Arxiu mensual: abril de 2014

PER UNA TELEVISIO PÚBLICA, VALENCIANA I EN VALENCIÀ

2007 103

El mes d’octubre de 1994 va nàixer País Valencià i Democràcia, un col·lectiu creat al voltant de la figura de Vicent Ventura i que aplegava un centenar llarg de persones dels àmbits professionals més diversos i amb una incomoditat compartida amb les polítiques públiques. D’una banda, amb les polítiques diguem-ne valencianistes i, de l’altra, del desplegament de les pràctiques estrictament democràtiques.
Aquell col·lectiu, en el qual hi havia, per exemple, Gustau Muñoz, Francesc Pérez Moragón, Vicent Alonso, Alfons Cucó, Vicent Pitarch, Ernest Garcia, Manel Pérez Grau, Rafa Xambó o jo mateix, no va tindre una vida molt llarga. Ara bé, durant els tres primers mesos d’existència, va generar i va publicar una sèrie de valuosos assajos i manifestos sobre els diferents aspectes de la vida social, econòmica, cultural i política valenciana.
En una de les seues primeres reunions, celebrada a l’antiga seu de la Unió de Periodistes del País Valencià, l’assemblea de membres va encarregar a un servidor de vostès un manifest sobre el funcionament de RTVV, als cinc anys de l’inici de les seues emissions.
Com tots els altres assajos, el contingut del meu paper va ser sotmés a esmenes de la resta dels socis. En va rebre algunes de molts valuoses de part de Rafa Xambó. De fet, diríem que l’autoria del redactat final del manifest és compartida entre Rafa Xambó i jo mateix. Amb tot, aquell assaig no va eixir mai a la llum pública perquè una part –minoritària, però molt influent, i de militància socialista– dels membres del col·lectiu País Valencià i Democràcia s’hi van oposar en redó.

Aquell manifest l’he utilitzat jo mateix per a redactar altres papers, articles i assajos. I va ser l’origen d’una col·laboració fructífera amb el sociòleg Rafa Xambó que, anys després, va ser el director de la meua tesi doctoral sobre la mateixa RTVV –La televisió valenciana del segle XXI
Nous factors i noves funcions. Autodiagnòstic i anàlisi de prospectiva
(2005-2010)– i que es pot consultar en línia : http://tonimolla.cat/?page_id=71.

Ara, tancada i liquidada RTVV, faig públic aquell document, que considere d’actualitat absoluta, per si algú en pot traure profit. Fonamentalment, perquè, si dissenyem alguna mena de futur de RTVV, que no siga com el passat.

Moltes gràcies
Toni Mollà

PER UNA TELEVISIO PÚBLICA, VALENCIANA I EN VALENCIÀ

País Valencià i Democràcia

El dia 9 d’Octubre d’enguany ha fet cinc anys des de l’inici de les emissions de RTVV. Fóra injust menysprear la decisió política que representà la creació de l’ens públic RTVV. Però, vistes les coses amb perspectiva funcional, potser l’únic motiu per a felicitar-nos-en és la seua existència material: la possibilitat oberta d’utilitzar-la d’una manera diferent.

Amb tot, l’experiència acumulada i els recursos utilitzats exigeixen algunes reflexions. Sobretot perquè l’opinió pública valenciana tinga elements de crítica sobre la utilització fraudulenta que s’ha fet de les esperances i les il·lusions dels anys anteriors. I també de la funció social que se suposa a un mitjà de titularitat pública més enllà del simple espectacle televisiu. El col·lectiu País Valencià i Democràcia considera que, al costat de la construcció de l’aparell institucional de la Generalitat i de la mobilització cívica, la RTVV era un altre factor angular per a la consolidació de la mateixa autonomia i la vertebració del país. El balanç, en aquest sentit, no és gens positiu.

Efectivament, l’any 1989 el Pais Valencià va protagonitzar una de les darreres grans mobilitzacions socials gràcies a la qual la pràctica totalitat dels ajuntaments i de les associacions culturals, cíviques, professionals i esportives, les Corts Valencianes i més de mig milió de valencians i de valencianes demanaven una televisió pública valenciana i en valencià. El dia 9 d’Octubre del mateix any, els valencians assistíem il·lusionats a la inauguració de les emissions de la televisió autonòmica. El primer informatiu i la projecció de la versió valenciana de Casablanca són encara els símbols referencials d’un model televisiu que havia d’ajudar a la construcció, d’una banda, d’una oferta informativa rigorosa i professional; i, de l’altra, d’un imaginari de ficció que situara la nostra cultura a l’altura que les circumstàncies exigeixen a una societat moderna, urbana i terciària. La mateixa Llei de Creació de l’Ens Radiotelevisiu establia que els seus objectius fundacionals eren, al costat de l’exercici de la democràcia informativa, la normalització lingüística i la dinamització del sector audiovisual, en un context televisiu conformat per cinc cadenes de televisió monolingües en castellà i on només la televisió estatal realitza informatius territorials amb una certa –per bé que caòtica i irregular– presència del valencià.

Tot plegat feia preveure un model televisiu profundament compromés amb la modernització i la credibilitat informativa –més important que a cap altre lloc de l’estat atesa la feblesa del sector de la premsa escrita valenciana– en la línia del que ha de ser un autèntic servei públic. I, per descomptat, atesa la marginació i la deformació informatives que practiquen les televisions estatals respecte el País Valencià i que reforcen la imatge tòpica dels valencians dins de l’estat. Feia preveure, d’afegit, un fort paper com a instrument de vertebració social, amb la normalització lingüística com a eina de cohesió social. I feia esperar, finalment, una clara aposta estratègica de dinamització de la indústria audiovisual, tant pel que fa a la producció de continguts com al doblatge de la producció aliena. La RTVV es presentava, consegüentment, com el motor d’un sector econòmico-cultural clau en una societat postindustrial com la valenciana. La mateixa Generalitat li atorga, en els seus programes econòmics (PEV II i PEV III), un fort paper d’arrossegament sobre bona part de l’estructura productiva de l’economia valenciana, d’acord amb la característica definitòria d’una petita i mitjana empresa mancada d’una demanda sostinguda. Els sectors professional i industrial del país poden, sense la col·laboració de RTVV, quedar despenjats d’un mercat cada vegada més obert i competitiu.

Però tot això esdevenia el conte de la lletera quan, als pocs mesos d’inaugurades les emissions, el castellà es convertia en la llengua única de la ficció i el valencià es confinava, llevat dels informatius i les transmissions, als programes de temàtica passadista, rural (a voltes clarament anti-urbana) i folklòrica, quan no obertament vulgar i grollera. La RTVV, en contra de la seua principal raó fundacional, esdevenia el reforç de l’autoodi i el meliquisme que tant ha caracteritzat els sectors autòctons antivalencianistes. Correlativament, la RTVV bandejava de la seua programació i fins i tot de la seua audiència potencial els sectors il·lustrats i modernitzadors. Un fet més que simbòlic n’és que Joan Fuster, com Vicent Andrés Estellés o Gil-Albert només van entrar a Canal 9 de cos present. Els tòpics més falsos basats en l’explotació emocional d’uns suposats valors caracterials de l’Horta conformaren la identitat corporativa de la nova empresa, en oposició fins i tot de la imatge de país –avançat tecnològicament, innovador, obert al turisme de qualitat– que emana en altres polítiques sectorials de la mateixa Generalitat. En poc de temps, la televisió pública dels valencians esdevenia un instrument de recuperació del fals idil·lisme del Levante feliz i de les mentalitats i les ideologies provincialistes i genuflexes que denunciava Joan Fuster allà pels volts del 1962. L’antiintel·lectualisme i l’aposta per un model de teleescombraries eren la mostra més evident de l’abdicació de la seua funció de televisió pública. Canal 9, en aquests cinc anys d’existència, ha retroalimentat, precisament, la imatge tòpica del país que hauria d’haver combatut.

Contràriament al que teníem dret a esperar, el model televisiu imposat en aquests anys s’ha carateritzat per un quadre de trets definitoris convergents que es reforcen mútuament:

1) Recerca obsessiva de l’audiència en un sentit generalista i estrictament quantitatiu sense el més lleu interès per les audiències segmentals i qualitatives. La dictadura de l’audiència i la gestió tecnocràtica pretesament asèptica han estat sempre les excuses del director general, Amadeu Fabregat, que ha arribat a justificar el model de programació “por el hambre de morbo y sexo de la población” durant una sessió de les Corts Valencianes, en una de les majors ofenses parlamentàries que els demòcrates recordem. En cap altre país del món civilitzat s’hauria permés a un càrrec públic una frivolitat tan insultant. L’ús del castellà s’ha justificat, així mateix, per qüestions de l’auditori. Paradoxalment, els valencians han de saber que les pel·lícules de major audiència durant aquests cinc anys han estat Casablanca, Karate Kid, Oficial i Cavaller, Únic Testimoni i La força de la tendresa, totes elles emeses en versió doblada al valencià.

Amb tot, l’aposta per l’entreteniment i una programació amable no està renyida amb una altra per la informació professional, rigorosa i contrastada. La frivolització i la banalització dels continguts informatius en què ha caigut Canal 9 s’oposa també a les tendències més actuals de l’Europa Comunitària en què s’imposa un model de televisió participativa, democràtica i crítica, amb formats àgils i amb forta presència de la cultura i els moviments socials com a estratègia d’integració de la dissidència i com a instrument de diàleg entre les diverses sensibilitats socials i polítiques.

El col·lectiu País Valencià i Democràcia considera que el “compte de resultats” empresarial no pot ser l’enemic, en una televisió pública, de la “sensibilitat social” i del pluralisme. Més i tot si pensem en la uniformització informativa produïda en el panorama audiovisual amb l’augment de l’oferta, les noves tecnologies i els efectes puntuals de la contraprogramació. Això mateix recomana la utilització de trets diferenciadors –llengua, continguts, perspectiva informativa– com a mecanismes protectors de les audiències i dels mercats publicitaris propis. Tot això sense comptar que la lògica comercial i economicista de la RTVV prepara, de fet, el discurs de la privatització que la dreta ja ha començat a difondre. No volem pensar que la direcció de RTVV haja decidit preparar el canvi polític des de dins.

2) La RTVV, durant aquest lustre, ha disposat d’un finançament doble. I, en realitat, quàdruple, gràcies al patrocini institucional d’espais i a la mateixa publicitat institucional. Tanmateix, això no ha obstat perquè el comportament de la programació, com diem, fóra estrictament comercial i fortament hipotecat als interessos de les agències publicitàries d’acord amb aquell axioma clàssic segons el qual les “televisions tenen com a funció principal subministrar telespectadors als anunciants”. El fet inclou una consideració del ciutadà com a simple consumidor en un procés manicomial de narcotització.

Aquesta mateixa aposta ha llançat Canal 9 també als braços de les grans productores privades multinacionals, cosa que ha portat l’empresa RTVV, sobretot els dos darrers anys, a inversions imprudents des del punt de vista econòmic. El desafío de los dioses, Super Rescat o Enamorats o l’actual contracte amb la productora d’Emilio Aragón en són exemples cridaners i costosos. Ara per ara, Canal 9 només sobreviu gràcies al futbol i al cinema que adquireix conjuntament amb la FORTA. La conseqüència més grossa de tot plegat és que aquesta política tapona l’aparició d’una producció autòctona competitiva. Per això, la incentivació de la indústria valenciana, la col·laboració i el reforçament de les televions locals, els convenis amb els sectors cinematogràfic, teatral, de la cançó i complementaris i la coproducció i l’intercanvi de programes amb les televisions de la mateixa àrea cultural s’imposen com a armes que augmentarien la competitivitat en les dites audiències-mercat. La televisió pública ha de demostrar, sempre que puga, que es pot oferir un servei públic amb èxit d’audiència per tal que els competidors tracten d’imitar-la pel prestigi dels seus programes, i no a l’inrevés com ha fet Canal 9 imitant la pitjor televisió comercial. Certament, la televisió pública ha de satisfer els gustos de l’audiència, però no pot oblidar que, si bé al públic li agrada mirar allò que ja coneix, sovint, no sap quines coses li agradaria conèixer. És per això que la televisió pública ha de córrer el risc d’oferir programes nous que puguen enriquir els gustos del públic, ha de promoure la creació, donar a conéixer nous valors i fomentar l’experimentació de continguts i formats, cosa a la qual no s’arriscarà mai la televisió privada ja que sempre juga sobre fórmules confirmades. Contràriament a tot això, Canal 9 ha generat una estratègia uniformatitzadora amb la programació de les televisions comercials que l’ha conduïda a situar-se d’esquena a la realitat social valenciana. En qualsevol cas, els conceptes de finançament i de publicitat, com els de programació i audiència, no es poden definir tampoc amb la mateixa lògica de la televisió privada. Per tant, el rendiment que s’espera de la nostra televisió és més aviat cívic i cultural que no econòmic.

3) Canal 9 ha estat, així mateix, una televisió de continguts socials clarament conservadors, populistes i acrítics pel que fa a la constel·lació de valors, actituds i comportaments que reflecteix, molt en la línia dels partits de la dreta valenciana. La indefinició social i política que massa sovint ha inspirat l’acció de govern del PSOE ha tingut el seu correlat, en Canal 9, en una política informativa que ha reforçat els espais culturals, socials i polítics del bloc social conservador. Canal 9 és l’exemple mateix d’una política que, lluny de dirigir-se als sectors de la població que conformen el bloc social progressista, s’articula molt sovint d’acord amb les exigències de la dreta i, especialment, del seu mitjà de comunicació orgànic (Las Provincias), convertit, des de fa anys, en el guardià de les essències de la vida pública i la valenciania i en un autèntic xantatgista de l’activitat política del país.

La política lingüística de Canal 9, per la seua banda, ha reforçat les posicions aberrants més extremes de la dreta antivalenciana i ha contribuït a la manipulació de les nostres senyes d’identitat, autèntic caldo de cultiu de les ideologies retardatàries, provincianes i victimistes que conformen el conservadorisme autòcton. La televisió, en contra de les visions frívoles, no és un producte comercial desproveït de valors culturals, sinó un agent de socialització determinant en la creació d’una imatge de la col·lectivitat. La creació de la identitat social és, en el cas del País Valencià, la raó primera de ser d’un mitjà de comunicació concebut, precisament, amb el pretext de la normalització lingüística. La llengua és, ara per ara, el tret més distintiu i objectivable d’aquesta identitat. Per contra, una televisió bilingüe com és Canal 9, enmig d’una xarxa d’emissions en castellà, reforça el caràccter problemàtic i difús de la identitat valenciana. El repte clau de Canal 9, en aquest sentit, era construir un espai de comunicació on la identitat equivalguera a la normalitat. Al cap i a la fi, la política lingüística és un subconjunt cada dia més subaltern de la política de comunicació de cada govern. Per tant, la normalització lingüística de Canal 9 –la plena valencianització de les emissions amb un model lingüístic referencial estàndard– té un valor de reforç d’altres polítiques com ara l’educativa, la cultural, l’esportiva i l’econòmica. Els models comunicatius no es poden dissenyar al marge dels models socials i polítics i, per tant, poca incidència tindrà l’acció política si els mitjans de comunicació més influents –la televisió, sense dubte– la contradiuen.

4) El desplegament empresarial i informatiu de Canal 9 ha anat al marge de la realitat valenciana. Això mateix ha provocat la falta d’un consens social que identificara la població valenciana amb una televisió que havia d’haver estat “la nostra” i que, lluny de reforçar el sentiment de pertinença compartit des de Vinaròs a Oriola, ha subratllat la fragmentació provincial i els esperits localistes. Canal 9 havia d’haver complit, així mateix, un paper clarament corrector i compensatori de l’omnipresent xarxa pública de mitjans de comunicació espanyols i de la xarxa privada –totes elles en castellà–, de la immediata televisió per cable i del poder de la parabòlica. I, per descomptat, dels dèficits socials quasi atàvics de la societat valenciana com ara els baixos índexs de lectura, els sentiments fragmentats de pertinença al país i la desvertebració territorial. Contràriament, com apuntàvem adés, ha reforçat, en molts casos, les ideologies disgregadores i les mentalitats pre-científiques. La rica vida cultural de les ciutats mitjanes del país, per exemple, s’ha reduït, en l’espectacle televisiu, a certes tranmissions de processons i desfilades al marge de tot contingut cultural mínimament crític o reivindicatiu.

CONCLUSIÓ
Tot ben pesat –i d’acord amb les necessitats sòcio-culturals, econòmiques i polítiques del País Valencià actual–, s’imposa, de manera urgent, un canvi en el model televisu de RTVV que responga també als seus objectius fundacionals. El fet, després de més de 5 anys, exigeix un canvi radical en la mateixa direcció general de l’ens ràdio-televisiu i en la seua gestió empresarial. La planificació i la formulació de polítiques comunicatives arrelades al medi són característiques en les antípodes de la política desplegada fins ara des de la Direcció General de RTVV i el seu Consell d’Administració. La negativa del Director General a aplicar els diversos acords plenaris de les Corts Valencianes pel que fa a la valencianització del mitjà ja seria causa suficient per recomarcar-ne el relleu. La presidència de la Generalitat també hauria de ser més explícita pel que fa a la definició del model televisiu que desitja.

El canvi de gestió, als ulls del col·lectiu País Valencià i Democràcia, exigeix, tal com preveu la Llei de Creació de RTVV, la creació del Consell Assessor amb competències sobre programació i amb criteris de representació social, cultural i professional més que no parlamentària. El seu objectiu primer és vetlar pel compliment dels objectius fundacionals de RTVV dins d’uns paràmetres de democràcia real, convivència i bon gust assumibles per un ampli espectre de la ciutadania, allunyats també de qualsevol pretensió elitista, museística i aristocràtica de la cultura i la vida. La televisió és, per definició, un mitjà de masses. I el seu receptor és la col·lectivitat sencera. Tot amb el benentès que el respecte escrupolós a les minories i els interessos sectorials és també un dels trets definitoris de la teleivisió pública. D’altra banda, la televisió pública és la millor situada per a parlar de i a les minores i per a fer reflexionar la col·lectivitat sobre els problemes generals. La informació independent i de qualitat hauria de ser un segell ben distintiu d’un servei públic, juntament amb la potenciació de la tolerància, del diàleg i del debat, característiques, alhora, centrals de qualsevol socieat democràtica.

En contra de les visions apocalíptiques sobre la perversió intrínseca del mitjà, volem creure en les immenses possibilitats d’incidència social que ofereix i, consegüentment, en la regeneració i la legitimació de la RTVV com a televisió pública, valenciana i en valencià.

País Valencià, novembre de 1994.

25 d’abril

pas_dels_dies

Hi ha dates que, vés a saber per què, adquireixen valors simbòlics plurals. L’11 de setembre i el 25 d’abril ens vénen de seguida al cap, com és natural.
Us deixe ací un extracte d’un apunt del meu llibre Quadern d’entretemps (Perifèric Edicions, 2007).

És un text escrit a París, un 16 de novembre no importa de quin any:

16 de novembre

En contra de la majoria dels “progressistes” de la meua edat, jo no m’he considerat mai fill ni parent del 68 que es va esdevenir sobre les llambordes d’aquell barri que vam passejar a París fa uns dies. En primer lloc, perquè no els vaig viure en carn viva, com sembla que van gaudir tants entre els nostres coneguts. Per a mi, tot allò va passar molt lluny, tant geogràficament com ideològica. Javier Martín assegura que la nostra revolta generacional fou la portuguesa dels Clavells Rojos. Javier és un observador atent i sol encertar-la fins i tot quan només pretèn provocar. La guerra entre Portugal i Angola, Guinea i Moçambic i la putrefacció colonial s’allargava més d’una dècada. La dictadura amenaçava d’esdevenir eterna. José Afonso –que va morir, el pobre, un 23 de febrer!– i Grândola Vila Morena simbolitzaren una revolució possible, menys eufòrica que la francesa del 68, però més a tocar de les nostres mans. Una revolució ciutadana: amb el clavell taponant el fusell com a marca d’identitat. I el cartell de fraternitat entre el civil i el militar com a bandera unitària: “MFA, povo, Povo, MFA.” Els joves capitans eren els xics de la pel·lícula. “Em cada esquina um amigo/em cada rosto igualdade/Grândola, vila morena/terra da fraternidade,/O povo é quem mais ordena/ Dentro de ti ó cidade!” En desacord radical, per una volta, amb Josep Pla, tan elogiós amb Antonio Oliveira Salazar i tan incomprensiu amb els joves capitans. La revolta de Portugal va derrotar l’Estado Novo salazarista simbolitzat per les famoses tres efes que, segons alguns, el representaven: Fado, Fátima i Futbol. Gràcies a la Mare de Déu de Fàtima, la revolució va triomfar només parcialment i l’estigma del fado ha passat avall. L’emperadriu Amália Rodriguez en va ser la valedora suprema. La melancòlica tristesa del fado és ara, tan allunyats de les revoltes, d’una gran companyia, amb Dulce Pontes, Mariza i la nostra Mizia al capdavant.

(…)

Jo era potser un pèl massa jove per a viure tot allò en directe i tenia el cap en altres rebomboris. D’altra banda, no estic segur que el fenomen hippy, com assegura Racionero en les Memòries de Califòrnia, siga contestatari, ecològic, polític i sexual. Ni molt menys que “aquell moviment se’ns mostra ara no pas com una moda cultural més, sinó com l’única proposta seriosa des de l’existencialisme dels quaranta”. En un article –publicat el 5 d’octubre de 1968!– i intitulat “La juventud y sus cosas”, Joan Fuster escrivia el que segueix:

a enemigo que huye, puente de plata: los hippyes y sus afines no suelen ser peligrosos, y la “sociedad” les deja tranquilos mientras no cren molestias en la calle. El hippy es un “drama” para su propia familia (…) y a la larga, ni eso. Los hippyes son casi como una secta religiosa, como una corporación de anacoretas indolentes, y es posible que acaben por ser “aceptados” como tales. Tal vez serán los monjes del futuro, contemplativos y marginales…

Finalment, mai m’he interessat massa per les “vibracions” i la “felicitat psicodèlica” que prometien els succedanis de hippies que jo vaig conèixer. El seu programa –droga, sexe i rock and roll– sempre l’he trobat molt allunyat de les meues possibilitats. I el turn in, turn on, drop out –sintonitza, desperta, despenja’t– una fugida d’estudi que fins ara no m’he pogut permetre. Potser també per això jo no vaig posar cap candela en aquella processó. Christopher Lasch ha parlat de la dècada narcisista per a referir-se a la dècada dels seixanta i les revolucions de tipus personal, en oposició a l’entusiasme revolucionari que ho fiava tot als grans canvis macroestructurals. Potser té una part de raó. La gran revolució té sempre un perill de gegantisme associat. No sóc partidari tampoc, com ja dec haver dit, de creure en els valors de la joventut per ells mateixos. I menys ara que ja no sóc tan jove com voldria. La salut mental ens imposa viure la vida d’acord amb les expectatives que ens permet el ritme biològic. Per tant, no considere que un moviment siga bo o dolent per ser juvenil o senil. “El 68 no fou una rebel·lió d’idees, sinó de vivències”, continua Racionero. I això, en efecte, et fa simpàtic i cordial el moviment. “La gent no protestava amb arguments, sinó amb formes de vida noves, dissonants, incompatibles amb l’establishment. Ningú no invoca l’amor lliure: es fa l’amor a tort i a dret. Ningú no posa en qüestió la universitat: se la ignora. I hom fa la crítica de la societat establerta, senzillament marginant-se’n. No parlen les paraules, parlen els fets.” Això que es trobaren en el camí, que penses ara. Si és –si era– veritat. Que vés a saber…

Bous a l’IMC de Meliana

image

L’any 1997, quatre fills de Meliana –Manolo Fuster, Miquel Valls, Marisa Bolta i jo mateix– ens sentíem molt descontents de la política cultural impulsada des de l’Ajuntament. Els quatre, amb altres persones com Pepe Biot, Vicent Cortina, Enric Ruiz, M. Jesús Bolta o Jesús Fortea i Xavi Ferrer havíem estat membres fundadors de l’Associació cultural Juli Benlloch. Entre els quatre citats al principi, vam veure la necessitat de crear un organisme independent de l’ajuntament i de la controvèrsia política, que dissenyara, proposara i gestionara una política cultural pública, que completara i reforçara les propostes i iniciatives cíviques. A l ‘efecte, vam elaborar un informe –projecte, basat en experiències d’altres pobles i ciutats– i el vam presentar al regidor de cultura. Deixant a banda ara misèries que no són del cas, d’aquella proposta va nàixer l’actual IMC. Un organisme, per cert, del qual cap dels quatre n’hem format mai part, això tant se val, però m’agrada recordar-ho. La gestió de l’IMC ha estat a mans del PSoE i del Bloc, amb ombres i llums com tot a la vida, sempre però amb timideses i potser massa miraments. Cadascú ho mirarà com voldrà. Ara és a mans del PP que, segons sembla, sí que té clar les seues prioritats i línies estratègiques!
Tot això em ve al cap a vora 600 km de Meliana perquè fa uns dies vaig passar per davant de l’edifici de l’IMC. Vaig vore una exposició de fotografies taurines i amb un cap de bou que em donava la benvinguda. Un visitant em va explicar amablement que l’exposició formava part de la setmana cultural taurina, celebrada amb ajuda institucional de l’exc. Ajuntament de Melian i èxit popular entre els melianers. Potser per atzar, també fa uns dies la consellera de cultura explicava que els xiquets valencians estudiaran a les escoles una nova assignarura, Cultura del poble, que inclourà, entre altres necessitats, l’aprenentatge d’habilitats tan importants com l’embolà del bou ….
En fi, que potser m’ho pense i no torne.
No sé què faran els partits diguem-ne d’esquerra, per entendre’ns, si tornen a governar l’ajuntament del meu poble i la Generalitat. Molt hauran de pensar per buscar una alternativa cultural a l’actual estat de coses. Supose que ja ho deuen estar pensant. O no? Bous i cultura! Clar que sí, la cultura de la mort i el salvatgisme.

Sant Jordi als EUA

Us deixe un capítol del meu darrer llibre, Un adéu a la tribu. Dietari d’hivern a Nova Anglaterra. Correspon al text escrit tal dia com avui, fa tres anys justos. Per si algú té interès a tindre’l, us enllace la llibreria virtual de l’editorial : http://www.eixamedicions.com/index.php?module=llibre&id=444

Professor Orts celebrating Sant Jordi's Day

34
SANT JORDI A BROWN
(Providence, dijous, 21 d’abril de 2011)

Ahir Ximo i Rosario volaven a Portland, Oregon, per a visitar la seua filla Roser, que hi estudia a la universitat. A València, el Barça i el Reial Madrid han disputat la Final de la Copa del Rei de Futbol. L’he vista a ca Mike amb Michael, Spencer i Alexandra. També hi havia Rafa Cebrián, el fill del fundador del diari El País, que estudia a Brown, i és seguidor del Barça! Si Ortega y Gasset alçara el cap! Marisa ha preferit anar-se’n al gimnàs mentre es disputava el partit. Hem perdut a la pròrroga. La Lliga i la Champions ens esperen.

Despús-demà és Sant Jordi. He dedicat una part de la classe a explicar als alumnes el significat de la celebració. «Es una fiesta judía», m’ha fet notar una alumna. Li he explicat amb parsimònia que era una festa tradicional catalana, ideada per Vicent Clavel, escriptor i editor valencià establit a Barcelona. Però ella ha insistit: «Sí, pero el espíritu és judío, de homenaje a la cultura, al libro y a la lectura».

Molts dels estudiants parlen bé l’espanyol –llengua instrumental del curs– perquè a les escoles hebraiques on han fet els estudis primaris hi ha molta tradició plurilingüe. «En mi escuela hebraica de Long Island», assenyala una estudiant amb un sentit de l’humor envejable, «podíamos escoger entre español y alemán y, claro, usted, profesor Orts, debe comprender fácilmente que en mi familia escogiéramos el español». Intentant posar-me a la seua altura, els explique que Herbert Marcuse va deixar escrit que, després de la seua mort, volia ser incinerat fora d’Alemanya perquè allí «ja es van cremar massa jueus.» Riuen amb ganes de la pròpia història, que és segurament la forma més sana de no repetir-la. Herbert Marcuse havia mort el 1998 d’un infart de miocardi a Alemanya, però Ricky, la seua tercera esposa, el va incinerar, seguint els desitjos del mateix Marcuse, a Àustria i en va enviar l’urna amb les cendres als Estats Units. La desgràcia va fer que Ricky morira en poc de temps i que tothom oblidara on reposaven aquelles cendres fins que el 2001 un nebot del filòsof va concloure que es trobaven en la prestatgeria d’una funerària de New Haven, molt a prop de Providence. Després d’un gran debat, els descendents de Marcuse i les autoritats alemanyes van decidir soterrar-lo definitivament al Dorotheenstädtischen Fried-hof de Berlín, on també descansem gegants de les lletres alemanyes com ara Hegel i Brecht. La cerimònia –els explique als alumnes– va tenir lloc un dia de mitjan de juliol i per una casualitat de la vida Marisa i jo ens trovàvem a Berlín i vam veure passar la comitiva que acompanyava l’elegant Cadillac negre –el mateix que havia traslladat anys arrere les despulles de Marlene Dietrich, que també hi va tornar després de morta– que transportava les restes del filòsof. «Marcuse va ser un home que mai no es va prendre massa seriosament a ell mateix», va recordar Angela Davis, exalumna del filòsof, invitada d’honor a la cerimònia.

En acabar el monòleg, Katie Silverstein em pregunta si conec el call de Girona, que ella i Emmy Liss van visitar durant una estada universitària a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. «El de Girona i el de Sagunt, que és a la vora del meu poble», els recomane. La conversa gira ara sobre la morfologia d’uns barris amables i càlids –els calls, els guetos– que van ser dissenyats per a reforçar l’anatema jueu, alimentar la incomunicació i elevar a incontestable la maldat del jueu. Un procés demoníac que han patit també els musulmans en diferents parts del món, tant als Estats Units com a Europa. Al cap i a la fi, les moreries de les nostres ciutats medievals –amb mudèjars i moriscos batejats a la força– també són exemples de barris segregats que tenen la màxima expressió contemporània a Cisjordania i Gaza. «La desgràcia» –com declarava Joan Fuster– «és que sovint els àrabs fan també de jueus.» Potser per això el nou antisemitisme pren forma sacrílega en els coets de Hamas però també en els míssils d’Israel.

En fi, vist des d’ací, Sant Jordi ha esdevingut una tradició laica i il·lustrada, un privilegi per a una ciutat i un país orgullós –de vegades potser massa– del seu costumari. Sergi Pàmies assegura que «qui no vulga entendre que aquesta és una moguda editorial i no literària és perquè no vol». Té raó, com quasi sempre. Però el raonament juga al meu favor. Sóc totalment favorable a l’estratègia comercial de la cultura. Sense, no tenen cap mena de futur les indústries culturals del ram, inclosa la del llibre, tan pre-industrial com es vulga.

Per posar fi a la celebració, hem llegit en veu alta textos en les diferents llengües conegudes entre tots com un homenatge a la diversitat sociolingüística, i, per tant, humana. Alguns ho han fet en anglès; uns altres, en francès, en italià, en alemany, en hebreu, en espanyol i Spencer Fields s’ha atrevit amb el català. Quan m’ha arribat la tanda, els he llegit alguns dels aforismes de Joan Fuster que més m’agraden:

Reinvindiqueu el dret de canviar d’opinió: és el primer que us negaran els nostres enemics.

La paraula fou donada a l’home, no per a revelar, ni per a ocultar, els seus pensaments, sinó per a justificar-los.

Doneu a un error una formulació axiomàtica, i acabarà per semblar-vos una veritat.

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

Per descomptat, els he regalat un llibre i una rosa. Quan he eixit de l’aula, al cel, només s’hi veien quatre núvols blancs, esponjats i lleugers.

Contra el clàssic

D’acord amb el diagnòstic de Manuel Vázquez Montalbán, el cens de garanties de la unitat de l’Espanya contemporània el conformaven “el diari El País, la Guàrdia Civil, la lliga de Futbol i potser el gaspatxo a l’estiu”. Però, clar, les formes de pensar canvien d’acord amb la nostra biografia particular i allò que el mateix Montalbán anomenaria les condicions objectives. No sabrem mai, per desgràcia, si Vázquez Montalbán n’hauria reelaborat el diagnòstic després dels èxits mundials de la Roja, l’època Mourinho-Guardiola i –ai!– el procés sobiranista català. Siga com vulga, el diari El País d’ara no és tampoc el de Montalbán y Maruja Torres, encara que la Guardia Civil continua en mans d’il·luminats, apostòlics i romans. Gaspatxos a banda, la Lliga de Futbol professional continua sent un factor clau del patriotisme constitucional que ens governa, tant si vols com si no.

Ara com a l’època de Montalbán, un Barça-Madrid –massa que ho sabem, ho gaudim i ho patim– representa el punt àlgid de la lluita final per l’hegemonia simbòlica entre dues capitals i dos territoris amb diferents “marques de distinció”, per dir-ho com Pierre Bourdieu. En aquesta disputa, hem assistit els darrers anys a la interessada substantivització de l’adjectiu clàssic –poca broma amb l’adjectiu– com a denominació dels enfrontament esportius entre els dos equips de referència, tant se val la competició que disputen. Un fenomen l’origen del qual radica segurament en la hiperbòlica influència argentina sobre el discurs futbolístic en llengua espanyola. De fet, el “clàssic” futbolístic per excel·lència sempre ha estat l’enfrontament entre el Boca Juniors i el River Plate, dos equips nascuts al mateix barri de la Boca, Buenos Aires, per bé que amb trajectòries i significats actuals ben diferents. Lingüísticament parlant, es tracta només d’un innocent préstec interdialectal, fruit, això sí, dels intensos fluxos comunicatius de l’àrea hispanòfona, sempre ben rebuts, precisament, pel diari El País y els satèl·lits culturals del grup PRISA: un autèntic ecosistema comunicatiu sobre el qual s’assenta un dels principals actius del mercat de les indústries culturals de la llengua espanyola.

Entre els efectes del conflicte lingüístic, el nostre idioma sofreix la hibridació de l’estructura interna de l’idioma. Cosa que simbolitza, entre altres fenòmens, l’acceptació acrítica de neologismes i estrangerismes a partir de la llengua amb la qual es disputa els àmbits de la modernitat i la cultura de masses. Per contra, la seua fortalesa es manifesta en la innovació i la creativitat a partir de la tradició, la genuïnitat i la coherència interna dels recursos idiomàtics propis. L’acceptació de la paraula “clàssic” per a designar el partit entre el Barça i el Madrid és una conseqüència directa d’aquest procés unidireccional d’hibridació. I una metàfora de la subordinació sociocultural de la comunitat lingüística catalana –i del nostre discurs professional– respecte de l’hispanòfona. El Barça, segons bateig del mateix Vázquez Montalbán, és l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya. Faríem bé de dotar-nos d’un univers simbòlic –i la llengua és l’univers simbòlic per excel·lència– d’acord amb els reptes dels nous temps. Clàssic, diu? Només en el sentit del seu sinònim tradicional. I sobre les tradicions, com sabem, també hauríem de tenir “dret a decidir”. Posem-nos-hi!

Guillem Agulló, 21 anys després

Aquest apunt el vaig escriure l’endemà mateix de l’assassinat de Guillem Agulló. Forma part del meu llibre Espill d’insolències (Bromera, 2000). L’he compartit en les xarxes virtuals en diverses ocasions. Ho tornaré a fer una vegada i una altra mentre la impunitat feixista, amb les banderes de conveniència que cada etapa els exigeix, campe pel País Valencià.

12-IV-93

​Ahir va ser assassinat a Montanejos un jove nacionalista valencià: Guillem Agulló, fill del poble veí de Burjassot, a l’Horta Nord.
​No sé qui n’és el responsable directe, l’assassí material. Però, potser per reacció potser vés a saber per què, em ressusciten en la ment mil i una imatges d’un passat mal soterrat, uns fets que, invariablement, ocorren al País Valencià exactament des de les festes de falles del 1976 i, especialment, des del 1977.
​Llavors va morir, a Alacant, un altre jove, Miquel Grau, comunista i nacionalista, mentre enganxava cartells convocant a una manifestació per l’autonomia. I en vam ser mil els acaçats i, en molts casos, els agredits. Jo mateix vaig ser colpejat per un energúmen anomenat Pedro Simarro, d’Almàssera, al costat mateix del meu poble, un blaver i ultradretà conegut llavors com a home de confiança, en més d’un sentit, del catedràtic foier de Dret Juan Ferrando Badía.
​Els autors intel.lectuals d’aquelles agressions i d’aquell moviment parafeixista també tenen noms i cognoms. En primer lloc, Manuel Broseta, Emilio Attard, Fernando Abril Martorell o Giner Boira encapçalats per María Consuelo Reyna, directora de Las Provincias. I, amb ells, tots els càrrecs i carreguets de la dreta i de l’esquerra valencianes que, sota la síndrome d’Estocolm, s’han arrossegat fins a l’esmentat diari ultradretà per a pactar un tracte personal no-beligerant. Es poden citar noms, també: Antoni Asunción, Ciprià Ciscar, Joan Lerma, Amadeu Fabregat i tota la rècua de boirosos cínics de la política valenciana que hi han col.laborat o s’hi han subordinat a canvi de vés a saber quines misèries. Ara sabem que el seu únic afany ha estat enfilar-se a les cadires més altes. I tant se’ls en donava pactar amb Déu com amb el dimoni. El seu únic projecte era la seua carrera. Per això, ara, en pensar-hi davant el cos present de Guillem, em revé una sensació de vòmit irrefrenable.
​Vicent Bello feu un llibre explicatiu de l’aparició i la morfologia del blaverisme amb un títol ben adequat: La pesta blava. El llibre fou publicat l’any 1988, però com si fóra del segle passat. El silenci solemne que l’ha envoltat, de tan clamorós com ha arribat a ser, delata alguna cosa cridanera que s’hi entreamaga. I a gosades que en faria parlar a poc que interessara el contingut.
​No ens enganyem: el blaverisme no és cap anècdota. És la resposta –conscient i militant– d’una part de la burgesia valenciana davant de la previsible pèrdua de posició i privilegis que podia representar el canvi social i polític que s’acostava. Ells mateixos havien posat en marxa una transició política que se’ls escapava de les mans. El blaverisme ha sigut una estratègia correctiva, una tàctica intoxicadora l’objectiu latent de la qual és construir un futur igual al passat més immediat.
​I, en efecte, la transició valenciana l’encapçalava clarament l’esquerra i la intel.liguèntsia nascuda al socaire de la Universitat i les idees de Joan Fuster. El blaverisme en fou concebut com l’antídot: la manifestació màxima de les escorrialles d’un món que s’escolava coll avall. El despotisme i l’obscurantisme són encara les seues característiques principals. El vell perill català de què parlava el tronat poeta Josep-Maria Bayarri anys enrere els vingué com l’anell al dit; i es convertí en l’element de cohesió d’aquest populisme sentimental de tall involucionista. El secessionisme lingüístic hi és només la part més cridanera i simbòlica. L’antiintel.lectualisme populista, l’autoodi d’uns estrats socials que ja havien iniciat el canvi de llengua, el conservadorisme rabiós i l’antiracionalisme més fosc en són les principals característiques complementàries.
​Me’n recorde d’una manera molt clara. La UCD dels personatges adés esmentats assumí el blaverisme com a reacció antiprogressista per tal d’estigmatitzar l’esquerra i de frenar la seua penetració social en determinats nivells socials. La crisi de valors pròpia de la transició i la crisi econòmica de la petita i mitjana burgesia van ser, com sempre, els estaments que s’impregnaren més ràpidament d’aquesta ideologia retardatària i xenòfoba. Els indiferents i els descontents –com els innocents de què parlava el novel.lista austríac Hermann Broch– són els següents estrats de propagació social.
​Vistes així les coses, la mudesa sobre el llibre de Bello sembla només un símptoma escandalós i revelador. La construcció de l’amnèsia i la desmemòria sobre la transició política adopta, al País Valencià, tot l’aire de malaltia col.lectiva, de gran conjura entre mandarins. El silenci tenebrós sobre el passat ha estat, segons sembla, l’únic objectiu compartit per una classe política i mediàtica mediocre i subalterna. La transició, ací, fou l’època de la gran mentida, de l’estafa col.lectiva més desmobilitzadora. Una farsa que legitimà una via valenciana cap al no-res com a única aspiració comunitària. Que liquidà qualsevol vel.leitat de trencament amb el passat i que reduí la reivindicació autonomista a una folklorada plena de banderes de tots els colors i farcida de Jocs Florals de totes les tendències. Els escolans d’amén que l’han administrada no han fet altre que convertir una reivindicació democràtica i culta en un narcòtic fosc i ambigu de tall sentimental. Això és ara el valencianisme: una efusió indigna que reforça la ignorància col.lectiva. I qui dia passa, any empeny.
​Ara ha mort un altre jove valencià i valencianista, quasibé un xiquet. I ningú se’n farà responsable, per descomptat. Més: demà, com Joseph Goebbels, diran que els responsables són les mateixes víctimes: “els jueus, ells ens han imposat la guerra i volen prolongar-la per tal d’enriquir-se”.
​L’esperit del 1977 torna al País Valencià en la seua forma més tràgica i repugnant. El blaverisme empeltat de feixisme és encara ben viu. Reviuen, entre nosaltres, les tenebres del passat. Guillem i cadascú de nosaltres som els jueus indígenes. Però tothom és mut. Tothom fa els ulls grossos enmig d’un silenci propi de claustre monacal. Tothom té por.

Esteban González Pons, els melons i les taronges

Esteban González Pons ha sigut escollit per Rajoy com a número 2 de la llista a les eleccions europees. Farà molt de joc, el personatge. Fa 7 anys ja li vaig dedicar –12/2/2007– un bitllet al Periódico de Catalunya. Ja ho veureu : farä joc. Bo és ell.

SANDÍAS Y NARANJAS
Toni Mollà

Cuando Esteban González Pons asumió el cargo de conseller de Territorio y Medio Ambiente de la Generalitat Valenciana sentenció que iba a «hacer un urbanismo de ladrillo verde. Una política sandía: verde por fuera y roja, como el corazón, por dentro.» Los promotores urbanísticos y las autoridades europeas en la materia todavía están temblando. La semana pasada, nuestro locuaz conseller se fue a Madrid, se abalanzó sobre Al Gore, le invitó a un vitamínico zumo de clementina y proclamó a los cuatro vientos la receta definitiva contra el cambio climático: la corteza y la pulpa de la naranja servirán “para la producción de biocombustibles, sobre todo bioetanol”, con lo cual “daremos una salida al mercado citrícola y a Ford la oportunidad de fabricar aquí los motores y los coches que funcionan con bioetanol. La Generalitat Valenciana se compromete a instalar la red de surtidores.” “La Comunitat”, continuó el consejero bajo los efectos inmediatos de la clementina, “tiene elementos suficientes en su territorio como para aspirar en un plazo de 8 ó 9 años a ser completamente independiente de combustibles derivados del crudo. Tendríamos garantizada nuestra prosperidad para los próximos 100 años, ocurriese lo que ocurriese”. Este modesto periodista no puede añadir ni una coma.

Campions del malbaratament

Acabe de saber per diaris i televisions que anit la Guàrdia Civil va detenir a la ciutat de València l’expresident del València C.F. per intentar segrestar Soriano, el seu successor a la mateixa presidència del club. València ja fa temps que té, en certes àmbits i esferes socials, una estructura mafiosa. De fet, si Joan Fuster visquera hauria de titular el seu llibre més conegut Nosaltres, els sicilians.
Recupere ací un article que vaig publicar al Periódico de Catalunya perquè entengueu el “context” que, amb tota probabilitat, explica aquest intent de segrest.

CAMPIONS DEL MALBARATAMENT
Toni Mollà
El Periódico de Catalunya, 4/2/2013.

CAMPIONS DEL MALBARATAMENT

El dia que algun periodista s’embarqui en el projecte d’explicar la gènesi i el desenvolupament de la fallida valenciana, haurà de dedicar un bon capítol a la relació ruïnosa, per als contribuents, que es va establir la dècada passada entre els poders polític i econòmic i el món de l’esport. L’aeroport sense avions de Castelló de la Plana s’ha convertit en el símbol de la mundialment coneguda Ruta valenciana del malbaratament, però l’immens esquelet encallat del Nou Mestalla o les desertes instal•lacions del port que va acollir la 32a edició de la Copa Amèrica també són testimonis eloqüents d’uns anys de deliri que han acabat en «aquest gran embolic», que diria Mariano Rajoy.
El partit que disputen demà València i Barça arriba 48 hores després que la Generalitat Valenciana hagi assumit la propietat del València CF. És el final d’etapa d’aquelles relacions perilloses. Florentino Pérez va ser potser el pioner de l’ur¬banicidi esportiu amb la requalificació del Santiago Bernabéu. El València, com sempre, va seguir el pitjor exemple. Gràcies a l’alcaldessa Rita Barberá i a una tímida oposició socialista, a la ciutat del Túria es va calcar la jugada de la requalificació de Mestalla i es va projectar un nou estadi sobre sòl públic (!). La mateixa Barberá assegurava que Michel Platini «li’n devia una» (?) i que se la cobraria amb una final de la Champions al Nou Mestalla, que, a partir de llavors, es convertiria en «el motor per generar nous ingressos» del club i de la ciutat.
El projecte per elevar el València fins a la Champions econòmica, en expressió del llavors president de l’entitat esportiva valencianista Juan Soler, es completava amb una ciutat esportiva de nova planta a Riba-roja, amb destrucció ecològica prèvia de la partida de Porxinos. El mateix Soler va titllar l’operació de «gran pelotazo» sense rubor. Però els mals resultats esportius i la crisi immobiliària van enfonsar el club en un infern fins al punt que, com un malalt imaginari, Soler patia quinzenals indisposicions per evitar les mocadorades de l’afició a Mestalla.
En aquells moments, el seu vicepresident, Vicente Soriano, també promotor i gestor de sòl, li va suggerir recórrer al mag de les stock options, Juan Villalonga, ja redimit de la seva ofensa al PP després de la seva sortida de Telefónica i Espanya. El truc consistia que Soler conservés la seva part majoritària d’accions (37%), però cedint a Villalonga els drets polítics i la direcció del club. «L’objectiu és convertir el València en un equip que guanyi títols i engrandeixi la marca València en els àmbits esportiu, cultural i econòmic», van assegurar. Amb visita prèvia del mag a la Generalitat i l’Ajuntament, Soriano i Soler van escenificar el ménage à trois amb Villalonga que inaugurava la seva ruïnosa Champions.
Villalonga havia intentat sense èxit comprar el Liverpool. València podia ser-ne una alternativa. En poques hores, va destituir directius i empleats i va prometre portar Luis Aragonés i fins i tot Etoo. El seu pla operatiu incloïa la venda del solar del vell Mestalla, molt ben situat en la trama urbana, i l’explotació del nou estadi segons el model del Chelsea Village d’Abramóvitx: un híbrid de parc temàtic i shopping center amb marca del club. El projecte es tancava amb una ampliació de capital de la SAD València CF que facilitaria als seus inversors –mai presentats en societat– controlar l’accionariat i el consell d’administració. Soler i Soriano, que mai havien estat bons amics, li van veure llavors les orelles al llop, perquè el pla Villalonga els deixava en minoria a l’entitat que tants euros els havia costat controlar. Així va renéixer el seu matrimoni de conveniència. Pensat i fet, Soler va destituir Villalonga i –per si aquest es presentava bitlletera en mà per adquirir el club– va nomenar president Soriano i li va firmar una opció preferent sobre les seves accions amb el poder polític que representaven. L’època Villalonga va durar dues setmanes, amb 10 milions d’indemnització personal.
Sense la màgia de Villalonga, feia falta treure’s un altre conill del barret de copa que evités al club un concurs de creditors. José Luis Olivas (llavors president de Bancaixa) i el Molt Honorable Francisco Camps van idear una ampliació de capital del club i la creació paral•lela de la Fundació València CF, que es quedaria amb més del 50% de les accions per 81 milions facilitats per Bancaixa, amb l’aval de l’Institut Valencià de Finances (és a dir, la Generalitat). Una política ja assajada amb l’Hèrcules, l’Elx i el Llevant i que ha costat a les nostres arques públiques més de 30 milions (!) sense que ningú assumeixi cap pena ni penitència. El Molt Honorable Francisco Camps ho feia «per evitar que caiguessin en mans de taurons i mala gent». Manuel Llorente –un home de la Generalitat i de Bancaixa, és a dir, del PP– va ser l’escollit per presidir el club, i l’anticatalanista Társilo Piles, per dirigir la fundació, que ara no pot pagar ni els interessos del préstec.
Però a tot aval li arriba la seva hora. La cremà de la gran falla va tenir la seva Nit de foc dijous amb l’execució de l’aval per part de Bankia, que està per a poca beneficència atesa la seva situació de fallida. Bankia ja no pot finançar els deliris de grandesa de Rita, de Camps ni del nouvingut Fabra. El València, que juga demà contra el Barça, és més que mai el club de tots els valencians, propietaris d’un deute que pagarem, amb els nostres néts, en incòmodes terminis. Les televisions públiques de França i el Regne Unit, així com també la ràdio pública dels Estats Units, ens han posat al mapa, tal com van projectar l’alcaldessa i el president amb la seva política megafallera. És el mapa de la promiscuïtat esportiva, econòmica i política que van provocar «taurons i mala gent» embolicats en la senyera (amb franja blava, of course!).
El futur del València és incert perquè necessita un nou préstec i/o accionistes que generin ingressos urgents. L’entorn econòmic no presagia res de bo. Els dirigents del club i part de l’afició solen justificar la temporada guanyant el Barça. Em fa la impressió que ni la tradicional cortina de fum patriòtic serviria ja per desdibuixar el viacrucis en què s’ha convertit la ruta valenciana del malbaratament, amb estació central al Nou Mestalla.

El Periódico de Catalunya, 4/2/2013.

Converses inacabades amb Joan Fuster

84-87693-73-3

Entre els anys 1991 i 1992 vaig mantenir unes converses amb Joan Fuster, sempre a sa casa, sovint després de dinar a Cullera, amb la intenció de fer un llibre. Havíem convingut que ell les repassaria i que redactaria una mena d’epíleg. La mort inesperada se’l va endur sense que poguérem enllestir el projecte tal com el teníem previst.
Vaig publicar aquells diàlegs amb el títol Converses inacabades (Ed. Tàndem, València, 1992), que va inaugurar una fantàstica col.lecció de llibres d’entrevistes en la qual es van recollire les opinions, entre altres, del cardenal Tarancón (Fúlvia Nicolàs), Vicent Ventura (Adolf Beltran), Enric Valor (Rosa Serrano) o Santiago Bru (Toni Góme), entre altres. Una col.lecció bellament dissenyada pel gran Paco Bascuñàn, que ens va deixar tan jove.
Ara, la revista l’Espill de la Universitat de València ha publicat en el seu darrer número, el text complet d’aquelles converses que vaig mantindre amb Joan Fuster. Les he tornades a llegir amb emoció i us les recomane per la seua actualitat. I, sobretot, perquè conegueu, si no el coneixíeu, el darrer Fuster. Un gran. Un intel.lectual europeu de Sueca.

Martin Luther King

Avui ha fet 46 anys de l’assassinat de Martin L. king.
En vaig fer un apunt a Espill d’insolències (Bromera, 2000).
Ací el teniu, per si és del vostre interès, que espere que ho serà.

4-IV-93

​El desembre de 1955, a la ciutat de Montgomery, capital de l’estat americà d’Alabama, la senyora Rosa Parks, negra de color de pell, anava a casa de retorn del treball. Viatjava en l’autobús públic i es negà a deixar el seu seient a una persona blanca. La senyora Rosa Parks fou detinguda i multada.
​El fet, una anècdota dins de l’estat d’opressió i menyspreu imperant sobre la comunitat negra americana, fou la gota que féu eixir-se’n el got d’una paciència infinita. El poble negre de Montgomery es cohesionà al voltant de la senyora Parks i decidí de rebel.lar-se contra tres-cents anys de discriminació racista. Una discriminació que –potser convé insistir-hi– havia començat quan els negres van ser capturats a la seua terra africana i van ser esclavitzats als Estats Units d’Amèrica.
​L’incident, de manera quasi casual, fou el detonador immediat d’un dels moviments socials més dinàmics del segle: la lluita per la igualtat dels drets civils i contra la discriminació racista. Martin Luther King en fou el nom emblemàtic, el líder carismàtic de la resistència passiva, versió americana de la doctrina de Gandhi. Angela Davis — que se n’ha fet, per cert, d’Angela Davis ?– hi encapçalà la versió esquerrana més radical.
​El moviment, en totes les seues variants i formes de lluita, fou fortament reprimit –com sempre: legalment, políticament, parapolicialment. Al moviment sit-ins, el contraatacà el Ku-Klux-Klan. Als viatges de la llibertat del CORE, les detencions i la tortura. A les manifestacions, els mítings i la lluita pel dret al vot dels negres, les bombes dels blancs. A la condemna pública de la guerra del Vietnam, l’assassinat.
​Exactament tal dia com avui, el 4 d’abril de l’any sant de 1968, a Memphis, Tennesse, Martin Luther King, l’apòstol de la no-violència, fou salvatgement abatut per les bales de James Earl Ray.
​Ara ha fet tan sols vint-i-cinc anys. Però al nostre país ha semblat tota una eternitat. La taca d’ombra i de silenci públic que han escampat els nostres periodistes de consigna i olla és, precisament, la causa que m’ho fa recordar en la privacitat d’aquests innocents papers.