà. I qui no vulga entendre ‘l, pot esperar 26 anys més sense traure els peus de la panera.

LA LLENGUA I ELS SÍMBOLS

Toni Mollà

“La llengua i els símbols”, dins El Temps, núm. 200, abril del 1988.

Sembla bastant cert que abans de l’època del nacionalisme –abans de la Revolució Francesa– la gent ni tan sols havia desenvolupat cap mena de conciència lingüística ni nacional, tal com l’entenem avui. A tot estirar, diferenciaven “els d’ací” i “els d’allà”, “nosaltres” i “els altres”. L’època dita contemporània (nacional) es caracteritza, precisament, per la igualació social –la nacionalització– de la gent, la qual cosa inclou la difusió i l’acceptació col·lectiva d’idees i de referents comunitaris. L’elaboració de “sentiments nacionals” n’és una conseqüència, per exemple. La generalització –nacionalització– del sistema educatiu formal o de la xarxa de mitjans de comunicació han estat els agents més sòlids d’aquest procés.

Tot plegat inclou, alhora, un procés de simbolització nacional: el territori (les fronteres), la bandera i la llengua són, segurament, els elements més emblematitzats. L’idioma, a més, amb infinites possibilitats intrínseques de simbolització particular. El(s) nom(s) i les grafies en constitueixen fonts de ritualització semiòtica i, per tant, d’adhesions i lleialtats afectives, sentimentals –manipulables, en conseqüència. La mostra més patètica seria la confusió entre el símbol i la realitat: l’essencialisme nacionalista. La més divertida podia ser l’existència de lletres considerades terroristes, tal com bramen alguns enemics de l’euskara batua, posem pes cas. El purisme idiomàtic o el folklorisme lingüístic, com també l’extremisme antropononímic, només són símptomes compensatoris d’aquest essencialisme.

Els millors observadors saben que les simbolitzacions són conseqüències d’actes conscients. La Guàrdia Civil és un símbol espanyol. Ara bé: cap bon observador no confon la Guàrdia Civil amb Espanya ni l’Abadia de Montserrat amb els Països Catalans, és clar. El fet que tot plegat siga utilitzat, ara i adés, com a mites substitutoris o sedants de conflictes socials més o menys latents és una tàctica vella i coneguda feta servir pels conservadors més tradicionalistes. Més encara: el foment dels enfrontaments simbòlics o dels pactes de la concòrdia (també simbòlics) també són manifestacions atiades pels que s’ho veuen com un negoci.

Si no recorde malament, l’excusa d’aquest article era un suposat “pacte lingüístic” que proposa el CDS de València, o potser Alianza Popular, o no m’enrecorde qui. A mi, lògicament, també m’emocionen certs símbols; però –que voleu hi que faça– sóc d’una altra parròquia: vaig cada dissabte al trinquet i aposte sempre pel Genovés perquè juga amb faixa roja. Més no puc dir.