Arxiu mensual: novembre de 2014

En el dia de les llibreries

image

Avui, 28 de novembre, celebrem el dia de les llibreries. Ací us deixe un article que vaig publicar al Periódico de Catalunya a propòsit del tancament de la llibreria Catalònia de Barcelona. Ara forma part del meu llibre La desconnexió valenciana (PUV ed.). El podeu trobar, com és natural, a la vostra llibreria de referència.

LA CIUTAT DE CATALÒNIA

Fa uns dies es va saber que l’emblemàtica llibreria Catalònia de Barcelona tancarà les portes després de més de 80 anys d’activitat. La premsa ha tractat la notícia amb sentides elegies per l’activitat cultural que desapareix de la ciutat. Els visitants assidus perdem a més una estació de referència en les nostres passejades per Barcelona. A propòsit de l’anunci, el director de Catalònia, Miquel Colomer, es lamentava que, després de superar «una Guerra Civil, un incendi devastador i un conflicte immobiliari», l’empresa hagi d’abaixar la persiana per motius econòmics. «La crisi, més accentuada en el sector del llibre», explicava Colomer, «ha generat en els últims quatre anys una disminució de les vendes que impossibiliten la continuïtat de la llibreria».

És ben sabut que el sector del llibre, com el de la indústria cultural en general, està en caiguda lliure pels devastadors efectes de la crisi sobre els ecosistemes cultural i comunicatiu i sobre la capacitat de consum dels ciutadans, no ho oblidem. Es tracta, sens dubte, d’un desafiament impossible de resoldre només amb la invocació a la resistència i a la cultura de peatge, tan nostres. La desaparició de Catalònia s’inscriu, al meu entendre, en una espiral de canvis que exigeixen respostes enèrgiques des de les esferes polítiques, socials i econòmiques, inclosa la planificació urbana, perquè el que hi ha en joc és ni més ni menys que un model de ciutat. La concentració empresarial de les editorials, distribuïdores i xarxa de punts de venda dels productes culturals deixa poc de marge al comerç minorista. En la meva opinió, la crisi del teixit urbà –penso en les llibreries, però també en els cafès i restaurants de gestió familiar o en els forns tradicionals– és la punta d’un iceberg que els governants no volen veure i que amenaça d’arrossegar un model de vida gairebé tan vell com el Mediterrani. El tancament de Catalònia no és només una pèrdua irreparable per al sector del llibre, sinó per a una ciutat cada dia més parasitada per cadenes de distribució de qualsevol producte a gran escala que no respecten cap dels valors cívics ni empresarials que els nostres governants defensen durant les campanyes electorals. En aquest context, la innocent retòrica del model comercial de proximitat i Barcelona, la millor botiga del món no passa d’inofensiva propaganda sublimatòria a imatge d’uns Jocs Florals del sector.

André Gide solia repetir que «el món és on compro el pa i el vi cada dia». Doncs bé, la llibreria, segons la meva manera d’entendre la vida social, és tan important per a la ciutat com el forn de pa o la botiga d’ultramarins. La xarxa de llibreries, en aquest sentit, compleix un servei públic tan rellevant per a la qualitat de la vida urbana com el capital social que atresoren els elogiats mercats de Barcelona. Llocs, tots ells, de gènesi i difusió de l’opinió pública més primària, la que es basa en la trobada física i el diàleg. No en va, un altre francès de naixement, George Steiner, defensava «el carrer, el cafè i el mercat» –potser es va oblidar de la llibreria perquè a un parisenc li deu semblar massa obvi– com a espais de reproducció d’un cert model social europeu. Sense cap dubte, una ciutat és alguna cosa més que el parc temàtic del seu propi patrimoni o l’espai geogràfic que porta el nom del seu club de futbol.

Paral·lelament a tot això, els militants de l’esnobisme reciten el mantra de les noves (?) tecnologies com últim gran relat i panacea salvadora de totes les crisis que van planen sobre la ciutat global. Fa un parell de mesos, Barcelona va celebrar amb tota la seva trompeteria política i mediàtica l’Smart City Expo World Congress, un esdeveniment que va reunir experts de tot el món «per crear, gràcies a les noves tecnologies, unes urbs més sostenibles i que garanteixin als seus habitants una qualitat de vida més elevada». No em posaré tecnòfob, per descomptat, però compte, gurús meus, que fins i tot Silicon Valley, meca dels desenvolupaments del silici i el microxip, pateix freqüents talls Havana style de subministrament elèctric, conseqüència de les privatitzacions d’aquest crucial sector energètic. Siguem modestos. Potser l’ideal noucentista de la Catalunya-ciutat hauria de rebaixar els plantejaments i limitar-se a una defensa de Barcelona com la capital europea més pròxima que compartim els habitants de l’Eix Mediterrani (abans Països Catalans). Una capital on la gent viu, es passeja i compra el pa del dia, el diari i potser un llibre. L’anunci que l’espai de la llibreria Catalònia serà ocupat per una franquícia de la cadena McDonald’s sembla un avanç metafòric de la pitjor metamorfosi imaginable: una Barcelona en trànsit cap al model americà de ciutat, un model, per cert, que ja han abandonat els mateixos alcaldes de Nova York i San Francisco, implicats ara en la recuperació d’espais públics i parapúblics de les seues respectives ciutats. Com per exemple, les llibreries.

El Periódico de Catalunya, 14/1/2013

Sobre el periodisme sacerdotal

pas_dels_dies

18 de novembre

Joschka Fischer és el centre de la diana. Segons ha publicat la premsa alemanya, el polític verd va agredir un policia fa vora trenta anys. La periodista Bettina Röhl, filla de la terrorista Ulrike Meinhof i de Klaus Reiner Röhl, exdirector de la revista Konkret, és la gran impulsora de la denúncia “per intent d’assassinat”. Personalitats d’alt vol l’han defensat, però el mal ja està fet. Els “pecats de joventut” i les “amistats perilloses” tornen en forma d’acusació incriminatòria. El ressentiment contra sa mare, que l’obligava a aprendre a tocar el violí, però s’oblidava de posar-li el desdejuni, n’és, segons sembla, la causa darrera. Tot això abans d’abandonar-la i de suïcidar-se. Però la intencionalitat periodística i política és ben bé diferent. Es tracta d’inhabilitar un polític molest. I, sobretot, d’impugnar la possibilitat del trencament biogràfic, de la “redempció”. És curiós que aquests preceptes s’apliquen a persones de biografia antiautoritària en un país com Alemanya en què el perdó i la reconciliació han recuperat per a la vida civil generacions tacades de les vel·leïtats contràries.

Fa uns mesos, a Santiago de Compostel·la, vaig assistir a una conferència de Régis Debray en què l’intel·lectual francès analitzava la funció “sacerdotal” d’una certa classe periodística. I no li faltava ni un pèl de raó. Hi ha col·legues que, efectivament, es creuen “homes dedicats o consagrats a oferir sacrificis a la divinitat.” El seu dicteri incontestable és l’estrella de David que marca la peça i en permet l’execució en la plaça de l’opinió publicada. Invoquen sempre grans paraules i virtuts abstractes de les quals són les vestals responsables. Per això no han de justificar els seus judicis definitius i canònics. No debades s’expressen sempre en nom de Déu, de la pàtria o –ai!– de la llibertat d’expressió. Del Bé, un valor incontestable. D’ací la impossibilitat de la crítica o la dissidència més ínfima davant d’aquest periodisme fètid. L’estigmatització o la “tortura” són els mecanismes rituals que recondueixen l’heretge al camí recte. Com més grossa la diran, més expectativa i credibilitat despertaran entre els escolans d’amén que els rodegen. Els pecats del sacrificat –dictaminats sempre des d’un temple professional fora de tota sospita– solen ser de caràcter categòric: traïdoria, infidelitat o fellonia del vassall envers el senyor, per exemple. Quan no, desviació pecaminosa de les Santes Escriptures, les que siguen, que això no importa. La seua ploma sagrada beatifica màrtirs i criminalitza heretges, exalça corruptes i demonitza apòstates de vés a saber què. Ben mirat, res nou que no hàgem après dels maccarthis corresponents. “Tots som jueus respecte d’algú altre”, solia repetir Joan Fuster parafrasejant J.P. Sartre. I, en efecte, ningú no està vacunat contra una condició –l’herètica– que no és objectiva ni objectivable. El perseguit és definit pel perseguidor. La seua és, com assenyala Antonio Muñoz Molina en Sefarad, una culpabilitat imposada sobre la víctima. “En última instància” –insistia el mateix Fuster–, “som allò que els altres ens deixen ser i, sovint, allò que els altres volen que siguem.”

Joschka Fischer no n’és l’únic, bé que ho sé, com a lector impenitent de papers públics amb interesaos privats. També aquests dies, algú ha revelat el passat trotskista de Lionel Jospin. La recerca de l’escàndol periodístic per a destruir la gent que no pensa com ells és la més vella de les estratègies feixistes, el primer element deslegitimador del periodisme. Una estratègia que sovint fa pensar en aquella màxima de Balzac segons la qual “si la Presse n’existait pas, il faudrait ne pas l’inventer.” Aquesta mena de sacerdots dicta la fatwa i n’assenyala els culpables que cal abatre en la cacera. A la manera del Sant Ofici, les columnes justicieres donen exemple a qui s’atrevisca a eixir-se’n del solc dibuixat cada matí amb una prosa sovint histèrica. Són exorcistes que monopolitzen la veritat: l’única “veritat”, que és la seua, per descomptat. A partir d’això, tothom ja sap a què atenir-se si es desvia –de pensament, obra o omissió– de les essències del pensament recte que ells encarnen. Miguel Delibes va descriure aquest comportament en El hereje. És difícil defensar-se’n perquè la sentència està dictada. Les conviccions dels oficiants són tan granítiques que fóra una pèrdua de temps intentar fer-los canviar d’idea. De fet, són tan impermeables i immunes a la raó com a la realitat. L’explicació racional ha fet tard i l’exili interior s’imposa per banda de la víctima en una espiral que, de fet, el condemna definitivament als ulls de l’auditori que riu i aplaudeix embadalit per la prosa tòxica del botxí. L’estigma i l’insult impedeixen el diàleg i la discussió pública civilitzada. La seua és una concepció vital que va més enllà de les persones que estigmatitzen: és una funció redemptora, exclusiva dels “eloqüents oradors sagrats” que diuen missa al meu poble el dia de la festa grossa. I si algú gosa contradir-los esdevindrà còmplice de vés a saber quins delictes que ells imaginen al mateix temps que teclegen l’ordinador. Seran també criminalitzats i condemnats per vendre l’ànima al dimoni corresponent. L’actitud és atàvica, immemorial. L’esperit inquisitorial és consubstancial a la concepció del món d’alguna classe de periodistes i opinadors. El seu moralisme reaccionari és, fonamentalment, una arma antiintel·lectual: un atemptat contra un cert model d’opinió pública, necessàriament polièdrica i multifocal, com sabem des d’Alexis de Tocqueville. La malícia d’aquesta colla de vestals sol ser un deliri paranoic que els porta a autoafirmar-se com a caps i guies de la reserva espiritual. Ben mirat, no deixen de ser uns “padrins” en miniatura, ridículs, estrets i limitats al rodal emmarcat per les pròpies ventositats.

Com és natural, aquests capellans de l’opinió pública solen repartir-se “la ciutat” per barris i mantenen entre ells una lluita fictícia que retroalimenta les posicions respectives. A la manera d’un poblat d’Astèrix dissenyat negre sobre blanc, els jerarques de cada família inicien el dia amb una lluita intangible que confirma els interessos particulars en el mercat de l’opinió publicada. Les xarxes de relacions entre ells i les solidaritats ocultes són determinants. La promiscuïtat entre les elits dels poders econòmics, polític i mediàtic és un fet incontestable que impugna el vell principi segons el qual el periodisme era el poder vigilant enfront dels excessos dels altres tres que havia codificat Montesquieu. “El cim de la societat moderna és, sovint, inaccessible, i el fons és sovint ocult”, va escriure Charles W. Mills. María Santos ha publicat un documentadíssim treball sobre El poder de la élite periodística i la “mediacràcia” resultant de l’emergència d’aquests nous mandarinats de paper. I, en efecte, darrere d’un deliri verbal a prova del millor dels sociolingüistes, s’entreamaga la defensa de posicions mercantils, quan no obertament “familiars”, en el sentit més valencianosicilià del concepte.Les periodistes franceses Sophie Coignard i Marie-Thérèse Guichard han escrit Les bonnes fréquentations. Histoire secrète des réseaux d’influence, un llibre en què analitzen, precisament, la importància de certes complicitats com ara haver nascut en una mateixa regió, freqüentar les mateixes escoles, haver lluitat en altres temps en el mateix bàndol, compartir determinades orientacions sexuals o creences religioses. Les autores assenyalen la Histoire des Treize d’Honoré de Balzac com a precedent d’aquesta mena de literatura. Els homosexuals, per exemple, són un grup tan divers i tan variable com qualsevol altre. Però el sociòleg francès Fréderic Martel, que va estudiar els moviments gais francesos, va posar en relleu l’existència d’una autèntica communauté de destin –insaisissable et floue– sota una llei de ferro que tant s’aplicava a la política com als negocis: “ni de droite, ni de gauche: homos.” Per descomptat, hi ha llocs on aquests grups prenen una actitud militant, pública i reivindicativa, avide de visibilité, però, ben sovint, les seues són complicités discrètes. Cap àmbit de la vida s’escapa d’aquestes influències informals, per damunt de les ideologies públiques o les institucions oficials. L’esfera de l’economia i de la política, en primer lloc. Però també el poder eclesiàstic o l’acadèmic i l’universitari. I el literari i el periodístic, tan permebales a segons quines vanitats. Les complicitats descrites per Mario Puzzo i Francis F. Coppola en El Padrí III són una obra d’art sobre el tema. De fet, la maçoneria i la màfia –l’estat dins de l’estat– o els lobbies periodístics, empresarials i políticssón les xarxes que ens vénen de seguida al cap. Tothom forma part d’alguna xarxa i qui no n’és part no té cap possibilitat de traure el cap: d’arriver, faire carrière o fins i tot devenir Président. Ni en l’economia ni en la política ni en el periodisme. Ni en la cúria, ni en la universitat ni en la república de les lletres. Són solidaritats no institucionalitzades, però la densitat de les seues xarxes les converteix en un contrapoder ocult i laberíntic. Serveixen per a fer negocis, per a triar alcaldes i diputats, per a obrir o silenciar debats públics, per a nomenar catedràtics, per a promoure o estigmatitzar escriptors o per a destituir entrenadors i president d’equips de futbol. La intriga personal i la conspiració, l’autoprotecció, la recomanació i la connivència, el rumor o fins i tot el linxament més o menys metafòric són les armes no sempre incruentes d’aquesta batalla underground que impugna les regles del joc públic. “Ils jouent un rôle essentiel dans le fonctionnement de la société française”, assenyalen les periodistes esmentades. I, en efecte, les xarxes “forment le véritable organigramme” de les societats actuals: “celui que l’on ne rend jamais public, mais qui explique mieux que les discours et documents offciels nombre de décisions.” Són solidaritats assentades sobre lleialtats granítiques, indestructibles. Amb unes lleis que impedeixen permeabilitats, però possibiliten aliances inversemblants. La seua fortalesa radica, de fet, en un pacte de silenci espès i d’ombra protectora entre els seus membres.

De vegades, tinc por d’arribar a confondre la ficció i la realitat. Però a gosades que sovint costa de trobar-hi les diferències. Joschka Fischer i Lionel Jospin i tants altres com ells fan de boc emissari d’un fenomen antic. La cacera de bruixes amaga una fal·làcia i actua com una cortina de fum que encobreix interessos més pregons. Les Abigail Wiliams del món bé que ho saben. L’únic pecat és “comportar-se d’una manera estranya” no importa per què ni als ulls de qui. I l’única acusació, amb distintes formes, que estan posseïdes per les diferents personificacions de l’esperit maligne que ells han d’abatre.

Comunicat d’APROP

COMUNICAT A FABRA DE L’ASSOCIACIÓ DE PROFESSIONALS PER OPOSICIÓ APROP
El president de la Generalitat, Alberto Fabra, ha manifestat avui de matí a les Corts Valencianes la intenció d’obrir una radiotelevisió pública. Posteriorment, davant els periodistes, hi ha afegit que es tractaria d’una nova empresa que començaria de zero amb un personal totalment nou. Des de l’Associació de Professionals per Oposició de RTVV (APROP) considerem que les declaracions del president mereixen una resposta que resumim en els punts següents :
Alberto Fabra és l’únic responsable del tancament de RTVV. Ell mateix va prendre esta decisió el mateix dia que el TSJCV declarava nul l’ERO de RTVV, entre altres raons, per anar en contra dels drets fonamentals dels ciutadans i per falta de voluntat negociadora per part de l’empresa.
Els principals perjudicats pel tancament de RTVV són els més de 1.600 treballadors despatxats i, en especial, aquells que van accedir al seu lloc de treball després de superar una oposició convocada legalment al Diari Oficial de la Generalitat.
Si el president té ara la intenció de rectificar, des d’APROP hem de dir-li que ho té molt fàcil. Simplement ha de paralitzar la liquidació de l’empresa i anul·lar totes les decisions que van acabar amb el tancament de RTVV i el despatxament dels treballadors.
APROP vol manifestar el seu rebuig frontal a aquesta “nova empresa” amb un “nou personal” que ara sembla defensar el nostre president. Considerem una burla i un atemptat als treballadors, a més d’una frivolitat, que la Generalitat tanque una empresa, despatxe el personal i uns mesos després en promoga la creació d’una altra amb el mateix objecte social però amb uns treballadors diferents. En aquest sentit, reiterem la nostra intenció de lluitar pels drets dels professionals de RTVV i, en especial, d’aquells que han superat una oposició.
Aquest canvi d’opinió del president de la Generalitat resulta difícil d’explicar si no atenem a raons electorialistes o la complicada situació en la qual es troba el Partit Popular.
En tot cas, des d’APROP insistim en la nostra posició a favor d’una Ràdio i televisió públiques, plurals, de qualitat i en valencià, però també la ferma decisió de lluitar pels drets dels treballadors que han guanyat una plaça segons els criteris d’igualtat, mèrit i capacitat.

Va ser un gran somni

image

Despús-ahir va fer un any que el MH President de la Generalitat Valenciana, àlies el Moniato, va decidir tancar RTVV i liquidar el servei públic de radiotelevisió pública. Avui fa un any que en vaig fer la meua crònica valorativa al Periódico de Catalunya. Ara acaba d’eixir a la venda el meu llibre La desconnexió valenciana, publicat per les PUV de la Universitar de València. L’article que us deixe ací pot ser-ne una prova d’aquesta “desconnexió”. I també una metàfora.

VA SER UN GRAN SOMNI

Crec que sóc el treballador de plantilla més antic de RTVV. Vaig guanyar la meva primera oposició el 1988 i em vaig dedicar, amb altres companys, a preparar l’inici de les emissions. Vaig ser l’encarregat de dissenyar un model lingüístic modern, però en què es reconegués l’audiència. Vam haver d’inventar-lo. El país no tenia una indústria audiovisual, ni tan sols teatral. Les productores de continguts i doblatge a penes tenien pràctica i la majoria, a més, preferien treballar en castellà, que era la llengua del seu mercat. Ens vam esforçar a convèncer-los que el nostre idioma era, precisament, el factor proteccionista d’un nou mercat que havíem d’inventar, i vam aconseguir que s’involucressin en el projecte tant com nosaltres. RTVV era el principal client d’una indústria incipient que va costar molt d’aixecar. El 9 d’octubre del 1989, dia del País Valencià, van començar les emissions regulars. Xelo Miralles va ser la nostra primera cara. Estava nerviosa. “Això demostra el teu compromís amb el país”, vaig encertar a dir-li, taquicàrdic, poc abans de sortir a l’aire. Seguidament, vam projectar ‘Casablanca’, en una versió inoblidable dels lingüistes de la casa.

Va ser un gran somni. També la gran oportunitat perduda. Potser des del primer dia. El nostre primer director general, a proposta socialista, sempre va treballar per a ell mateix i, darrere la seva hiperbòlica frivolitat formal, amagava la seva aposta pel negoci i el tripijoc amb la dreta rància i anticatalanista. En llengua, en continguts i en encàrrecs. Fruit del seu autoodi, Amadeu Fabregat va arribar a prohibir centenars de paraules per «massa catalanes». Una patètica caricatura de la Gauche Divine l’anhel de la qual va ser sempre épater la bourgeoisie. Però, és clar, a València, la grossa sempre està per arribar. La derrota socialista del 1995 va situar Eduardo Zaplana a la Generalitat i amb ell va arribar l’escàndol. El seu amic de l’ànima, Jesús Sánchez Carrascosa, va ser l’encarregat de modelar-li el discurs des de RTVV i de teixir-li una espessa xarxa clientelar amb productors i periodistes madrilenys que preparessin el seu assalt a la Cort i a la Llotja del Bernabéu. Sense limitació pressupostària, inclosos programes per a grans professionals de la comunicació no verbal com Mar Flores i Bárbara Rey. Com a bon gestor del «capitalisme popular», Eduardo Zaplana va duplicar la plantilla de RTVV. Després de Zaplana, va arribar el vaticanista Francisco Camps a la Generalitat i, per tant, a RTVV. El seu home fort va ser Pedro García, ara imputat com a membre de la trama Gürtel. Aquest va ser el punt de no retorn de RTVV. García va comprar la complicitat de tots els clubs de futbol del país amb contractes milionaris i conceptes tan estrambòtics com l’ús televisiu de les seves mascotes. I amb el futbol, la Fórmula 1, l’America’s Cup i qualsevol esdeveniment més o menys televisable que li permetés, juntament amb el duo Camps-Rita Barberá, alimentar somnis de grandesa. L’orgasme dinerari va arribar amb la visita del papa Ratzinger a València el 2006, que li va costar a RTVV uns quants milions d’euros inclosa una comissió de mig milió, segons la policia, per al mateix director general. Era l’època dels grans esdeveniments, «fàbriques del segle XXI al servei d’una indústria estratègica que és el turisme», segons Francisco Camps. La conseqüència és un forat de 1.200 milions d’euros en una empresa sobredimensionada a consciència, allunyada del sector audiovisual valencià i sense credibilitat ni audiència. La pressió lobbista de les televisions privades també ha ajudat al descrèdit.

Abans d’anar a negre, convé recordar que, en una societat postindustrial que produeix més serveis que mercaderies, el sector audiovisual simbolitza l’aposta per un model productiu «modern», i el seu desenvolupament s’hauria de basar en la innovació i el coneixement. Aquest va ser, al meu parer, el principal èxit tant de Televisió de Catalunya com de Canal 9. Sense RTVV no hi haurà sector audiovisual, normalització lingüística ni modernització econòmica. La nostàlgia em porta a pensar que sempre ens quedarà Casablanca com a exemple que va ser possible un futur per al nostre passat. Al Partit Popular, per la seva part, només li queda baixar un últim esglaó: abolir la Generalitat. El president Alberto Fabra, com el gendarme Renault de Casablanca, potser preferiria no fer-ho. Però, personalment, s’adaptarà al que convingui.

El Periódico de Catalunya, 7/11/2013El

La torre de la llibertat

pas_dels_dies

El principal gratacel del nou World Trade Center de Nova York ja ha obert les portes. L’edifici, d’acer i vidre i de més de 500 metres d’alçada, conegut com la Torre de la Llibertat, omple el buit de les Torres Bessones després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001.

A propòsit d’aquest fet, recupere un text –al qual tinc un afecte especial– del meu dietari Quadern d’entretemps (Ed. Perifèric) :

9 de novembre

“Per a fer-se càrrec de la immensitat de l’urbs, és bo de pujar a l’edifici Empire, el més atrevit de la ciutat”, escrivia Josep Maria Poblet el 1956. La segona vegada que jo vaig estar a Nova York, dos mesos després del terrorífic 11-S, vam anar directament de l’aeroport JFK a l’Empire. Necessitàvem pujar-hi fins a dalt del tot com un homenatge a les víctimes del terror i com un desafiament al missatge de la por, de la misèria i de la mort, que s’imposa arreu del món. Vam pujar entre l’horror contingut i la morbositat insana tan pròpia del periodista. Va ser el minut i mig més llarg de la meua vida, tancat en aquell ascensor, amb el cor encongit, fins a assolir els 102 pisos del gratacels ara més emblemàtic de la ciutat. Recorde aquell dia commogut encara per uns sentiments prenyats d’espant i de misteri. L’ascensor anava ple de vores a vores, gairebé tots pàl·lids com la cera, amb un silenci que regalimava tristesa, potser alguns tocats amb ferides que no s’estanyaran mai. El primer a la meua dreta, sec com un clau, immòbil, amb el rostre febrosenc mirant el terra, resava en hebreu alguna cosa inintel·ligible per a nosaltres. El segon, negre fosc de color de pell, havia tancat els ulls i només el seu Déu particular sap en què devia pensar. El de davant meu, un home vell i eixut, elegantíssim, amb posat greu i hermètic, d’una pal·lidesa quasi transparent, tenia llàgrimes grosses i sentides. La majoria fugia les mirades del veí. La processó, com sabem, sol anar per dins. La immobilitat era absoluta. El pensament cadascú se l’engolia com millor podia. Com si tothom s’aguantara el luxe de la respiració, voltats d’un silenci cada segon més espés i opressiu, hipnotitzant. Era la primeria de novembre. En arribar a la terrassa, en aquell moment de la vesprada en què el sol comença a caure, vaig sentir una nit humida. Hi havia una llum somorta, crepuscular. Les estreles semblaven fatigades de la competició desigual amb la contaminació llumínica del Manhattan de neó. Fresquejava. Vaig tremolar com una fulla d’arbre. I un regalim de suor freda se m’esvarà esquena avall, per l’espinàs, fins a deixar-me xop com un ànec, allà dalt, on jo sentia un fred interior, dolorós. El record d’aquell dia encara continua sobre mi amb un pes de plom. Nova York era una ciutat irreal, inabastable, sota un tel de boira. En acabant, tot seguit, vaig notar un plaer indescriptible, irracional. Qui ha vist Nova York alguna vegada des d’allà dalt no l’oblidarà mentre viurà. Aquell és un observatori privilegiat al bell mig de la ciutat. M’hauria quedat allà dalt tota la nit mirant –imaginant, ben dit– una vida tan diferent a la meua, amb el midtown a primera vista –amb Chelsea, Gramercy, Times Square– als meus peus, a tir dels meus ulls incrèduls i de la meua imaginació. “No hi ha cap nit urbana com la nit de Nova York”, afirmava Ezra Pound, i aquesta és, sens dubte, la major veritat de totes. La nit de Nova York és la més fascinadora que he viscut mai, tant en el seu glamour com en la seua sordidesa, entre milers de solitaris homeless, de persones desquiciades enmig de la metròpoli, de taxis i de limusines cridaners, talment com si et fera l’ullet la més pecaminosa de les amants impossibles. La nit –“aquel contraste entre las tinieblas y la luz” de què parla Soledad Puértolas–, és, a Nova York, un espectacle en ella mateixa, la seua millor hora.

La tercera vegada que vaig posar els peus a Manhattan, vaig tornar a l’Empire, quasi com un ritual que repetiré cada vegada que torne en ma vida. Nova York era una ciutat emocionada, però continguda; optimista de nou. Algú podia pensar que era un foc d’odi i de ressentiment. No en vaig notar gens ni miqueta entre la gent amb qui vaig enraonar. Ningú no pot saber què passarà demà. Si alguna cosa hem aprés en el transcurs dels anys és que els profetes han passat a l’atur per desautorització de l’aire dels temps. En la darrera ocasió en què vaig visitar Manhattan, encara no fa uns mesos, vaig quedar impressionat per la calma amb què la ciutat, almenys en aparença, vivia una tragèdia sense estanyar, el dolor profund, l’amenaça vigent potser per sempre més, l’atmosfera viciada definitivament. Demà, si puc, hi tornaré, guanyat sense perdó per a la causa de l’urbs més seductora que he conegut fins ara, atrapat en les teranyines de l’impossible. Nova York és l’espectacle de la immensitat inassequible, irreal. Una ciutat que respon a una idea de la persona, de la societat i del món molt allunyada de la que nosaltres consideràvem “normal”. Per això mateix, ens va corprendre tan bon punt hi vam posar els peus, i ens espenta a tornar-hi demà mateix.

Lluitant contra l’oblit

image

La periodista Laura Ballester va bregar pràcticament en solitari durant anys amb l’accident del metro de València del 2006. El diari Levante-Emv, amb bon criteri, li va deixar pàgines i pàgines perquè publicara totes les seues investigacions. Exhaustives, contrastades, amb fonts directes. Sense espai per a la pirotècnia literària. Fets contrastats. Explicats de formal freda, racional, de vegades crua, sense valoració subjectiva. Tanmateix, El context social, polític i mediàtic del País Valencià no l’ajudava. Ni a ella ni a les víctimes de l’accident. Ben al contrari. El silenci i la desinformació conformaven una interessada cortina de fum que es realimentava des dels poders públics. Però Laura Ballester, cabuda –tenaç, en registre culte–, va continuar amb una responsabilitat social i professional que s’autoimposava cada matí. Vam fer falta anys i algunes complicitats imprescindibles –personals, cíviques, professionals– perquè el seu treball es reconeguera com es mereixia. Perquè el treball de Laura Ballester tinguera el ressó que mereixia. Perquè la veritat informativa i les víctimes de l’accident es reconegueren mútuament.
Barret Films, amb Vicent Peris al capdavant –un altre gran periodista del terreny!– i Jordi Évole i el seu programa especial a La Sexta sobre la “gestió” de l’accident i les seues conseqüències, multiplicaren exponencialment l’impacte informatiu i la recepció dels treballs de Laura Ballester. El mitjà és el missatge, deia MacLuhan. I, en efecte, la televisió multiplicava la difusió social d’unes investigacions quasibé artesanals. Les xarxes virtuals l’han universalitzat més encara.
Ara, de tot allò, Laura Ballester n’ha fet un llibre : Lluitant contra l’oblit (Ed. Sembra). Jo me l’acabe de llegir en dues sessions, sense capacitat de deixar passar ni un segon fins que me l’he acabat tot just ara. I, malgrat això, amb la temptació de deixar-lo de costat, des d’ahir, cada cinc minuts. Per una raó que vostès entendran fàcilment si el llegeixen –que l’han de llegir. Perquè costa molt de tirar-se a la cara tota aquesta informació sense sentir repugnància de moltes coses que hem viscut en directe. Sense reprimir una justificada violència contra determinats energúmens de la nostra classe política i mediàtica. Sense sentir un cert autoodi contra nosaltres mateixos, que no vam reaccionar col.lectivament fins que Jordi Évole ens ho va passar per la cara! Fins que Évole ens va plantar davant del nostre propi espill trencat.
En fi, deixeu el que estigueu fent i llegiu aquest llibre de Laura Ballester. He estat a punt d’escriure “aques llibre de periodisme d’investigació”. Però me n’he penedit de seguida. Periodisme d’investigació és una redundància tan alta com el Miquelet de la Seu. Periodisme. Punt i avall. Entre totes les definicions de periodisme, la millor (i no sé de qui és) és aquella que afirma, senzillament, que el periodisme és informació + Context.
Això mateix és el que ha fet Laura Ballester : informació + context = periodisme. Tan fàcil com això. Tan difícil de trobar. Curt i clar : Un gran llibre, una gran periodista. Llegiu-la, per favor.