Arxiu mensual: setembre de 2014

L’hora de l’adéu

image

Escrit avui fa 20 anys.
Espill d’insolències (Bromera, 2000)

30-IX-94

Tenia els ulls pàl.lids, com qui presentia una desgràcia. Els va obrir i tancar un parell de vegades amb un somriure melancòlic dibuixat a la cara. Sabia, amb una mena d’instint obscur, que es trobava molt malament, que difícilment tornaria a dibuixar, que potser no tornaríem a compartir una taula ben parada o una partida de pilota. I jo, egoista de mi, només pensava què seria de mi sense ell, sense la seua complicitat.
Primer, en veure’m entrar, va caure en una espècie d’inhibició. Com si no em coneguera de res. En acabant, s’esforçà a enraonar de les mil misèries que jo li contava. Després, em prengué la mà i s’acomiadà per sempre. I jo, miserable de mi, només pensava en la buidor que em deixava davant l’horitzó fantasmal del temps a venir.
Avui he entés, amb una nitidesa punyent, aquella sentència de Jean Cocteau segons la qual som uns morts en excedència per un període molt curt. El que hi contestaria Elias Canetti és un juvenil voluntarisme militant.

València i el projecte valencianista

Veig que es mouen les coses a les ciutats. Grans i petites. Barcelona, València, Gandia o Palma. Moltes més, per descomptat. No hi ha projecte de país sense projecte de ciutats. Sense projecte de regeneració urbana. Material i social, econòmic i polític.
El 1993 (!), els amics de Revolta ens demanaren de reflexionar sobre la ciutat de València a tres convidats, que ens reunírem una vesprada al Teatre Escalante de la ciutat de València. Coordinats pels impagables Carles Dolç i Cristina Piris, que al cel dels divertits siga, Nèstor Novell, Rafael L. Ninyoles i jo mateix duscutírem fins que va tocar l’hora de sopar. No conserve els textos dels meus amics, però, de la panxa d’un ordinador vell, n’ha eixit la meua intervenció. Perdoneu les errades d’edició que ha provocat el canvi de format.
Per descomptat, s’ha de llegir amb ulls de l’època. Jo mateix diria ara unes altres coses, hi faria diverses esmenes, afegitons, canvis de perspectiva, tindria punts de vista que llavors no tenia. Però, en fi, per si algú té un interès quasi arqueològic, ací us deixe el text. I agraïsc als amics de Revolta que no s’hagen cansat d ‘obrir pas.

VALÈNCIA, CAPITAL DE QUI?
(València, 22 d’abril de 1993)

VALÈNCIA I EL PROJECTE VALENCIANISTA
Toni Mollà

Començaré amb una petita mostra del que han dit els autors de més anomenada entre nosaltres.

Manuel Sanchis Guarner, per exemple, ja en va parlar en un article intitulat “La capitalitat del país no és cap privilegi sinó una funció” que és suficientment explícit en el títol mateix. Joan Fuster s’hi va referir dins Nosaltres els valencians on la qualifica, a l’època medieval, de “ciutat hanseàtica”; després, de capital del Regne i, a partir del segle XIX, de capital de província. Josep-Vicent Marqués, per la seua banda, va dir fa alguns anys, que València corria el risc de convertir-se en Saragossa. La veritat és que no sé com s’ho mira ara Marqués des de la capital autèntica. Pero, a mi, em fa l’efecte que ja devem ara per Calatayud. Del que ha dit Ninyoles, lògicament, renuncie a ressenyar-ho per ser-hi present. Us recomane, això sí, el seu magnífic llibre El País Valencià a l’eix mediterrani.

A banda de tot això, el que ja sabeu: València, ni carn ni peix, només aspira a tenir uns milers d’habitants més que Sevilla i a quedar per davant del Barça en la lliga de futbol. Tot un programa, efectivament! Alguna cosa més? Sí: capital del cinema mediterrani tercermundista en l’època heavy del socialisme municipal. I, finalment, en l’any de la gran paella, capital de la coentor, de la ridiculesa universal i de l’OTI i olé.
“Qui siga més valencià, serà més espanyol”, va sentenciar en Teodor Llorente, ja fa molts anys. I en això estan, lògicament. L’actualitzacio de la fórmula, la vaig sentir fa un parell d’anys a Mestalla amb ocasió d’una final de Copa Barcelona-Reial Madrid: “Com a bon valencià, vull que guanye el Madrid”, va sentenciar un merenguot valencianista. Joan Fuster, en això, també era més moderat que els seus detractors: “Jo, escrivia, quan juguen el Barça i el València sempre m’estime més que guanye el Sueca”. La Renaixença –no ens enganyem– és, en contra del que ens solen contar, l’origen mateix de la nostra condició sucursalista.

Una conclusió provisional que trie per començar és que València no és, ara per ara, capital de res ni de ningú. En els aspectes materials perquè les classes dominants –que no dirigents– no han pretés una altra cosa que la creació d’un àmbit metropolità amb l’únic objectiu de tindre a la mà un solar construïble més gran. València és una ciutat envaïda per l’horta, escrivia Fuster el 1962. Pero, ara és la ciutat que assalta l’Horta. En els aspectes culturals, perquè aquestes classes encara desenfunden en escoltar la paraula cultura. Per descomptat,les classes dirigents d’aquesta ciutat no han perdut tampoc un minut a pensar més enllà del camí de Trànsits, a pensar en la connexió amb el seu país, a pensar en aquella funció, que no previlegi, de què parlava Sanchis. Per una raó molt senzilla: perquè això del país no s’ho han cregut mai ni en les seues formes més regionals i folclòriques. El seu país és la seua butxaca i la seua butxaca no veu més enllà del que poden assolir estirant el braç.

El fet, contra el que podia interpretar un marcià que llegira aquestes ratlles, no representa que siguen uns defensors del municipalisme benentés ni que propugnen allò de l’Europa de les Ciutats com en el somni noucentista de la Catalunya-ciutat que ha redescobert el nét de l’avi Maragall per enfrontar-se a un pretés nacionalisme ruralista de pa amb tomàquet. Ni això. “Lo nostre” és senzillamet meliquisme i esperit de campanar. No és casualitat que el seu municipalisme es base en l’explotació més basta del tòpic més rural de l’horta més idíl.lica i falsa.

No ens enganyem tampoc, la seua Horta és l’horta del Barranc dels Algadins, de Llorente, lògicament, la del populisme folklòric i antimodernitzador, la del conservadorisme de sempre. I, en això, naturalment, van del bracet els uns i els altres: els de l’Ajuntament, els de la Diputació i els de la Generalitat. O és que la insultant paella russa de Fabregat i Monleon també l’ha inventada Unió Valenciana? I el Festival de l’OTI? I la santificacio del “Per no frenar” com a sarsuela col.lectiva? I el redescobriment de les corregudes de bous a càrrec de la Diputació? I el teatre castís d’Arnicles al Rialto? I la copla espanyola que té programa diari en Ràdio9? Etcètera.

Els ex-progres, cursis i esnobs que ens governen des de regidories, conselleries i mitjans de comunicació han descobert les virtuds de la dolça barraqueta valenciana i de l’espanyolada més racial amb la mateixa intencionalitat que Franco descobria les virtuds del Reial Madrid cada primer de maig. Una altra paradoxa aparent és que aquesta colla de paleoprogres no viuen a la vora de la Séquia de Vera sinó en palaus rehabilitats i en pisos de més de 50 quilos, que vés a saber d’on els trauen. Mitja vida malparlant del dictador per acabar enamorats del botxí. I l’altra mitja netejant sabates per acabar creient que els valencians només servim per a netejar sabates.

La nostra Horta –la dels que hi vivim–, contràriament, és la d’un Barranc del Carraixet que se’ns ofega entre el formigó, la del Carraixet cantat per Estellés, nínxol de patriotes i de republicans, la de les cinturons de ronda i els distribuïdors, la de la planta de butà, el solar de mil tentacles que fa vessar la bava la especuladors de sempre.

En fi, jo no sé de qui és capital València ni de què. Pero sé, almenys, que la via del tòpic esperpèntic ha portat a la degradació material de la ciutat i a la degeneració de la seua vida urbana. I que el yupisme acrític i acomodatici ha conduït a l’impossibilisme i la frustració. Contràriament a tot això, els projectes comarcalistes valencians –els apareguts a les ciutats mitjanes del país– estan vinculats als sectors més dinàmics i progressius de la societat, com és el cas de les dites comarques centrals valencianes capitanejades per la Safor i el C.E.I.C. Alfons el Vell. Lògicament, renuncie a comentar el cas per tenir-ne davant el millor avalador. És aquesta, per exemple, una distinció rotunda entre el blaverisme municipal i el catalanisme comarcal.

En aquest sentit, qualsevol projecte d’ordenació territorial del País Valencià hauria de fugir de models clàssics segons els quals a cada país correspon una sola capital, clara i rotunda, que funciona com a nus únic de serveis i de comunicacions. El País Valencià, al costat de les dues zones al voltant de València i d’Alacant-Elx, és un país on les ciutats mitjanes constitueixen l’espina dorsal de la riquesa i el contrapunt als deliris de grandesa d’una capitalitat falsa. Efectivament, el País Valencià en això tampoc és Catalunya, ni València és Barcelona. València, lluny d’execir un lideratge basat en una voluntat aglutinadora i en una certa idea del país, s’ho ha pres sempre, com deia don Manuel, com un privilegi.

Amb tot, les temptacions abandonistes són sempre suïcides. Es tracta de trobar els recursos i els mecanismes adequats per a intervenir adequadament en la ciutat. Contra el que pensen els seus dirigents, València comptarà menys i menys en la mesura que s’aïllarà més i més de la resta del país. La situació és difícil, efectivament. Amb tot, no hauríem de deixar-nos endur per cap fatalisme paralitzant. No vivim en el millor dels móns possibles. Però no hi ha res que hagen (des)fet unes persones que no puguen (re)fer unes altres. La crisi d’energia cívica i la resignació planyívola amb què s’assisteix a la degradació de la vida són aspectes que reforcen el derrotisme. La desconfiança en les pròpies forces i l’abandonisme col.laboracionista són pitjors enemics encara. Lluny d’això, la presa de consciència de la gravetat del moment ha d’esperonar-nos en la nostra responsabilitat i en la nostra creativitat socials. L’aposta és tot un programa, perquè els coses no es fan a soles. València ha de ser alguna cosa més que un nom de pas-doble i un magatzem de falles de dubtós gust estètic. El repte rau a convertir-la en un referent dins i fora del país. Això mateix és una capital.

En aquest sentit, no hi prou a denunciar la política que fan els altres. Cal, a més, articular un model propi que tinga en compte la perspectiva de país. El projecte valencianista tradicional –amb la normalitzacio lingüística com a punta de llança– és, al meu entendre, el millor connector del país de cap a cap, la millor arma contra una organització jeràrquica de les ciutats i les comarques. No hauríem d’oblidar que el conflicte lingüístic, al costat de les diferències classistes i ideològiques, en simbololitza unes altres, com ara les geogràfiques. Les discontinuïtats del territori lingüístic són el reflex d’altres discontinuïats de tipus urbanístic, social i cultural. Són els casos de València i l’Horta, de Sagunt i el Port, d’Alacant i el seu entorn, per exemple. L’ús o l’abandó del català és, encara, un indicador d’altres preocessos.

L’impuls de la normalització lingüística no té, per això, finalitats estrictament lingüístiques, sinó instrumentals i també mobilitzadores. El projecte valencianista és un projecte en què s’impliquen, per això, els segments socials més dinàmics i amb més visió de futur i és l’agent dinamitzador d’una societat civil imprescindible per a la modernització.

Un país és alguna cosa més que un territori i unes institucions. Un país és una societat articulada al voltant d’algun factor que la dota de cohesió. La llengua és, sense cap mena de dubtes, el factor catalitzador d’aquest projecte ara i ací. En això caldria que els governants anaren amb compte de no contraposar els interessos generals del país amb els seus interessos polítics més immediats. I que tingueren la prudència de no ventar fantasmes inexistents amb finalitats partidistes i electorals, com són els casos, en bona part, de l’alacantinisme i el blaverisme. La creació d’un espai valencià exigeix un canvi d’actitud dels actors socials, polítics, econòmics, intel.lectuals i culturals del país la majoria dels quals semblen desconcertats des de fa més d’una dècada. Ara ja no hi ha prou a declarar-se nacionalista o europeïsta. És l’hora de dissenyar i d’aplicar noves estratègies davant de la ràpida mutació que viuen el país, l’estat i Europa mateixa. No hi prou tampoc amb reivindicacions essencialistes, sinó que s’han d’impulsar mecanismes d’intervenció social i política en els terrenys de la cultura, de l’estructura cívica, de l’economia i, si molt convé, de la política. El terreny de la política lingüística cívica, per exemple, sembla una carta a jugar d’immediat. Les forces de la cultura, els intel.lectuals i l’associacionisme cívic tenen també molt de tall a fer. Els mitjans de comunicacio són, lògicament, un àmbit d’actuació preferent. La lluita per uns mitjans de comunicació públics, plurals i monolingües en valencià sembla un objectiu a curt termini que podia unir voluntats.

No sé si me n’isc del tema. Però, la grandesa d’una ciutat no rau solament en allò que és, sinó també en allò que representa. València, ara per ara, no es representa ni a ella mateixa. El projecte d’una València capital dels valencians és un projecte obert que exigeix la superació dels tòpics provincians i espanyolistes que la defineixen ara per ara. El projecte valencianista de què parlem inclou, en primer lloc, la superació de les ideologies anticatalanistes i les posicions antiintel.lectuals que ameren la ciutat. Correlativament, el projecte catalanista, el pensament il.lustrat i la concepció crítica del món són cares del mateix projecte de canvi.

No sabria acabar aquest innocent paper sense fer una crida, en primer lloc, a les forces de la cultura i els intel.lectuals d’aquesta ciutat i d’aquest país –si és que en queden– perquè reassumisquen el projecte valencianista estroncat, en bona part, amb la dita Transició Política. El silenci davant de l’opressió cultural, lingüística, social, econòmica i política del país és, de facto, un col.laboracionisme còmplice amb les propostes analfabetes del feixisme local. I vull fer-ne una altra encara perquè repensem el nostre discurs i els nostres mitjans d’intervenció socials. Durant massa temps, el simple plany vistimista contra l’enemic de sempre no ha estat més que la confirmació de la nostra falta d’acció i, sovint, de la nostra falta d’idees.

En aquest context, la nostra acció haurà de ser una acció innovadora, creativa, temptejadora. No val a reproduir esquemes tradicionals basats en les essències pàtries o en models de capitalitat aliens. De fet, un dels problemes del nacionalisme valencià –de la ciutat i del país– ha estat –és– l’absència d’un model propi d’intervenció ciutadana i política. La tossuderia a copiar models aliens ha provocat, precisament, el limitat creixement de les opcions dites nacionalistes. El “model” alié s’esgota, inevitablement, en el precari reducte d’aquells que responen al motle importat. Això mateix exigeix, ara i ací, l’elaboració de propostes pròpies i innovadores, obertes al canvi i adequades a la realitat. És del tot inadequat, posem per cas, comparar les tensions i els conflictes d’Euskadi o Lituània o fins i tot Catalunya amb el País Valencià. Els conflictes particulars exigeixen particulars respostes. En això, també tenien raó els marxistes, per descomptat. I no solamnent en allò que podíem anomenar els elements teòrics, sinó també en la pràctica sòcio-política i fins i tot en la mena de grups i d’organitzacions que s’han de dissenyar i posar en pràctica en cada moment concret. L’ascens de l’antiintel.lectualisme anticatalanista podia contestar-se, per exemple, amb la convocatòria i la dinamitzacio de l’Assemblea d’Intel.lectuals, artistes i professionals del PV que, per cert, es va reunir per darrera vegada en aquesta sala. El canvi social depén, precisament, de l’adequada fórmulació de la teoria, però, sobretot, de l’aplicació correcta i concreta d’aquesta. Però, ningú no hauria de mesurar el canvi social exclusivament per la cristal.lització política d’una opció. Ni hauríem de reduir tampoc la política a la seua dimensió parlamentària.

Insistesc per acabar. El projecte valencianista dissenyat ara fa trenta anys per Fuster i fusterians de diferent mena continua sent, al meu parer, l’únic projecte modernitzador per a aquesta ciutat i per a aquest país. No és debades que el nacionalisme valencià haja estat durant dècades el factor aglutinant dels diferents moviments progressistes del País Valencià, la via valenciana la modernitat. És precisament ací on rau una de les màximes fusterianes més esteses i més poc enteses: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Que allò que Fuster va defensar no haja quallat en un moviment ideològic amb plasmació política i parlamentària rellevant no en té cap culpa l’obra de l’escriptor de Sueca. Buscar en l’obra de Fuster, com han fet alguns, el boc emissari de frustracions actuals és, en aquest sentit, un compartament indigne. El triomf o el fracàs d’un moviument social i polític no depén només del seu missatge, sinó, sobretot, del context social en què ocorre, dels seus agents impulsors o dels mecanismes de reproducció social que és capaç de fer servir. Al País Valencià –i, sobretot, a la ciutat de València–, em fa l’efecte que han fracassat, fonamentalment, els agents socials que impulsaren el nacionalisme i els mecanismes d’impregnació socials més que no el seu missatge. Els agents perquè han abdicat, en gran part, d’una responsabilitat històrica que els impedia la promoció personal i l’ascens social que han assolit sense aquella càrrega ideològica. Els mecanismes perquè o bé no els hi ha hagut o bé perquè han estat molt mediatitzats d’una manera patrimonial per alguna família nacionalitsa determinada.

No vull acabar tampoc sense dir que el projecte de país, el projecte de ciutat que defensem no rau solament en la defensa d’un ajuntament d’esquerres –o d’una suposada esquerra–, que segurament també, sinó, sobretot, en el fet de concebre la ciutat i el país com un projecte cultural en la més alta distinció de la paraula. Un projecte on l’autonomia persónal i la participacio socials, el dret a una urbs integrada en els seu territori més immediat i el seu context cultural i lingüístic, amb un centre històric com Déu mana i no com manen els especuladors, amb una oferta cultural, si més no alfabetitzada, una ciutat i un país on memòria i projecte s’integren en una mateixa direcció, siga el nostre pa de cada dia.

Segurament, hi haurà algú que dirà que tot això és una utopia. M’hi apunte. La utopia és, ara com abans, l’únic motor vàlid per al canvi social real.

L’inquisició valenciana que no para

image

Un apunt de dietari que despús-ahir va fer 20 anys!

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

20-IX-94

​Les autores del llibre Per argumentar n’han estat les darreres víctimes. El conseller de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat valenciana, Fernando Villalonga, els l’ha prohibit.
​Però la cançó ve de lluny en aquesta rodalia. L’esperit inquisitorial sembla consubstancial al moll de l’os de segons quina gent. Per a ells no passa el temps: no la pensen que no la fan. Tant els fa cremar en efígie fallera i ninotesca un escriptor com cremar-lo de veritat: la qüestió és cremar alguna cosa. El seu moralisme reaccionari és, fonamentalment, una arma antiintel.lectual: una rescialla premoderna i atàvica que enllaça amb la caverna de la qual no haurien d’haver eixit mai. Com els qui condemnaren Sócrates. Com els qui comdemnaren Galileo Galilei perquè sostenia que la terra es movia. Com els qui cremaren Miquel Servet perquè afirmava que la sang corria per dins de les venes. Com els qui cremaren viu Giordano. Com els qui condemanaren Spinoza, Kant, Marx o Joan Fuster. Com els qui avui llancen la fatwa contra Salman Rusdie i Taslima Nasrim. La diferència és només de grau, de possibilitats.
​Com sempre, el major èxit de la inquisició és aconseguir que interioritzem l’autocensura com a forma de comportament. Si avui som culpables d’obra, demà ho serem de pensament i despús-demà d’omissió. Els liberals de veritat serien els primers a firmar aquest diagnòstic. Però la màfia rosa, segons sembla, només té de liberal l’entrecuix –i vés a saber.
​Ara són les autores de Per Argumentar. I demà en serem uns altres. L’adoctrinament amable dels experts en legitimació de què parlava Antonio Gramsci ja fa mil anys també és una forma de repressió ideològica sotto voce. El silenci col.lectiu és, com sempre, un cómplice suïcida. L’excusa de la innocència personal, en aquest context, una frivolitat imprudent com ho demostra la història dels jueus col.laboracionistes als guetos i als camps d’extermini.
​No sé ara quin n’és l’antídot, però és imprescindible no errar de nou el diagnòstic. Els socialistes valencians van entendre que els esclats de violència blavera de la darreria dels anys setanta eren puntuals i que no atemptaven contra l’estructura social i política del país. En el seu pecat portem tots encara la penitència. És un cas clamorós de por al dignòstic. La bena davant dels ulls mai no fa canviar la realitat.
​Com sabem ben bé, els fenòmens del Ku Klux Klan o el maccarthisme, per molt transitoris i minoritaris que foren, han determinat ben clarament la vida nordamericana. Com el blaverisme al País Valencià. I no solament en les qüestions simbòliques –que això, al cap i a la fi, no hauria de tenir tanta importància. Sinó, sobretot, en la pervivència dels valors irracionals i els prejudicis per damunt de la il.lustració i el domini de la raó. De l ‘obscurantisme per damunt de la llibertat de consciència. De l’autisme malaltís i del narcissisme paralitzant per damunt del pensament crític i l’obertura de mires. A fi de comptes, la criminalització de la memòria col.lectiva –i la llengua és la cristal.lització màxima de la memòria col.lectiva– també és una classe d’inquisició. Potser la pitjor de totes, si bé ho mirem, perquè l’amnèsia ho legitima tot. Ells saben, millor que no nosaltres, que una memòria col.lectiva feble és un camp adobat per a l’arrelament de falsos mites i de la ignorància. I en això també són cómplices Lizondo, Lerma, Fabregat i Villalonga, per descomptat.
​Insistesc: no en sé el contraverí. Però no hauríem d’acceptar, de bestreta, la fatalitat de la derrota. Les autores del llibre Per argumentar són els bocs emissaris d’un fenomen més durador i majoritari. La cacera de bruixes és només un símptoma alarmant. De fet, sempre es tracta d’una caça de bruixes que no són tals. L’exemple novel.lat del procés de Salem, fa uns tres-cents anys, a l’Amèrica del Nord, en què moltes famílies van morir acusades de bruixera arran d’un conflicte d’interessos creats és ací de citació obligada. L’esmentat cas del senador McCarthy contra el comunisme, també.
​En tots els casos la cacera de bruixes és una cortina de fum que amaga altres interessos més pregons. Per a Salem, com sabem, la possessió d’unes terres. Per a McCarthy, el fracàs d’una certa concepció de la política exterior americana. Per a Fabregat, un model de televisió còmplice dels sectors ultraconservadors valencians. Ara, la submissió d’un conseller de la Generalitat als cercles de poder real més retardatari, el seu acte de vassallatge davant de la senyora feudal.
​Ni aquell rei espanyol pogué lluitar contra els elements. Però l’honor de la virtud –va deixar sentenciat Montaigne– consisteix a lluitar, no a vèncer. Amén.

Estat del benestar propi

image

Ha arribat el dia del referèndum d’Escòcia.
Demà, a aquesta hora, Escòcia i el Regne Unit, resultal al marge, hauran donat una lliçó democràtica al món.
El nacionalisme escocés, com el quebequès, tenen un interès també especial, tant si aconsegueixen la independència com si no.
En vaig escriure en un article de premsa ja fa 2 anys.
Ací us deixe la peça, que forma part del llibre que arribarà a les llibreries la setmana que ve. Un llibre que recull una selecció, feta per mi mateix, d’articles d’opinió publicats als mitjans durant 20 anys.
Espere que us interessarà aquest article i el llibre a punt d’eixir del forn.

Toni Mollà
La desconnexió valenciana
Ed. PUV
València

ESTAT DEL BENESTAR PROPI

La mateixa nit de l’11 de setembre, coses de l’atzar, vaig ensopegar amb un vell retall d’EL PERIÓDICO del 29 d’octubre del 2002 (!) en què la periodista Núria Navarroentrevistava el sociòleg alemanyUlrich Beck amb un titular realment cridaner: Espanya ja no existeix, és una pura ficció. Mentre llegia aquella entrevista publicada sobre paper premsa, els mitjans digitals i les xarxes virtuals –per favor, deixeu d’anomenar-les xarxes socials!– es feien ressò de la gran manifestació de Barcelona l’objectiu explícit de la qual era la secessió d’Espanya –aquest estat que, segons Beck, «no existeix».

Atordit entre la realitat i la ficció, no vaig poder deixar de llegir aquella entrevista 10 anys després de la seva publicació. «La situació actual és comparable a la de finals del segle XIX», afegia Beck, «llavors pensaven que el món estava a punt d’enfonsar-se, però el que es va enfonsar va ser la seva cosmovisió, la idea que tot havia de venir definit per la religió. La democràcia, llavors, era inconcebible. Ara estem en un món en què s’ensorra la idea dels estats nació. Però això canviarà, i cal preparar-se».UlrichBeck assegurava que, més enllà dels certificats matrimonials o la sexualitat, «una parella es forma quan dues persones comparteixen una mateixa rentadora».

Les suggerents paraules de Beckm’ajuden ara a relacionar el que ha passat a Catalunya amb altres moviments independentistes com el quebequès o l’escocès, amb unes arrels romàntiques que han evolucionat cap a preocupacions econòmiques com l’estat de les seves carreteres, vies fèrries, televisions, escoles, hospitals i l’eventual separació de les rentadores compartides amb canadencs i britànics, respectivament. Més enllà de les reivindicacions lingüístiques, els principals èxits de la Revolució Tranquil·la quebequesa va ser, precisament, la creació d’una potent estructura sociocultural autòctona, la nacionalització de la producció de l’energia elèctrica i el disseny d’un model educatiu i sanitari públic alternatiu al canadenc. Ara bé, a més d’arriar la bandera del Canadà de l’Assemblea Nacional del Quebec com va fer fa uns dies el nou Govern del Partit Quebequès (PQ), els reptes més urgents per a la viabilitat nacional del Quebec són la sostenibilitat del sistema públic o la permanent fuga de cervells –a causa de la fiscalitat– cap al Canadà anglòfon, Ontario, sobretot, o els EUA després de passar els anys de formació en territori francòfon. A Escòcia, per la seua banda, la idea força de l’independentisme del Partit Nacional Escocès (SNP) és la construcció d’un Estat social que marqui distàncies ideològiques i socioculturals amb les polítiques del Regne Unit. «La gran diferència d’Escòcia respecte dels països nòrdics és la independència», sol declarar el líder de l’SNP, Alex Salmond, que confia en l’èxit electoral del referèndum del 2014, però sobretot en l’augment dels preus del petroli del mar del Nord, per poder construir un Estat escocès més noruec que britànic. Tant en un cas com en l’altre, em fa l’efecte que la independència no és un valor en ell mateix, sinó un instrument per dissenyar polítiques públiques que reforcin la solidaritat i la cohesió socials. La construcció de l’anomenat Estat del Benestar és la pedra angular sobre la qual es basteix el discurs independentista d’aquests dos casos, tan seguits des de Catalunya. La nació, en aquest sentit, és concebuda com a ideal cívic i mite legitimador alhora del projecte socioeconòmic.

En canvi, crida l’atenció que, a Catalunya, lideri el discurs independentista una força política que advoca sense embuts per les retallades socials i l’estat anorèctic com a úniques polítiques públiques. Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan-Manuel Tresserrasparlaven fa anys de la necessitat d’una Esquerra «nacional» més que «nacionalista». Si no ho vaig entendre malament al seu moment, es tractava de construir una alternativa socialdemòcrata que respongués a les necessitats de la Catalunya social i que actués, alhora, de tallafoc davant l’onada neoliberal que ja s’hi acostava per ponent. També algunes veus solitàries de l’entorn d’Iniciativa per Catalunya es van manifestar al seu dia en aquest sentit. Aquest és el discurs que brilla avui per ser-ne absent, declaracions circumstancials a banda. Més enllà del descontentament amb Espanya o el seu fantasma, la relació entre independència i cohesió social no s’hauria de deixar en mans d’una dreta, per molt catalana que sigui, partidària de convertir el país en una SA, com demostra el seu compromís ideològic amb l’escola, la sanitat i els serveis socials privats i el seu pla d’aprimament de la radiotelevisió pública per a lucre i influència de grups econòmics més o menys afins. La reivindicació independentista, en aquest context, ha de ser el programa civil transversal –clau de l’èxit de l’11-S– que empeny el país cap a la lliga dels països nòrdics com aspiraven Salvador Espriu i un joveJordi Pujol. Aquesta és la cosmovisió que els partits de l’esquerra han de construir si no volen ser superats per l’air du temps. Dic jo, que no pago els meus impostos a Catalunya.

El Periódico de Catalunya, 28/9/2012.

Contra lleis d’autoritat lingüística

image

Joan Fuster solia dir que “conviccions se n’han de tenir, pero poques”. No és mal consell, certament. De vegades, quasi per atzar, descobreixes les conviccions que no has abandonat amb el pas del temps. Aquest apunt de dietari fa avui 18 anys! Per cert, escrit molts anys abans que ningú no perpretara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per tant …

17-IX-96

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

​Una llei d’autoritat lingüística ? Per a què ? Em fa l’efecte que el cas de la BBC hauria de ser-ne el paradigma més que no la dèria legislativa de la grandeur de la France.
​Al món anglosaxó l’autoritat lingüística està més relacionada amb els valors difosos pels mitjans de comunicació que no en cap altra cosa. En qualsevol cas, les decisions lingüístiques són més aviat polítiques no que no estrictament científiques.
​En efecte, quan Mustafà Kemal proposava a Turquia l’abandó de l’alfabet àrab del turc i la substitució pel llatí, no ho feia per qüestions lingüístiques, sinó clarament polítiques. Darrere hi havia un projecte de desislamització i un altre de modernització a la manera occidental. Quan serbis i croats decideixen escriure la seua llengua comuna amb alfabets distints també intenten arrapar-se a concepcions sòciopolítiques ben diferents. I així fins a l’eternitat.
​Els valencians no som diferents. De moment, no hi ha cap descendent de mossàrabs que defense la utilització de caràcters aràbics per a escriure la nostra llengua –encara que, com deia el vell i patriòtic eslògan, tot és possible en valencià. No oblidem que al País Valencià més que a cap altre indret del món conegut és certa aquella sentència de J.W.V. Goethe segons la qual “tothom, pel fet de parlar, es creu també autoritzat per opinar de filologia”.
​Quan algú defensa una determinada normativa està apostant per una certa concepció de política lingüística, de context i de mercat. De manera que les benintencionades persones que intenten arreglar el conflicte de la normativa per vies despolititzades senzillament agafen la granera per les palmes. En un context de desaparició de fronteres i de superació d’espais culturals gràcies a l’audiovisual, les llengües, a pesar del que diguera Jackobson, esmolen la seua funció discriminatòria. I esdevenen, sobretot, elements proteccionistes del mercat interior. En el context del rebregat arc mediterrani, aquells que parlem i escrivim de la mateixa manera tenim l’oportunitat de cohesionar un tipus de societat i de mercat. La llengua, sens dubte, hi juga un paper clau. Escriure de manera diferent als d’Ulldecona és, senzillament, un comportament autista que desconnecta els valencians de les possiblitats de desenvolupament cultural, social i econòmic que passen per Europa, és a dir, per Ulldecona, l’Escala o Cadaqués.
​En fi, en aquest context, la irresolució del tema de l’autoritat lingüística valenciana, siga per la via del dret o del fet, és una irresponsabilitat social només comparable a aquella altra barbaritat de política lingüística –lermista i ciscarista– que representà dividir l’escola valenciana en dues comunitats escindides per raons de llengua. Són opcions de política lingüística clarament contràries al projecte de compactació social que hauria de representar la normalització lingüística.
​En fi, no sé quin camí farà tot això. Mentrestant, ara com sempre, haurem d’escriure sense por a l’autoritat.

La revolució quotidiana

image

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

Escrit avui fa 20 anys!

17-IX-94

​“Hasta cuando se sueña conviene ser modestos”, asseguren, pam amunt o pam avall, Andrés Trapiello, Josep Pla i Vicent Ventura. I ara sé, com José Saramago, que la felicitat és a penes una estona, una qüestió personal que cadascú s’ha de cosir i repuntar a mida.
​Deixar passar el temps a poc a poc, veure els núvols allunyar-se a boqueta nit assegut a la fresca o, si convé, menjar-se una llesca de pa torrat amb oli verge de la Serra d’Espadà són plaers que, desgracidament, tenim mig endormiscats entre les boires més íntimes i personals.
​Al tall de la quarantena, és això el que ara em revé insistentment. Les utopies literàries deixen pas a les petites obres. I els grans relats que funcionaven com filtres interpretatius de les grans idees s’aparten i ens presenten les peces més substantives i transparents. L’angoixa de l’impossible existencial la substituïsc ara pel plaer de la tasca constatable a tocar de mans. La gran esperança vital és tan sols ensenyar la nostra filla a llegir i a escriure, a ordenar els llibres com els atifells més estimats i a felicitar els amics el dia del seu natalici. I la nostra felicitat es concreta cada dijous, a primera hora, abans d’anar a discutir sobre xips, cables, satèl.lits i plataformes digitals, quan baixem a la plaça del mercat a comprar les millors bledes i carxofes de la rodalia, i les faves i els alls tendres.
​Ara sé que serem només allò que farem. I, encara rural en els costums, m’adone que baixar al mercat té un valor en ell mateix, més enllà de la requincalla feminista reivindicativa o de la nostàlgia autoctonista. La plaça del mercat del meu poble no és “el teatre més bell del món”, com assegura Jean Cocteau de la Grande Place de Brussel.les. És una plaça profundament lletja i dura que un govern municipal suposadament progressista va tindre el mal gust de perpetrar contra el veïnat. Però, per desgràcia, no en tinc cap altra més a prop. Sense rancors ni beateries, de moment, només aspire a continuar passejant-la, i que les verduleres em pregunten, cada dijous, si tinc la dona malalta.

Els alemanys i els francesos –encara.

image

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

Escrit avui fa 22 anys!

16-IX-92

​Alemanya és, a hores d’ara, l’única potència econòmica real del nostre continent. Els francesos, que han estat els autèntics impulsors de l’Europa de Maastrich, s’ho miren amb recel. I recuperen així un odi quasi atàvic, no sempre soterrat, que no estanyà la reconciliació històrica signada protocolàriament ja fa més de 30 anys entre De Gaulle i Adenauer. El pòsit, el record del dolor antic, encara persisteix entre els uns i els altres.
​Les tres guerres mantingudes entre alemanys i francesos en setanta-cinc anys (1870-1945) han deixat el seu solatge. Especialment la darrera, tan viva encara en la memòria col.lectiva dels francesos. El terme despectiu de boches amb què aquests darrers es refereixen als seus veïns alemanys n’és una prova eloqüent. La reciprocitat, matisada, del sentiment, l’encontraríem en aquella coneguda sentència del Faust de J.W.V. Goethe que tant agrada de repetir a Rafael-Lluís Ninyoles: “Un bon alemany no pot veure un francès, però bé que li agrada beure el seu vi”.
​Els prejudicis –va dir algú– separen més no que els idiomes i les fronteres. Fóra qui fóra, tenia més raó que un sant laic.

15 de setembre, cap d’any

pas_dels_dies

Toni Mollà
Quadern d’entretemps
Ed. perifèric

SETEMBRE

La memòria és com un obrer que treballara per a establir fonaments duradors enmig de les ones.
Marcel Proust

15 de setembre
David Mamet és el guionista de Wag the dog (La cortina de fum), memorable pel·lícula de Barry Levinson, amb Dustin Hoffman i Robert de Niro, basada en la novel·la American Hero, de Larry Beinhart. Mamet va ser també guionista de Los intocables de Elliot Ness, per a Brian de Palma. I d’aquella gran obra dramàtica que és Gren Garry Glen Ross en què coincideixen dos dels meus actors de reverència: Jack Lemmon i Kevin Spacey, mestre i deixeble preferit del mestre, respectivament, còmics i tràgics alhora. Totes les esmentades són obres de referència almenys per a una certa generació. Però David Mamet és l’autor així mateix d’Al sur del Edén, una mena de memòries sobre la seua residència voluntària, durant més de quaranta anys, a Vermont, potser l’estat més rural dels EUA. Són notes tendres, a estones minimalistes, exquisides proses sobre una pàtria escollida, que és l’única veritablement càlida. En l’obertura del llibre, he trobat les paraules que necessitava per batejar amb aigua beneïda l’aventura d’aquest dietari que jo inicie ara i ací:

Septiembre, es entonces cuando el año da comienzo. Eso es lo que decimos los judíos, y eso es lo que decimos los dramaturgos y lo que dicen los escolares. El año da comienzo cuando vuelve el frío. Supone el inicio de la actividad intelectual. El día, como en la Biblia, empieza al anochecer: no en el momento del nacimiento, en primavera, sino con la concepción. En otoño. Caen la hojas de los árboles, empujadas por los nuevos brotes. Es entonces cuando da comienzo el año.

Jo també pense que la vida s’engendra a les portes de la caiguda del pàmpol. A alguns, els deu semblar més natural que ho faça a la primavera, amb l’esclat de la natura i tota aquella imatge que els poetes romàntics han convertit en targeta postal. L’estiu, per a mi, és només un parèntesi, que no és tal: una pura il·lusió de l’esperit. La vida que m’agrada comença amb el retorn al temps pautat, que és la regla de la meua existència. La tardor, segons el significat simbòlic, és el temps darrer, l’avantsala del traspàs que representa l’hivern. Però jo no ho he vist mai així. Ni de menut ni ara, a la primeria de la tardor, com si diguérem. A la primavera s’inicia, amb una fatalitat inexorable, el temps improductiu, especialment en aquests països en què patim d’insolació. El juny ja és insuportable. El juliol i l’agost, autèntics cataclismes per a la vida productiva. Només un colp de sol africà explica l’eufòria del personal a l’estiu. La vida es paralitza i els amics s’embarquen en viatges incòmodes i exòtics. L’efecte de la insolació els fa creure que la reencarnació és assolible per uns dies. Per contra, jo torne exultant de les vacances d’estiu, ple de vida i de promeses, que ve a ser el mateix. Conec moltes persones que es deprimeixen del retorn a la quotidianeitat. És gent inundada de temors, ofesa davant del seu destí. Jo espere amb deler la tornada: és una porta que s’obri, un luxe per encetar. De menut, m’encisava triar els quaderns del curs escolar, estrenar els llibres de text que mon pare folrava amb sentit artesanal, i traure punta a les llapisseres i als colorins. A hores d’ara, observe rutines semblants. Aquest quadern que inaugure n’és la prova de càrrec. L’apunt de dietari respon al mite de l’etern retorn a una infància més arcàdica com més temps passa. Al capdavall, ací estic, escolar en excedència per l’edat biològica, davant de vostès, el dia de cap d’any, mirant d’escriure quatre ratlles que expliquen –que m’expliquen– el pas inflexible dels dies. Saturat, però, de somnis i d’esperances, militant de l’optimisme més tenaç.

La felicitat és una utopia, sovint només de paper. D’ací la importància dels somnis i de la ficció –literària o no. Temps hi haurà per a la mentida i la desgràcia, aigües tèrboles on solem viure sense remei. L’optimisme del demà és una exigència moral, una forma de resistència davant de la lucidesa que ens amarga de tant en tant. Contra el somriure macabre d’un passat que ens acaça en forma de memòria insana. Així ho vull creure davant d’un full pletòric de quimèriques possibilitats. En un altre temps, he viscut sovint esclau de la memòria. Ara només trobe paranys i ressentiments allà on abans buscava l’escalfor de la malenconia. El record és un camí empedrat de perversions i de renúncies. Les paraules quedaran en l’aire –sobre el paper, ben dit. Per això, jo, fugitiu crònic, m’enganxe a l’escriptura com la darrera post de salvació davant del vertigen del calendari convencional. Per parar-lo, ni que siga metafòricament, després d’un dia càlid i lluminós, avui, quinze de setembre, l’endemà del final de les Festes Patronals del meu poble. Amb l’únic interès de saber-me viu, pose fil a l’agulla. Aquests apunts seran les píndoles vitamíniques que miraré de prendre cada dia, malalt d’esperança. Són les onze tocades de la nit. Acabe de tornar de la piscina on avui mateix he començat un curs de natació terapèutica per un parell d’hèrnies lumbars. Tinc la porta del balcó oberta. Entra una fresca agradable que anuncia l’esperada tardor. En la plaça de baix, dos energúmens juguen al futbol amb un pot de Coca-cola i celebren els gols contra una porta metàl·lica amb una eufòria histèrica. M’esforce a no fer-los cas, mentre escolte l’Autum in New York interpretat per Ella Fitzegerald i Louis Armstrong.

Aniversari de la mort de Michel de Montaigne

image

Aniversari de la mort de Michel de Montaigne
Espill d’insolències (Bromera, 2000)

14-IX-92

​Avui es compleix el quart centenari de la mort de Michel de Montaigne (1533-1592), l’autor dels Essais (1580), l’estrena de tot un gènere d’opinió que, entre nosaltres, el seu admirador Joan Fuster portà al cim. I l’inici també d’una disposició intel.lectual no dogmàtica, plausible, metòdicament escèptica i moderna davant de la vida.
​És, diran els estudiosos, l’origen de la literatura del jo. I és ben exacta la definició dels acadèmics. Però el jo exigeix, com cap altre recurs literari, un cert distanciament preventiu. Contra el que podia semblar a primer colp d’ull, l’examen de consciència que representa l’assaig és, si bé es mira, l’antítesi de l’autisme.
​Amb tot, la literatura d’idees continua sent, en bona part, un egoisme ampliat. A fi de comptes, es basa en la creença que els nostres gustos, els nostres costums i la nostra vida –el nostre jo, la nostra identitat– poden interessar a algú.
​He pres un exemplar del Llibre Tercer dels esmentats Assaigs, en versió catalana, l’he obert i he mamprés a llegir. La veritat siga dita: no és gens fàcil. Costa de seguir. Per tot: per la forma –l’idioma, la disposició del text–, però també per la temàtica, lògicament. Al cap i a la fi, Montaigne escriví fa més de quatre-cents anys. En el seu homenatge, promet de perseverar-hi. La denúncia de la tortura, de la guerra, del colonialisme i de la falsa transcendència són arguments encara vigents ara per ara.
​Montaigne és, com dèiem, el punt d’eixida de la literatura valorativa; i també de la millor tradició del moralisme reformador. Això sí: un moralisme sense pretensions, modest, casolà. La nòmina dels seguidors de Montaigne –l’alegre família dels assagistes de què parla Fuster– té aquest avantatge sobre qualsevol altra congregació. Montaigne –com D’Ors, com Riba, com Gaziel, com Pla i com Fuster– es despulla davant del lector –literalment, ensenya el cul, segons Fuster–, opina modestament en mànegues de camisa, tal com és, sense pretensions concloents i irrebatibles, sinó més aviat al contrari.
​És, la seua, una literatura autoexplicativa, interrogativa, en primer lloc, sense el vel de l’ombra. I contradictòria, com s’escau al gènere que inaugura: farcida, almenys, de plecs i de revolts, sense doble moral.
​Per a Elias Canetti, el més bonic de Montaige és que no té pressa. Doncs això mateix: hi tornarem demà.

En la mort d’Anthony Perkins

image

Avui fa 22 anys,
Espill d’insolències (Bromera, 2000)

13-IX-92

​Una altra mort. Trista, així mateix, no cal dir-ho. L’actor nord-americà Anthony Perkins, el recepcionista assassí –Norman Bates– de la inigualable i obssessiva Psicosis (1960) d’Alfred Hitchcock, ha mort de SIDA. Havia fet els 60 anys. Era casat, tenia fills i havia confessat haver mantingut pràctiques homosexuals.
​El sexe d’amagat està produint una de les matances més injustes i criminals que hem viscut. La SIDA és l’holocaust selectiu d’aquest final de segle: una mena de purificació criminal que actua, fonamentalment, sobre els elements de conducta desviada.
​Cada cultura desplega unes normes socials que segueixen tots els seus membres. Que han de seguir tots els seus membres. Aquelles persones que se’n desvien esdevenen uns inadaptats. El fet de qüestionar els valors i les pautes de comportament de la societat a què pertanyen és una transgressió de la normalitat exigida que només l’automarginació pot combatre. És el cas de l’homosexualitat: una pràctica sexual tant estesa com amagada en la nostra cultura occidental.
​El sociòleg Gino Germani va anomenar personalitat marginal la d’aquell ésser que, a cavall entre dos mons, no pertany, en realitat, a cap d’ells. És, ben freqüentment, la personalitat de l’homosexual que ha de conjugar la ficció d’una vida oficial amb una activitat sexual penada socialment. El sexe d’amagat i furtiu, amb tots els perills que això comporta, n’és la conseqüència més immediata. La SIDA ha trobat un caldo de cultiu en aquesta homosexualitat inconfessada de moltes persones de la vida pública.
​M’ha impressionat fora mida el comunicat que va deixar escrit Perkins a la manera d’un testament moralitzant: “He aprés més sobre l’amor entre la gent del món de la SIDA que en l’assassí i competitiu món en què he malgastat la vida”. Però, és curiós, d’altra banda. Tothom tendeix a pensaments d’insatisfacció vital en els moments de malaltia, de vellesa i, per descomptat, en l’antesala del traspàs. La paradoxa és que tot es queda, en acabant, en pura requincalla literària, en un verbalisme poc productiu. Certament, ningú no en fa cas, tot i sospitar que hi ha raons absolutament rellevants per a canviar la nostra manera de viure.
​La declaració pública és, efectivament, una manera de combatre els prejudicis i els estigmes socials. El basquetbolista Magic Johnson va confessar temps enrere ser portador del virus. El protagonista de l’Exprés de mitjanit, Brad David, desaparegut recentment així mateix pels efectes de la SIDA, també acaba de fer fortes declaracions sobre el tema en un llibre pòstum. És la darrera lliçó, potser la més difícil de dictar. ¿ Per què no n’hem de fer cas ?
​Anthony Perkins fou un home marcat tota la vida per aquell terrorífic Norman Bates que el va eternitzar arreu del món. De fet, l’encarnació d’aquell personatge determinà els seus futurs papers com a actor. Més i tot després que, en una famosa entrevista realitzada el 1983, Perkins revelara aspectes de la seua vida infantil i familiar que el feien assemblar-se massa al seu personatge de la ficció.
​El columnista Cándido li dedica avui un preciosa col.laboració en el diari madrileny El Mundo, on arriba a dir que quan va veure Psicosis va pensar que el personatge de Perkins era massa verídic per a ser només un argument. Les notes biogràfiques que han trascendit semblen subratllar aquesta intuïció.