Arxiu mensual: abril de 2014

Record dels primers acomiadats de RTVV

El banc m’acaba de comunicar que he rebut la nòmina de RTVV. L’alerta em pilla repassant la classe d’anglés: the last one, he pensat entre mi. Potser. Si les coses van com diuen, d’ací a una setmana, dues a tot estirar, els treballadors de RTVV rebrem a casa la comunicació certificada del nostre comiat definitiu pel tancament patronal decretat per les Corts Valencianes. No serà fàcil. Hi porte treballant des del 1998. Hi he vist de tot.
Però, vés a saber per què, la memòria, que té vida pròpia, em fa present, en aquestes hores d’espera incòmoda, els meus companys acomiadats ja fa molts anys per no acceptar la política lingüística del director general, Amadeu Fabregat, per defensar la professionalitat exigible a tot treballador públic. Els van acomiadar davant de la indiferència general, en un clima de solitud que qui no ha patit és incapaç d’imaginar, amb l’aplaudiment de més d’un dels que s’hi van quedar, denunciats per “catalanistes” per alguns i algunes que passen per ser això mateix. Un fet impropi d’un país civilitzat. Aquell episodi va ser una autèntica cacera de bruixes acceptada com a normal per molta gent. També va representar la pèrdua d’una certa innocència per a molts, inclòs jo mateix. I va representar per als afectats i les seues famílies un trauma tan gran com el que se’ns ve al damunt ara de manera innexorable. La trista ironia és que alguna de les persones afectades llavors, va tornar a RTVV amb una oposició, i també la despatxaran ara. Una doble medalla de patiment. Acomiadada en l’època socialista i en la popular.
En fi, ja sé que no em fa bé mirar arrere. Com sol dir el meu amic Ramon, el Morrero, de Meliana, un savi, per a ser feliç s’ha de tindre molta salut i molt poca memòria. Però jo, que tinc el vici de l’escriptura confessional, ja vaig descriure aquell fet en el meu llibre Espill d’Insolències (Bromera, 2000). Deixeu-me que recupere avui aquell episodi o, més ben dit, el relat de com el vaig viure jo. En homenatge als meus companys i amics, els primers despatxats de RTVV per raons ideològiques. Això mentre espere el meu comiat definitiu d’una empresa que, amb tot l’esforç del món, vaig ajudar a parir llavors.
Amb l’esperança també que si hi ha futur, que no siga igual al passat.

Toni mollà
Espill d’Insolêncies.
Bromera
2000

12-V-97

​No sé quina cadena de televisió reposa la mítica pel.lícula Allò que el vent s’endugué. No recordava el magnífic paper d’Amadeu Fabregat quan exclama allò de “A Déu pose per testimoni que mai més no tornaré a menjar en casa Esma”.
​Amadeu Fabregat és el membre de la gauche divine valenciana que ha fet més negoci personal que cap altre, un aprofitat de la bohèmia, com deia Pla que féu Santiago Rusiñol: “perquè no el prenguessin per un home com els altres”, un home convencional que ha seguit consignes com ningú i que s’ha dedicat sempre a fer el que més li convenia personalment: un autèntic professional d’ell mateix.
​Quan ho va necessitar, va nadar contra corrent per tal d’épater le bourgeois. I quan li ha fet falta, ha estat el bufó de la cort. La qüestió era exhibir-se, singularitzar-se, no passar desapercebut i aconseguir surar gràcies a la misèria intel.lectual del país. Home embrutit per un ego malatís, i horroritzat davant de la uniformitat amb la resta dels amics, coneguts i saludats, només s’ha oposat a un poderós amb nom i cognoms per necessitat de vasallatge a un de nou. No és un escèptic, sinó un interessat, un personatge vençut per la immensa vanitat de la boutade genialoide i espectacular.
​Només ha fet un llibre –d’encàrrec– i s’ha passat la vida fent creure que era un escriptor. Indiferent totalment davant de les opinions d’altri és, segons confessa la seua millor sergent, Hortènsia Moriones, un home impossible d’estimar. És un home amb un gran cort d’aduladors i cortesans que reprodueixen a la seua escala el mateix comportament amb els de dalt. Qualsevol que l’haja tractat es deu fer càrrec de les meues paraules.
​Home vital i fascinador en la distància curta, té una vida secreta i sòrdida, ha arribat a fer enregistrar confessions privades dels seus suposats amics per tal de fer-les sentir a tercers. Ha alçat falsos testimonis sobre els seus adversaris i coneix millor que Allport la psicologia del rumor. Però sempre ha tingut públic, al qual tem tant com l’embriaga.
​D’humor sarcàstic i corrosiu, hedonista i material, simplista i simplificador, egoista i cínic, nihilista i suposadament iconoclasta, sàdic i egòlatra, és un personatge enamorat dels adjectius i de la literatura negativa que el confirma en la idea que tots són iguals i que ell se n’ha d’aprofitar. Com Renauld, el personatge de Casablanca, sempre té a punt un “Personalment, m’adaptaré a allò que vinga.”
​Detesta els seus orígens i exhibeix tothora una frivolitat diabòlica que amaga sota una capa de lector impenitent de contracobertes i solapes. Passa per extravagant però ha fet el que s’ha fet tota la vida: divinitzar sense manies els triomfadors i enamorar-se dels poderosos, sempre fascinat per l’esnobisme de qualsevol classe.
​Superficial i pragmàtic fins a la temeritat, ha estat el culpable indiscutible –de la mà del sei amic i còmplice Jordi Garcia Candau– del model de televisió de teleescombraries que s’ha imposat, ací al País Valencià com allà a Madrid. El seu pas per RTVV i per TVE correspon a l’accentuació del més vulgar, banal i groller sota l’excusa ultraconservadora del populisme. Ja ho digué el clàssic: una de les pedres de toc més segures per a conéixer un home és donar-li diners o poder. Ell ho ha aconseguit tot amb escreix. Des de dalt dels pirulis televisius, ha arribat a tenir a les mans una quantitat de poder excepcional.
​El vaig conéixer de ben a prop. El que m’hi ha deixat un record més viu fou el dia que m’amenaçà, si jo no m’avenia a acceptar certes ordres, a rescindir el contracte laboral de RTVV amb la meua dona. “Com que no puc tirar-te a tu, tiraré la francesa, que, a més de ser la teua dona, parla en les assemblees”. I, com que no li vaig fer cas, ho acomplí al cap d’uns mesos. Dit i fet: “la venjança –m’havia avançat cínicament– és un plat que se serveix fred.”
​Aquell dia, vaig perdre la prudència i el bon sentit. No recorde ara quines barbaritats li vaig dir. Però, ell, cínic com mai, em retragué que jo no havia entès que Canal 9 “era una piràmide on ella (sic) estava asseguda al capdamunt i que, quan donava una ordre, fora la que fora, jo m’havia de caure morta (sic) en la banyera.” El meu cabreig pujava de to al mateix temps que ell se’n distanciava. “Mentre sigues catalanista no tindràs tres cases com jo –rematà. I acabaràs, com els consellers de Lerma, comprant-te les camises en el rastro.”
​Tot això per una raó. Fabregat havia decidit despatxar els meus companys de la Unitat d’Assessorament Lingüístic de RTVV que no tenien contracte indefinit. El pecat: no haver acceptat una llista de paraules prohibides que havien de deixar d’usar-se en la televisió pública dels valencians. En contra de tota norma de prudència social, Fabregat va armar un rebombori gratuït en un temps que s’havia aconseguit la pau absoluta en un país no precisament pacificat en qüestions lingüístiques. El model lingüístic de Canal 9 era acceptat per part de tots els sectors socials valencians. “Mentre els catalanistes no traguen al carrer 50.000 persones a la ciutat de València contra mi, jo no em legitimaré com a bon valencià”, m’havia dit mesos enrere. Era, doncs, una polèmica conscientment buscada per tal d’encobrir el frau d’una televisió creada suposadament amb uns objectius ben diferents.
​La persecussió va arribar a límits només propis d’una ment paranoica. Els correctors lingüístics del Departament d’Informatius de Canal 9 van veure com es modificava el sistema informàtic perquè en cada text apareguera el nom de la persona concreta que havia deixat passar un perillossíssim amb, un nosaltres emboscat, un vegada traïdor o un gaudir sempre sospitós.
​Els lingüistes Francesc Esteve, Daniel Pérez, Cèsar Aparicio, Àlvar Banyó, Salvador Jàfer, Marisa Bolta, Heike van Lawik i Josep Peérez Blesa van ser despatxats. Jo mateix, coordinador d’aquell equip, vaig ser condemant, durant més de quatre anys, en un despatx sense finestres. Érem un simple obstacle d’una certa política lingüística, consentida, si més no, pel Partit Socialista del País Valencià. Era l’any 1991 i era a la ciutat de València, a Europa.