Arxiu mensual: setembre de 2014

Època de minories?

image

Quines ironies que ens porta l’atzar!
Repasse papers vells i em trobe un apunt de dietari, escrit just avui fa 20 anys, sobre un debat d’actualitat en aquell temps …

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

Avui, a Barcelona, l’endemà de la manifestació més massiva que jo haja vist, em fa molt de gust de comprovar que els profetes de la fi de la història i de la política s’han equivocar de dalt a baix.

Llegiu-ho, i, si us sembla bé, digueu també la vostra.
12-IX-94

​Diuen els psicòlegs socials que entrem –que potser ja hi som– en una època minoritària i que en venim d’una majoritària. Que n’eixim d’una de multituds i que en mamprenem una altra d’elits. Sembla, en principi, una paradoxa davant de la retòrica de la globalització, l’economia-món i el mercat únic. Però potser tenen raó, si bé ho mirem.
​De fet, no fa encara quatre dies, tothom es mostrava preocupat per l’educació de les masses, de la classe obrera –subalterna, en deien els més educats–, del bloc històric que havia d’encapçalar no sé quantes revolucions pendents i no sé quins moviments alliberadors. Consegüentment, els mecanismes que s’hi aplicaven s’addien a l’objectiu utòpic que perseguien: cursos, debats, seminaris, reunions, conferències, assemblees, manifestacions, tancades, vagues i un llarg i imaginatiu etcètera sempre obert.
​D’un temps cap a ací, comença a considerar-se que les masses –que totes les masses, per definició– manquen de la vàlua suficient per a participar en l’acció col.lectiva. Que en compte d’educar-les, com proposava sant Antonio Gramsci, cal guiar-les, com volen els neoliberals.
​Comencen a aparéixer, així, els tècnics i els experts, els intel.lectuals de despatx i cadira de braços, els manifests i les recollides de firmes, els mafiosos d’esquerra i els rasputins de dreta, els navaixers professionals i els llanterners a jornal i tant per cent de comissió. Deixen d’haver cursos i xarrades i traspunten els informes dels experts, incontestables i sempre assumibles. I les propostes dogmàtiques no esmenables. Els debats decidits omplin les pàgines grises de la premsa groga. Es desfan com la sal en l’aigua els seminaris i les assembles; i emergeixen les tertúlies i els dinars i els sopars de treball. Deixa de fer-se –i sobretot de publicar-se– assaig i entrellueix per tot arreu la literatura de consum. S’eclipsa la lectura reflexiva i crítica i trau el cap l’eterna consigna curta i fàcil. S’esvaeix el moviment social i la participació civil. Es consolida el partit polític amb voluntat de fer política, i es perd de vista el carrer i l’associació voluntària i s’alça majestuosa la presència del parlament i de l’ajuntament –i, sobretot, de la impúdica comissió. Els militants es fan fonedissos i es multipliquen els afiliats que paguen la quota pel banc.
​El nostàlgic esdevé un beat marginal i el polític un integrat conservador. Les idees públiques són les d’uns quants que pensen sempre en petit comité; mentre que a la majoria se li atrofia el cervell. La minoria, sempre reunida, decideix pel bé de tots. La majoria se n’assabenta per la premsa i s’adhireix al manifest.
​La impotència social es generalitza fins al punt que el desengany es torna una irresponsable justificació de la pròpia comoditat. I alçar la veu i canviar de nota, en tot aquest muntatge, esdevé una malaltia, una desviació. I el desviat que troba raonable disentir es converteix, als ulls dels altres, en un borratxo, en un boig batasuner, en un immadur, en un inadaptat, en un frustrat o en un fusterià ortodox per als qui no han llegit Fuster. O tot plegat.
​I, mentrestant, hi ha qui, després de quaranta anys lluitant contra el drac, s’ha transformat en el drac mateix. I qui era peça i ara és caçador. I la reforma liberal ha quallat definitivament. I s’ha consolidat un estat-nació de tall conservador fins a la temeritat impensable. I els antics sandàlios de barricada i absenta n’han esdevingut els millors guardians.
​Tot plegat, no caldria sinó, ha adquirit formes regionals –o autonòmiques o nacionals, que tant se val. I l’autonomia s’ha consolidat com el millor dels enganys. I ningú no qüestiona les obvietats perquè les obvietats són impossibles d’entreveure. A fi de comptes, l’autonomia té bandera, himne, diputats i bons jornals: ¿ què més volem si només som valencians ?
​Quanta raó que tenia ma iaia Maria: “xiquet, en política, o ben a dins o ben a fora.”

22 anys de la mort de Fernando Salas

image

Ho vaig escriure, avui fa 22 anys:
Espill d’insolències (Bromera, 2000)

12-IX-92

​Avui m’he desdejunat amb una notícia terrible que no m’esperava. Ha mort Fernando Salas, aquell advocat de les millors causes perdudes. La notícia m’ha trasbalsat profundament. Era un dels pocs homes que lluitaven perquè aquesta democràcia no fóra una sola paraula de contingut retòric.
​Amb una vitalitat fèrtil i tenaç, Fernando Salas lluità contra la corrupció i el terrorisme d’estat: contra la tortura –fou president de l’Associació contra la Tortura–, contra els GAL –exercí l’acusació particular en els judicis contra José Amedo i Michel Domínguez: “Senyories –va deixar dit–, estic en contra de qualsevol terrorisme. I el pitjor dels terrorismes és el terrorisme d’estat”. I també en el judici de la colza. En el de la desaparició de Santiago Corella, El Nani. Contra la permanència de l’estat espanyol en l’OTAN i el verbalisme mentider dels seus excompanys de barricada. Contra tantes coses.
​Era un d’aquells exmilitants de la vella esquerra radical que, amb l’adveniment de la democràcia parlamentària espanyola, ni es passà al PSOE ni s’autorefugià al marge de la vida pública. La seua via d’intervenció política convencional –ell havia estat troskista, com molts dels actuals quadres dirigents del partit en el poder– no resistí la nova situació. Però no fou una persona extrasistema, sinó que s’integrà a la millor vida cívica. L’exercici de la professió i els moviments socials més progressistes van ser el seu parapet particular. De conviccions graníticament acusades, Fernando Salas era, al meu entendre, un home amb una noble i digna concepció de la vida. I no cal dir més. ¡ Que en glòria estiga !

Un 11-S del qual ja no queda res

image

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

Escrit avui da 22 anys !

11-IX-92

​Jo sempre he festejat l’11 de Setembre. Fins i tot abans d’assabentar-me que era la Diada Nacional de Catalunya. Des de llavors, per descomptat, amb més fervor. I amb més humor, també.
​L’11 de Setembre comencen les Festes Majors de Meliana, el meu poble. S’ha de celebrar ben celebrat, per tant. Les Festes Majors són l’ocasió per fer tot allò important que no fas durant l’any: passejar pels carrers cèntrics ben mudat, visitar amics i parents que tens abandonats, menjar cocotets d’ametla, rollets encarats, coques escudellades i cristines i no sé quantes coses més d’aquelles que t’alegren l’instant i la vida real i concreta. Les persones grans aprofiten també per pintar la casa –fonamentalment la frontera–, per polimentar alguns mobles vells, per estrenar alguna peça de roba més aviat cara, etcètera.
​Si férem una enquesta, hi hauria una proporció ínfima de melianers que saben en honor de quin sant patró se celebren. Però, això tant fa: són les Festes Patronals. Amb unes processons que, si durant els primers anys de la democràcia monàrquica van minvar en participants, darrerament han tornat a augmentar en llargària i en assistència. La processó és, d’altra banda, l’espectacle més vist de les Festes. I no solament per melianers. Les nostres són processons de molta anomenada a la rodalia. S’hi acosta gent de Foios, d’Almàssera, de Vinalesa, de Bonrepós i fins i tot del Grau de València. Fins no fa gaire era tradició que, precisament, els grauers portaren l’anda del Crist, per no sé quin miracle que conten els més tradicionalistes.
​Si he de ser sincer amb mi mateix, m’agrada en deliri eixir a veure la processó –o millor: l’ambient que s’hi crea al voltant. Els dolçainers l’obren amb aquelles peces tan precioses que ha recuperat Xiqui, el mestre major. La música de banda, tan harmònica, acompanya la Mare de Déu dels Desemparats i el Santíssim Crist de la Misericòrdia. I si hi ha sort, ara un pas, ara un altre, encara pots trobar alguna penitent descalça, normalment forastera, que posa el punt tercermundista de la desfilada. L’exhibicionisme eclesiàstic dels oficiants, sempre tan abillats, tan a punt d’entrar en èxtasi, és una delícia kitsch –coenta, en diem en valencià de l’Horta– que no em perdria per res del món. No es pot demanar més.
​Si bé ho mirem, tot plegat conforma un retaule corcat i antic. Però, posat a dir tota la veritat, confesse que és també –no puc amagar-ho– el retorn a la infància llunyana, a la història plàcidament viscuda a la casa dels meus pares, republicans de nissaga i venedors de ciris per a una processó a la qual no han assistit mai.
​Com que ma casa –la casa dels meus pares, vull dir– té volta de processó, allí ens solem reunir, cada any, tots els parents. És un moment bonic, perquè és l’hora de passar revista als nostres amics, coneguts i saludats. Però també una mica trist, perquè sempre t’enyores d’algú que ha faltat en el curs de l’any: la iaia Maria, la iaia Carme, el tio Antonio el del maquis, el tio Paco, el tio Miguel, la tia Júlia, la tia Doloretes. Té la satisfacció compensatòria que els menuts cada dia són més grans. És una estampa de la renovació ecològica de la família que el Nostre Senyor i la Mare de Déu vulguen que siga per molts anys, de processó en processó.
​Seran quatre dies de Festes Majors, dos dedicats a la Mare de Déu i dos més al Santíssim Crist. El dia 15 començarà l’any nou. I res ja no serà igual. L’endemà de les festes marca l’inici d’un període de temps més real que no el Cap d’Any del calendari convencional. El dia 15, a més, començaran els xiquets a anar a costura. D’alguna manera, s’iniciarà la tardor. I així, un any darrere de l’altre, tota la vida, cada onze de setembre. I l’any que ve que puguem tornar a contar-ho en vida vostra.

Sobre l’autocensura

image

Un apunt de dietari que ahir va fer 22 anys!
Espill d’insolències (Bromera, 2000)

9-IX-92

​La pitjor censura és, sense cap mena de dubtes, l’autocensura. La censura d’altri té un avantatge incorporat: sempre s’intenta combatre, precisament perquè prové de fora. Ni que siga per amor propi.
​Quan l’esperit censor està interioritzat és impossible de combatre perquè ha esdevingut part de la pròpia manera de veure les coses: la pitjor de totes. És una condemna per anticipació, una conducta que mira d’agradar, d’acontentar a algú: d’ajustar-se a un motle. La variant més coneguda n’és la síndrome d’Estocolm, l’enamorament del botxí. Es tracta d’un efecte hipnòtic, de pèrdua de personalitat i d’emmirallament en els ulls, els gestos, les corbates, els vestits i els símbols de l’enemic: una perversió que s’estén entre aquells que se senten derrotats de bestreta, abans de la batalla. S’assenta sobre una falta de solidesa dels propis principis i aflora en els moments de desorientació i de pèrdua de referents.
​En la vida quotidiana, aquesta actitud té manifestacions individuals en la secretària que s’enamora de qualsevol cap que la maltracte; en el valencià que parla castellà conscientment –i sense necessitat aparent– perquè ningú no li descobresca un atàvic origen rural; en el negre que intenta fer riure l’auditori imitant els estereotips difosos sobre la gent del seu mateix color; en el gai clandestí que pressumeix de mascle masclista; i un llarg etcètera sempre inacabat.
​Sobre això no hi ha dubte. L’autocensura és l’arma més productiva i profitosa de l’absolutisme perquè regula una certa classe de dominació sense posar en evidència la llibertat que conculca. Els covards en diuen prudència i precaució. No per això deixa de ser fastigosa, repugnant. Ni per això deixen de ser covards, evidentment.
​A casa, sempre n’hem dit amor d’amo. Tot plegat, puta misèria. I, sovint, rep el nom –sobretot entre els periodistes– de professionalitat, un concepte que, efectivament, dóna molt.

La meva concepció del món, de Bertrand Russell

image

8-IX-92
Espill d’insolències (Bromera, 2000)
Escrit d’ahir va fer 22 anys

​Llegesc La meva concepció del món, de Bertrand Russell. És, senzillament, un llibre colossal, una entrevista excel.lent. Lord Russell era d’una família molt ben col.locada socialment i política, i no tenia per què haver-se ficat en camisa d’onze vares. Com era d’esperar, els de la seua classe no li ho van perdonar mai.
​Va dedicar la vida al pensament, a la reflexió. Primer, a les matemàtiques i a la lògica; després, a la filosofia; finalment, es convertí en un dels assagistes més crítics i influents del seu temps. Les seues posicions antibel.licistes són, per exemple, el millor pacifisme. Intentà que el seu país es mantinguera neutral en la I Guerra Mundial perquè la intervenció no tenia cap sentit. Però lluità amb cor i ànima contra Hitler en la Segona perquè l’objectiu dels nazis era més aterridor encara. No hi veig cap contradicció, com alguns hi volen trobar. Al capdavall, no podia ser de cap altra manera. És, insistesc, el millor pacifisme: un pacifisme laic, no fonamentalista, no dogmàtic.
​Avui he llegit amb atenció les seues opinions sobre el capitalisme i el comunisme. O millor dit, sobre l’anomenada política de blocs. Em costa més estar-hi d’acord. La creença segons la qual la distensió entre l’Est i l’Oest havia de comportar més marges de benestar i de llibertat és una fal.làcia evidenciada ja per l’experiència. Ho lamente, amb el perill assumit de passar per ortodox. Però, posat a dir la meua opinió, em fa l’efecte que el final de la guerra freda no ha augmentat ni poc ni gens la llibertat ni la felicitat de la Humanitat. No m’atreviria tampoc a dir el contrari, perquè al món tot té dues vores i un punt mitjà. Això no obstant, crec que el nostre planeta actual ha esdevingut un món unipolar tan perillós com l’anterior. Els esclats de la Guerra del Golf i dels Balcans eren impensables amb l’equilibri precedent. Que era l’equilibri del terror ? D’acord ! Això és un altre tema. Els patiments de tanta gent –croats, serbis, musulmans de Bòsnia–, la mort dels innocents i la destrucció també pesen molt. Que la llibertat té un preu ? Atenció amb l’argument: pot ser demagògic.
​En fi, siga com siga, té raó Joan Fuster: “Bertrand Russell no és un filòsof, sinó un desinfectant.”

La màfia, adés i ara

image

Acabe de repassar la premsa i els dominicals. Corrupció, estafes, connivències entre poders. A la televisió veig una entrevista amb Roberto Saviano des de NYC. Demà estrenen una sèrie basada en la seua obra Gomorra. L’atzar em fa vindre a mans el que vaig escriure, tal dia com avui, fa 22 anys, al meu dietari.

Publicat a Espill d’Insolències (Bromera, 200)

7-IX-95

M’agrada molt –com a lector, com a espectador– el tema de la màfia, el doble fons: el poder real.

Ahir vaig veure un excel.lent reportatge sobre Sam Giancana, el mafiós més poderós de Xicago. Tota una lliçó de política i de vida. En aquell temps, als EUA, un italià, com un polonés o un irlandés no era ningú ni podia aspirar a cap mena de mobilitat social. L’única solució era la delinqüència, el joc brut. D’ací va nàixer Sam Giancana. A poc a poc, segons relatava un nebot seu, es va convertir en un assassí compulsiu. Diuen que gaudia del patiment i de la mort dels seus rivals. Havia participat en els fets de Sant Valentí contra els enemics de Capone per a qui volia treballar. Amic íntim de Sinatra i de Batista, va tenir gran negocis a l’illa de Cuba, país que la màfia va convertir en casino i bordell. De fet, poc després que Castro derrocara Batista, el govern americà, per mitjà de la CIA i amb la col.laboració de la màfia, van intentar assassinar Castro. Va arribar a tenir un poder absolut sobre polítics, jutges i sindicats. A Las Vegas, a Xicago, a L’Habana.

Sam Giancana menyspreava la classe política, per hipòcrita, però va posar tot el seu poder perquè Kennedy s’imposara a Nixon en les eleccions presidencials. Giancanna ho va celebrar, perquè creia que havien guanyat ells –que havien guanyat gràcies a ell. John Kennedy, el pare de Robert i John, era, en realitat, un dels seus. O, almenys, així ho considerava Giancanna, perquè el patriaraca dels Kennedy havia estat contrabandista. I va arribar a creure que els Kennedy eren seus i treballaven per a la família. Però, els Kennedy, desagraïts, li ho pagaren declarant la guerra a l’anomenat crim organitzat.
Ni la CIA ni la màfia estaven molt satisfets amb el president, segons va predir una cambrera a Nova Orleans, lloc on els grans capos tenien propietats. Poc després, JFK va ser assassinat. El 1974, Giancanna, vell, va ser expatriat de Mèxic, on vivia, als EUA. El 1975 va ser assassinat quan estava a punt de declarar en el juí sobre la conspiració contra Fidel Castro. Les preguntes queden en l’aire: Qui matà Kennedy ? Qui matà Oswald ? Qui matà Giancanna ? Qui és la màfia ?

Estafa de Catalunya Caixa

Avui he posat fi a una estafa que va començar fa molt de temps.
Fa vora 8 anys, Caixa Catalunya, la de Narcís Serra, va estafar mon pare –llavors un home de vora vuitanta anys– amb un bon pessic de deute subordinat que l’home mai podria rescatar per raons estrictamen d’edat.
Mon pare va faltar fa tres anys sense assabentar-se’n. L’estafa, per tant, la vam heretar els meus germans i jo. Hem fet tots els recursos possibles i hem anat recuperant, per etapes, una part del capital incautat a mon pare amb mentides i promeses falses.
Fa uns mesos vam elevar el darrer recurs davant l’organisme corresponent en un laberint inexpugnable per a uns ciutadans que fins fa no-res es limitaven a pagar els impostos i confiar en les institucions oficials. Ara, enimg d’una crisi econòmico-social que només els seus beneficiaris no entenen, tota aquella confiança social passa avall com una riuada de residus impossibles de reciclar.
Els meus germans vam rebre fa cosa de dues setmanes la darrera resolució per la qual podíem recuperar un altre petit pessic dels estalvis del nostre pare.
Mentrestant, Catalunya Caixa ha estat intervinguda amb diners públics mentre els seus antics gestors, com el senyor Serra, continuen tocant el piano i rient-se de gent com els meus germans i jo –i, per descomptat, de la memòria de mon pare, un senyor que, indirectament, va fer que el senyor Serra fora ministre de Felipe González, “otro que tal”.
Mentrestant també CC ha tancat l’oficina de Meliana, el nostre poble.
Avui, he anat a la ciutat de València i he buscat una sucursal. Hi he entrat, he demanat els diners de mon pare i que em tancaren el compte corrent. L’empleat, un home seriós i educat, m’ha demanat un tant per cent del capital per clausurar el compte. De sobte, dins meu, s’ha despertat l’indígena que porte lligat dins meu, i li he dit a aquell home el que m’hauria agradat dir-li a Narcís Serra i els seus amics : ” Vostès són uns lladres professionals. Una banda organitzada, que actua amb la impunitat que els atorga la institució. Una institució maligna i delictiva. De manera que poden quedar-se els diners que em roben de nou i demà es beuen una botella de cava a la memòria de mon pare”.
Satisfet i descansat, he pres els diners que em pertocaven segons els gestors actuals de CC, me n’he eixit segur que en aquesta entitat no em tornaran a vore mai més.
I fins ací.