Arxiu mensual: maig de 2014

Llengua i comunicació a l’era digital

image

El govern espanyol pretén ara redefinir els múltiplexs que poden gestionar les comunitats autònomes. Això vol dir, el el cas de les comunitats lingüístiques basca, gallega i catalana, limitar-ne l’espai comunicatiu en la llengua pròpia. El 2007, en una sessió de l’IEC a Castelló de la Plana, hi vaig llegir el paper que tot seguit us participe. Han passat moltes coses des de llavors. Però, vés per on, continue pensant el mateix. Espere que us interesse.

Llengua i comunicació a l’era digital
Toni Mollà
Castelló de la Plana, 14 de desembre de 2007

Fa unes setmanes, la Generalitat de Catalunya atorgava el Premi Internacional Catalunya al doctor Edward O. Wilson, pare de la sociobiologia i encunyador del concepte de “biodiversitat”. El mateix dia del lliurament, el biòleg nord-americà declarava que “el progrés” –cite textualment– “és una tendència cap a la complexitat”. La idea no és nova. A Europa, Niklas Luhman i Edgar Morin, per exemple, ja havien parlat d’un “paradigma de la complexitat” per a explicar la societat actual.

Al marge del significat que atorguem al mot progrés, el canvi –que és un sinònim possible del mot progrés– és l’altre aspecte que l’investigador social ha de tenir en compte si vol entendre la “tendència” del món actual. Certament, les darreres dècades han representat canvis profundíssims en els aspectes polítics, els econòmics, els socials i els tecnològics. Una conseqüència n’ha estat la metamorfosi radical de l’estructura comunicativa. Les lleis del mercat, per la seua banda, han entrat amb força impetuosa en un món fins llavors molt determinat pels interessos estatalistes. Els factors comunicatius al·lòctons hi han pres una rellevància suprema per davant dels autòctons. Els satèl·lits i les xarxes de cable, per exemple, superen antigues barreres proteccionistes i descol·loquen les polítiques comunicatives exclusivament locals. El pes del passat, la llengua tradicional o la continuïtat cultural ja no tenen tampoc el mateix paper de cohesió social que fa tan sols unes dècades. La continuïtat territorial, cultural i lingüística es clivella en diferents sentits i esdevé cada dia més complexa.

Els interessos en joc dins de la comunitat lingüística –mercantils i informatius, polítics i cívics, públics i privats– a vegades són clarament contraposats. En aquest marc, la digitalització i la convergència dels grans sectors de la comunicació obliguen, per exemple, a resituar el paper i l’abast dels mitjans de comunicació públics i el mateix concepte de normalització lingüística. S’imposa l’adequació a les noves circumstàncies. Dels mitjans de comunicació i de la mateixa comunitat lingüística.

Les anàlisis tecnològiques, en aquest context, no poden quedar al marge de la teoria social si volem entendre el marc de la nova estructura de la comunicació. De fet, aquest fenomen tecnològic té repercussions socials, culturals i econòmiques fins ara impensables. El fenomen connex més rellevant és Internet, expressió i metàfora de la societat actual. Darrere seu hi ha grans riscos, però també oportunitats innegables. Per la seua banda, la globalització té efectes també ambivalents. Amplia els mercats, posem per cas. Però també estén la democràcia i els drets humans arreu del planeta. Erosiona determinades formes d’organització social, com ara l’estat-nació, i provoca canvis en la vida personal. Esdevé, en definitiva, una força dialèctica i dinàmica. Això sí, no té les mateixes conseqüències a tot arreu. Els EUA, per exemple, ho viuen d’una manera. I els francesos, sempre recelosos davant del gegant, ho senten d’una altra ben diferent. Dins d’aquest mateix procés de canvi estructural, s’han transformat també les relacions i les fonts de la identitat, el procés de formació de la qual ha esdevingut més obert i polièdric. Els valors bàsics de la solidaritat i de la cohesió socials adquireixen, en aquest context, uns perfils ben distints.

Vull pensar que els avanços tecnològics han de contribuir a enriquir l’ecosistema comunicatiu més que no a empobrir-lo en nom d’alguna mena de darwinisme social. La televisió digital –terrestre, per satèl·lit o per cable– i els nous mitjans, com ara Internet són, almenys en teoria, una magnífica oportunitat de cohesió social més que no un perill de desintegració. Una de les aparents paradoxes introduïdes per la societat informacional –potser la més determinant de totes– és la relació entre la globalitat (el tot) i la proximitat (la identitat). I un dels objectius més clars de les polítiques de comunicació és, precisament, la combinació d’exigències de les diferents esferes: internacional, estatal, nacional, autonòmica, comarcal i local. Al marge de l’omnipresència de la societat-xarxa, em fa l’efecte que, paral·lelament, la dimensió diguem-ne cívica de la societat (i passeu-me la tautologia) és, en aquest context, d’atenció preferent. Ben mirat, el món, com deia André Gide, és també “on compre el pa i el vi de cada dia”. Això sense comptar que la lluita contra la corporatització de la vida civil és, ara més que mai, el primer dels reptes democràtics. La salut social exigeix que els canvis en les estructures materials vagen també acompanyats de les corresponents adaptacions mentals i ideològiques. Les conseqüències del desajust entre les unes i les altres sempre són roïnes. Manuel Castells alerta contra el perill que representa el fet que “els individus –ancorats en un individualisme exacerbat– no creuen en les institucions”. És la societat que s’autodestrueix, una de les expressions més inhumanes de la “societat risc” de què parla Ulrick Beck. La societat sense “capital social” de l’americà Robert Putnam.

Des del nostre punt de vista, les polítiques de comunicació han de reforçar, per tot això, una esfera cada dia més malmesa com és l’espai públic –el físic (el carrer), el virtual (Internet) i, sobretot, l’audiovisual. El tema és especialment rellevant si pensem en l’actual centralitat de la televisió en l’ecosistema comunicatiu. La universalització dels nous servicis comunicatius i la creació d’un àmbit públic que funcione en la llengua del país haurien de ser els dos eixos d’actuació preferents de les polítiques comunicatives i lingüístiques positives. En contra de les polítiques lingüístiques segregacionistes aplicades a l’ensenyament –especialment al País Valencià–, cal una planificació pública que lidere la política d’extensió de l’ús social de la llengua en tot l’espai públic de la comunicació. “Una llengua és un mercat”, assegurava fa uns anys Jesús Royo. Però una llengua ha de ser alguna cosa més. Una llengua –una comunitat lingüística, ben dit– és una –hi insistisc: una no dues– xarxa de centres escolars, de biblioteques, de periòdics, un espai audiovisual compartit, un o diversos parlaments, i, també, una manera particular d’organització cívica. Lluny de les visions essencialistes per a les quals una llengua és només un univers simbòlic, una comunitat lingüística és una xarxa de relacions. Això inclou l’explotació de nous mercats interiors (mercats de proximitat i sinergies amb les televisions locals-comarcals, aprofitament del mercat lingüístic compartit entre Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià) i exteriors (europeus i no europeus). L’espai públic de la comunicació al País Valencià, per exemple, ha d’augmentar quantitativament, amb un mínim de dos múltiplexs sencers de TDT (vuit programes o antics canals) que matisen l’augment exponencial de l’emissió i recepció de programes-canals en castellà que comportarà l’inici de les emissions de les noves concessions de TDT de nivell estatal, autonòmic i local-comarcal, a més de les arribades pel cable i per satèl·lit i els servicis connexos de la televisió per ADSL, la televisió per mòbil i la televisió per Internet. En aquest marc, RTVV+RTVE+CCRTV+IB+les televisions públiques digitals terrestres haurien de constituir un gran espai de col·laboració, un terreny de cruïlla cultural, lingüístic, econòmic i democràtic, que reforçara aquest espai públic en la llengua compartida. Em fa l’efecte que ni tan sols estem en el bon camí. L’estat, les comunitats autònomes de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i els respectius ens audiovisuals públics haurien de ser uns actors molt més actius enmig d’uns canvis estructurals a gran escala.

D’altra banda, no estic segur que la reflexió teòrica sobre aquesta matèria i les polítiques lingüístiques que se’n deriven hagen estat a l’alçada de les circumstàncies. La multiplicitat dels problemes i la irrupció de factors inèdits fins ara han desbordat els diagnòstics tradicionals. La incertesa davant de la complexitat de què parlava E.O. Wilson i l’esmentada superacceleració dels canvis constitueixen les nostres úniques seguretats, protagonistes com som d’una vida “en trànsit” permanent entre un món que no acaba de desaparèixer i un altre que es perfila nítidament dia a dia. Els canvis demogràfics i sociodemogràfics, en primer lloc, amb les noves mobilitats legals i il·legals, o la crisi de la natalitat i dels models familiars heretats perfilen, d’entrada, una societat diferent a la “tradicional” de què nosaltres som fills “naturals”. Però també a la “moderna” de base industrial i urbana, que passa avall, en molts sentits, enmig d’una crisi estructural. “El coneixement és situacional”, ens va ensenyar Karl Manheim. D’ací que hàgem de revisar les nostres velles idees amb interpretacions més d’acord amb l’”aire dels temps” i la rapidesa de les mutacions. Vull pensar que el mateix IEC –als membres del qual, els he d’agrair la invitació a pronunciar aquestes paraules– hauria d’imposar-se com a tasca preferent un nou diagnòstic sobre la situació. Amb un doble objectiu: amb afany científic, d’una banda, i amb voluntat d’intervenció crítica, de l’altra. Les novetats, de vegades, són més ràpides que la nostra capacitat comprensiva, cosa que subratlla una certa orfandat intel·lectual i un escepticisme massa generalitzat. El sociòleg de la comunicació, l’acadèmia que representa l’IEC i el responsable polític haurien de ser imaginatius en la configuració d’un model d’interpretació i d’intervenció socials que s’adapte a les característiques de la societat real i no a les versions passadistes que sovint invoquem amb un cert aire de nostàlgia.

Moltes gràcies.

1

Un govern valencià d’esquerres?

A pensar, si volem una Generalitat valenciana d’esquerres :

Ideologies, discursos i estratègies a banda, PSOE, Podemos i en bona part EU disposen d’altaveus estatals. Compromís, en molta menor mesura. Per tant, l’esquerra valenciana hauria de repensar l’estratègia comunicativa i els mitjans de (re)producció dels missatges si volen arribar al cos social i electoral.
Sempre he pensat, i he escrit, que el tercer espai social i comunicatiu és imprescindible per a sostenir amb fermesa un tercer espai polític, que és aquell que se situa al marge del PP (i rodalia) i del PSOE. No ho hem sabut fer, ni en l’espai públic (ara menys sense Rtvv) ni tampoc en el privat (sense ràdios, tv, diaris ni revistes rellevants).
Compte! Un espai comunicatiu basat només a internet i les xarxes vistuals, com el seu nom indica, és això mateix : virtual. És cert que Compromís i EU tenen l’avantatge, respecte de Podemos, de la seua implantació territorial. Però em fa l’efecte que hauríem d’insistir en la necessitat d’espais mediàtics propis. Si no, Podemos i també UPyD se’ns ficaran fins a la cuina.

S’admeten totes les esmenes del món a canvi de cerveses!

Gols i penals

image

Fa uns anys, vaig mantindre un debat virtual sobre temes diversos en un diari digital anomenat Araomai.com amb els meus amics i còmplices Joan Dolç i Rafa arnal moderats sempre per Francesc Bayarri. El resultat, poc després, va prendre forma de llibre de paper.
Ara que s’ha acabat el futbol, us deixe ací la meua opinió sobre aquest esport, negoci i espectacle.

Gols i penals
Toni Mollà

Segons diu i repeteix Manuel Vázquez Montalbán, el cens de garanties de la unitat de l’estat espanyol democràtic el conformen el diari El País, la Guàrdia Civil, la lliga Nacional de Futbol i potser el gaspatxo a l’estiu. S’oblida, al meu entendre, de la pirotècnia intel·lectual made in 98 que encara cueja per la capital espanyola i mercats subalterns gràcies a una estructura de la comunicació quasi monopolística. Com a darrera innovació, caldria afegir-hi les diverses operacions triomfants perpretades pels progres catalans de La Trinca i olé per a major glòria del populisme celtibèric.

Entre tots aquests factors, no cal dir-ho, el més important per al manteniment del patriotisme preconstitucional que ens agermana és la Lliga Nacional de Futbol, escenari simbòlic de les tensions territorials espanyoles. Un Barça-Madrid –massa que ho sabem– ha estat sempre més que un partit de futbol. Aquest innocent enfrontament representa, de fet, la disputa entre dues concepcions –velles, fora de temps– de l’Espanya per la qual ja plorava Joan Maragall, l’avi del net. Un Barça-València ha estat, almenys des del 1977, alguna cosa més: l’única possibilitat d’ajustar comptes més o menys familiars. Alguns, de fet, ens hem esterilitzat emocionalment en aquesta lluita fraticida. La novetat, d’uns anys cap a ací, és que els enfrontaments entre el València i el Madrid han adquirit també un valor afegit a l’estrictament esportiu. Gràcies a una defensa granítica d’onze en línia, València s’incorpora a la batalla per la reconfiguració d’un estat de les autonomies dissenyat per a reforçar aquella unitat essencial que defensen els nets d’Ortega y Gasset, la Guàrdia Civil, Valdano i Joan Gaspar. Albelda, el més content de tots els de Camacho, simbolitza un equip proteccionista en l’època del mercat únic.

Els conflictes simbòlics, com sempre, responen a una realitat més o menys manifesta, més o menys latent. Però també és cert que, sovint, l’emmascaren, la difuminen. El títol de lliga és una condició necessària, però no suficient. Em fa l’efecte que els interessos valencians i catalans, posem per cas, ja no passen per Madrid, sinó que Madrid i l’eix mediterrani –abans Països Catalans– es disputen ara una articulació europea que té poc a veure amb l’Espanya heretada. Els fluxos econòmics –com saben a Onda, a Elda, a Sabadell i a Torredembarra– fa temps que funcionen al marge de les estructures polítiques i administratives. Ni el mercat de la taronja ni el del calcer, ni el tèxtil, ni la rajola o el joguet, posem per cas, necessiten l’autopista A3 o l’Alaris. O millor dit: l’autopista A3 i l’Alaris són manifestament insuficients per als de vora mar. Els motors d’Europa amb què cal connectar-se tenen poc a veure amb l’Espanya cerealista, subsidiària i cortesana que representa Madrid.

D’ací la bona notícia que el València i el Barça participen l’any vinent en la Lliga de Campions. Europa és el nou escenari de confrontació simbòlica de l’economia productiva, com bé saben a Milà, a Múnic i a Amsterdam. D’ací també que l’aposta de Florentino Pérez haja sigut tan atrevida i desesperada: un envit i truc a cartes vistes. Figo i Zidane són els nous ambaixadors –l’espasa i manilla — d’una concepció peninsular que no vol perdre pes. El País, l’AS, el Marca i la Guàrdia Civil també hi estan d’acord, lògicament. La Lliga espanyola és ja una competició devaluada. La Lliga de Campions és l’escenari simbòlic imposat per la redistribució del poder real europeu. Duncan Shaw va transcriure en el llibre Futbol y franquismo unes paraules del senyor Saporta, manifasser major del Reial Madrid durant molts anys, que eren tot un programa de govern: “El Reial Madrid és i ha estat polític. Ha estat sempre tan poderós per estar al servei de la columna vertebral de l’Estat. Quan es fundà el 1902 respectava Alfons XIII, en el 31 la República, en el 39 el Generalíssim, i ara respecta Sa Majestat Joan Carles. Perquè és un club disciplinat i acata amb lleialtat la institució que dirigeix la nació.” Per descomptat, això els Guruceta de torn ho saben. Però Vázquez Montalbán i nosaltres també. Per això, i sense que servisca de precedent, els participe un acord estratègic amb Rafa Arnal que, per bé de la nostra amistat, espere que no es repetirà: “Jo vull que Espanya i el Madrid perden fins i tot en els entrenaments”. En els bous, que guanye el torero, afegiria jo. En la resta, com Joan Fuster, em mostre més tolerant i escèptic que el Pataca de Tavernes: “Jo, quan juguen el Barça i el València, vull que guanye el Sueca”, que supose que deu ser la postura d’intel.lectual escèptic de Joan Dolç.

UNA NOVA RTVV PER A UN PAÍS NOU

image

Acabe de rebre el burofax que posa fi a la meua relació laboral amb RTVV. Després de 25 anys de serveis i de dues oposicions, m’acomiaden per burofax. El MH Alberto Fabra va decidir tancar i liquidar l’empresa pública més important del país. I els escolans d’amén que fan de diputats del PP, entre ells vora una dotzena d’imputats per corrupció, li convalidaren el decret-llei a les Corts Valencianes. Ni ells podien arribar a menys ni nosaltres a més poc. Ací us deixe la meua contestació.

UNA NOVA RTVV PER A UN PAÍS NOU
Toni Mollà

1. UN NOU ENTORN GENERAL
Encara no fa ni mig segle, el País Valencià era una societat tradicional de base agrària que Joan Fuster va descriure en Nosaltres els valencians. En poques dècades, el país ha passat per una industrialització ràpida i anàrquica que ha provocat desajustos i daltabaixos en la seua estructura social. Ara, respon a una estructura postindustrial amb més del seixanta per cent de la població activa en el sector terciari i menys del quatre per cent ocupada en l’agricultura. Si la industrialització comportà fenòmens com ara la desagrarització i la urbanització, la irrupció del paradigma informacional ens aboca a una societat allunyada de la tradicional i també dels models industrials. Aquesta modernització accelerada ha dislocat, de retruc, la cultura tradicional i n’ha clivellat la cohesió social. A més, la revolució tecnològica general s’ha superposat a un canvi en l’organització territorial de l’estat, iniciat amb la Constitució de 1978, a la integració europea i la consegüent ampliació de mercats i de fronteres. El País Valencià és, finalment, una societat fracturada culturalment en què els espais de consens són imprescindibles. En aquest context, la cohesió social i territorial exigeix un acord civil al voltant del capital social públic i, en primer lloc, de l’espai públic de la comunicació.

2. UN NOU DIAGNÒSTIC
La realitat socioeconòmica, política, cultural i comunicativa ha viscut, com diem, canvis inconcebibles fa unes dècades. Cal, per tant, una reflexió sobre les funcions del sector públic de la comunicació –i la radio i televisió públiques, en primer lloc– enmig d’aquest panorama. Cal, en primer lloc, superar les opinions estrictament ideològiques sobre un tema tan transcendent i una anàlisi teòrica i aplicada que precedisca l’establiment d’una nova política pública. Això des del convenciment que el sector públic de la comunicació és tan important com el sector públic de l’ensenyament, la sanitat o els serveis anomenats socials. L’espai públic de la comunicació és un espai-cruïlla de tots els altres sectors socials i, de retruc, la garantia de la cohesió social i territorial. En aquest marc, les Corts Valencianes tenen l’obligació de reordenar l’espai públic de la comunicació amb criteris d’eficiència econòmica i d’inversió sociocultural tot bandejant els discursos tacticistes.

D’altra banda, el model d’espai públic i, per tant, de radiotelevisió pública conegut fins ara està en perill d’extinció. Hi concorren factors polítics, econòmics i socioculturals (inclosos els tecnològics), però també certs models de (mala) gestió. La mostra més clara és l’actitud del Partit Popular a RTVV, a TeleMadrid o a RTVE i la pressió lobbista de la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA) contra el model de negoci dels operadors públics. Els interessos (informatius i econòmics) dels grups mediàtics –PRISA, Grup Godó, Vocento o Unidad Editorial, posem per cas– tenen com a objectiu primer la consecució de beneficis ni que siga amb l’erosió i la reducció de la competència. La confluència (i complicitat) d’interessos polítics i econòmics de partits polítics i empreses de comunicació és devastadora per a la pluralitat i la qualitat informatives, però també per a l’estructura econòmica i sociocultural de l’estat (i) del país. D’ací la importància d’unes televisions públiques independents orgànicament i professionalment. En la línia informativa (que no són només els programes informatius) i en les decisions com a empreses productores, proveïdores i distribuïdores de continguts.

Un punt d’interès que, potser per obvi, no sempre es destaca com cal, és la funció de la televisió pública com a motor de la indústria audiovisual (i, per extensió, cultural), especialment en temps de crisi econòmica. La Generalitat ja atorgava a la creació de RTVV en els seus programes econòmics de la darreria dels anys 80 (PEV II i PEV III) un paper d’arrossegament sobre l’estructura productiva del país, caracteritzada per una petita i mitjana empresa sense demanda sostinguda. En una societat en trànsit cap a allò que Alain Touraine i Daniel Bell havien batejat com a “societat postindustrial”, el sector audiovisual (amb els subsectors que en depenen) ha esdevingut peça i símbol, alhora, del canvi de model productiu que necessita el país. La història del sector audiovisual –raquític abans de RTVV– ha evolucionat en paral·lel a l’evolució d’una societat que produeix més serveis que mercaderies, amb una distribució ocupacional amb preeminència professional i tècnica on destaca –perdó: on hi hauria de destacar– el coneixement com a font d’innovació i desenvolupament. La modernització del país exigia un impuls “públic” sobre aquesta indústria emergent. Aquest va ser, al meu entendre, l’èxit inicial –insistisc: inicial– de RTVV. El desmantellament progressiu però imparable d’aquest sector privat coincideix amb la caiguda de la demanda –“la voluntat i capacitat de consum”– per part de RTVV, sobretot a partir de 1995, amb l’arribada del PP a la Generalitat. Per contra, la crisi actual aconsellaria que RTVV complira una visió estratègica per al desenvolupament econòmic d’un país perifèric quant als centres productius en matèria cultural.

3. UN NOU CONTEXT AUDIOVISUAL
En aquest sentit, proposem, d’entrada, un pacte de mínims sobre el qual assentar polítiques compartides per tot l’espectre sociocultural –llengua, cultura i comunicació– amb la creació d’una nova RTVV al capdavant del projecte. Davant de les agressives polítiques contra el sector públic imposades amb la bandera de l’austeritat, hem de presentar un model de radiodifusió pública que complisca les tradicionals missions d’un servei públic capaç de competir amb els grups de titularitat privada i de generar una demanda de continguts i serveis al sector privat de l’entorn immediat. Tot això pren una dimensió especial després del fracàs de la implantació de la TDT que exigeix la revisió del mapa comunicatiu i la (re)definició del concepte de servei públic –incloent-hi el que han de complir els operadors privats, les llicències dels quals són concedides “per a la gestió indirecta del servei públic”, d’acord amb la Llei General Audiovisual.

Com a primera passa, s’imposa un pacte entre els actors polítics i econòmics que recupere RTVV i que, per mitjà d’un Pla Director, la dote de viabilitat econòmica, independència dels òrgans de govern, model empresarial i autonomia professional. En aquest sentit, les Corts han d’impulsar una nova legislació sobre l’audiovisual, la primera fase de la qual hauria de ser la creació del Consell de l’Audiovisual Valencià; la redacció d’una nova Llei de l’Audiovisual Valencià; i una tercera acció que hauria de concretar-se en la Reforma del règim de RTVV.

3.1. El Consell de l’Audiovisual ha de ser l’autoritat independent sobre tots els operadors i concessionaris, de titularitat i/o gestió pública o privada, i amb competències reguladores i sancionadores sobre el sector, inclosos els formats i les vies de transmissió. El Consell hauria d’intervindre en els processos concessionals i supervisar les xarxes de telecomunicacions. Els membres n’haurien de ser experts acadèmics i/o professionals i el seu mandat ha d’anar més enllà de la legislatura.

3.2. La Llei de l’Audiovisual Valencià ha de ser el marc de l’activitat audiovisual i l’acció institucional per al desenvolupament del sector. Hi ha d’establir les competències de la Generalitat i regular-ne l’activitat audiovisual, el suport a la producció, la distribució i la promoció del seus productes i serveis. La Llei hauria de posar fi a la dispersió normativa i adequar les obligacions dels operadors (públics i privats) que emeten al i/o des del país. Hi ha d’establir, alhora, una política que limite la concentració de poder de les empreses que assegure l’oferta plural, circumstància irrenunciable per a una societat democràtica. En aquest sentit, l’espai públic de la comunicació al PV ha d’augmentar amb un mínim de 2 múltiplexs de TDT (8 programes o antics canals) que matisen l’augment exponencial de la recepció de programes-canals en castellà estatals, autonòmics i local-comarcals, com també les arribades pel cable i per satèl·lit i els servicis connexos.

3.3. Finalment, cal una nova Llei de creació de RTVV que establisca una detallada definició dels continguts de servei públic i un finançament proporcionat que ha de desplegar-se en un nou Contracte-programa. Hi ha d’establir un sistema de nomenament del director general per majoria de les Corts que no siga una translació numèrica de les majories electorals. Aquest pacte és un pre-requisit per a garantir que RTVV no siga un televisió de partit com ha ocorregut des de la seua posada en marxa. El Director General hauria de ser nomenat, així mateix, per un període superior a la legislatura. Paral.lelament, s’hauria de redissenyar les competències del Consell d’Administració, amb l’objectiu que tinga més capacitat de decisió per a (re)definir unes funcions que, sense ànim d’exclusivitat, mirem de ressenyar:

• RTVV ha de ser bandera de la qualitat des del model de gestió fins a la programació, amb transparència absoluta i gestió professional. La qualitat de programació exigeix el pluralisme de veus, cosa que implica el foment del debat públic i la independència professional.
• RTVV ha d’assumir la funció de motor de la indústria audiovisual i el compromís amb les indústries culturals –el teatre, la dansa, la música, el cinema, la literatura i l’art, entre altres– i facilitar-ne l’accés dels ciutadans.
• RTVV ha de projectar la identitat cultural d’una manera crítica i renovadora, no solament passadista o antropològica.

4. CONCLUSIÓ. UNA NOVA RTVV
A nivell intern, per tal de recuperar i refermar la legitimitat de RTVV cal elaborar un Pla de Viabilitat que n’establisca el projecte empresarial i incloga les previsions d’evolució amb una planificació dels objectius empresarials i dels recursos necessaris. Un Pla que ha d’incloure una anàlisi econòmica i financera i el punt crític perquè l’empresa no tinga pèrdues. La nova RTVV exigeix, per tant, canvis legals, econòmics, organitzatius i, paral·lelament, una redefinició de la línia informativa i dels continguts que ha de produir, adquirir i difondre. En aquest sentit, alguns factors a repensar de manera peremptòria són, per exemple:
a) Els suports i plataformes d’emissió de RTVV.
b) La revisió de continguts, com ara la compra de drets d’emissió de paquets cinematogràfics o esdeveniments esportius, que han situat alguns operadors en una cursa econòmicairresponsable.
c) L’aposta pels informatius i la producció pròpia com l’eix vertebrador de la graella d’emissió més enllà de la idea costumista que ha generat fins ara. La televisió és una proposta d’identitat.
d) Reforma del model de gestió publicitària.
e) Explotació comercial dels fons documentals. La BBC és la companyia pública que més ha avançat en aquesta estratègia, amb la creació de BBC Worldwide dedicada a les activitats comercials com la venda de programes i la confecció de canals temàtics de pagament.
f) Els nou servicis digitals.
g) Els nous nínxols de mercat i els nous mercats.
h) Noves fórmules de col·laboració amb les televisions públiques del mateix àmbit cultural. IB3, CCRTV, en primer lloc.
i) Noves fórmules de col·laboració públic-privat.
j) Noves sinergies i aliances: UER, FORTA, COPEAM, etc.
k) Modernització tecnològica i explotació directa de la xarxa pròpia de difusió del senyal.

Fa més de deu anys que la UER va definir les missions del servei públic de la següent manera: “una programació per a tots, un servei de base generalista amb ampliacions temàtiques; un fòrum per al debat democràtic: lliure accés del públic als principals esdeveniments; una referència en matèria de qualitat; una abundant producció original i un esperit innovador; una vitrina cultural; una contribució al reforçament de la identitat europea, com també als seus valors socials i culturals: un motor de la investigació i del desenvolupament tecnològic”. La nova RTVV hauria de ratificar-les.

Aquest text va ser publicat per primera vegada dins el Llibret de la falla Arrancapins de València, 2014, que estava dedicada íntegrament al tancament de RTVV.

Temps afegit a RTVV

Diumenge, 23 de març, a les 21 hores en punt, començava al Santiago Bernabéu un decisiu Reial Madrid-Barça. Durant el transcurs d’aquell partit de la máxima rivalitat, en una sala del CPP de Radiotelevisió Valenciana, a Burjassot, la taula de negociació per l’ERO d’extinció d’aquesta empresa pública valenciana tractava d’arribar a un acord de darrera hora, després d’un mes de complexes negociacions. A mitjanit, a les 24 hores en punt, finalitzava el termini legal per a pactar les condicions de l’acomiadament col·lectiu pel tancament patronal de RTVV declarat pel president de la Generalitat, Alberto Fabra, i el traumàtic tall de les emissions dels canals de ràdio i televisió de RTVV SAU que els treballadors van mantindre fins a les 12:19 hores del 29 de novembre passat. Divendres, 21 de març, la consultora KPMG, en nom del govern valencià i el Comité d’Empresa de RTVV havien signat un pre-acord que havien d’avalar les assemblees respectives de cadascuna de les seccions sindicals de RTVV i la posterior Assemblea plenària de treballadors. Tots els sindicats presents al Comitè d’Empresa –UGT, CCOO, CSIF, IV, USO– havien considerat beneficiós el pre-acord amb l’empresa i, per tant, es disposaven a firmar-ne la versió definitiva amb tota la legitimitat del món. Tots els sindicats llevat d’un: CGT, els afiliats del qual havien rebutjat majoritàriament –i també de forma legítima i sobirana– l’acord per diverses raons. La negativa de CGT presagiaba una demanda col·lectiva davant de l’Audiència Nacional, cosa que el govern valencià pretenia evitar fóra com fóra.

Diumenge 23 va ser un dia reblit de contactes informals entre les parts, de nervis i de constants trucades a la Generalitat i intermediaris de color polític i sindical diferent per mirar de forçar l’acord. Hi havia, com és natural pensar, molts interessos en joc, en una banda i en l’altra. Però Manuel Camarasa, un veterà administratiu de RTVV, tenia el mandat de CGT, i d’un 30% de l’assemblea plenària de treballadors de RTVV, de mantener-ne el NO. Durant el matí d’aquell dia, Pablo Bernal, la veu cantant de KPMG, s’interessava amablement per les raons de la CGT. Amb paciència benedictina, Camarasa li explicava que els membres de CGT i els seus votants sentien que els havien robat els llocs de treball, guanyats per oposició en molts casos, i com que l’acord final de l’ERO no contemplava recol·locacions ni jubilacions anticipades, entre altres aspectes, havien decidit que continuarien defensant-ne els drets per la via judicial. Una posición tan comprensible, respectable i defensable com la dels altres sindicats. Per això CGT havia demanat el NO en l’assemblea general de treballadors i, per això,pensaba mantenir-lo en la taula de negociació formal amb els representants de l’empresa. Bernal s’oferia a modificar l’acord i incloure-hi la promesa de “donar-los punts a tots aquells treballadors fixos per a unes futures oposicions (!)”. El sindicalista, que no és un home de fe en el més enllà, no es va moure ni un pèl de la seua posició. Bernal va contraatacar amb una amenaça, ja coneguda, per mirar de pressionar Camarasa: “Si l’acord no és unànime per banda de tot el Comitè, s’aplicarà la reforma laboral” –és a dir, la indemnització mínima de 20 dies.

Les hores passaven lentament a Burjassot. Després del migdia, Bernal es va acostar a Camarasa, que passejava per la vorera de l’edifici, i li va deixar caure una altra amenaça més o menys explícita, que cadascú pot interpretar a la seua manera: “un ha de ser responsable d’allò que decideix. Sàpies que cada decisió té les seues conseqüències”. El diàleg formal entre les parts continuava sense reiniciar-se. Des de casa, centenars de treballadors afectats pel tancament patronal de RTVV seguíem les notícies amb ansietat taquicàrdica per mitjà de les xarxes virtuals. Bernal continuava el seu marcatge personal a Camarasa, esperant que el sindicalista de la CGT traira el mandat dels seus representats. “Ell estava convençut”, assegura Camarasa, que l’esgotament, unes hipotètiques pressions dels altres sindicats –¡que mai no arribaren, vull que quede claríssim en honor dels meus companys del Comitè!– i les seues habilitats com a killer empresarial, acabarien fent-me signar.” “El dia va ser un passeig continu al voltant de l’edifici, sense saber el que esperàvem”, afegeix Camarasa. “Algunes col·legues del Comitè treballaven en la redacció de les actes, els negociadors de KPMG anaven d’un lloc a un altre, sempre parlant pel mòbil, els productes alimentaris de les màquines s’esgotaven, el meu whatsApp treia fum amb missatges de suport”. La vesprada passava i Bernal seguia a Camarasa fins al bany. Mentre Camarasa buidava la bufeta al labavo, Bernal va es va situar a la seua dreta i, sense mirar-lo, li’n va deixar anar la tercera: “Vinga, el que has de fer és signar, i després els dius als teus col·legues que l’acord no és dolent. Segur que ets capaç de convèncer-los. Si ets el seu representant és perquè es refien de tu. Si no firmes, a veure com els dius demà que se’n van al carrer amb 20 dies d’indemnització en compte de 40 (…) No m’agradaria estar en la teua pell. Pensa-t’ho bé, és el meu consell (…) Sé que al final, segons avance el dia i es facen les onze o les onze i mitja de la nit, t’enfonsaràs i signaràs”. “Això no és fácil de suportar, però resistiré” –li va dir Camarasa.

Les part es van asseure finalment a taula vora les 22 hores. KPMG va tornar a destacar que l’acord havia de ser unànime. Camarasa va recordar que el pre-acord estava condicionat a les assemblees sindicals i que així constava a l’acta corresponent. “La unanimitat que vostè demana”, va dir Camarasa, “només té un nom: xantatge.” El temps estava a punt de consumir-se. Manolo Camarasa tractava de seguir de reüll el partit del Santiago Bernabéu on el Barça remuntava una vegada i una altra el Reial Madrid. Bernal, a punt de perdre ja els nervis, va traure el seu autèntic tarannà quan es dirigía al representant de la CGT: “me jodería mucho que te salieras con la tuya. Que os llevéis la indemnización y que encima presentéis conflicto colectivo.”

A Madrid, el partit estava a punt de concloure i a Burjassot entràvem en el temps afegit. Els treballadors ens jugàvem una part dels nostre futur en aquells minuts finals com a empleats d’una empresa on alguns hem servit més de 25 anys. Bernal vivia el NO de la CGT sense l’esportivitat professional mínima. Com un fracàs en la seua carrera. L’àrbitre marcava el final al Santiago Bernabéu. El Barça s’havia imposat al Reial Madrid. Bernal va esclatar com un hoolligan. “Los de la CGT siempre hacéis los mismo, joé, con eso de que sois minoritarios siempre vais de víctimas. Llegáis hasta el final de las negociaciones pero siempre os descolgáis con alguna excusa. Sois como el Atleti (de Madrid), que vais de perdedores pero sois igual que todos.” “En aquest punt”, reconeix Camarasa, “em vaig sentir afalagat, no només perquè jo seria més aviat de l’Atlético (després de València i Barça) abans que del Reial Madrid, sinó perquè sabia que Bernal era golejat per dues vegades: la derrota del seu Reial Madrid contra el FC Barcelona donava el lideratge als matalafers i la CGT li marcava un gol per tot l’escaire.”

Vora la mitjanit, les edicions digitals d’ABC i El Mundo avançàvem que RTVV i els sindicats signarien l’acord de l’ERO encara que CGT s’hi negara. Els negociadors no en tenien notícies. Algú ho havia decidit fora de la taula de negociació. Segons aquestes publicacions, Fabra no s’atrevia a complir la seua amenaça d’acomidaments amb la indemnització mínima, com a càstig per la falta d’unanimitat. En efecte, pocs minuts després, els representants de RTVV i la majoria del Comité d’Empresa firmaven l’acord seguint el mandat majoritari de l’assemblea general de treballadors de RTVV. CGT va presentar fa uns dies una demanda col·lectiva davant de l’Audiència Nacional.

El nostre partit també s’acaba. Amb un èxit rotund del Comité d’Empresa en la seua totalitat, si ho mirem des del punt de vista sindical. Amb un èxit polític, també, gràcies als “anarquistes” de la CGT. La darrera ironia d’una empresa que sempre ha estat plena de sorpreses. Gràcies al Comitè per sempre i per tantíssim. Gràcies a CGT i, especialment, gràcies a Manuel Camarasa, per deixar oberta una finestra.

El partit s’acaba, en efecte. Però no la lliga, que un és optimista patològic.

L’ENSENYAMENT, L’ECONOMIA I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

13019

Fa uns dies penjava ací un document de 1994 sobre RTVV. Avui us en deixe un de 1992 que vaig llegir en unes jornades sobre política lingüística organitzades per CC.OO. a la ciutat de València.

JORNADES CC.OO 1992

L’ENSENYAMENT, L’ECONOMIA I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Toni Mollà
1. INTRODUCCIÓ: LES MOTIVACIONS LINGÜÍSTIQUES
Les motivacions acadèmiques i les motivacions socials
2. LES MOTIVACIONS SOCIALS : CLASSES
Les motivacions simbòliques i les motivacions instrumentals
3. L’EFECTE DE DEMOSTRACIÓ: LA UNITAT LINGÜÍSTIA
La utilitat lingüística i els mitjans de comunicació.
La legitimació social de la llengua.
El necessari espai comunicatiu.
4. LA NECESSITAT LINGÜÍSTICA
De la utilitat a la necessitat de la llengua.
La llengua i l’economia.
L’economia i els mitjans de comunicació.
5. PERSPECTIVES DE FUTUR
Les predisposicions positives
Cloenda.

1. Introducció : les motivacions lingüístiques
Vull començar assenyalant que les motivacions que predisposen a l’aprenentatge i ús d’una llengua –fins i tot ens referim a l’aprenentatge acadèmic – són motivacions socials; és a dir, estracadèmiques.
Ho afirme, si més no, per desculpabilitzar l’esforçat exèrcit d’almogàvers que intenta estimular des de dins, unes actituds i uns comportaments que s’estimulen des de fora. Són els contextos socials, les estructures sociolingüístiques generals, els factors que determinen els usos lingüístics particulars. Malament pot combatre un ensenyant, a colp de guix i de fotocòpia, les influències, posem per cas, de les grans cadenes de televisió. Contràriament, quan el medi esdevé encoratjador, l’aprenentatge es pecep positivament.
M’afanye, per tant, a afirmar que la tasca docent, tan rellevant com es vulga, compleix una funció subalterna dins el procés de normalització lingüística.
Podem, doncs, començar amb l’afirmació que l’ús generalitzat –l’ús normal- és l’única garantia per a l’aprenentatge de la llengua i no pas el contrari.

2. LES MOTIVACIONS: CLASSES
Lluny del discurs nacionalista més usual, aquestes motivacions socials, al País Valencià, no són, ara per ara, de tipus patriòtic, simbòlic o identificatiu. La gent, intel·ligent com és, après aquells idiomes que representen un valor positiu en la seua vida més quotidiana des del punt de vista més pràctic i, correlativament, oblida aquells altres que en representen de negatius. No ho jutge, només ho constate. La societat actual, panxacoenta i conservadora fins a la temeritat, no deixa lloc a la utopia dels valors col·lectius.
Consegüentment, el procés de substitució lingüística no es pot concebre com el resultat d’un acte col·lectiu de deslleialtat, ni de deixadesa de preteses responsabilitats històriques; sinó, ben contràriament, com l’aprenentatge d’una nova llengua que satisfà unes noves necessitats comunicatives. Dit d’una altra manera: l’extensió social del castellà entre nosaltres tingué i continua tenint el seu origen en consideracions estrictament utilitàries, les quals inclouen, per descomptat, les classistes, ideològiques i polítiques. L’estratègia inversora, en conseqüència, ha de considerar els mateixos factors.
Aquest continua sent, el meu entendre, el gran repte del moviment valencià de reivindicació lingüística: la construcció d’un discurs fonamentat en els valors instrumentals de la proposta valencianitzadora.

3.-L’EFECTE DE DEMOSTRACIÓ: LA UTILITAT LINGÜÍSTICA I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.
En aquest context, la principal funció dels mitjans valencians, des del punt de vista sociolingüístic, continua sent la demostració social que el valencià és una llengua útil, i eventualment, necessària; que és una llengua adequada per a transmetre continguts de tota mena, en qualsevol circumstància i amb qualsevol grau de formalitat. En definitiva, que és una llengua ajustada al concurs populista d’orientació sainetística, apropiada per a la informació, més o menys objectiva, de la guerra del Golf, idònia per a la retransmissió d’una final de Copa Davis i que, per descomptat, és l’idioma matern, propi, familiar, usual, instrumental i únic de Humphrey Bogart i Lauren Bacall.
En aquest punt, juguen un paper clau els mitjans de comuncaci´p públics. Perquè són responsables, d’una banda, de la creació d’una opinió pública democràtica; i d’altra, perquè aquesta representa l’elevació del nivell cultural dels usuaris i, inevitablement, la normalització social i lingüística.
El fet implica, forçosament, el monolingüisme de les publicacions i de les emissions. Altrament, es retroalimenta l’interessat mite bilingüista i s’aferma la jerarquització sociolingüística.
Repetim-ho: els mitjans de comunicació de masses tenen, ara per ara, la paella pel mànec. Disposen del poder de legitimació social de l’idioma i són l’agent bàsic de la cohesió de les societats modernes. Més que més si pensem en la nova dimensió internacional que ha pres la política, i per tant, la política lingüística. La transnacionlització informativa, juntament amb les noves dependències econòmiques en un món quasi unipolar i el control centralitzat de les noves tècniques de difusió (satèl·lit, cable, etc) reforcen els factors exògens de la política lingüística, la seua subalterneïtat respecte de la política, més general, de comunicació. Els treball de Moragas i Gifreu han demostrat, precisament, la incoherència de l’una al marge de l’altra. Vull subratllar-ho, perquè, al meu parer, aquesta nova dimensió de la política lingüística deixa un tant descol·locades les polítiques de caràcter local, regional o fins i tot nacional-estatal. No és sobrer de recordar que el proteccionisme dels mateixos estats és diàriament superat per les emissions televisives, cada volta més controlades i unitaristes, tal com ha demostrat recentment la CNN i, ben aviat demostrarà Euronews. Moragas i Gifreu han insistit, així mateix, en la necessitat de promoure la creació d’un espai català de comunicació entre tots els països de llengua catalana com a única plataforma real de construcció i defensa de la comunitat lingüística.

4.- LA NECESSITAT LINGÜÍSTICA: LA NECESARIA DISCRIMINACIÓ
Una vegada verificada la utilitat social i cultural de la llengua, cal un altre pas endavant. Cal provocar la necessitat lingüística. No ens enganyem: la normalització lingüística només esdevé real qual l’idioma a normalitzar adquireix un valor discriminatiu.
El fet representa la introducció de la llengua en l’àmbit sòcio-econòmic. Es tracta, com deuen haver observat, d’un peix que es mossega la cua. Si la llengua no té valor instrumental, no accedirà al món productiu, laboral i comercial; i si no hi és usada, difícilment tindrà valor instrumental als ulls dels hipotètics usuaris.
En aquest dilema, esdevenen més determinants encara els mitjans de comunicació, ja que reflecteixen una certa imatge de l’idioma i, alhora, la reforcen. La ràdio i la televisió no solament entren fins a la cuina de cada llar en una determinada llengua, sinó que hi perpetuen unes determinades ideologies i mentalitats. No oblidem que són, per definició, l’instrument de la propaganda i de la publicitat, de la ficció i, a vegades, de la realitat: les eines, per dir-ho com Noam Chomsky, del consentiment social.
Vull insistir: l’economia i els mitjans de comunicació han esdevingut els perns cardinals de la normalització lingüística. Sobretot, si pensem en la seua creixent complementareïtat, ja que la indústria cultural, en general, i les telecomunicacions i l’àudio-visual en particular, esdevenen, dia a dia, sectors estratègics de desenvolupament econòmic, tant per la seua capacitat d’ocupació directa, com pel seu volum de negoci i, més encara, per l’efecte d’arrossegament que aquest sector té sobre els altres de l’estructura productiva. El mateix Programa Econòmic Valencià (P.E.V.-2) així ho assenyalava en el seu programa número 24, en referir-se al desenvolupament de RTVV. El programa preveia que la posada en marxa de la RTVV incidiria en el sector productiu per mitjà de la introducció de tecnologies d’avantguarda. La llengua hi constitueix, sens dubte, l’element proteccionista del mercat interior valencià.
En aquest sentit, les argumentacions economicistes, tan invocades pels tecnòcrates del neoliberalisme, semblen aconsellar la valencianització dels mitjans de comunicació i de la indústria cultura que se’n deriva. Això sense comptar que la rendibilitat d’un mitjà públic mai no s’hauria de mesurar amb una vara mercantil, sinó d’acord amb un programa de transformació social.

5.- PERSPECTIVA DE FUTUR
Malgrat la política lingüística oficial en aquest àmbit, vull ara ser optimista. Vull creure que l’existència de predisposicions positives davant la funcionalitat del valencià, demostrada empíricament de sondejos i enquestes, farà que l’oferta institucional no es quede per darrere de la demanda cívica. El moment, per això, no s’hauria de deixar passar de llarg. Si aquestes expectatives no són satisfetes adequadament, el desencís serà major que mai. El retorn a l’estadi de llengua subalterna i residual en seria la conseqüència. Més encara: si els mitjans de comunicació no ratifiquen als alumnes i als pares d’alumnes que aquella llengua que s’esforcen a aprendre té viabilitat de futur i que és un mitjà apte per al progrés i la mobilitat socials, l’ensenyament també se’n ressentirà. El valencià esdevindrà, llavors més que mai, una llengua en espera de ser abandonada definitivament. És per això especialment greu que des dels mitjans de comunicació es desdiga la política que s’intenta aplicar en altres àmbits. La política lingüística del matalafer (fer i desfer) és una solució falsament eclèctica que juga en contra de la comunitat subalterna.
Fet i fet, ens trobem davant d’un dilema històric que podíem etiquetar amb la consigna fusteriana de l’Ara o mai.
El mateix Fuster ens confirma la hipòtesi:
L’única possibilitat seria rescatar l’utillatge àudio-visual per al català. Trobe que és un pas a donar, abans i tot que recuperar l’escola o la Universitat, o la tipografia.
En aquest mateix sentit, molts anys arrere, Rovira i Virgili, conscient com era de la importància dels mitjans de comunicació de masses, sentenciava:
Més m’estimo un diari anticatalanista en català, que no pas un diari catalanista en castellà.
En fi, la catalanització total dels mitjans de comunicació públics –dels que depenen de la comunitat lingüística serien el millor esforç de la política educativa i l’antídot contra els prejudicis es basen, precisament, en la desinformació.
En resum, només una llengua amb valor discriminatiu real en els grans mitjans de comunicació i en el món de les activitats econòmiques té possibilitats d’esdevenir necessària entre una població que, més tard o més d’hora, començarà a sospitar de suposats i mai no provats valors simbòlico-patriòtics.
Ben bé sé que tot el que he exposat són evidències palmàries. Però, també sé, com va dir, Bernard Shaw, que, ara per ara, “l’evidència és allò que més costa de percebre”.

​​Toni Mollà