Arxiu mensual: març de 2014

El darrer soterrar

Aquest article el vaig publicar el mes d’agost, després de visitar el lloc on van caure mort l’any 1938 mon tio, el germà gran de ma mare, caporal de l’exèrcit legal de la República. Demà, dia 1 d’abril, farà 75 anys de la derrota republicana. Memòria als demòcrates.

El darrer soterrar

Temps arrere, durant el vetlatori de ma mare, una de les seues amigues em digué que se n’anava l’última dels germans Orts “sense haver-los soterrat a tots.” Ja havien mort els meus tios Miguel, Paco i Maria sense saber el parador del germà major, plorat durant dècades en el silenci de la por. Pels meus avis, que l’havien perdut en una guerra també perduda. Per la dona, la tia Doloretes, que demanava un lloc on portar-li flors. Per la meua cosina Lola, òrfena de pare des dels setze mesos. 75 anys després, sense cap dels germans al món, la tenacitat de la meua cosina i del meu germà ens han portat la consolació d’esbrinar on jau el cos del meu oncle. La càlida professionalitat de Josep Font n’ha sigut la clau de l’èxit. Li estarem eternament agraïts. Abraçats per la mateixa memòria, ara sabem el dia, hora i la manera en què van ser abatuts el seu avi Joan i mon tio Cándido en defensa dels ideals que representava la República per a un català d’Alella i un valencià de Meliana. Víctimes d’un règim assassí permés per les democràcies occidentals i arrecerat sota el palis de l’església. Divendres passat, al voltant del migdia, una part de les dues famílies ens trobàrem a Sarrión. ¡En l’instant en què ens abraçàvem, eixia una processó de l’església, voltejaven les campanes i sonava l’himne d’Espanya! Tot seguit, una pedregada descarregava sobre la concurrència. Mentrestant, nosaltres iniciàvem l’ascens al punt on els nacionals s’acarnissaren sobre una brigada de soldats republicans cansats i desnortats. Hi vam ser tres hores llargues apamant aquell lloc de memòria trista, entre trinxeres i pensaments incontrolables. La meua cosina hi va recollir un sac de terra que servirà per beneir el soterrar que ens faltava. Per acomiadar Cándido Orts Muñoz, son pare, caporal del legítim Exèrcit de la República.

Publicat, el 21 d’agost a Levante-EMV. València

El missatge del PSPV

M’esforce molt –potser massa i tot– a creure en un PSPV que responga a les seues sigles. Crec que el discurs socialdemòcrata i valencianista de Ximo Puig és un gran avanç –teòric– respecte d’altres secretaris generals del PSPV. El meu patològic i gramscià optimisme de la voluntat així m’ho aconsella. Però la pràctica em desdiu a hòsties diàries. La premsa informa avui que dimecres que ve, el PP i PSPV elegiran Síndic de Greuges del país el falangista José Cholbi. I que en el mateix planari, el PSPV proposarà com a membre del Consell Valencià de Cultura –Meriendas Grisolía, segon Manolo Jardí– la cantant Sole Giménez, ex de Presuntos Culpables o una cosa així.
Discurs i afecte personal a Ximo Puig a banda, crec que el missatge que envia el seu partit a la societat valenciana és exactament el contrari que espera el bloc social progressista. Pactisme amb el PP + cultura castellana, aquest és el missatge, Ximo. Ho lamente molt. Al País Valencià és molt fàcil ser pessimista. Si penses el pitjor, sempre l’encertes.

L’espectacle mediàtic de la mort

pas_dels_dies

Portem vora una setmana amb la mort d’Adolfo Suárez. El tema obri informatius i ompli cobertes de diaris de totes les tendències empresarials i ideològiques. Fa uns anys, en vaig parlar dins del meu dietari Quadern d’entretemps (Ed. Perifèric). Ací us el deixe, crec que ve al cas.

17 de setembre

El tema de la mort és complex. I ningú no té dret a posar-se en la pell de l’altre. És la pitjor de les cruïlles en què et pots arribar a trobar. Potser per això, la nostra societat amaga la mort i el patiment –fins i tot la vellesa– com si en fóra possible l’exorcisme. Les residències de vells són el darrer intent de segregació d’una població improductiva, segons els cànons vigents de productivitat. En la cultura tradicional de què som fills, vivien juntes tres generacions: avis, pares i néts, amb xarxes de solidaritat que els models de vida actuals han deixat de banda. Ara, només dues. Prompte, potser una, en la mutació social més radical i silenciosa que hem viscut. No ho jutge, només ho constate. Sóc el primer a assumir la meua falta de compromís amb els meus pares. Aquest és, de fet, un dels meus dilemes més encarnats. En el món en què vam ser criats, la malaltia i la mort pertanyien a l’àmbit de la privacitat. La crisi de la família tradicional ho ha capgirat tot. L’hospitalització del malalt, per exemple, té una part alliberadora. Però en té una altra de deshumanització clara. El malalt d’hospital perd tota la dignitat tant bon punt hi posa els peus i el despullen a la força. En un parell de dies abdica del pudor i de la intimitat. La idea de compartir-ho tot amb un desconegut, dia rere dia, nit rere nit, ens resulta, d’entrada, intolerable. Però els pets i el pixum, la textura de la femta, el trànsit de les sondes i el gota gota de la sang i l’orí es converteixen l’endemà mateix en tema de conversa amb el veí atzarós d’habitació. A la vora del pas a l’altra vida, la supervivència deixa de costat qualsevol postulat que no siga la solidaritat més primària. Philip Roth va descriure en Patrimonio la descarnada malaltia i mort de son pare. I molts de vostès ho reviuran d’una manera eixuta si arriben a llegir aquest escriptor a qui el Premi Nobel no arriba vés a saber per què.

El darrer segle ha convertit la mort en estrella pornogràfica dels mitjans de comunicació. La fotografia i la televisió l’han situada en l’ull de l’atenció universal. El drama de la nord-americana Terri Schiavo, en estat vegetatiu durant quinze anys i enganxada a una sonda que travessava l’abdomen fins a l’estómac, va resultar de jutjat de guàrdia entre el seu marit, que n’era el responsable “legal”, i les creences religioses dels pares de la malalta. La hipocresia catòlica, tan mediàtica des de la seua fundació, és la primera a traure beneficis de l’espectacle de la mort. No se’n va deslliurar ni el papa Joan Pau II, la passió del qual vam seguir per televisió, quasi en directe, fins a aconseguir el pick time d’audiència de la setmana, a les 21.37 hores d’Espanya d’aquell dissabte de primavera gràcies a la producció audiovisual d’allò que els experts en programació anomenen un media event. L’agonia del cap de l’església amb vocació més universal havia de ser “global” i, per això, Déu Nostre Senyor va decidir que es produïra, amb una precisió mil·limètrica, al cor mateix del prime time audiovisual. Són molts segles de guionització de la litúrgia de la mort, des de l’hort de les Oliveres fins al Vaticà. L’espectacle va estar pautat i realitzat fins a convertir-lo en el que Enrique Gil Calvo, en homenatge a Billy Wilder, va rebatejar com el “gran carnaval”. L’aparell de producció de Navarro Valls, fred i distant en un moment de segregació sentimental, va entendre perfectament l’aire dels temps en què la televisió produeix la realitat i no a l’inrevés. Ajudat, no cal dir-ho, per una religió que festeja el patiment com l’única manera de viure una felicitat ajornada fins al més enllà. “La agonía, no lo olvidemos”–va escriure Juan Cueto–, “tiene copyright y es una exclusiva audiovisual (oral y de imágenes) de la Iglesia católica desde hace un par de milenios.” I, tanmateix, el ciutadà polonès Karol Woytila, l’actor protagonista que portava dins el papa de Roma, s’agafava al raig de la vida amb un “inusual desig de viure”, segons el setmanari Newsweek. Com si no creguera en la glòria de la Resurrecció que l’esperava, finalment, a tocar. “Una mort sempre alegra un informatiu”, li agradava repetir a un fill de puta que vaig tenir com a company de treball durant vuit llarguíssims anys. I, en efecte, davant de la notícia de la mort, les cadenes televisives obrin informatius, canvien graelles i franges senceres, en competència per endur-se’n les despulles en primícia informativa. En batalla perpètua pel control del comandament a distància. La rendibilitat és immediata, audímetres a la mà. Tots els morts tampoc no són iguals. Un cadàver papal passejat a pes de braços per la plaça de Sant Pere de Roma és un actiu davant dels targets audiovisuals més generalistes. Un valor segur contra qualsevol format, gènere o producte en totes les franges horàries, La litúrgia, la música hipnòtica i la coreografia teatral de què són mestres els sacerdots catòlics han ajudat fora mida a augmentar-ne la recepció. L’agonia prèvia i els rituals de soterrament i comiat han aportat la carn picada necessària. L’emoció i el calfred han convertit el negoci de la mort en el més macabre dels negocis. La “realitat” no és un fet “real” sinó induït, fabricat d’acord amb els interessos de l’emissor. El fet que la mort s’haja convertit en el primer dels grans “successos” televisius no és gratuït. Respon a interessos inconfessables el dia del Judici Final. Que Déu Nostre Senyor –el catòlic i el dels altres– en condemne els responsables al foc etern de les tenebres: és a dir, a visionar cada dia els productes que ells mateixos han produït, realitzat i programat.

Sant Josep, dia de la cremà de les Falles

Un text escrit l’any 1993 sobre un fet ocorregut el 1963. El vaig publicar dins Del meu dietari Espill d’insolències (Bromera, 2000). El mantinc fil per agulla.

19-III-93

​Al març de 1963, avui fa 30 anys, la falla de la plaça del Caudillo de la ciutat de València va cremar una efígie de Joan Fuster. El fet no constituïa cap homenatge al nostre més gran escriptor del segle XX. Ben al contrari, es tractava d’un autèntic acte de fe contra un suposat heretge nacional. Joan Fuster, durant l’any 1962, havia publicat tres llibres clau en la seua producció de temàtica cívicopolítica: Nosaltres els valencians, El País Valenciano i Qüestió de noms. El contingut d’aquests llibres impugnava tots els tòpics vigents sobre la realitat valenciana i plantejava una perspectiva de futur basada en un projecte alternatiu d’identitat nacional.
​La reacció de les anomenades forces vives i de l’entramat periodístic oficial va ser foribunda. La premsa de la ciutat de València va instrumentalitzar una forta campanya contra l’assagista a qui van acusar calumniosament de no sé quantes mentides i falsetats. La crema del ninot de Joan Fuster, davant dels mandamassos de la ciutat, va ser tot un símbol. A la manera del sant Ofici inquisitorial, l’ajuntament franquista de València va voler donar exemple a la ciutadania. El foc festiu i alegre de la falla es convertia, per una vegada, en arma justiciera i purificadora dels excessos intel.lectuals i catalanistes de l’escriptor. A partir d’això, tothom ja sabia a què atenir-se si es desviava, ni que fóra de pensament, de les essències del valencianisme ben entès que han defensat sempre els dirigents de la Junta Central Fallera de València.
​La trista paradoxa és que cap intel.lectual valencià no ha escrit unes pàgines més boniques i apassionades sobre les falles que Joan Fuster. No és debades que, amb el suggerent títol de Combustible per a falles, va recollir els seus articles en un llibre imprescindible per a qualsevol aproximació al món faller. El foc, els ingredients de la festa i la seua història, els llibrets, la gràcia fallera, la música o els bunyols van ser motius perquè Joan Fuster escrivira una sèrie d’articles plens d’estima sincera per una festa que, ell, com a suecà, no tenia per què sentir com a pròpia. A pesar d’això, en els seus escrits va saber transmetre el millor dels seus sentiments d’una manera memorable des del punt de vista periodístic i literari.
​I és que, a València, alguns, atrinxerats darrere de la seua ignorància, quan senten la paraula intel.lectual, es posen els saragüells i, amb un ramplell barbàric, encenen una falla. Per si de cas.

A Urgències de l’Hospitalet

Estic a Barcelona de visita familiar. L’al.lèrgia primaveral que arrossegue des de fa setmanes ha entrat de sobte en una fase crítica. Ulls, gola, veu i urticàries diverses s’han posat d’acord per amargar-me’n la visita i el natalici de la meua filla. Però no han pogut. Qui és cabut ja en té prou. El dia havia començat malament. Però s’acaba la mar de bé. Demà Déu proveirà, que deia ma mare. De bon de matí, m’ha atés un servei mèdic telfònic, que jo desconeixia. Excel.lent atenció. Què has de fer i què no has de fer. Primers auxilis, en podem dir. Recomanació final després de les meues explicacions i detalls : “convé que el veja un metge com més prompte millor. I el centre d’urgències obert les 24 hores més a prop d’on vostè es troba és a l’Hospitalet. Hi pot anar, des d’on es troba, amb dues paradez de metro”. Molt agraït i carretera i manta. Allà que ens hem plantat. M’he passat el matí a urgències de l’Hospitalet, amb la meua cartilla sanitària valenciana. En cinc minuts m’han atés. Primer una infermera. Després un metge. En acabant una altra infermera, que ha executat les ordres del metge. M’ha deixat reposar i en mitja hora ha tornat el mateix metge. Professionalitat, educació, diligència, coordinació, amabilitat i, damunt, encert en el tractament. Almenys fins ara, quan escric. Què més pots demanar? Un país és, en primer lloc, una xarxa de serveis públics : educatius, sanitaris, comunicatius, assistencials, etc. M ‘he sentit orgullosament ciutadà d’aquest país que m’ha acollit amb la meua targeta sanitària valenciana. No malbaratem els seus/nostres serveis públics. Són la biga mestra del nostre model social. Salut i bona nit.

Por del silenci

Ni la pluja els fa callar quan s’acosten les Falles. Ho porten a la massa de la sang. Ho vaig escriure el 2007 i ho mantinc fil per agulla.

MIEDO AL SILENCIO

Toni Mollà

“No se producirá, algún día, una reacción a favor del silencio?” Se lo preguntaba Joan Fuster hace algunos años en un artículo titulado “Contra la música”. La duda es de máxima actualidad, sumergidos ya en el carnaval fallero, cristalización ritual del exceso indígena. Los días que preceden a las Fallas avanzan toda clase de acompañamientos ruidosos: la despertà, la mascletà, el disparo ininterrumpido de coetes en la vía pública o la música ambiental –de Luis Aguilé a Bruno Lomas, la Bulería de Bisbal y el Paquito el chocolatero en versión impune de King África.

Todo ello en perfecta paella, los valencianos hemos hecho del miedo al silencio un acusado signo de identidad colectiva. “Sospecho que el hombre de hoy produce ruido para no quedarse solo consigo mismo, para no verse obligado a pensar”, nos dejó escrito Nèstor Luján. Sin que sirva de precedente, hemos seguido a un maestro catalán al pie de la letra. La adaptación al decibelio marca nuestra posición en la escala evolutiva de Darwin. Los más sordos resisten mejor, como es lógico pensar. Shopenhauer aseguraba, por su parte, que la actitud de resistencia al ruido es inversamente proporcional a la inteligencia. No me siento reconfortado por el elogio. Debe ser la edad. Cada día soporto peor el grito histérico y la alegría compulsiva hasta la desmesura que me rodea durante estas fiestas, cada año más alargadas en el calendario. Manu Leguineche, otro militante comprometido con la causa de la tranquilidad, afirma en alguno de sus libros, que “los nórdicos nos han enseñado a hablar más bajo, pero no hemos querido aprender la lección.” Pero, claro, la rosa de los vientos, aquí, en “la millor terreta del món”, cada cual la sitúa a su antojo. En fin, en el año 1963, Joan Fuster, acusado de “heterovalenciano”, fue quemado en efigie durante un “auto de fe” fallero a las puertas del Ayuntamiento de Valencia. Años más tarde, el “heterovalenciano” silencioso confesaba que si un día se perdía que no lo buscásemos en Sueca sino en Florencia. Yo, estos días, prefiero Lucca, que, además, tiene enlace de low cost con el aeropuerto de Manises.

El Periódico de Catalunya, 2007

Homenatge a Ovidi Montllor

Ahir va fer 19 anys del traspàs d’Ovidi Montllor. Li vaig escriure el meu particular homenatge dins del meu llibre Espill d’insolències (Bromera, 2000). Ací us el deixe perquè conste en acta i als efectes oportuns.

27-IV-96

Vaig conéixer personalment Ovidi Montllor amb motiu del doblatge al valencià de Casablanca. Era la pel.lícula escollida per inaugurar les emissions de la nounata televisió autonòmica valenciana, Canal 9.
Amadeu Fabregat, director general de l’ens RTVV, ens havia exigit un doblatge perfecte –lingüísticament, artísticament, tècnicament. A València, la indústria audiovisual era incipient i el senyoret del canal va decidir que doblaríem a Barcelona “però sense que es note”.
El treball era doble: elaborar un càsting d’actors capaços d’imitar Bogart i companyia –el doblatge és l’art de la imitació, no de la interpretació– com si foren valencians. Ovidi va ser l’encarregat de posar la veu a l’emblemàtic Sam, el pianista negre.
El doblatge va quedar la mar de bé. Però el director general de l’ens radiotelevisiu va sentenciar que l’únic actor del repartiment que semblava català era precisament l’únic que, administrativament, no ho era. Les veus, els accents i la dicció de la resta li van semblar totalment adequades. La taca negra era la veu de l’Ovidi –vés a saber per què.
No hi hagué manera de convéncer-lo: aquell dia l’Ovidi va perdre una possibilitat professional que ell mateix m’havia confessat que se li obria. La faena d’actor no anava massa bé. I la de cantant encara menys. El doblatge era una manera de passar casa, en el seu sentit més literal i concret.
Poc després, vaig sentir l’Ovidi doblant en castellà un personatge coent i imbècil d’una sèrie americana que és prou explícita en el mateix títol: Belleza y poder. Però l’experiment no va durar tampoc. Segons conten els seus mateixos col.laboradors, la mà negra de Fabregat va fer fora Ovidi Montllor. Segons diuen, fins i tot els estudis de doblatge dels amics íntims van deixar de contractar-lo per ordre directa de Fabregat.
Ovidi no va aparéixer mai més per les pantalles de Canal 9.
Vaig tardar a trobar-lo de nou vora cinc anys. Va ser a l’Olleria (la Vall d’Albaida) amb motiu d’un homenatge a Joan Fuster. La directora de Tàndem Edicions, Rosa Serrano, i jo mateix havíem de presentar les meues Converses inacabades. Després, l’Ovidi recità, amb veu malalta però esma de jovencell, els millors versots del poeta dimitit que havia estat Fuster. Finalment, la banda de música de la localitat acompanyà Paco Muñoz en la interpretació de la Criatura dolcíssima del tàndem Fuster-Llach i les Campanades a morts del cantautor de l’Empordà. Lluís Llach, assegut en el pati de butaques, aplaudia complagut.
Però el millor estava per arribar. El posthomenatge esdevingué, com Fuster hauria desitjat, un excel.lent àpat amb millor tertúlia. Havent sopat, Paco Muñoz i Ovidi rivalitzaren, com en les millors justes, per veure qui recitava millor Estellés, Fuster, Salvat, Espriu, Miquel Martí o Ferrater. I Maiakovski. I Fuster una altra volta. I el Virgo de Visenteta. I Baudelaire. I també per veure qui la deia, amablement, més grossa, encara rurals en els costums com som.
Vaig pensar que aquella nit havia començat una amistat amb l’Ovidi que duraria molts anys. Vam enraonar, animadament, sobre les interioritats de les meues Converses amb Fuster. Em va demanar per tot: dies, hores, temes, xafardejos: el color i el calor de la cara de Fuster, en deia l’Ovidi. No va voler parlar del Canal 9: “cadascú es guanya la vida com millor pot”, em va dir. “Fins i tot Kafka, Kavafis o Espriu hagueren de treballar per a caps de suro”, va rematar per veure de tranquil.litzar la meua consciència gremial. Finalment, en so de pau, em va proposar de fer un espectacle dramàtic sobre aquelles converses fusterianes.
Però no ens vam tornar a trobar cara a cara mai més. El vaig veure, això sí, un 9 d’Octubre, al Palau de la Generalitat valenciana, rebent l’Alta Distinció del govern valencià. I, a la nit, al teatre Micalet de València, on li concedien el Miquelet d’Honor en gratitud pel seu compromís cívic. No en quedava, d’ell: sense veu, tota una ànima pàl.lida i desfeta, amb vint quilos de menys.
No vam tornar a parlar. El dia 10 de març de 1995, un càncer de gola se’l va emportar a l’eternitat. L’he plorat, enrabiat, amb un silenci esgarrat i angoixós.
Avui, 27 d’abril, a la plaça de bous de València s’ha celebrat un homenatge a Ovidi. Hi participen Al Tall, Toti Soler, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, George Moustaki, Sau i no sé qui més. L’organitza Eliseu Climent, especialista en homenatges i necrològiques que puga rendibilizar en benefici propi. La plaça, com era d’esperar, s’ha omplit fins a la bandera. El cartell s’ho mereixia i el nom d’Ovidi, ara més que mai, suscita unanimitats. L’han presidit la ministra en funcions, Carme Alborch, i els alcaldes socialistes de Barcelona i Alcoi. L’ha transmés en directe el Canal 33 i n’han donat bona cosa d’informació tant la TV3 com la TV1 en els respectius programes informatius. Segons em conten, tothom hi ha dit la seua amb veu emocionada davant de 25.OOO persones. Lluís Llach s’ha atrevit a sentenciar que “havien fet una mica tard a estimar l’Ovidi”. I l’esquerra del país i la colla d’Eliseu Climent s’han esgarrat les vestidures públicament en acte de cristiana contricció. En fi, Ovidi, les coses han anat així. Perdona’ls, descansa en pau i fes vacances.

Al·lèrgia primaveral?

Porte tres o quatre dies que no sóc persona per culpa de no sé quina al·lèrgia.
També sobre això vaig escriure ja fa temps. El meu fons d’armari –o de comerç– em salva cada dia i em permet de repetir-me.

ALERGIA
Toni Mollà
Desde Finestrat, se alcanza en tres horas de marcha sostenida el Puig Campana, una de las cimas del excursionismo valenciano. Es una subida áspera y rocosa, con fuertes pendientes y formidables paredes para la escalada. La sombra intermitente de pinos y carrascas protege de una insolación casi africana. Subí el domingo, y la primavera me disparó las alergias estacionales que ni el especialista de la seguridad social ni la homeópata de pago han conseguido poner bajo control. El día era diáfano y nos permitió gozar de un paisaje de resonancias moriscas. Al norte, l’Alfàs y Altea. Al sur, la Vila-Joiosa. A nuestros pies, Benidorm –de donde salió el cruzado Eduardo Zaplana para salvar España— y Terra Mítica, destinada a ser su mausoleo. Cuarenta años de brutalidad urbanística y corrupción nos contemplan. No estoy seguro de que mis reacciones alérgicas se deban “a la inhalación, ingesta o tacto de una sustancia particular”. Más bien sospecho que los alérgenos penetran en mi organismo a vista de pájaro. La histamina me invade y sufro los síntomas propios del brote alérgico, irritación mayormente.

El Periódico de Catalunya, 2007.

Les Falles: llengua i humor.

Les falles, lllengua i humor són conceptes intrínsecament units. En vaig parlar en un article publicat al llibret de 1996 de la Falla República Argentina de Xàtiva, després recollit dins del meu llibre Quina política lingüística (Bromera, 2007).

LES FALLES: LLENGUA I HUMOR

És inevitable. Qualsevol reflexió sobre les falles em transporta als anys perduts de la infància. El fet, per literari, em fa una certa gràcia. Però això mateix m’impedeix qualsevol pensament mitjanament crític –adult. L’analista social sap que les qüestions biogràfiques no són mai arguments de caràcter explicatiu. Però sap, així mateix, que les vivències personals constitueixen un pes viu no sempre fàcil de deixar de costat. En qualsevol cas, la infància és, per definició, l’etapa de les descobertes. I, ara, a tall de l’amable comanda de l’article, em veig recorrent la ciutat de València, carrer dels Serrans endins, visitant falles i descobrint, amb elles, dos fets puntuals. D’una banda, la llengua escrita: la llengua del llibret i del cartell de pergamí que, de manera pedagògica i militant, em feia llegir mon pare. De l’altra, la d’un cert humor de sal grossa, un pèl tòpic, poques voltes divertit, sempre indefugible.

La vida adulta em torna ara sobre els vells temes. I, com és comprensible, me’ls fa veure amb ulls distints. Hem descobert, en el camí, que la llengua, com l’humor, s’han convertit en focus d’interessos i de manipulacions. I hem aprés que escriure no és només una habilitat tècnica, sinó que, segons com, pot esdevenir tot un estigma. Una paraula, una innocent grafia, al regne de les simbolitzacions compensatòries, pot portar una innocent persona alfabetitzada al foc purificador de la inquisició lingüística. L’humor, per la seua banda, irreverent com és, es pot permetre segons quines transgressions. Però, hem descobert alhora que el pervers sempre es riu de les deformitats, de la lletjor i de les mancances –reals o imaginàries. I que el feixista exigeix a la gent que se’n riga d’ella mateix. Hem arribat a comprovar que el súmmum del patetisme s’esdevé, de fet, quan la pròpia condició personal o grupal és causa de riota institucionalitzada i de menyspreu col•lectiu. L’andalús que conta acudits d’andalusos analfabets i ingenus, el jueu que fa burla de la gasiveria jueva o el valencià que s’autoridiculitza com a llaurador del neolític són mostres amargues del més autodestructiu dels autoodis.

La vida adulta, per desgràcia, m’ha fabricat una idea de les falles que ha destruït la imatge candorosa que guardava a l’arxiu de la vella memòria. Llengua escrita i humor, llevat de casos èpicament destacables, s’hi uneixen en un binomi fantàstic i alhora demoníac. El cas extrem d’aquesta perversió és l’ús de la llengua amb un exclusiu objectiu burlesc. La comicitat de la llengua escrita rau, lògicament, en la seua incapacitat intrínseca per a expressar segons quines coses: per a parlar de certs temes, en certs contextos i amb algunes persones. La caricatura lingüística dels valencians que simbolitzen la major part de les falles és la prova més evident de la inacceptació de la pròpia manera de ser.

Els sainets d’Eduard Escalante en són potser el precedent històric més immediat. No debades sainet i falla són carn i ungla: expressen la galta més coenta de la societat valenciana. La llàstima és pensar que la modernització de les tradicions autòctones –sainets i falles, entre altres– hauria d’haver estat el factor de massificació d’una certa cultural nacional. La construcció d’una cultura moderna no és altra cosa que la innovació a partir de la tradició –per molt inventada que siga aquesta darrera. Però en el pecat portem la penitència: el sainet i les falles no solament no hi han contribuït, sinó que, en general, són els elements antimodernitzadors i distorsionadors. Els canvis de llengua en la societat valenciana del segle XIX descrits per Escalante en clau d’humor són, de fet, un impagable document sociolingüístic. El problema apareix quan aquell gènere es vol convertir en la mostra de l’únic teatre popular valencià possible. I quan el seu model de llengua es presenta com el registre referencial fins i tot per als mitjans de comunicació audiovisuals. Paral•lelament, l’humor i el model lingüístic de les falles han esdevingut unes mostres culturals arrelades al tradicionalisme i al folklorisme. Això és especialment contradictori amb la modernitat que necessita tant una cosa com l’altra –tal com han vist els fallers més lúcids i cultes. La consolidació de les falles durant la primera part del segle –en un context agrari i pobletà i una dictadura política i antivalenciana– va determinar també els trets culturals que en caracteritzen la major part. El resultat de tot plegat n’ha estat un humor reaccionari concebut com a arma llancívola contra qualsevol renovació dels valors de la comunitat essencial. I un model de llengua que criminalitza i ridiculitza qualsevol intent de recuperació de la tradició literària culta i que invalida, de fet, els usos estandarditzats que imposa una societat terciària com és la valenciana.

El conflicte lingüístic valencià es manifesta a les falles amb tota la seua vivesa. El valencià macarrònic –híbrid acastellanat– confirma, com diem, la seua inadequació als usos moderns i industrials. L’ús d’un model de llengua empeltada de construccions forànies és sempre el primer pas per al seu abandó. L’obra d’Escalante també n’és el manual. Per la seua banda, la llengua i les persones permanentment divertides són també els focus perpetus dels prejudicis i d’actituds vexatòries. L’humor pot ser higiènic si critica l’acartonament, la involució i les mitologies de campanar, però la “mala bava satírica” de què parlava Joan Fuster, esdevé, en el nostre cas, una “sàtira reaccionària” i una pràctica cultural suïcida. De fet, es converteix sovint en la prova més evident que la nostra no és una condició cultural seriosa.

En fi, escriure i riure són dues activitats vitals. Però, el mateix Fuster ens alertava que les faltes d’ortografia són l’únic pecat mortal que ens queda. I el detergent de la riota sempre serà millor que el reservem contra els cursis i els esnobs que tant abunden entre nosaltres: les “eminències grises” que “bufen en caldo gelat”.

El front nord

El PSOE ha desautoritzat avui la presentació d’una moció de censura a Navarra contra UPN-PP. El missatge és inequívoc. Millor els corruptes espanyols i espanyolistes que cap aliança o simple contacte ocasional amb BILDu que, d’altra banda i fins a nova ordre, és un partit legal i legalista.
La tàctica del PSoE no és nova en el front nord. I potser n’hauríem de prendre nota també al País Valencià …. Una simple regla de tres i … Per ajudar a la reflexió, Us deixe un article, publicat al Periódico de Catalunya, quan el PP i PsOE pactaren a Euskadi per a fer lehendakari Patxi López malgrat la majoria abertzale al parlament de Vitòria
EL FRENTE NORTE
Toni Mollà
El pacto entre PSOE y PP ha traído la alternancia a Euskadi. La primera consecuencia ya es visible. La popular Arantza Quiroga, miembro “no jurídico” del Opus Dei, y, según parece “ojito derecho de Aznar”, preside el Parlamento Vasco gracias a los votos de unos diputados socialistas que en tiempos no muy lejanos calificaban al PNV de “partido meapilas”. Sí que es un cambio; de pila, sobre todo. El PNV representa un cristianismo comunitarista con fuerte implantación en la trama asociativa del País Vasco y su gente ha liderado la economía social del modelo cooperativista. No parece que “la búsqueda de santidad” del OPUS sea una política más progresista. Doctores tiene la iglesia socialista que habrán valorado el avance que tal recesión ideológica supone para su ideario. Los sectores sociales que un buen observador llamó la “izquierda volátil” llevaron a Rodríguez Zapatero a la Moncloa. Las alianzas de Navarra y Euskadi dejan sin norte, literal y metafóricamente, a esta izquierda volátil. El cambio del PSOE debe responder a la estrategia leninista de “un paso adelante, dos pasos atrás” que ha resucitado José Blanco. Con ello, Rodríguez Zapatero fía su suerte, por un lado, al pacto nórdico contra la España plural y, por otro, a la confianza ciega en la España cerealista y subsidiaria contra la que se estrelló Pascual Maragall. Todo esto lo tendríamos que haber intuido cuando finiquitaron al afrancesado Manuel Marín para nombrar en su lugar al orgulloso hijo de falangista que es José Bono. La marejadilla del norte amenaza con desplazarse hacia el sur peninsular. El “Pacto por Alemania” entre el SPD y la CDU que llevó a Angela Merkel a la Cancellería alemana aparece como una borrasca que se acerca cada vez más.