Arxiu mensual: desembre de 2014

La utopia necessària

utopiafrontal

L’any 2014 que ara s’acaba ha estat el 20è aniversari d’un dels meus llibres que més m’estime. Potser perquè, llavors, quan va ser escrit, jo hi vaig abocar el meu plantejament de la “qüestió nacional” d’una manera, perdoneu-me la immodèstia, innovadora. Que se n’eixia, almenys, del solc tradicional. Si ha fet poca o molta fortuna, ja no és cosa meua. Això depèn del lector, per descomptat. Però me l’estime tambè perquè, just ara, en ple debat sobiranista a Catalunya, i un País Valencià abocat a unes eleccions que semblen trascendentals, ara, dic, mantic, dalt o baix, el contingut d’aquell llibre.
Us n’oferisc ací un extracte de la segona part, que jo considere el moll de l’os de la meua proposta.
Us el deixe, sobretot, per si alguna bona ànima considera que, 20 anys després, el llibre pot aportar algun detall a un debat sempre ajornat –almenys, entre nosaltres, els valencians.

UN NOU NACIONALISME PER A UNA NOVA REALITAT

1. LA SUPERACIÓ DE L’ÈPOCA NACIONAL
Fins i tot les veus oficials comencen a entreveure la decadència de l’organització estatal-nacional i de les seues formes tradicionals d’integració comunitària. La realitat nacional tradicional comença a ser superada. La mundialització és una (nova) realitat. No solament econòmica, sinó també cultural i fins i tot reivindicativa. Els conceptes de “societat de la informació”, de l'”alta tecnologia” i la internacionalització de l’activitat productiva i comercial apunten en aquesta direcció.
(…)

la transnacionalització de la vida, els processos macrocomunicatius i la gran mobilitat del món actual són factors d’integració supranacional que superen conceptes com el de sobirania i fins i tot el de nació. Això fins al punt que el concepte de sobirania nacional exigeix una reformulació urgent, si no una substitució per un altre més operatiu. I, correlativament, una relativització del concepte tradicional de nació. L’estructura de l’estat-nació clàssic ha esdevingut un fre, una limitació, a una nova època que només comencem a entreveure. És en aquest nou context que els moviments autodeterministes de les dites “nacions sense estat” haurien de fer un esforç de revisió dels propis fonaments i objectius per tal de no reproduir el “nacionalisme” dels “estats opressors”. El projecte dels nous nacionalismes hauria de ser l’antítesi mateix del nacionalisme estatista.

No es tracta de jugar al conceptualisme, però tampoc de ventar el foc del confusionisme. Calen noves eines per expressar les noves realitats. Calen, en primer lloc, noves idees que expliquen els nous esdeveniments més enllà de la teoria del nou ordre mundial imposada pels EUA. Cal una nova teoria crítica dels fenòmens socials que tinga en compte que totes les societats no són iguals, tot i compartir problemes comuns. La globalització dels problemes a escala planetària hauria de ser motiu de cooperació oberta més que no pas d’ingerència jeràrquica.

(…)

En qualsevol cas, és evident que la relació dialèctica entre el binomi sentiment-raó ha esdevingut, al llarg de la història, un factor determinant. A fi de comptes, aquesta doble vessant determina també –a grans trets– la doble faç del fenomen nacional(ista). D’una banda, una faç democratitzadora i progressista. De l’altra, una faç emotiva i irracional: un focus de manipulacions i de demagògies. La preeminència d’un o de l’altre component –la tendència dominant– concreta en cada context històric el caràcter i l’orientació del nacionalisme: la seua expressió socio-política. 

És també en aquest sentit que resulta agosarada qualsevol generalització dels fenòmens nacionalistes. El nacionalisme pot esdevenir l’agent aglutinador d’un moviment progressista (Cuba, Vietnam, Nicaragua) o convertir-se, contràriament, en l’element cohesionador del pensament i de les forces socials reaccionàries (el feixisme italià). És així que el nacionalisme català ha complert, segons moments, una funció o l’altra: conservador durant la Renaixença, progressista durant la II República.

(…)

2. EL NACIONALISME EN EL NOU ORDRE INTERNACIONAL
La superació de l’època nacional i la nova integració supranacional atorga un paper ben rellevant als (nous) nacionalismes d’aquest final de mil·leni.
(…)

2.1. EL DRET A LA DIFERÈNCIA
L’afirmació de la identitat no pot basar-se en la negació dels diferents –dels altres–, sinó, precisament, en el respecte a la diferència. En efecte, aquesta és la qüestió a escatir ara: el lloc de la diferència –de la particularitat– en un món cada vegada més uniformitzat. Les tendències globalistes no haurien de provocar la desaparició del contrast. Contràriament, la nova època que hem començat a viure hauria d’estar presidida per l’ecologisme social: la coexistència pacífica, harmònica i enriquidora de la diversitat universal –de les diverses maneres de ser persona.
(…)

Aquesta iniciativa integradora no s’hauria de contestar amb arguments defensius. De fet, no es tracta de superar cap identitat particular, sinó d’elaborar-ne una de nova, superior i complementària. Fins i tot des d’un punt de vista estrictament estratègic, fóra un error de comptes intentar suplir una identificació per l’altra, sobretot si és en contra de la voluntat comunitària. Activaríem llavors els elements emotivo-sentimentals de la vella identitat, reflotaríem els pitjors elements del patriotisme tradicional i tancaríem la porta a l’acceptació de la nova identificació.

La raó i la prudència social i política exigeixen un procés d’integració superior respectuós amb les identitats pre-existents. La nova identitat, per això, ha de representar, alhora, una nova concepció de la identitat que recolze en nous valors i en noves formes de percepció: una identitat que combata “l’al·lèrgia neuròtica de l’altre” i la “llibertat solitària”. Una identitat que s’afirme en el reconeixement de l’alteritat. En definitiva, es tracta d’una identitat no monolítica –“identitat múltiple”, n’ha dit Oriol Pi de Cabanyes– que integre la realitat diversa.

La nova consciència no hauria de fonamentar-se només en la distinció diferencial dels altres ni, per tant, en la frontera –siga física o no–: això seria només una forma de consciència en negatiu, sinó que hauria de basar-se en els aspectes cohesius del grup; és a dir, en la interiorització psicològica d’un univers compartit de normes i de valors. Els nous temps exigeixen una elaboració de la identitat com un projecte obert que ha de recolzar, precisament, en el seu dinamisme: en l’acció, en el canvi. Dit a la manera col·loquial: serem allò que farem. Aquesta identitat esdevé, consegüentment, oberta a la creativitat personal i col·lectiva.

2.2. EL CANVI SOCIAL COM A OBJECTIU
D’altra banda, la reivindicació tradicional de l’estat –d’un altre estat– com a garantia nacional tenia sentit mentre aquella forma d’organització política garantia les funcions de servidor dels ciutadans i dels seus grups. Ara mateix, però, l’estat s’ha convertit en un polp de mil tentacles que envaeix els àmbits més privats de la persona i que compleix cada dia més a la baixa les obligacions socials per a les quals va ser concebut. Consegüentment, la lluita contra la corporització de la vida (individual i social), la burocràcia i l’estatització han esdevingut una necessitat peremptòria. Qualsevol projecte alternatiu i progressista de la vida ha de lluitar contra el creixement del poder intervencionista i coactiu de l’estat en la societat civil i en la intimitat personal.

En aquest sentit, els nacionalismes alternatius –tal com avançàvem adés– no haurien de reproduir l’esquema de poder que diuen combatre. No es tracta, consegüentment, de construir un altre estat, sinó una altra societat. No es tracta, tampoc, de canviar les fronteres, sinó de superar-les. Es tracta, per tant, de bastir un projecte fonamentalment antijeràrquic i antiestatista capaç de generar una nova consciència crítica i pública de la ciutadania –una consciència civil– que partesca del trencament, cada dia més evident, entre la idea d’estat i la idea de nació: un plantejament cívic de la vella “qüestió nacional”.

Ser d’esquerra, deia José Luis Aranguren, és situar-se enfront del poder. Ser nacionalista, correlativament, és, en gran mesura, situar-se enfront de l’estat. És també una aposta per la recuperació de l'”esfera pública” com a àmbit de realització de les persones i de lluita contra la deshumanització de l’individualisme incivil. El nacionalisme ha de ser, en aquesta conjuntura, l’agent catalitzador i mobilitzador de la dinàmica cívica i una força social contra el despotisme, el totalitarisme i la xenofòbia. És també una manera de “despertar i d’organitzar la solidaritat en tant que necessitat biològica per a mantenir-se units contra la brutalitat i l’explotació inhumanes” (Marcuse). No es tracta, finalment, de recuperar –només– senyes d’identitat, com reivindica el vell nacionalisme. El nou nacionalisme ha de ser, alhora, un projecte de satisfacció de les necessitats humanes més concretes i quotidianes.

És ací que cal insistir en el valor instrumental del nacionalisme, però també en el seu valor simbòlic com a creador d’un ideal col·lectiu que impulse la solidaritat social. El nacionalisme esdevé així no solament una ideologia funcionalment mobilitzadora, sinó també un moviment –un “moviment de moviments”, de fet– aglutinador dels actors socials més dinàmics, progressistes i creatius.
(…)

Tot ben pesat, podem afirmar que l’objectiu més immediat del nou nacionalisme no és “polític” ni, per descomptat, parlamentari. I la seua funció més peremptòria és servir d’antídot als instints primaris i irracionals que sempre afloren en les èpoques de pèrdua de les utopies col·lectives. El seu camp d’acció preferent és la societat i, per tant, el seu objectiu és el canvi social. En aquest sentit, les élites culturals –la intel·liguèntsia– i les forces de la cultura hi juguen un paper capdavanter com a punt d’arrancada i de difusió social de les noves concepcions. Lògicament, la passa següent és l’articulació d’un moviment social que es plantege el canvi social real com a fita.

Sense cap mena de dubtes, les idees llibertàries de Bakunin i de l’anticapitalisme de la 1a Internacional i la idea de “revolució igualitària” sorgida durant la dècada dels anys seixanta com a crítica esquerrana a l’esquerra tradicional continuen sent uns excel·lents pols de referència ideològica. El combat de l’ortodòxia i la recuperació del valor transformador de la utopia hi són valors centrals. La idea d’esquerra, en el sentit que en donen el sociòleg americà C. W. Mills en la Carta a les noves esquerres (1960) i Herbert Marcuse són punts referencials inexcusables. Es tracta, en definitiva, de recuperar el valor filosòfic de la revolució: resistència a l’autoritat imposada. I de generar, per mitjà de la força creativa del nou nacionalisme, un projecte de solidaritat i de justícia social: “el propòsit de continuar lluitant per un món on hi hagi la major igualtat possible dins de la major llibertat.” (Josep Fontana, 1992).

En aquest context, l’enfortiment de les estructures grupals no obligatòries és també una necessitat, ja que reprodueixen socialment un conjunt de valors socials propis i una estructura autoorganitzativa que tonifica la vida col·lectiva i reforça la consciència cívica. Les associacions voluntàries són l’agent transformador més important de la vida d’un país. I la seua xarxa és l’assegurança mateixa d’una cultura democràtica, perquè són, essencialment, un contrapés del “poder”: un contrapoder. Serveixen per a generar hàbits i mentalitats de participació i no és debades que els règims totalitaris de tots els signes les prohibeixen o les regulen i controlen fins al límit. Mai no hem d’oblidar tampoc que el feixisme naix sempre, en darrera instància, de la crisi de la consciència social. L’aparició del blaverisme –moviment feixista valencià– té molt a veure amb la crisi civil produïda a la ciutat de València durant l’època de la transició política espanyola. El reforçament de les estructures cíviques i de la solidaritat social és, consegüentment, el millor antídot de qualsevol autoritarisme.

El nou nacionalisme ha de ser, per tamt, l’antítesi mateixa de les temptatives autoritàries i directivistes del “nacionalisme carismàtic” (J.F. Marsal i altres, 1979). El combat de la “societat massa” –amorfa i inestructurada– esdevé, per això, un objectiu prioritari per a combatre la inseguretat, la crisi d’energia cívica i la falta de confiança en les possibilitats humanes d’avanç social. El narcissisme col·lectiu i el panxacontentisme del “nacionalisme tradicionalista” (J.F. Marsal i altres) són, en conseqüència, perills que cal combatre.

En definitiva, al nou nacionalisme, no li interessa què és la nació (essencialisme), sinó quina funció fa: per a que serveix. No oblidem, però, que el “desig de comunitat” és un desig humà bàsic que atorga seguretat. Philip Slater (1961) ho va expressar així:

“Quasi totes les persones, en quasi totes les societats, van nàixer i van morir en comunitats estables en les quals la subordinació de l’individu al benestar del grup es donava per feta, mentre que l’engrandiment de l’individu a expenses dels seus companys era senzillament un crim.”

2.3. UN NACIONALISME RACIONALISTA I LAIC
Els nous nacionalismes han d’aportar concepcions innovadores, tant pel que fa a la territorialització i l’organització interna de la societat, com també a l’elaboració d’un nou concepte de la identitat. Una nova identitat que en el cas europeu hauria de basar-se en la tradició liberal –la del liberalisme britànic de la “gloriosa revol·lució” del 1688– i la il·lustrada i racionalista del continent. Efectivament, la llibertat de consciència és més important i tot que la llibertat d’empresa, en contra de les interpretacions restrictives del liberalisme. La voluntat de millorar el futur d’acord amb la raó és l’altre pern on s’ha d’assentar l’avanç social. La conjugació de la tradició “individualista” i les “utopies col·lectives” és, precisament, el liberalisme radical que també hauríem de reivindicar com a força creativa per a la millora social. Ací podíem citar com a noms emblemàtics Bertrand Russell, Mills, Marcuse, Theodore Roszak, Noam Chomsky, Joan Fuster o Javier Sádaba, per exemple.

En aquest final de segle, ningú no hauria de deixar-se encegar per l’èxit social d’aquell espiritualisme que intenta invalidar l’ideal de la Raó i la Il·lustració que ha presidit el món occidental des de la Revolució Francesa ençà. L’apel·lació sentimental, la litúrgia i l’exigència de la fe en la jerarquia interpretativa del més enllà fan del “pensament sagrat” un factor de domini de les masses. La reivindicació del laïcisme –de la comprensió crítica del món– ha de ser, al nostre entendre, una pedra axial d’aquesta nova concepció del món i de la vida. Però el laïcisme no implica només la separació de l’església i l’estat, ni pot reduir-se a emblemàtics posicionaments anti-clericals. Es tracta de fer valdre el poder i el valor de la raó per damunt del poder i el valor de la fe, per damunt de la irracionalitat, la atemporalitat i l’esclavatge del pensament sagrat.

Comptat i debatut, el laïcisme ha de ser obert i tolerant, democràtic, científic i adogmàtic. Cal vetlar, per tant, perquè no es convertesca en un altre fonamentalisme com el que combat. Cal crear, per això, els mecanismes perquè no esdevinga una religió contra-religiosa. En nom de la Raó i del laïcisme també s’han comés porgues, matances i deportacions tan inhumanes com les barbaritats comeses en nom de qualsevol déu.

És menester, per tant, generar un moviment racionalista i laic on els elements crítics ocupen un lloc preeminent. La fe cega és la millor companya del totalitarisme. La lluita contra la fe, representada per l’activitat intel·lectual, és la millor garantia del combat d’aquest totalitarisme. La desil·lustració del laïcisme racionalista ha generat productes ideològics conservadors com ara allò que en diuen el pensament feble. Tot plegat és el fruit de la pèrdua de vigència del valor del progrés i de l’estigmatització de la utopia com a valor positiu.

La reivindicació del laïcisme tampoc no hauria de fer-nos estigmatitzar tot moviment religiós com a reaccionari. Ben lluny d’això, el fenomen religiós no és bo o dolent en ell mateix, sinó que aquesta consideració depén, com sempre, de la seua funció social. En unes circumstàncies històriques i en determinats contextos juga papers progressistes i en altres en juga de conservadors i de reaccionaris. En eixe sentit, la funció de la religió no depén dels “factors religiosos”, sinó de la instrumentalització ideològica i, eventualment, política que se’n faça. L’òsmosi produïda entre el fet religiós i altres fets socials ha tingut també efectes positius. L’arabista francés Jacques Berque ha insisitit, per exemple, en el fet que “l’integrisme musulmà és una interpretació tendenciosa i feixistitzant de l’Islam” (El País, 9-V-1991).

En qualsevol cas, el nostre objectiu primer ha de ser la reivindicació del racionalisme enfront de tot trascendentalisme i dogmatisme. Això inclou el combat de la ignorància i la superstició i el desemmascarament del profetisme populista. El laïcisme racionalista, per això, és una mentalitat més que no una ideologia concreta. És una mentalitat que ha d’impregnar totes i cadascuna de les activitats humanes i que ha de modular diverses alternatives ideològiques. Aquesta és la seua gran raó de ser. Es tracta d’una autèntica cultura de progrés enfront del reviscolament dels fonamentalismes: de l’islàmic i del nord-americà. És important, per això, que el laïcisme presidesca la modernització dels països subdesenvolupats i també que mitigue el discurs redemptor i hipernacionalista de certs estats, com ara els EUA. Albert Hidalgo va parlar de tot aquest tema en un article de premsa (El País, dijous 28 de març de 1991):

“(…) En la compleja situación actual, la marea de tinieblas contra la ideología de las Luces crece no sólo del lado del fundamentalismo isl mico como religión de un proletariado tercermundista cuya revolución dirigen clérigos fanatizados, sino también del lado del integrismo protestante norteamericano, cuya Moral Majority proclaman el reverendo Falwell y demás predicadores televisivos, así como del lado de la cruzada católica encabezada por el papa Wojtila, quien aprovechando el mencionado desfondamiento de la idea de progreso y el aparente hundimiento del comunismo, resucita el mito del eterno retorno, propugnando una vuelta a la cristiandad medieval, con los demonios y ngeles custodios del cardenal Ratzinger incluidos, como nueva norma ideológico-moral de la casa común europea. Se cierran así los poros de las instituciones eclesi stico-religiosas a la penetración de la crítica racionalista laica.”

El nou laïcisme és, per tant, un moviment profundament democràtic al servei, ara com abans, de la igualació social i, en consequència, de la superació de les escletxes socials i econòmiques que el capitalisme ha obert entre els diversos grups socials. Aquesta ideologia porta implícita la consciència planetària de la humanitat: una consciència autènticament ecologista. La qual no representa només el sentit clàssic de l’ecologisme, sinó un nou ecologisme integral: la renovació de l’ordre internacional a nivell social, polític i econòmic. O dit d’una altra manera: un projecte geoestratègic de característiques Ètiques de solidaritat mundial. L’extensió d’aquesta nova consciÈncia exigeix, alhora, l’educació en el respecte a la diversitat i a la plena llibertat en el desenvolupament autònom. En aquest sentit, no s’ha de confondre modernització amb desenvolupament a la manera europea. Implica també un posicionament contra el neocolonialisme proteccionista de les antigues metròpolis.

Els beneficis econòmics –la “comunitat de guanys” de què parla Jurgen Habermas a propòsit de la unificació alemanya– no haurien de ser tampoc l’únic suport d’aquesta nova concepció de la identitat. Ben contràriament, també s’imposa una revisió de les activitats econòmiques des d’una posició “ecològica” i “humana” l’objectiu de la qual no ha de ser el creixement a qualsevol preu, sinó la producció, la transformació i la distribució equitatives segons les necessitats. Per descomptat, es tracta d’una economia que prime l’ocupació i el respecte a l’entorn natural per damunt de la productivitat; i el treballador sobre l’empresa. Mai no hauríem d’oblidar que l’activitat econòmica no és un fi en ella mateixa, sinó un mitjà per a la vida de les persones al món.

2.4. NACIONALISME I XENOFÒBIA
Tot això no obsta perquè la defensa de certs trets de la continuïtat cultural es convertesca en la punta de llança del moviment reivindicatiu i en l’eix al voltant del qual es pot construir aquesta nova identitat social.

(…)

Tot plegat imposa un canvi de mentalitat. I el canvi de mentalitat exigeix, d’entrada, una reforma intel·lectual. La superació de l’època nacional exigeix noves formulacions ideològiques, ací i allà. La bipolaritat generada al voltant de l’obra de Marx –els marxistes: l’esquerra; i els no marxistes: la dreta– també és un binomi que cal superar. El nou nacionalisme que propugnem hauria de fugir de maniqueismes i, des d’una concepció pluralista i no dogmàtica de la vida, hauria de reformular la utopia. El combat de la burocràcia i la retòrica política tradicional haurien de ser ingredients a tenir en compte. Cal, a fi de comptes, un nacionalisme laic incardinat en una nova concepció del món, en una nova concepció de la societat, en una nova concepció de la identitat.

El fet imposa, també en primer lloc, l’autoreconeixement en un món multicultural i alhora unit. I implica, fonamentalment, la idea de nació com a comunitat d’autoorganització –social i política– i com a mecanisme de regulació de la solidaritat. Representa, també, la superació del fals dilema nacionalisme versus cosmopolitisme. I del farisaic universalisme basat en la idea d’una nació superior: la França del segle XVIII o els Estats Units de l’actualitat.

En aquest nou sentit, el concepte de nacionalisme és també un concepte dinàmic que imposa una reformulació continuada en la mesura que s’avança en el canvi social que té com a objectiu. El nou nacionalisme desenvolupat durant la transició política espanyola –els nacionalisme perifèrics, volem dir– es van anar impregnant de les millors tradicions de la lluita i la cultura progressistes de cadascun dels respectius països: Galícia, Euskadi, els Països Catalans. És en aquest context que s’ha d’entendre, per exemple, la màxima de Joan Fuster segons la qual “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Ser nacionalista al País Valencià representa, precisament, assumir una concepció democràtica i progressista de la vida.

Tot plegat implica el desenvolpament d’una nova cultura impregnada de les millors tradicions genu‹nes, però també foranes: una cultura pròpia i distintiva, oberta al món, en contra del proteccionisme noucentista que encara avui perdura en el nostre context cultural més immediat. La confluència i la barreja entre les tradicions nacionals (autoctonistes) i les cosmopolites (universalistes) és el millor antídot contra les tendències immobilistes, tradicionalistes i autistes d’un cert nacionalisme.

Antoni Estradé (1989) ha assenyalat, per exemple, el valor “universalitzador” del nacionalisme català”:

“Tradicionalment el nacionalisme català, entès en la seva complexa dimensió de moviment social, polític i cultural, ha estat un dels fenòmens més universalitzadors de l’Espanya moderna, interessat en els esdeveniments i els corrents doctrinals d’arreu del món. L’eclosió de les avantguardes artístiques i l’efervescència de la cultura catalana del primer terç d’aquest segle no s’entenen sense el rerafons del catalanisme i del nacionalisme cultural i lingüístic.”

Fet i fet, la idea de la nova Europa tampoc no hauria de basar-se, com hem dit adés, en cap eurocentrisme territorialista. De fet, una de les necessitats més urgents és el combat d’allò que el filòsof Josep Ramoneda ha anomenat l'”integrisme europeu, democràtic i amb rostre humà”. Ben lluny d’això, Europa hauria de jugar un paper estratègic fonamental en la integració amb la resta del món, fonamentalment Amèrica, Àfrica i Àsia. O dit d’una altra manera: en l’equilibri entre això que en diuen el Nord i el Sud. Per descomptat, en això els països de l’arc mediterrani nord-occidental també tenen una funció de frontissa integradora. Els Països Catalans, en aquest context, haurien de saber trobar-hi el seu lloc com a països d’aluvió que han estat –pluriculturals, respectuos, tolerants i integradors. El reforçament d’aquesta zona de frontissa (socio-econòmica i cultural) hauria de complir un paper estratègic bàsic com a contrapés de l’eurocentrisme de què parlàvem més amunt, de passadís cap a l’Àsia i també de garantia per a desprendre’s del tutelatge atlàntic dels nord-americans.

Sense cap mena de dubtes, aquesta situació estratègica en el redisseny econòmic europeu ens ofereix una oportunitat que no hauríem de desaprofitar. La connexió econòmica de la façana mediterrània juga també a favor de la connexió lingüístico-nacional. Rafael-Lluís Ninyoles (1992) ho ha explicat en El País Valencià a l’eix mediterrani.

En aquesta perspectiva, no hauríem d’oblidar l’estatus dels immigrants en una societat cada volta més barrejada i plural. Ni que la plena integració de la immigració no depén de les voluntats individuals, sinó de la capacitat de la societat receptora per a assegurar-los-hi la plena realització –econòmica, cultural i política– en una nova comunitat que els tracte com a membres de ple dret. No hi ha prou amb el disseny de polítiques benèfico-assistencials i d’acollida sinó que es tracta de generar les condicions socials que en permeten la integració plena, tant en l’àmbit laboral com social i polític. La discriminació en qualsevol d’aquestes esferes de la vida pública és, precisament, la base de la xenofòbia i el racisme.

El tema és especialment important en els grans centres urbans, en els quals l’existència de guetos i bandes marginals esquartera el cos social. La integració civil –per mitjà d’aquest projecte prospectiu que hem anomenat nou nacionalisme– pot ser-ne l’antídot. De fet, l’antiracisme militant i el combat de la xenofòbia haurien de ser els components primers d’aquest nou nacionalisme identificatiu.

Efectivament, el respecte a la diferència i a la dissidència, la tolerància i el foment de la convivència harmònica han de ser elements integradors d’un projecte de compactació social com ho és el nou nacionalisme. L’antiracisme és, en conseqüència, un tret ideològic que cal incorporar a la nova cultura nacionalista de manera peremptòria i inexcusable. El nou nacionalisme no pot ser un nacionalisme d’exclusió, sinó un moviment integrador d’autoafirmació. Hauríem de fugir, per tant, de la dinàmica de l’orgull nacional versus l’enemic exterior.

Fet i fet, l’antiracisme i la lluita contra la xenofòbia, la intolerància i la irracionalitat i l’antiintel·lectualisme s’imposen com unes conductes militants i com a principi humanitzador. Per descomptat, la resolució dels conflictes latents entre els grups –territorials, polítics o econòmics– és una necessitat ineludible per a aconseguir una harmonia no retòrica, sinó real. És també l’única manera d’impedir la demagògia populista del neoconservadorisme nacionalista.

És en aquest sentit que s’esdevé necessària la regulació formal de les migracions, però també el desenvolupament de les zones d’eixida d’aquestes migracions. La modernització socio-econòmica del dit Tercer Món és l’única garantia de l’estabilitat del món desenvolupat. Els més desperts dels polítics francesos ja han entés, per exemple, que la millor manera de lluitar contra el fenomen Le Pen és, en última instància, ajudar els magribins en la seua pròpia casa, perquè puguen viure adequadament sense necessitat de canviar de continent.

I no cal dir que, al costat d’aquestes mesures de política (inter)nacional, l’antiracisme exigeix –i ací rau el paper bàsic del nou nacionalisme– l’elaboració de noves formulacions ideològiques que superen l’essencialisme dels valors simbòlics de les nacions. La nova ideologia que propugnem hauria de fugir, per això, del nacionalisme mític i redemptor, ingredient clau del feixisme italià i del nazisme alemany. Enfront d’això, el nou nacionalsme ha de basar-se, com dèiem, en els elements més racionals de la humanitat.

Comptat i debatut, el racisme ha estat sempre un recurs fonamental per tal de projectar sobre uns altres problemes que eren propis. La nova dimensió econòmica (de capitals, de tecnologia i d’informació) del món desenvolupat no hauria de pretendre desenvolupar (o modernitzar) la resta segons el propi patró i la pròpia conveniència. Un desenvolupament dirigit segons els esquemes pre-establerts només pot generar focus de conflicte i d’inestabilitat, com ho demostra l’Orient Mitjà o Centramèrica. El creixement d’aquestes zones s’ha de realitzar a partir de la pròpia evolució i del propi ritme històric. Altrament, es poden produir desfasaments dins de l’estructura social que, lluny de vertebrar la societat, la clivellen més encara. La industrialització ràpida i d’origen exogen, per exemple, pot causar retards ideològics que impossibiliten el desenvolupament harmònic del país.

3. LA UTOPIA NECESSÀRIA
La igualtat entre les persones s’imposa per la força de la Raó. És menester, per tant, véncer el sentimental-nacionalisme del segle XIX i elaborar una nova cultura que incorpore els aspectes més humanistes i humanitzadors de les tradicions presents, una nova cultura que (re)elabore el mateixos conceptes de nació i de sobirania nacional d’acord amb un visió polièdrica de la realitat social.

En la mesura que els estats nacionals comencen a dissoldre’s dins del nou ordre europeu i mundial, la nació ha d’esdevenir un projecte com a societat civil. La lluita contra tot nacionalisme d’estat es converteix, per això, en una necessitat prioritària.

Efectivament, la consciència de nació com a societat civil és exactament la reformulació de la identitat de què parlem. Lluny de les identificacions que hem analitzat en la primera part d’aquests materials, la identitat que ha de forjar el nou nacionalisme és precisament aquesta: la pròpia consideració com a societat civil. En aquest sentit, la cultura cívica particular esdevé el mecanisme (la xarxa de mecanismes, de fet) reproductor de la identitat i de la consciència nacional.

La nova proposta és que el desenvolupament civil futur siga l’alternativa en un món amb menys estat. Les activitats antiburocràtiques, autogestionàries i humanitzadores (que fomenten l’autonomia i la participació) són, exactament, el contrapunt de la jerarquia institucional pròpia de qualsevol estructura estatal.

La integració supranacional no solament exigeix una integració econòmica i política, sinó cada vegada més, una integració social, lingüística i cultural. El disseny de la nova arquitectura supranacional passa, en conseqüència, per la coordinació de la diversitat social i cultural. Això de tal forma que constituesca uns força d’estabilitat igualitària i de coparticipació harmònica.

El plantejament és, efectivament, una utopia –però en el millor sentit del mot (Manheim, Mills, Marcuse, Sartre, per exemple). La desqualificació de la utopia –i la utilització del mot com a estigma– no és altra cosa que la justificació de la realitat establerta: l’estatus quo. L’èxit de la propaganda antiutopista i immobilista consisteix, precisament, a fer-nos creure que el canvi és impossible. Marcuse, contràriament, considera que només s’esvedé realista quan els “integrats” t’acusen d’utòpic. L’utopisme és, als ulls de Marcuse, l’autèntic criteri de l’esperit progressista i innovador. Mai no hauríem d’oblidar tampoc que la utopia és, en primer lloc, una força que permet pensar i recuperar ideals intencionadament proscrits com l’igualitarisme i la revolució. Sense dubte, una de les conseqÈncies ideològiques més impressionants de l’esfondrament de l’Est, tal com ha assenyalat Josep M. Lozano (1990), és la impossibilitat de concebre segons quines coses:

” … aquests canvis (als pa‹sos del centre i de l’est d’Europa) han expulsat la idea de revolució de les nostres referències mentals, si més no per un bon període de temps. La idea de revolució ha quedat proscrita dels nostres mapes mentals com un punt de referència adequat per a pensar i projectar el canvi social. La qüestió ja no és, simplement, si la revolució és possible o impossible. Ara ha esdevingut impensable. Ja no es tracta de valorar si es pot fer. Ni tan sols si s’ha (o hauria) de fer. És que ara això no s’ha ni de plantejar.”

Una utopia no és un mite. El mite intenta explicar esdeveniments i idees i té característiques metafísiques, quasi-religioses. La utopia és una invenció, un valor a aconseguir. Els mites invoquen els orígens, les utopies les possibilitats futures. ¿Caldrà recordar que l’avanç científic ha tingut sempre les avantguardes utòpiques com a inicis?

Les utopies han ajudat a concebre nous móns i tenen un valor fonamentalment pràctic, mobilitzador. Una utopia, no cal dir-ho, desproveïda de qualsevol “propensió metafísica”, que diria Joan Fuster . No es tracta d'”indagar les subtils essències de la Veritat, la Bellesa i la Bondat” ni de sentir-se sedu‹ts pels “suprems valors abstractes”. La utopia que reivindiquem s’allunya diametralment de la “perfecció impecable” i, per tant, “temible” de la “societat perfecta”: de la “panacea universal i perdurable”. La utopia no és tampoc la formulació teòrica d’un “impossible” inofensiu que reforça l'”estat de coses que (ens) envolta”. Ben lluny d’això, com escrivia el mateix Joan Fuster, “les utopies ‘serioses’ són tot el contrari de Xauxa o de l’Edat d’Or: no tenen res a veure amb les gràcies de l’idil·lisme i de la llibertat oroginal”.

Efectivament, ni es tracta d’una fugida imaginària ni d’una nova versió del conegut mite d’etern retorn a uns orígens fal·laços i incontaminats. Es tracta d’un projecte per fer, racional i, per això mateix, profundament humà, a la mida d’un programa que satisfaga les ànsies alliberadores en totes i cadascuna de les facetes de la persona.

La nova nació que hem començat a concebre és, en aquest sentit, una utopia, una utopia necessària: la creença i la convicció que és possible el futur des de la nostra manera de ser persones.

Sobre l’espai català de comunicació

image
En el darrer número de la revista l’Espill, publicada per la UV, he fet una ressenya del llibre de Josep Gifreu. Ací us la deixe, per si és del vostre interès :

GIFREU, Josep
El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013).
Col·lecció Aldea Global.

Toni Mollà

No sabria començar sense felicitar Josep Gifreu per la publicació del llibre El català a l’espai de comunicació. Pel fet en ell mateix, ja que, darrerament, publicar en català torna a ser una aventura, per dir-ho amb la fórmula de Joan Fuster. Però, també‚ per l’oportunitat d’aquesta investigación permanent –una mena de work in progress– que l’autor porta en paral·lel a moltes altres tasques acadèmiques i contribucions assagístiques. Potser ara és l’hora de replantejar el nostre discurs sobre la llengua, sobre l’espai de comunicació compartit entre els Països Catalans i, naturalment, la pràctica social i política sobre la matèria. Els canvis polítics, econòmics, socioculturals i tecnològics que redefineixen sense aturador la nostra societat així ho exigeixen. És hora, dic, de pensar quin lloc ha d’ocupar el català dins de l’estructura social dels Països Catalans, més enllà del seu paper simbòlic. Al cap i a la fi, la funció bàsica dels idiomes –visions romàntiques a banda– és la cohesiva/discriminativa dins de les estructures socials –incloses les econòmiques. És l’hora, també, de posar fi a una certa –i potser inevitable– improvisació amb la qual s’han anat tapant les mancances més cridaneres quant a les necessitats de planificació lingüística. És hora, finalment, de deixar de banda les visions culturalistes del fet lingüístic i de dissenyar polítiques que busquen una certa normalitat, entesa com a monolingüisme de referència en l’espai públic i d’acord amb el context global en què ens trobem ara per ara.

El català a l’espai de comunicació és, d’entrada, el diagnòstic imprescindible en què recolzar la planificació de què parlem: un repàs acurat de l’evolució de la realitat sociolingüística i mediàtica –amb perdó per la redundància– des de la mort de Franco. Vull insistir en la redundància. Un idioma contemporani no té cap possibilitat de projecció futura al marge del sistema de mitjans de comunicació –orals, audiovisuals i virtuals– que vertebra la comunicació social. Per important que siga l’escola, el carrer o el grup escolta, el futur dels idiomes es juga en l’àmbit dels mitjans de comunicació, les anomenades indústries culturals i l’activitat econòmica –amb tants i tants passadissos, complicitats i promiscuïtats, entre uns àmbits i altres. Fem una mirada al consell d’administració del grup PRISA, posem per cas, i hi trobarem una bona part de l’IVEX. Repassem els tentacles del gup Planeta i entendrem bona part de les viscisituds polítiques, econòmiques i culturals de la llengua catalana. Josep Gifreu, pioner sagaç també de l’anàlisi de l’estructura de la comunicació, fuig com el dimoni de la creu de les discussions conceptualistes i s’aventura en l’anàlisi dels fets tangibles sense defugir, sinó ben al contrari, aquesta perspectiva. Facts are facts, li agrada repetir com a bon gentleman. Contra la improvisació, contra l’estudi fragmentat i discontinu, el llibre de Gifreu hauria de ser el punt d’eixida de qualsevol tasca de planificació seriosa.

No vull discutir sobre la cientificitat de la proposta –un entreteniment acadèmic que, personalment, no m’interessa gens– o de les inevitables connotacions ideològiques. Fóra tant com reobrir el debat sobre la cientificitat de les ciències socials i, per consegüent, d’aquest camp d’interessos compartits –entre els media studies i la sociolingüística– que Josep Gifreu conrea com ningú als Països Catalans. En qualsevol cas, si convenim que una ciència és una “disciplina que ajuda al coneixement objectiu i racional d’una realitat”, aquests materials comparteixen una inequívoca intencionalitat científica. Podíem dir que els media studies, la sociolingüística i les ciències de la comunicació constitueixen, gràcies a llibres com aquest, una àrea de coneixement amb vocació d’objectivació. Siga com vulga, només una visió tecnocràtica de les ciències socials i també de la política –de la política, en general, i de la política lingüística, en particular– pot assegurar que hi ha alguna teoria comprovada sobre la manera d’intervenir sobre la realitat social i comunicativa. Al meu entendre, només la recerca d’alternatives innovadores i l’experiència pràctica poden presidir una planificació adequada a la realitat. Exactament això és el corrent de fons de la tasca investigadora de Josep Gifreu. I aquest llibre, la darrera i més valuosa mostra.

D’altra banda, la mateixa tria del tema d’estudi de l’investigador simbolitza, sovint, les preocupacions de la societat i les seues connexions amb les circumstàncies històriques. La primera preocupació del científic social és esbrinar les causes que provoquen la situació que estudia. Però l’investigador difícilment resta al marge de l’objecte d’estudi. Hi sol tenir interessos invertits i també esperances. Diríem que no solament pretén entendre els processos socials –la substitució lingüística, posem per cas– com a simple objectiu intel·lectual. Almenys una bona part, com Gifreu o jo mateix, desitgem provocar-ne la inversió. En el camp de la sociolingüística, Bernardó ho anomenava fa anys “sociolingüística d’intervenció pública”. “Militant”, segons Badia i Margarit. El llibre de Gifreu fa un pas endavant, precisament, en aquests dos àmbits. D’una banda, perquè, com dic, les noves circumstàncies –polítiques oficials, reestructuració de l’estat, integració europea, canvis en l’estructura de la comunicació, noves tecnologies, etc.– així ho exigeixen. I en segon lloc –i això, per a mi, vull insistir-hi, és un valor positiu– per la implicació personal de Gifreu en el projecte teòric, però també cívic, que és la creació d’un ecosistema de comunicació propi que assegure les necessitats informatives i relacionals d’una comunitat lingüística europea del segle XXI. Com deia, les passions, els desitjos i els objectius personals són ingredients indestriables de l’actuació intel·lectual, sobretot per a aquells que, amb la nostra activitat, pretenem, en primer lloc, erosionar els efectes d’una altra política lingüística i comunicativa. Gifreu no és un simpatitzant de la causa catalana, sinó un element actiu. És ací on alguns veuran, i bé que faran, una obra a cavall entre la “ciència” i el “judici de valor” o, entre la “teoria” i la “ideologia”, per dir-ho com Ralf Dahrendorf. Ja sabem, però, que aquesta distinció, lluny de ser diàfana, té fronteres difuses i permeables. El mateix Dahrendorf explicava que aquesta discussió ha estat la causa de la divisió en dos camps gairebé irreconciliables de la ciència social europea.

El llibre El català a l’espai de comunicació contempla també els dos aspectes tradicionals de la planificacio lingüística: la planificació de l’estatus i la del corpus. Però no ho fa, com estem tan acostumats, com si es tractara de dos aspectes sense connexió. Contràriament, Josep Gifreu — catedràtic de Teoria de la Comunicació i membre de la Secció Filològica de l’IEC– ressalta la interdependència entre els dos aspectes i subratlla que la planificació del corpus no té cap possibilitat d’èxit al marge de la de l’estatuts. O dit d’una altra manera: l’estandardització, que és l’objectiu darrer de la planificació del corpus, és una conseqüència de l’eficàcia de la de l’estatuts, és a dir, de l’avanç de la normalització lingüística. Allunyat de les visions linguacèntriques de l’estandardització, Gifreu considera que el problema, aparentment lingüístic, no s’entén si no considerem les variables socials que hi intervenen. Al capdavall, com ja va assenyalar Charles Ferguson, el tret distintiu de l’estandardització és l’acceptació del valor referencial de la llengua estàndard per banda de la comunitat. Des d’aquest punt de vista, l’estàndard no és un producte acabat, sinó un altre work in progress. L’autor defuig, amb bon criteri, les discussions sobre la bondat abstracta de les formes lingüístiques i els binomis fantàstics com els formats pels puristes i els innovadors o els light i els heavy. El seu centre d’interès és l’anàlisi de les condicions que possibiliten la difusió dels models lingüístics tal com imposa l’aire dels temps i els canvis materials de la modernitat i l’era de la informació. Consegüentment, l’establiment d’un espai català de comunicació esdevé una pre-condició sense la qual és impossible l’estandardització d’aquests models lingüístics. Al cap i a la fi, la morbosa discussió al voltant de la qualitat lingüística –la tria del model– és un tema epidèrmic del conflicte lingüístic i, consegüentment, de la planificació. Gifreu sap que, quan parlem de llengua, la quantitat determina la qualitat i no a l’inrevés. No oblidem que l’idioma, com agrada dir a Pilar Garcia Negro, és l’únic instrument del món que millora amb l’ús.

Tot això representa, com diem, pensar la planificació lligada als processos de modernització, d’innovació tecnològica o de difusió de missatges de masses. Des de la primera pàgina, Gifreu considera que la llengua no és només una manifestació cultural sinó, fonamentalment, un instrument social que serveix per a cohesionar les societats i, consegüentment, els mercats. Arribats ací és on personalment trobe un excés de pudor a subratllar el paper de la llengua dins del funcionament del mercat. Al meu entendre, la normalització només esdevé real quan l’idioma adquireix un valor discriminatiu dins dels processos de producció, distribució i consum. En aquest sentit, el mercat ha de ser l’àmbit d’actuació preferent de qualsevol mena de planificació. L’augment del poder discriminatiu de l’idioma és el recurs que farà avançar el procés. Per descomptat, el sector públic de l’economia és una part rellevant de l’economia i, d’ací, l’efecte de demostració dels mitjans de comunicación públics –amb la CCRTV i l’extinta RTVV al capdavant– respecte, en primer lloc, els sectors econòmics connexos i, finalment, de la resta de l’estructura productica. El fet que els grups Godó (La Vanguardia, RAC1 i 8tv), Zeta (El Periódico de Catalunya), l’aparició del diari ARA (amb tots els seus desenvolupaments) i la multiplicació exponencial de la ràdio en català es deu, al meu entendre, a la maduració d’aquest mercat lingüístic i no pas a valors de suposada lleialtat culturalista. El cas valencià, com sabem, sempre té particularitats enutjoses ja que –deixeu-me dir-ho clarament– la confluència d’interessos de les elits polítiques i econòmiques (incloses les mediàtiques) ha jugat a la contra dels interessos socioculturals del país –i, al meu parer, d’una bona part de les mateixes elits. Des d’aquest punt de vista, la principal funció dels mitjans de comunicació valencians continua sent la demostració social que el català és una llengua útil, i eventualment, necessària; que és una llengua adequada per a transmetre continguts de tota mena, en qualsevol circumstància i amb qualsevol grau de formalitat. En definitiva, que és l’element proteccionista d’un cert mercat interior que hauria d’actuar com a marc de desenvolupament d’una série de subsectors imprescindibles per a la modernització del país. En una societat postindustrial que produeix més serveis que mercaderies, el sector audiovisual simbolitza, per exemple, l’aposta per un model productiu «modern», i el seu desenvolupament s’hauria de basar en la innovació i el coneixement. Aquest va ser el principal èxit tant de Tv3 com de Canal 9. D’ací que sense RTVV no hi haurà sector audiovisual, normalització lingüística ni modernització econòmica. Almenys tal com jo entenc aquests conceptes

Totes aquestes cabòries prenen més relleu si pensem en la nova dimensió internacional que ha pres la política i, per tant, la política lingüística. La transnacionalització informativa, juntament amb les noves dependències econòmiques en un món quasi unipolar i el control centralitzat de les noves tècniques de difusió (satèl·lit, cable, etc.) reforcen els factors exògens de la política lingüística i subratllen la subalterneïtat de la política lingüística respecte de la política, més general, de comunicació. D’ací la importància de reforçar l’espai català de comunicació i l’ecosistema –polític, sociocultural i econòmic– que l’ha de fer possible. Aquesta és l’aposta de Gifreu i aquest el nostre repte col·lectiu més engrescador. No vull acabar sense subratllar el que, al meu entendre, és el valor angular del llibre: la recerca d’un model de normalització –i, per tant, de planificació– que esdevinga majoritari dins dels Països Catalans. Un model, ho subratlle una altra vegada, fonamentat en una idea instrumental de la llengua, basat en la cooperació no jeràrquica entre les diferents comunitats autònomes del país i incardinat en les exigències del nou entorn cada dia més globalitzat, atent a la desterritorialització d’una bona part d’aquest espai de comunicació (amb l’aparició dels new media virtuals). Però amb la premptorietat de crear un espai reconegut socialment i política. Internament i externa. Al cap i a la fi, nosaltres, els catalanoparlants, som tal com ens veiem i també tal com ens veuen. Crec que aquesta és la millor proposta del llibre i el nostre major repte com a estudiosos de la comunicació i com a ciutadans. La discussió pública, a partir de la iniciativa de llibres com el de Gifreu, pot ser-ne un bon inici.

Nadal, per exemple

image

L’any 2004, ara n’ha fet 10, l’editorial L’Eixam va publicar Tres en línia, unes converses mantingudes al diari digital Araomai.com entre Joan Dolç, Rafa Arnal i jo mateix. Francesc Bayarri n’havia estat el modernador i se’n va fer càrrec de l’edició i el pròleg.
Ací us deixe el meu text correponent al Nadal. Crec que encara té interès, malgrat el pas del temps.

A propòsit del Nadal, per exemple
Toni Mollà

No ens enganyem: tots els costums, valors, normes i celebracions són institucions inventades. Les unes d’una forma diguem-ne “inconscient”, per entendre’ns; les altres, amb intenció deliberada.

L’any 1983, els historiadors Eric J. Hobsbawm i Terence Ranger publicaren un llibre de títol redundant: L’invent de la tradició. Els il.lustres professors britànics hi exposen el paper d’aquests “invents” de què parlem com a factors d’estabilitat social i, per tant, de resistència davant la innovació i la transformació socials. L’estratègia és sempre la mateixa: “innovació disfressada de continuïtat, novetat disfressada d’antiguitat”. La seua anàlisi no deixa lloc al dubte a cap racó del món. A l’Índia, a l’Àfrica, a Escòcia o al País de Gal.les, tothom “inventa” que no para.

Tot això em ve al cap mentre m’engul, entretingut, el llibret d’un tal Siscu Baiges, que és un autèntic digestiu postnadalenc: Guerra a las tradiciones (Contra la familia, la religión, los nacionalismos, los buenos modales y las fiestas patronales). Ben mirat, l’opuscle és una “gamberrada” (paraula “inventada”, ja ho sé) militant del laïcisme més o menys anarcoide, versió optimista. Com és natural, m’ha fet molta gràcia de llegir aquest memorial de civisme aconfessional el segon dia de Nadal, Sant Esteve per als més beats del nord enllà de Meliana, sens dubte la festivitat més increïble –que ja és dir– de totes les del nostre calendari oficial. Només comparable en la seua inversemblança a la Immaculada Concepció, tot un Expedient X, segons l’autor d’aquest divertit paper.
El llibre del tal Siscu –“invenció” nominativa que l’IEC no deu admetre com a “normativa”– parteix d’una veritat contrastada empíricament: “el tradicionalisme va sempre lligat a les opcions polítiques i ideològiques conservadores”. El centenar de pàgines no fa sinó rodar i voltar la mateixa idea. Jo no sabria sinó recomanar-ne la lectura per allò que té d’antídot higiènic contra la depressió i la felicitat comercial d’aquestes festes nadalenques. Però, possibilista com sóc, el dubte m’assalta tan bon punt deixe anar la destral de la lectura i la imaginació pseudoliterària: i ara què fem ?, que diria l’oblidat Lenin.
La família, també ho sabem, és un accident genètic i la consanguineïtat no hauria d’obligar a res que no siga voluntàriament desitjat. Les reunions nadalenques solen ser, en general, prescindibles. La religiositat pública és una obscenitat perseguible d’ofici en un estat democràtic. Però la felicitat de la meua filla en aquestes dates té un preu més que raonable, Harry Potter i El senyor dels anells inclosos. El tradicional arròs amb bledes i llicsons, bolets i tófona de ca Bene és una fita irrenunciable, sense preu. Els torrons d’avellana que m’ha regalat Iolanda són un pecat agradabilíssim. Les pilotes dolces d’ametla que fa ma mare es fan esperar cada any. I així, entre paradoxes i contradiccions, tesis i antítesis, a cavall també del tradicionalisme ambivalent i el progressisme catequístic, fins a la República laica, confederal i antiautoritària on els dies de festa siguen de lliure disposició i la Bíblia, la Torà i l’Alcorà llibres de consulta en les biblioteques en línia de les escoles.

El blaugrana duplicat

image

La setmana passada el Llevant UE es va imposar al València CF. Anit, el Barça també.
Ahir, a Madrid, va morir un home a causa de la violència paraesportiva. A la nit, a Mestalla, els energúmens de sempre cridaven “puta Barça, puta Catalunya”. No val a dir que n’eren pocs. Són l’ou de la serp.
El València CF i la policia han de tallar aquests crits.
Us deixe ací un article publicat fa 9 anys i que torne a firmar de dalt a baix, per desgràcia!
Ara forma part també del meu llibre La desconnexió valenciana (PUV Ed.):

EL BLAUGRANA DUPLICAT

Vaig adquirir la meua condició de “granota” per la via genètica. Però els orígens es converteixen en ideologia quan l’experiència els confirma com a font d’identitat. El 1968, quan els joves eufòrics descobrien a París aquella redundància segons la qual sota les llambordes hi havia la platja, els meus amics i jo, en eixir del col·legi, recollíem pilotes al Camp de Vallejo, llar levantinista. Com a premi, de tant en tant, ens permetien llançar un parell de penals a Rodri davant de la mirada paternal de Wanderley, Castelló o Serafín. Allí vaig aprendre que una pena màxima canònica ha d’executar-se arran de terra, buscant la soca del pal, o a l’angle alt, però mai de la vida a aquella alçada mitjana on el porter té tots els avantatges. I allà vaig sentir dir a un parell de vells camarades que seguien els entrenaments, que, durant la Guerra Civil, el Llevant UD havia estat Campió de Copa de l’Espanya republicana, després d’imposar-se al València a Sarrià per 1 a 0. La gesta era doblement celebrada amb una complicitat latent. Un títol que, per cert, continua sent “il·legal”.

El creixement urbanístic va fer que el Llevant abandonara Vallejo i es traslladara, orfe de memòria icònica, al districte d’Orriols. Les segones parts no són mai bones. En la inauguració vam perdre davant del València per 0 a 1. Però allí, al nou estadi, vaig viure durant un parell d’anys el meu particular clímax futbolístic gràcies a aquell cultíssim xilè que va ser Carlos Caszely, el Chino, que ens va delectar amb fintes desbordants i regatejos impossibles fins que se se’l va emportar –les desgràcies no vénen mai soles– el R.C.D. Espanyol. L’inevitable anticlímax, per paradoxal que semble, ens el va portar Johan Cruyff la temporada 80-81, que ens va sumir en la fallida i el pou del descens.

Mentrestant, per obra i gràcia del mestre Pepe Claramunt, jo havia començat a freqüentar Mestalla. La meua promiscuïtat afectiva es va reforçar amb el traspàs del Llevant al València d’aquell extrem incomprés que va ser Sergio. Però, malgrat la meua identificació amb la quinta de Cerveró i Saura, Mestalla sempre va ser per a mi un lloc incòmode, teatre de les vanitats bufes de la burgesia local. La transició política el va convertir, de la mà de Ramos Costa, Abril Martorell i un periòdic local, en camp de croada anticatalanista. El València d’aquells temps també va ser més que un club i els partits contra el Barça es van convertir en akelarres sublimatoris d’atàviques frustracions. Durant anys, el València va justificar la temporada vencent el Barcelona en una ostentació del narcissisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud.

Fart d’aquell sainet de sal grossa i tints xenòfobs, em vaig entregar amb passió als braços de l’enemic. Catalanista i traïdor començaven a ser sinònims entre els meus veïns. Socialitzat entre gent com Vicent Ventura i la lectura de Salvador Espriu, vaig arribar a la conclusió intel·lectual que les millors identitats eren les elegides. Cansat de la meua terra, vaig creure, com el poeta, en aquell “nord enllà, on diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desperta i feliç”. La meua identitat original va recobrar els colors blaugranes per via interposada i guanyar el Madrid es va convertir en el meu objectiu existencial preferent. Només he tornat a Mestalla per a aplaudir cada any al Barcelona.

Ara sé que aquell nord enllà és com a molt prop Finlàndia i diumenge passat em vaig emocionar davant de l’educació exquisida de la grada merenga. Els bruixots Ronaldinho i Eto’o van exorcitzar vells fantasmes i la bona gent de Mestalla es va rendir davant de la bellesa del futbol de saló que practiquen els nostres galàctics de pa amb tomàquet. El deliri es consumarà dissabte a l’estadi del meu Llevant U.D. Joan Fuster solia dir que quan s’enfrontaven el València i el Barcelona, ell preferia que guanyara el Sueca. Davant del Llevant-Barcelona que em divideix interiorment com mai, vull que el Sevilla s’impose al Reial Madrid. L’alegria seria doble. No: triple.