Arxiu mensual: juny de 2014

El model lingüístic dels mitjans de comunicació audiovisuals

Fa 7 o 8 mesos, uns alegres professors de Filologia Catalana em van demanar un article sobre “el model lingüístic dels mitjans audiovisuals” destinat a la revista Caplletra, publicada per l’IFV. M’hi vaig resistir tant com vaig poder perquè, en aquell moment, ja estava més o menys decidit el tancament i la liquidació de RTVV. Era un contrasentit. D’altra banda, llavors ni ara jo no tenia el cap per a cabòries ni entreteniments més o menys erudits. Però, davant de la insistència dels alegres professors, fàcil que és un servidor, m’hi vaig ficar mans a la faena tot just tancada RTVV. El vaig lliurat tan bon punt enllestir i, com tantes altres ocasions, me’n vaig oblidar.
La setmana passada en vaig tenir notícia inesperada. Els alegres professors em van escriure un mail en què em comunicaven que l’article que jo els havia fet a mans no reunia les característiques “acadèmiques” exigides per ” aquesta revista científica” i que, en conseqüencia, havia d’ampliar-lo ” com a mínim al doble ” i dotar-lo d’una “forma més acadèmica, especialment pel tema de les citacions”.
Vaig estar mig dia sense reaccionar. Finalment, els vaig contestar el següent:

Hola, gràcies per les teues amables paraules, per la teua confiança i pel teu treball.
M’he quedat parat! No sabia que la llargària era un valor afegit de cientificitat. En fi, no, a hores d’ara, ja no pense tocar el text. Jo ara estic a l’atur i visc d’escriure. Si fóra un encàrrec d’un mitjà, com a mínim me’l pagarien, que és el que importa a un proletari de l’escriptura. Les eminències acadèmiques solen tindre objectius molt més elevats com ara la glòria literària o, of course, la cientificitat de les seues aportacions. Lamente que les meues mides no hi arriben. Que nostre senyor perdone els responsables de la publicació i que els obligue a donar la talla en totes les esferes de la seua vida.
Ací, un amic teu, cada dia més allunyat d’una instutució medieval i estamental com la universitat.
Lamente haver perdut el temps i haver-lo fet perdre a qui haja treballat, com jo, a canvi de la vanitat suprema dels nostre oracles infalibles!
Perdona’m la sinceritat,
Toni

Com que avui fa 7 mesos justos del tancament de RTVV, compartisc aquell article per si algú de vostès, perdonant-me la meua falta de rigor i llargària científiques, té algun interès a llegir aquest maldecap potser, a més, totalment a deshora.

El dedique a tots els treballadors de RTVV que van intentar portar-ho a la pràctica mentre les eminències filològiques discutien “científicament” si érem calbs o perdíem el pèl.

El model lingüístic dels mitjans de comunicació audiovisuals

Toni Mollà

1. JUSTIFICACIÓ
No és gens fàcil escriure sobre un hipotètic model lingüístic destinat als mitjans de comunicació poques setmanes després que el govern valencià haja anunciat i executat el tancament de RTVV. De fet, si bé ho mire, ho trobe un contrasentit. Ho intentaré, però, com una mostra d’aquell optimisme de la voluntat gramscià al qual ens enganxem quan no ens resten evidències més pragmàtiques.
Certament, no sóc lingüista de formació acadèmica; però, per raons biogràfiques que no són del cas, he hagut de treballar, amb tanta professionalitat com m’ha estat possible, en diversos llocs de la Radiotelevisió Valenciana (RTVV), la fàbrica més important del país quant a la producció lingüística. Les reflexions que els participe tot seguit depenen, en primer lloc, de la pràctica d’un treballador de la cadena, en el doble sentit de la paraula.

2. ELS VALORS DE L’IDIOMA
Em permetran una evidència que convé remarcar com a principi i axioma. La televisió és, bàsicament, una indústria, i la llengua —l´ús lingüístic, ben dit— hi té un valor discriminatiu en allò que els economistes anomenen l’entorn específic o competitiu. L’idioma, més enllà dels seus valors culturals i simbòlics, desplega al món (industrial) de la televisió un paper definitiu quant al seu valor de canvi. En aquest sentit, la qualitat lingüística (el model de llengua) depén de la quantitat i no a l’inrevés. La llengua, com més la usarem, més a punt la tindrem, m’agrada de dir en el meu vernacle-col·loquial. L’afirmació contrària, segons la qual la qualitat determina la quantitat, és manifestament falsa. Un exemple: el fet d’aconseguir uns models de llengua correctes i adequats, rics i genuïns, en un diari, en una ràdio o en una televisió no provoca l’augment de l’ús d’aquella llengua concreta en altres diaris, ràdios o televisions. L’augment del català en RTVE, en Antena3, en La Sexta o en la SER sí que en provocaria una millora qualitativa. Un dels fenòmens sociolingüísics més importants els darrers anys ha estat, per exemple, l’aparició de televisió i ràdio de titularitat privada en català, com ara 8tv o Rac1, a més de les edicions catalanes de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya i la irrupció de l’ARA. Tot això amb les seues conseqüències sobre els models de lllengua del circuit mediàtic. Un altre exemple més encarnat a la meua ocupació professional: quan Canal 9-Televisió Valenciana ja havia aconseguit —després d’una llarga temporada de dubtes i provatures— una més que notable qualitat lingüística —i artística (interpretativa) i tècnica— el doblatge al valencià va desparèixer de les pantalles del Canal 9-TVV. De fet, els darrers anys, i llevat d’alguna pel·lícula emesa en horaris impossibles, RTVV només doblava al valencià les sèries de dibuixos animats —no sé si per fer creure que es tractava d’una llengua de ninots i no de persones. L’evolució del model lingüístic no podia sinó empobrir-se (dialectalitzar-se i hibridar-se amb el castellà) a la mateixa velocitat que aquell cara avall que ha acabat ara en el tancament de RTVV i que ja feia molts anys que anava de mal borràs.
Certament, el baix índex d’ús del català en la graella de programació de RTVV va impossibilitar, en primer lloc, la industrialització del procés amb la imprescindible producció en série i l’aplicació de sinergies i economies d’escala a la cadena de valor i el producte final. Característiques bàsiques de qualsevol procés d’estandardització (és a dir, de producció industrial). Això mateix és causa i conseqüència, alhora, de la falta de professionalització dels presentadors, guionistes, periodistes, redactors, traductors i ajustadors o actors; és a dir, dels recursos humans imprescindibles per a la gestió empresarial i la producció d’aquest intangible tan poderós que són els idiomes i la informació que hi va aparellada. Aquests mateixos índexs de producció impossibiliten, com és natural pensar, segons quins nivells d’exigència de qualitat. En aquest context, la «construcció d’un mercat cultural autosuficient» i la «consolidació d’audiències-mercat», per dir-ho com Miquel de Moragas, són condicions sine qua non per a legitimar socialment les propostes de models lingüístics. Ho diré d’una altra manera més col·loquial: sense indústria audiovisual, el català no té cap futur i, per tant, no cal que discutim si hem de dir xarxa o xàrcia, faena o feina, aleshores o llavors. Però, atenció: sense el català, aquesta indústria tampoc no en té massa. La identitat de la indústria cultural passa pel treball en valencià, ni que siga per una qüestió de diferenciació de producte en l’esmentat entorn competitiu.

3. EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL
D’altra banda, el llenguatge audiovisual és un codi format per la llengua pròpiament dita, però també per recursos dramàtics i, sobretot, per imatges. En conseqüència, l’acceptació de la llengua per banda de l’audiència (tret distintiu i definitori de la noció de llengua estàndard) no es deu exclusivament al model escollit, sinó a les característiques suprasegmentals i sociolingüístiques que converteixen en natural i versemblant (creïble i genuí) la proposta de model. Charles Ferguson ja assegurava fa molts anys que l’estàndard era aquella varietat de llengua que la majoria de la gent reconeixia com a pròpia. En aquest sentit, és difícil deslligar l’estàndard d’un vernacle-col·loquial difós i conegut de tothom i, com dic, dels aspectes artístics (interpretatius, sincronia, qualitat del càsting, adequació de les veus, diversitat d’aquestes veus, etc.) i tècnics (so, perspectiva i mescles, fonamentalment) que hi van aparellats d’una manera indestriable. En aquest context, els usos lingüístics televisius han d’adequar-se, en primer lloc, a la característica de màxima referència demogràfica de l’audiència. Però també, inexorablement, a la telegènia de l’emissor, l’empatia més o menys fingida o el «contingut emocional» de què parla George Lakoff. La suma d’aquests aspectes convertirà en natural i versemblant (creïble i genuí) tant la nostra proposta lingüística com la versió «traduïda» a partir d’una llengua-font diferent. És a dir, que fan passar per «natural» una cosa que és «artificial».
Siga com vulga, l’oralitat «industrial» de la televisió posa damunt de la taula també problemes diferents com són la naturalitat, versemblança i genuïnitat que la llengua escrita no s’havia plantejat mai. En el cas valencià, l’articulació —amb especial atenció al sistema vocàlic doblement obert en valencià general—, l’entonació (la correcta adequació entre els ascensos, progressions i descensos de tonalitat en les unitats prosòdiques), el ritme o la diversitat d’emissors condicionen l’elaboració d’uns models orals televisius (formal i informals) amb la gradació consegüent entre elocucions que s’haurien de considerar normatives, opcionals o inadmissibles (Mollà, 2008b). L’establiment de registres formals —neutres o no espontanis—, clarament diferenciats dels informals —col·loquials o espontanis (Mollà, 1993)— és imprescindible. En qualsevol cas, la informalitat lingüística sempre és també una «flexibilitat controlada» atés que ens referim a una oralitat «secundària», per dir-ho com Ong (1987). La llengua del doblatge, posem per cas, ha de ser tan neutra com siga possible, ja que sol reflectir realitats alienes al nostre àmbit cultural, i, per tant, fóra del tot inadequat marcar segons quins usos aliens al nostre context sociocultural amb referències extretes de la nostra realitat circumdant.

L’oral és, finalment, un sistema de comunicació que difereix de l’escrit, tant en l’estructura com en la manera de materialitzar-se. La futilitat de l’oral fa que el públic receptor no el puga «rellegir», com passa en l’escrit. La manera d’organitzar les oracions no pot ser tampoc la mateixa. L’oral necessita també una sintaxi més senzilla, però no per això més simple: més reduïda però no més pobra. Dos problemes afegits a aquesta situació són, d’una banda, la lectura (i/o elocució) ortografista i, de l’altra, la lectura acastellanada que sovint fan servir alguns professionals. Pel que fa a la primera, hi ha una obsessió per pronunciar totes les lletres que veiem en l’escrit. La conseqüència en sol ser, en compte de produir una lectura natural i acostada a la llengua real, una lectura artificiosa i «de llibre», que no s’ajusta bé a la tradició i a l’elocució que hauria de ser considerada correcta i adequada en la nostra llengua. Els exemples típics en són el tancament sistemàtic de les vocals obertes, inexistents en castellà. En definitiva, la pèrdua dels fonaments diferenciadors respecte de l’idioma interposat. Contràriament, una bona lectura (o un bon text) oral hauria de ser aquella que reproduira els fenòmens lingüístics propis del llenguatge oral: obertures, sonoritzacions, elisions, assimiliacions, etc.
​D’altra banda, l’estructura lingüística, com l’ús mateix, és heterogènia i dinàmica. L’edat dels interlocutors, l’ambient social en què viuen, l’ocupació, el sexe, la intencionalitat de la comunicació són factors que determinen, tant com la procedència geogràfica, la varietat que fan servir (Mollà, 2008a). Això mateix determina que la variació i la diversitat lingüístiques als mitjans de masses han d’estar «sota control». La raó d’existir d’una varietat estàndard i d’una televisió és precisament la intercomunicació entre la globalitat dels parlants, amb independència de les característiques sociodemogràfiques. Les decisions de política lingüística, en aquest sentit, no poden emmirallar-se en el variacionisme —una varietat, amb perdó, del narcisisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud. El principi de modelatge implícit a la televisió així ho exigeix tant en els continguts com en el model de llengua que els transmet. Això dependrà, lògicament, del fet que complesca un paper funcional en la comunitat de parlants, que servisca per a alguna cosa a tothom. Ha de ser, per tant, una llengua comuna utilitària (López del Castillo, 1976). Per això solem repetir que el model língüístic de la televisió ha de ser «correcte, segons la norma i adequat a cada situació». El paper exercit per la BBC al món anglòfon fa del tot innecessària, per exemple, qualsevol mena d’acadèmia per a la llengua més important del món. La regla de tres és ben senzilla: si els polítics valencians hagueren entès la funció social de la seua televisió pública no haurien hagut de crear segons quins organismes, al meu entendre redundants. Finalment, el model lingüístic audiovisual no pot desdir tampoc la política escolar ni la tradició literària diguem-ne consolidada com es fa sovint. La política del matalafer —fer i desfer— juga sempre contra els grups subalterns. Dit això, no podem oblidar tampoc que el català és una llengua molt homogènia en què hauria de ser molt senzill que la gent es reconeguera en els usos estàndards que imposa la indústria.

4. CLOENDA PROVISIONAL
Per acabar, em repetiré. Al cap dels anys, la falta d’una política lingüística lligada a l’activitat industrial a què hem fet referència ha impedit, entre altres aspectes més o menys rellevants per a la consolidació d’una proposta de model de llengua referencial, el punt d’equilibri necessari entre la norma i els vernacles-col·loquials, d’una banda, i entre la dicció i la interpretació adequades, de l’altra. En aquest punt, es fa imprescindible de nou la col·laboració entre assessors lingüístics, professionals de la informació, autors i directors de doblatge i/o de realització a fi de perfeccionar la realització lingüística, l’adequació de veus i la qualitat interpretativa. En qualsevol cas, en llengua, com en tot a la vida, sempre hi ha d’haver un lloc per a cada cosa. Per tant, la millor política lingüística és l’aplicació d’un cert sentit comú en la tria de les formes lingüístiques adequades d’acord amb un entorn canviant i cada dia més complex. Siga com siga, un mitjà de comunicació de qualitat exigirà un model de llengua funcional que, consegüentment, es convertirà en model referencial d’altres mitjans. I un mitjà populista imposarà un model de llengua folkloritzant i acomodatici: acastellanat. El primer model respon a una mentalitat modernitzadora i contribuirà a usar la llengua en temes i ocasions reservades a l’altra. El segon, contràriament, és una concreció de l’essencialisme més involucionista i demagògic. Els models lingüístic populistes, sempre restrictius en el seu ús, (re)confirmen la (im)possibilitat d’usar aquella llengua fora dels reductes estrictament familiars i dels temes intrascendents. Diríem que el primer model compleix una funció cohesiva de la societat a què es dirigeix i que el segon retroalimenta l’analfabetisme del poble que invoca com a concepte abstracte.
​Deixeu-me que acabe tal com he començat. El tancament de RTVV no presagia res de bo, tampoc en aquests aspectes. El temps de resposta davant de les necessitats que imposa el mercat lingüístic és cada vegada menor. No hauríem de perdre’l en falsos debats i interessades cortines de fum. La identificació dels problemes reals, sense prejudicis ni interessos, és una precondició empresarial per a dissenyar, avaluar i escollir alternatives. Enmig de la creixent competència, el valor de la nostra marca empresarial depén, en primer lloc, de la qualitat de la nostra matèria primera, que és l’idioma que fem servir. I en això tots els usuaris —però els uns més que els altres— hi tenim invertida la nostra responsabilitat professional però també cívica. Al cap i a la fi, com va deixar-nos escrit Joan Fuster «la llengua la fa el poble, la fa l’escola, la fa el televisor, la fa el poeta, la fa el novel·lista, la fa el diari, i fins i tot la fan els lingüistes».

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
López del Castillo, Ll. (1976): Llengua estàndard i nivells de llenguatge, Barcelona, Ed. Laia.
Mollà, T. (1993): «La llengua dels mitjans de comunicació: una visió valenciana», Tirant al blanc 6. Pp.47-49
— (2008a): «El model lingüístic dels mitjans de comunicació. Quatre factors», dins M. A. Pradilla, (ed.): Fabra, encara. Actes del III Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra», Barcelona, IEC, pp. 123-126
— (2008b): «El model lingüístic oral: el cas de Canal 9 o el nivell (lingüístic) desnivellat», dins Quaderns del CAC, Barcelona, Ed. Generalitat de Catalunya,.
Ong, W.J. (1987 ): Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra, Mèxic, Ed. F.C.E.

6

Els bombers i la societat civil

És un article del 2010, publicat al setmanari El Triangle.
Però podia haver-lo escrit avui mateix. A l’informatiu de tv3 acabe de vore que crema, si fa no fa, la mateixa zona! I els incendis del PV –un país cremat, en tots els aspectes– ja no els ensenya ningú!

ELS BOMBERS I LA SOCIETAT CIVIL
Toni Mollà

Un país, diguen el que vulguen els essencialistes de qualsevol signe, és una societat civil –amb perdó per la redundància–, una estructura social relligada al voltant d’un cert model de relacions de “privacitat”, una xarxa particular d’associacions voluntàries i alguna mena de “mercat” interior. La resta és només metafísica i jocs florals. L’estructura política corresponent –per autosatisfeta i vellutada que siga– n’és una conseqüència, una constel·lació icònica que dóna compte de l’autèntica realitat social. Finalment, la classe política no és sinó una elit representativa, el símbol només que visualitza aquell model de societat. La sintonia entre l’una i l’altra és la millor de les garanties de futur de la col·lectivitat. Sempre hem cregut, per exemple, que les diferències entre Catalunya i Euskadi, d’una banda, i Espanya, de l’altra, eren precisament aquestes: les seues estructures socials. I que al marge de conjuntures i de legítims interessos ideològics, la premissa “fer país” –tan basca com catalana– tenia un sentit més progressista i compromès amb la pròpia societat que qualsevol programa liberal, socialdemòcrata o independentista, per necessaris que aquests foren. Era un crit a favor de la cohesió social, el valor més solidari i transversal en un món més líquid i més segmentat com més va. Al marge d’Estatuts, de lleis orgàniques i de policies nacionals o autonòmiques, Catalunya i Euskadi –cadascuna a la seua manera– han generat models particulars de societat civil i de relacions socials que han mobilitzat voluntats i recursos fins i tot entre els militants de l’escepticisme com jo mateix. D’ací que aquestes societats es reflecteixen d’una manera clara en els seus esportistes –com Josep Guardiola o José Angel Iríbar, posem per cas–, en els seus cantants –com Lluís Llach o Mikel Laboa–, en els seus cuiners, metges, professors o en el seus bombers –la garantia màxima que el territori continuarà sent l’espai en què la societat troba el seu lloc al món i les seues fites de referència. No és debades, en aquest sentit, que els francesos i els nord-americans, tan distints als catalans i als bascos, també tenen els bombers en el pedestal més alt de les preferències ciutadanes i simbòliques. A França, per exemple, el cos de bombers és el gran protagonista de la festa nacional del 14 de juliol. Poca broma! I als EUA, ja ho deuen saber vostès ni que siga per mitjà de la televisió o si han tingut la sort de viatjar pel territori dels Estats Units. Les sendes i els camins que s’endinsen pels boscos americans són plens de cartells –fets a mà, la majoria– en què la població agraeix als bombers –autèntics herois de la comunitat– la seua dedicació a la societat; és a dir, a tenir cura del territori i al manteniment d’un bosc sense incendis importants.

Thank you Firefighters! o Lucia says thank you to the firefighters! Són textos de simbòliques fotografies que jo mateix vaig poder fer en alguns dels Parcs Nacionals dels EUA que vaig recórrer fa un parell d’estius. N’hi ha per tot arreu. Són una mostra orgullosa de confiança civil, d’agraïment ciutadà.

Tot això em ve al cap després d’haver seguit per televisió les intervencions dels bombers catalans en el Parlament el dia 22 de febrer en compareixença pel drama dels Ports. “Demane respecte pels bombers. El que no ha tingut alguna persona d’aquesta comissió que hauria d’aixecar-se i sortir per aquella porta. S’han saltat totes les fronteres de la dignitat”, va expressar Ricard Expósito, coordinador del GRAF en la zona de l’incendi. “Ens trobem aquí no pel foc d’Horta, si no per a parlar d’un altre incendi que sembla intencionat. Eleccions 2010 és el nom de l’incendi”, va rematar, lapidari, aquest professional justament indignat amb la classe política. Feia molt de temps que no em commovia tant, que no em sentia tan solidari amb una causa llunyana, formalment, a mi. I feia molt de temps que no em sentia tan orgullós davant de l’exercici de la dignitat professional i la llibertat d’expressió que han exercit aquests bombers de Catalunya. La seua intervenció en el Parlament –la casa més representativa i simbòlica del poble català!– ha posat en la picota una certa classe política –i, de retruc, també periodística–, que han fet servir el patiment de la gent, la mort d’uns professionals i la desgràcia d’un país com arma llancívola i d’erosió política de l’adversari. El mateix Parlament que passa de puntetes sobre afers com el cas Millet –una vergonya institucional i nacional sense precedents!– o de Macià Alavedra i companyia –una prova evidentíssima que el poder real és ocult i aliè al mateix Parlament!–, s’acarnissa sense pietat contra els bombers fins a criminalitzar-los davant de l’opinió publica i presentar-nos les víctimes quasi com a culpables. Quin país, Déu meu! La falta de valors i de referents clars en l’exercici de la classe política és el pitjor servei que es por fer a la cohesió social. “Vergonya, cavallers, vergonya”, va dir fa molts segles Jaume I davant dels seus soldats per a empentar-los amb valentia a la lluita. No seria sobrer que la classe política catalana en tinguera la meitat –de vergonya, cavallers, de vergonya!– que els seus bombers.

Francesc Vallverdú, in memoriam

Acabe d’assabentar-me del traspàs de Francesc Vallverdú. Una persona imprescindible per a entendre moltes de les iniciatives culturals dels Països Catalans : Ed. 62, tv3, el Grup Català de sociolingüística, entre moltes altres. Els amics de l’antic GCS m’acaben d’enviar el text següent :
Benvolguts i benvolgudes,

El nostre company, expresident i amic Francesc Vallverdú va morir ahir als setanta-nou anys d’edat. En Francesc Vallverdú ha estat un pare de la sociolingüística als països de llengua catalana, fundador en temps difícils i president durant molts anys del Grup Català de Sociolingüística. També va dirigir amb eficàcia la seva revista Treballs de Sociolingüística Catalana. Però en Francesc fou un home molt
polifacètic: poeta, pol.lemista, traductor refinat de l’italià, assessor lingüístic de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, militant d’esquerres i catalanista en les files del PSUC. Sempre recordarem la seva vàlua com a intel.lectual i la seva afabilitat entusiasta com a persona.

Al número 24 de Treballs de Sociolingüística Catalana hi apareixerà una entrevista (ara pòstuma) que li féu el nostre company Emili Boix.

Societat Catalana de Sociolingüística

Personalment, el vaig conéixer l’estiu del 1978 o 79, hauria de comprovar-ho. Jo era mestre d’escola i vaig assistir per primera vegada a una Escola d’estiu Rosa Sensat a la UAB, a Bellaterra. Em vaig apuntar a un curset anomenar Introducció a la Sociolingüística Catalana, que em va capgirar de dalt a baix la meua manera d’entendre la tasca de mestre i la meua concepció del medi sociocultural.
L’he llegit i escoltat sempre des de llavors. El 1988, quan jo preparava el Llibre d’estil de RTVV, i ell assessorava tv3, em va guiar de la mà en moltes de les meues reflexions i propostes. VAm arribar a preparar una proposta de model de llengua compartit entre Canal 9 i tv3 que no els va fer gràcia a cap dels nostres caps respectius!
Vam continuar trobant-nos ací i allà, moltes voltes a l’Antic Forn, un petit restaurant del carrer Pintor Fortuny, a Barna, a prop de lIEC.
L’any 2003, va formar part del jurat que em va atorgar el Premi Lupa d’Or per l’edició de Llengües globals, llengües locals (Bromera). No vaig poder assistir al lliurament del premi, però vaig enviar un text d’agraïment, que ell em va contestar, tan modest com sempre, amb una carta personal.

Avui, en el seu homenatge, vull deixar constància ací d’aquell text, on jo li agraïa un mestratge que ha durat anys. Moltes gràcies per tot i per tant, Francesc!

Distingits amics, coneguts i saludats,

Com podeu suposar, lamente moltíssim no estar ara mateix ací, a Barcelona, entre vosaltres. Raons de tipus professional –diguem-ho així, per entendre’ns– i també familiars, m’impedeixen aquests darrers dies moure’m de València.

No deixa de ser paradoxal que, en l’època de la instantaneïtat i la desaparició de la noció de temps que reciten els experts en aquests misteris, tres-cents cinquanta quilòmetres constituisquen un espai tan i tan allargat. No és un problema d’ample de via, ni d’espai aeri o de connexió terrestre. Senzillament, de disponibilitat. En contra del que pensen els tecnòlegs i els defensors de les infraestructures per elles mateixes, el “factor humà” continua pesant molt en les nostres atzaroses biografies.

En fi, ho lamente i prou. La qüestió és que ha estat una alegria rebre aquest premi que, de moment, no és sinó virtual. Ha arribat per la xarxa i per la xarxa us faig a mans aquestes paraules de justificació i agraïment. Segons sembla, l’espai virtual de l’eix mediterrani (abans: Països Catalans) és molt més consistent i segur que l’estrictament material. Torras i Bages assegurava que Catalunya seria cristiana o no seria. El meu admirat Joan Fuster –laic i escèptic fins al moll de l’os– va assegurar que El País Valencià seria d’esquerres o no seria. Potser nosaltres haurem de convindre que la comunitat lingüística catalana –que inclou Catalunya i el País Valencià, Torras i Bages i Joan Fuster– serà virtual o no serà. Ben mirat, ¿ què és el ciberespai sinó una nova expressió de l’antic i oblidat espai públic ? Al capdavall, una comunitat lingüística moderna –informacional, ben dit– què és sinó una “espai públic” material, immaterial, però també virtual ?

Bé, no em vull posar en camisa d’onze vares a aquestes hores de la nit. Això seria tema de reflexió llarga i complexa. No patiu, que ja deveu tenir ganes d’anar a sopar i, com diuen al meu poble, a la taula i al llit, cal anar al primer crit.

Gràcies, moltes gràcies, per la vostra amabilitat en atorgar-me aquest premi. Gràcies, sobretot, perquè Llengües globals, llengües locals és un llibre col·lectiu que aquest modest ciutadà no ha fet sinó coordinar. Les aportacions de Jesús Tusón, de Miquel Siguan, de Joan Botella, de Laura Santamaria, de Luis Ángel Fernández Hermana, de Pau Rausell i de Miquel Strubell superen, de molt, la meua estricta contribució. I gràcies, també, perquè es tracta d’un llibre de ponències, llegides en l’edició del 2001, de les desgraciadament desaparegudes Jornades de Sociolingüística d’Alcoi, al meu entendre, una autèntica universitat popular d’aquesta àrea del coneixement que anomenem sociolingüística.

No sabria acabar aquestes paraules sinó amb el meu agraïment més profund als membres del jurat, persones totes elles a les quals professe un altíssim respecte intel·lectual. Si m’ho permeten, m’agradaria subratllar aquest agraïment amb el reconeixement explícit a la figura de Francesc Valleverdú, mestre permanent de tots els que ens hem interessat, d’una forma o una altra, per la reflexió i la divulgació sociolingüística. En el meu cas, Francesc Vallverdú, juntament amb l’espenta de Joan Fuster, el mestratge del primer Lluís-Vicent Aracil i la complicitat permanent de Rafael Lluís Ninyoles i Vicent Pitarch, m’han ensenyat, amb lectures i converses profitoses, que l’ús dels idiomes no és sinó una expressió de la diversitat de l’espècie que, també per entendre’ns, anomenem humana.

Acabe. Darrerament arriben moltes novetats del “nord enllà” de què parlava el poeta. Premis virtuals i presidents reals, quasi al mateix temps. Que tot siga a fi de bé i que nosaltres puguem dir que tal dia farà un any.

Una forta abraçada.

Toni Mollà

Meliana, 17 de desembre del 2003.

Els Borja, encara

Els arxius dels Borja han deixat el País Valencià i s’han dipositat a Barcelona. Continuen sent, segons veiem, una tribu incòmoda. El 1992 vaig iniciar el meu primer dietari amb un apunt sobre els Borja. Potser alguns ja el coneixeu perquè l’he compartit en alguna altra ocasió. Ací el teniu :

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

11-VIII-92

Entre l’any 1455 i l’actual papat de l’església catòlica, només hi ha hagut tres pontífexs no italians. Dos d’ells van ser valencians i de la mateixa família: la tribu genial dels Borja, segons l’expressió de Joan Fuster. El primer, Alfons de Borja, prengué el nom de Calixt III. El seu nebot Roderic es convirtí, al seu torn, en cap de tota la cristiandat amb el nom d’Alexandre VI l’11 d’agost de 1492, tal dia com avui, cinc-cents anys arrere.
A quatre mesos del final d’any, la Generalitat valenciana, beata fins a la temeritat en tantes coses, no ha dut a terme cap dels actes previstos per a celebrar l’efemèrides. Les controvèrsies que continuen suscitant la vida i l’obra d’aquesta nissaga familiar estan al darrere de l’escàs interès oficial. Els Borja –o, millor dit, la inoportuna imatge que se n’ha fet– encara són incòmodes. No hi ha dubte que els punyals, les metzines, els incests i els sacrilegis impedeixen a segons qui un judici sense rancors ni beateries.
Cinc segles després del pontificat d’Alexandre VI, caldria esperar una valoració justa i objetiva d’una de les famílies més influents del Renaixement. Una saga familiar unida sota un lema contundent: Aut Caesar, aut nihil (El poder o el no res). Després de tants anys, la incomoditat dels Borja i el silenci hostil dels nostres governants només s’explica en persones desconeixedores de Miquel Àngel, de Leonardo da Vinci, de Maquiavel, de Victor Hugo, de Pío Baroja, del pare Batllori i de Joan Fuster. El temps passa més lentament que no ens ho imaginem.

Els Borja, València-Barcelona

image

Acabe de saber per tv3 que l’arxiu Borja, que era a València des del 2007, se n’ha anat a Barcelona. A València, segons expliquen, no interessa aquest arxiu vés a saber tu per quines raons tractant-se dels Borja i els seus sacerdots actuals.
El 2007, en arribar a València, vaig escriure un bitllet al Periódico de Catalunya, que us reproduïsc ací. Pep Bargalló l’entendrà millor que ningú.

LOS BORJA, EN VALENCIA

Toni Mollà

No se la pierdan, por favor. Es una fotografía imposible de repetir. Se tomó en Valencia, claro, tierra de las apariencias y patria de prestigitadores. El miércoles pasado, Josep Bargalló (republicano) y Eliseu Climent (austracista, según propia confesión) escoltaron al todavía borbón consorte Jaime de Marichalar, duque de Lugo, y presidente de la Fundación AXA Winterthur, en el acto de apertura de los cofres con la documentación secreta de la familia de los papas Borja, Calixto III y Alejandro VI. El evento también sirvió para inaugurar una exposición que incluye un mechón del cabello rubio de Lucrecia Borja, la hija del Papa Alejandro VI, y nueve cartas de amor enviadas a su amante, el escritor veneciano Pietro Bembo. “Gracias a la sensibilidad del duque”, declaró Eliseu Climent, “los Borja vuelven a Valencia”. I, en efecto, el ménage à trois de la fotografía, sólo es posible con la vuelta de los Borja, tan laxos en los placeres de la entrepierna. “On hi ha pèl, hi ha alegria”, solemos decir los indígenas del lugar. I, ciertamente, en la cara se les nota. No se la pierdan, por favor.

Esquerra, ar!

image

Fa uns anys, vaig mantindre un debat virtual sobre temes diversos en un diari digital anomenat Araomai.com amb els meus amics i còmplices Joan Dolç i Rafa arnal moderats sempre per Francesc Bayarri. El resultat, poc després, va prendre forma de llibre de paper.
Ara que torna a discutir-se i reinventar-se el concepte i el paper social de l’esquerra, els en deixe ací la meua opinió.

Esquerra, ar !
Toni Mollà

Es fa ben endimoniat parlar de l’esquerra. Si bé ho mirem, aquest sentiment de torbació ens ocorre davant de totes les paraules sacralitzades. Precisament per això: perquè són “sagrades”. La seua condició de tals impugna la reflexió racional: la invalida. Diríem que el joc proposat pels meus contertulians en línia és una contradicció en els termes, un buit semàntic. L’únic recurs d’autoritat seria la invocació de l’escolàstica i els seus capellans d’amén. Marx, Engels, Bakunin, Rosa Luxemburg, els freudomarxistes i el sant local corresponent en serien l’espina dorsal d’una aristocràcia del pensament dominant que és, com sabem, el pensament de l’esquerra dominant.

Però la literatura sobre la literatura sol ser un recurs compensatori perquè ens deslliura il·lusòriament del nostre objectiu impossible. El sentiment de desconcert i d’orfandat intel.lectual s’imposa com un dol immens, inacabable, sense marxa a l’inrevés. D’ací el gran part de baixes: des de la bogeria d’Althusser a la síndrome d’Estocolm de Dani el Roig o la invisibilitat d’Angela Davis, el meu mite eròticointel.lectual més consistent i durador.

I, tanmateix, Fukuyama i la CIA no tenen per què tenir raó. La seua versió apocalíptica de la història és una interpretació tan interessada com el neoliberalisme econòmic de les grans corporacions empresarials o la teoria del free flow of communication de la indústria de la comunicació nordamericana, posem per cas. Les paraules, bé que ho sabem, també tenen amo i senyor. Però la visió del franctirador solitari i a deshora, a la manera del sordmut dels germans Marx disparant com un boig vint anys després que algú firmara l’armistici, és realment patètica.

En el camí d’autocomprensió entre la pàtria de la infància cap a la de l’escepticisme, que són les úniques pàtries veritables, hem descobert que l’esquerra, com la mateixa pàtria, com la igualtat, com la fraternitat, com la llibertat, eren mites de paper, miratges il·lusoris. I aquesta descoberta, que alguns en diuen, amb una certa raó, desideologització, ens aporta una cosmovisió més laica del món, de les persones i de les xarxes socials de distinta condició. Però també un sentiment “alternatiu” de la vida i una certa i imprescindible “reconstrucció” moral. Aquesta és la nostra única conquesta. Hem superat la malaltia de la joventut i hem destrossat la imatgeria beata que l’acompanyava gràcies a una educació fora d’hores. Ara, enmig del laberint i de la complexitat que imposa el caos, hauríem d’aprende a (sobre)viure, que és l’únic objectiu raonable: l’única victòria de dimensió humana entre xips, cables i satèl.lits geoestacionaris.

Les falses eixides arribaran també en forma de grans paraules més o menys camuflades: la tecnofília i el regne del mercat en seran el rovell de l’ou. El minimalisme, per contra, es convertirà en el nostre únic antídot contra els evangèlics pretensiosos i el factor Déu (i els seus sinòmims infinits) de què parlava Saramago a propòsit de les matances de l’11-S. Si sabem mantenir la convicció que el paradís no existeix davant de les multinacionals del pensament, haurem superat la prova. L’envit, en aquest marc, no és aconseguir més vots que la Mare de Déu, com volia el periodista Azzati. Em fa l’efecte que el valor de l’esquerra –o l’esquerra com a valor– es disputa en terrenys que no són ben bé les urnes, sinó esferes més complexes i opaques com ara la instrucció, l’opinió pública i els sectors de la cohesió social (educació formal, sistemes de seguretat social i àmbit públic de la comunicació, posem per cas). És precisament en aquestes esferes on s’ha de demostrar que les velles “causes perdudes” no són causes impossibles. I que la cruïlla entre el que pensàvem i el que hem viscut és el terreny de la “política”.

En la carretera, com Jack Kerouac, hem aprés també que l’esquerra –com la “veritat”, la “felicitat” i el significat de tot el vocabulari bàsic de les Sagrades Escriptures– és sempre situacional, fragmentari i geogràfic. I que tot en la vida té dues vores i un punt mitjà. Això mateix contradiu la pretesa “universalitat” de les receptes redemptores. Fa molts anys, J.V. Aleixandre, un periodista esportiu que ha llegit Richard Ford, va assegurar que “Kempes era la millor esquerra del país des de Blasco Ibáñez”. En aquesta sentència hi ha tota una lliçó vital, política: il·lustrada, laica i antiaristocràtica. Però Blasco, contra tota norma de prudència històrica, fou enterrat per l’esquerra oficial i la historiografia diguem-ne “valencianista”. Per a acabar-ho d’adobar, a l’alineació de Mestalla triomfa Albelda, que és l’antiKempes, i a la seua llotja s’asseuen els descendents de Teodor Llorente.