Arxiu mensual: octubre de 2014

Col.lectiu Ricard Blasco

image

Una raó més, escrita fa 20 anys, per a formar part del Col.lectiu Ricard Blasco :

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

8-II-94

El vaig conéixer l’any passat. Va venir a sopar a la Taula del Carraixet. Acompanyava Paco Burguera, que n’era l’homenatjat. Tenia a la cara la tristesa de qui no accepta el pas del temps. Va parlar poc i va menjar molt. Li va interessar, especialment, el dolç: les coques escudellades d’ametla i també les cristines. Era diabètic, segons he sabut ara. I després de cada intervenció oral en la tertúlia, continuava, d’una manera parsimoniosa i tranquil.la, amb les coques de sagí i la mistela.

Avui els diaris parlen de la mort de Ricard Blasco. Atac de cor. 73 anys.

105è aniversari de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia

13018

No és la primera vegada que recupere aquest article. Però no sabria encara dir les mateixes coses d’una altra manera.

FERRER I GUÀRDIA, EN L’OBLIT

“Soy inocente, viva la Escuela Moderna!” Amb aquest crit a la gola era afussellat a Montjuïc, el dia 13 d’octubre de 1909, el mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia. Càrrecs formals: instigador i organitzador de la Setmana Tràgica. Càrrec real: la seua tasca d’educació popular.

Durant l’any 1984, 75è aniversari de la Setmana Tràgica de Barcelona i també de l’Exposició Regional de València, ben pocs han parlat dels esdeveniments de Barcelona. Dels de València, potser massa i tot. Ben pocs han parlat de Ferrer, víctima mortal de la seua fe en el futur. Ferrer, una vegada més, en l’oblit.

Francesc Ferrer i Guàrdia va nàixer a Alella (el Maresme), i des de ben menut es va rebel·lar contra les idees dominants al seu entorn. Republicà primer, simpatitzant del federalisme de Pi i Margall, anticlerical, fundador de biblioteques circulants entre els obrers, maçó, coneixedor de la pedagogia de Puig Elias, Paul Robini altres llibertaris, fou exiliat i patí un atemptat (12-6-94) a les mans de la seua esposa. A la mort de Ruiz Zorrilla (1895), trencà amb els republicans i els socialistes espanyols perquè interpretà que el seu únic objectiu era substituir els monàrquics en el poder. Començà, llavors, una estreta relació amb els anarquistes francesos i es dedicà, quasi exclusivament, a l’educació. Després d’algun temps per Europa, on conegué els principals corrents pedagògics progressistes, retornà a Barcelona i va fundar l’Escola Moderna (1901), que esdevindrà un focus d’educació popular.

La proposta pedagògica de Ferrer i Guàrdia aposta pel canvi de les mentalitats, per una formació científica i racional que permeta una autèntica revolució social. A Ferrer no li interessa la modificació dels mecanismes formals d’exercici del poder, ni el canvi de les élites governants. La seua escola, laica i mixta, enfront de les escoles de l’Ave Maria de la burgesia, confessionals i conservadores, és un projecte que creu profundament en la persona com a agent dels canvi per mitjà de la formació i de la presa de consciència: “Yo no quiero hacer revolucionarios, quiero hacer personas”. Es una proposta basada en la potenciació de l’esperit crític com a germen de la transformació del medi –entés en el ple sentit del mot i no solament en la reducció folklòrica que en fan alguns propagandistes de la dita Renovació Pedagògica. Es tracta d’una escola crítica amb l’ús bel·licista de la ciència, que la vol el servei de la humanització. Es tracta, en definitiva, d’un projecte per la pau, la ciència, la solidaritat i la llibertat: l’escola dels millors i més grans ideals. Es acusat d’instigació dels successos revolucionaris de la Setmana Tràgica de Barcelona, i el 9 d’octubre del 1909 és condemnat a mort. El dia 13 és afusellat. Joan Maragall, amb la seua tímida “Ciutat del Perdó”, intentà demanar clemència, però Prat de la Riba, director de la Veu de Catalunya, no permeté la publicació de l’article de Maragall, que restà inèdit fins el 1932. La burgesia catalana i suposadament catalanista i Maura i Alfons XIII, tots en sagrada comunió, van trobar-hi un perfecte boc emissari.

Alguns nacionalistes han acusat Ferrer d’anticatalanista per usar el castellà com a llengua de l’ensenyament. La seua contestació no admetria el dubte: “Antes que en catalán, mil veces antes en esperanto”. Aquesta frase, descontextualitzada de l’obra de Ferrer i del moment històric que la provoca, és encara recitada pels enemics del mestre racionalista i també pels nacional-essencialistes més catalanodependents. L’opció sociolingüista de Ferrer s’ha d’entendre en el seu context. No hauríem de oblidar que ens trobem davant d’un catalanisme conjuntural nascut de les deixalles colonials. Espanya acaba de perdre l’imperi, i les burgesies perifèriques s’afanyen a dissenyar una nova estratègia ideològica que, perdut el negoci exterior, n’assegure l’interior. El catalanisme apareix llavors com un reclam populista i propagandista a la recerca d’una base social àmplia on recolzar un projecte polític classista i conservador. Es així com la Lliga Regionalista (fundada el 1901) rep el suport social que permet a la burgesia catalana establir un pacte d’estat amb una oligarquia espanyola més reaccionària encara. Tampoc no hauríem d’oblidar que aquest nacional-proteccionisme pren forma quan la burgesia ja ha deixat de ser una classe revolucionària. El seu objectiu és la construcció d’un model polític regionalista i perifèric, no solament en el sentit geogràfic dels mots, sinó en el més ampli de satel·lització cultural.

És en aquest marc que la consciència nacional,en la seua dimensió de valor cohesionador i de solidaritat social, és explotada una vegada desproveïda del seu objectiu alliberador últim. El nacionalisme és, en conseqüència, reduït a la seua vessant emotiva, i, per tant, manipulable. Els aspectes racionals i alliberadors en són escandalosament segrestats. És el catalanisme immovilista de Cambó, de Torras i Bagesi del mateix Prat de la Riba, els quals entenen que la nació posseeix la seua pròpia dinàmica per damunt de les diferències socials i del mateix procés històric: és l’embrió de l’essencialisme conservador catalanista. Ferrer havia entés la jugada. El projecte catalanista, en aquell context, implicava privar el poble català dels aspectes universals de la vida humana, tot reduint-lo als aspectes més particulars: el localisme i el folklore. Contràriament, Ferrer era un autèntic liberal de mentalitat oberta, igualitarista i científica.

Ara, quan la comunitat lingüística catalana es troba en l’últim esglaó de la substitució lingüística, fa bé de recordar Ferrer. Cal fer-ne, per descomptat, una lectura crítica. Si el nostre nacionalisme ha de reduir-nos a l’emmirallament en les glòries pretèrites, al tipisme sainetesc i al meliquisme autista, el catalanisme és una opció que convé deixar rodar. Si la proposta nacionalista constitueix, per contra, l’eix aglutinador de les tendències modernitzadores i laïcistes, progressistes i innovadores, la connexió amb la universalitat cultural, potser encara val la pena d’intentar-ho. No ha de ser solament una voluntat, cal una decisió col·lectiva. Ferrer no hi dubtaria. La seua obra, no ho oblidem tampoc, és l’antítesi del dogma: és una provocació. I tot un programa.

Publicat dins Levante, 27 de febrer de 1991.
Ara dins MOLLÀ, Toni (2007): Quina política lingüística?, Bromera.

Unamuno i el dia de la Hispanitat

image

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

Escrit avui fa 18 anys!

12-X-96

​Ho recorda la premsa del dia: avui fa 60 anys que Miguel de Unamuno pronuncià un rellevant, tot i que improvisat, discurs a Salamanca que li costà més d’un disgust.
​”Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. Callar, a veces, significa mentir, porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia”.
​Així va començar l’autor de Del sentimiento trágico de la vida, en la seua angoixant contestació a un tal professor Maldonado. Millán Astray s’hi posà per l’entremig i udolà amb el seu més tràgic encara ! Viva la muerte !
​”Acabo de oír el grito necrófilo y sin sentido de ¡ Viva la muerte ! Esto me suena lo mismo que ! Muera la vida ! Y yo, que me he pasado la vida creando paradojas que provocaron el enojo de los que no las comprendieron, he de decirles, como autoridad en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador, entiendo que fue dirigida a él, si bien de una manera excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte”, espetà de nou don Miguel.
​”Muera la inteligencia”, retronà Millán Astray.”! No ! Mueran los malos intelectuales”, l’acabà d’empastrar don José María Pemán.
​”Este es el templo de la inteligencia –insistí Unamuno–, y yo soy su sumo sacerdote. Vosotros estáis profanado su sagrado recinto. Yo siempre he sido, diga lo que diga el proverbio, un profeta en mi propio país. Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir, necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en Espanya”.
​Don Miguel de Unamuno, basc de naixement, però espanyol professional, morí de vell, segons conten. Però, amb tota seguretat, les campanes degueren voltejar a albat.

Col.lectiu Ricard Blasco i Reset RTVV

image

Col·lectiu Ricard Blasco
Josep Lluís Gómez Mompart, Toni Mollà, Mònica Parreño, Manuel S. Jardí i Rafael Xambó
Un grup de professionals de la comunicació i la recerca hem unit les nostres forces per a redactar aquest llibre. Un treball que conté una anàlisi reflexiva i també una proposta de futur. El sistema comunicatiu valencià de les darreres dècades s’ha caracteritzat pel control polític, la centralització i la forta dependència dels grups espanyols, la mancança de pluralitat informativa, el progressiu deteriorament de la professió periodística, i l’escassa presència de la cultura i la llengua pròpia. El País Valencià té, a hores d’ara, una estructura informativa arcaica i provincial, amb xifres de lectura en el llindar del desenvolupament mediàtic, i sense cap diari, ràdio ni televisió, ni pública ni privada, de caràcter autòcton. L’objectiu més peremptori de les polítiques de comunicació ha de ser el reforçament de l’espai públic. És necessari un pacte civil i polític, més enllà de les majories electorals, al voltant de la llengua, la cultura i les esferes públiques de la comunicació com ara el sistema escolar, les ràdios i les televisions. Defensem que la RTV pública constitueix un baluard de defensa enfront dels grans oligopolis de la informació i les desigualtats informatives que se’n deriven, perquè atorga a la informació un valor sociocultural, i perquè assegura la cohesió social i territorial per damunt de les ofertes temàtiques i segmentades. Per això, entre moltes altres qüestions que el lector trobarà en les pàgines d’aquest llibre, proposem la creació d’una nova RTVV com a resultat d’un pacte de mínims –parlamentari i cívic- sobre el qual assentar polítiques compartides per tot l’espectre sociocultural. Proposem, doncs, un pacte fundacional concretat en tres aspectes: institucional, econòmico-empresarial i sociocultural, que actue com a garantia que (la nova) RTVV no serà un televisió partidista ni governamental.

Reivindiquem l’obra i la memòria de Ricard Blasco, cineasta, poeta, erudit, bibliòfil i historiador, qui fou el primer i millor investigador de la comunicació al País Valencià. La seua obra La premsa del País Valencià (1790-1983) ha estat considerada un dels millors treballs escrits sobre protoperiodisme en qualsevol llengua en opinió dels especialistes. Va treballar a CIFESA i va dirigir algunes pel·lícules originals de gènere negre. Va escriure sobre el pensament valencianista, la poesia política valenciana 1802-1938, el valencianisme cultural o el teatre al País Valencià durant la guerra civil. Va fer aportacions rellevants a la història de la literatura i del teatre. És autor de Introducció a la història del cinema valencià. Va recopilar una enorme quantitat de filmacions perdudes amb imatges sobre el país que acabà donant a la Filmoteca Valenciana. A ell devem, per exemple, la recuperació de El fava de Ramonet (1933), primer film sonor en català dirigit per Juan Andreu Moragas a València. Va treballar a TVE i el seu paper fou fonamental en la sèrie documental España, siglo XX. Des de ben jove fou un decidit valencianista, esquerrà i republicà. Als setze anys ja escrivia en la revista Nueva Cultura que impulsava Josep Renau. Va participar en el II Congrés d’Escriptors Antifeixistes celebrat a València el 1937, el mateix any en què va publicar el llibre de poemes Elegia a un mort, primer volum de la col·lecció L’Espiga, amb pròleg de Carles Salvador. El periodista i escriptor Francesc Viadel ha recordat que “algunes de les seues afirmacions, més de vint anys després, són d’una vigència espaordidora en un país que s’ha abandonat al provincianisme més estèril, per no dir als vicis del pensament reaccionari”. Va morir a Madrid el 9 de febrer de 1994, on s’havia hagut de quedar sense remei, com un “exiliat”. Un home, i una obra, com tants al nostre país, incomprensiblement oblidat.

Presentació del Col.lectiu Ricard Blasco i de Reset RTVV

image

S’HA CONSTITUÏT EL COL·LECTIU RICARD BLASCO

RODA DE PREMSA: DIMARTS 7 D’OCTUBRE, 19 HORES
CA REVOLTA.

El Col·lectiu està format pels investigadors i periodistes:
Josep-Lluís Gómez Mompart, catedràtic de Periodisme, Universitat de València
Toni Mollà, ex treballador RTVV, sociòleg
Mònica Parreño, doctora en Filosofia, especialista en comunicació
Manuel S. Jardí, ex treballador RTVV, periodista
Rafael Xambó, professor titular de Sociologia, Universitat de València

Els components del col·lectiu reivindiquen l’obra i la memòria de Ricard Blasco, cineasta, poeta, erudit, bibliòfil i historiador, el primer i millor investigador de la comunicació al País Valencià.

Com a primer treball, presenten el llibre:

Reset RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat
Onada Edicions

Al llibre analitzen el sistema comunicatiu valencià i exposen un model de radiotelevisió pública de qualitat per a un nou context polític, econòmic i sociocultural.

La roda de premsa de presentació en què es lliurarà el llibre als mitjans assistents serà el proper dimarts 7 d’octubre a Ca Revolta, carrer Santa Teresa de València, a les 19 hores

Més informació als adjunts i als telèfons 600 022 066, 651 844 577