Arxiu mensual: gener de 2015

Cava valencià

image

Acabe de trobar aquesta fotografia que corre per les xarxes virtuals. No sé si és actual o algú l’ha recuperada i reutilitzada. Siga com vulga, la fotografia respon a un cert estat mental d’alguns ciutadans d’ací a la vora. No ho negaré. Els conec de ben a prop. La troballa m’ha fet recuperar un article que vaig publicar el 2006 i que, ben mirat, respon a un altrw estat mental, potser complementari. En fi, cadascú per allà on l’enfila. I tal dia farà un any.
Ací el tenen, amics i amigues :

cava valencià
Deixa una resposta
CAVA VALENCIÀ

Toni Mollà

2006

Acabe de topetar-me amb aquest article del 2006. Com si fóra d’ahir mateix.

La setmana passada vaig conèixer un productor valencià de cava. Estava exhultant. La campanya promoguda contra els productes catalans ha fet pujar la demana del seu cava valencià fins al punt d’esgotar-li’n les existències i superar les millors previsions. Fa quinze dies que no té ni una botella de l’espumós produït als seus cellers a partir dels propis ceps. Però com que un bon valencià no la pensa que no la fa, ha tingut una idea genial. I ho és, certament: inigualable. S’ha dirigit a un productor de cava del Penedès i li ha ofert comprar-li’n els excedents produïts per la campanya de boicot contra els productes catalans. El productor català ha venut al seu col·lega del sud de la Sénia tot els cava català criat a Catalunya que la xenofòbia valencianoespanyola (perdoneu-me la redundància) li havia deixat al celler.

Tot s’ha de dir: el productor valencià ha pagat al català un preu extraordinari, el mateix que el productor català hauria cobrat en el mercat obert. Tots dos han eixit guanyant de l’operació. Amb un afegit: el cavista català s’ha estalviat els costos de la distribució i la promoció, que són gairebé el cinquanta per cent del preu de cada botella en el comerç. Aquestes despeses també se les ha estalviades el cavista valencià, ja que la campanya promocional l’han dissenyada gratuïtament per mòbil, per boca a boca i per tots els mitjans des de totes les esferes els xenòfovs de vora séquia que ens rodegen. Al meu mòbil, per exemple, m’ha arribat el següent missatge procedent d’un telèfon públic de l’administració valenciana: “Campaña un mes sin productos catalanes. Entre todos podemos acabar con esta locura ! Pasalo !”. El resultat és perfecte perquè guanyaran diners els productors de dalt i els de baix en una sinergia demoníaca que només el dimoni emplomallat hauria estat capaç de dissenyar. Podem insultar-nos i arrapar-nos en públic, si voleu. Mentrestant, els que es juguen els euros aniran adaptant-se al medi i a l’oratge, com és natural. Ni que siga amb una col·laboració underground.

Pensat i fet: el meu conegut ha etiquetat el cava català amb etiqueta valenciana i l’ha venut com si fora de ceps descendents directament de la Cova del Parpalló. Tothom li ha elogiat el cava d’enguany. Fins i tot jo, que, amb tota la confiança del món, li he dit, després de tastar-lo, que “semblava català”. Com que hi havia roba estesa, ho ha negat amb tota la seua força i contundència d’empresari agraït als anticatalanistes caps de suro. I m’ha regalat sis botelles per comprar el meu silenci: “no ho digues a ningú”, m’ha repetit fins a tres voltes i, jo, per descomptat, no obriré boca per a dir res d’això. De manera que passeu-ho per escrit però no ho digueu a ningú. En fi, enguany molts valencians beurem cava català etiquetat com a valencià. Talment, la qüestió de noms de Joan Fuster. Els més burros dels valencians poden continuar fent el burro, però l’empresariat valencià va a la seua. Va fent Països Catalans com s’han de fer: sense soroll, però sense deixar perdre una pesseta. Com s’ha fet sempre, d’altra banda. Bon profit i bon nadal.

El meu blizzard

Nounadeualatribu
Nova Anglaterra pateix un nou blizzard, una descomunal tempesta de vent i de neu. Just fa 4 anys, jo hi vaig viure la meua, que vaig explicar al llibre Un adéu a la tribu. Dietar d’hivern a Nova Anglaterra (Ed. L’Eixam, 2014). Un en deixe un capítol.

4

EL NEGRE D’OBAMA
(Providence, dilluns, 24 de gener de 2011)

Ahir vaig passar la nit pràcticament en vetla, llegint a estones Kapuscinski, non-fiction, la biografia que acaba de publicar Artur Domoslawski sobre el periodista polonès. M’he despertat Déu sap les vegades. Va començar a nevar a les tres, tal com havien previst els meteoròlegs. Deu haver parat al voltant de les sis. Quan encara no havien tocat les vuit, me n’he eixit a caminar per la ciutat, ben bé hora i mitja. Començava a caure volves una altra vegada, però és cosa d’adaptar-se com més ràpidament millor. És l’única manera de sobreviure en un medi hostil, segons la teoria darwiniana. Ahir vam arribar als divuit negatius i, avui al matí, quan ha deixat de nevar i s’ha girat vent del nord, estàvem per davall dels 10. Crec que no havia patit mai una sensació de fred més persistent. «El silenci del desert també és visual», assegura Jean Baudrillard en America. Mentre rodava per Providence, en la immensitat blanca i solitària, m’ha sobrevingut la mateixa sensació. «El conforma l’extensió de la mirada que no troba lloc on reflectir-se.» Hi ha llocs amb més de dos pams de neu nova. La meua percepció d’irrealitat creix sense parar.

He baixat de nou cap al dowtown i el districte financer, que ja conec tant com el terme del meu poble. M’ha cridat l’atenció la gran quantitat d’esglésies que m’he trobat pel camí. Cadascuna d’una confessió diferent. De tornada cap al College Hill, he arribat fins a Wikenden, on hi ha el mercat dels portuguesos i un seguit de restaurants que ofereixen bacallà de mil maneres. Es veu que s’hi van establir fa molts anys per aquesta costa atrets per la pesca de la balena i del bacallà. He passat per la piscina coberta a interessar-me pels horaris de bany. L’esquena se’m queixa. Després d’una dutxa reparadora, m’he desdejunat fort, com els americans, i me n’he anat cap a dins a enllestir tràmits i formalitats. Fa dies que no faig una altra cosa. La cordialitat del personal m’ha facilitat les exigències. Ara escric des del Blue State, un cafè confortable que he descobert a Thayer St., a la vora de casa. Hi ha molta gent solitària com jo mateix que llegeix o fa com si llegira un llibre, com si consultara el portàtil. Per la finestra, es veia caure amb parsimònia els flocs de neu mentre al cafè sonava Louis Armstrong. Pel carrer, no hi passava ningú. De sobte, el trànsit de cotxes s’ha aturat. En vora una hora només hi ha passat un equip llevaneu que mirava de deixar la calçada practicable. En acabant, un camió de bombers amb la cridòria del clàxon i les botzines. Ara quan venia cap a casa, en una cruïlla del veïnat, m’he trobat un embolic de cotxes i autobusos travessats. Ningú no ha alçat la veu ni ha fet cap gest fora de punt. Els conductors han baixat dels vehicles i han ajudat a acostar-ne d’altres a les voreres.

He visitat el Departament d’Estudis Hispànics que m’ha convidat a impartir un curs sobre «El poder de la comunicación». Magnífica rebuda. M’han assignat el despatx, l’horari i les aules. Però m’han donat una notícia inesperada. El paquet amb els llibres, els DVD, programes acadèmics, materials de classe i apunts que havia enviat des de casa no ha arribat ací. Pitjor encara: diuen que la caixa ha arribat a la duana empty, buida. Empty! Què hi faig jo ara? No sé com em posaré demà davant dels alumnes. Em sent despullat.

En eixir del departament, he dinat amb Carlota i Kostis, una parella de catalana i grec, professors tots dos de Brown. Com si ens coneguérem de tota la vida. Carlota em va ajudar a buscar una casa pròxima al campus que em facilitara la vida quotidiana. Tots dos ja han fet classes avui, primer dia del trimestre. Kostis ensenya Història europea del segle xx; Carlota, llengües espanyola i catalana. M’han donat uns quants consells sobre l’actitud que s’espera d’un professor a l’americana i també del que els alumnes esperen que els exigisques. Després m’han acompanyat a un pub britànic a Angel St. on sintonitzen els partits del Barça. El Barça, el Liverpool, l’Inter i Déu sap els partits de totes les lligues conegudes! English Cellar –alhouse–, Rhode Island’s only pub with an English accent! El Barça tenia lloc d’honor, dues pantalles panoràmiques. Tan bon punt hi he posat els peus, m’han preguntat si era supporter del Barça o del Madrid. M’han acceptat amb la millor de les complicitats. La decoració del local respon exactament al tòpic British Pub –fusta fosca, ferro i vidre, poca llum i una barra generosa– que pots trobar en qualsevol ciutat anglesa, ara escampats de forma clònica pel món. M’han ofert exactament 154 classes de cervesa –more than any other pub in the state– i m’han lliurat un llistat perquè vaja marcant les que taste durant les pròximes visites. He demanat una pinta de la casa i m’he disposat a gaudir del partit amb dos supporters barcelonistes: un australià de Sydney, que vestia la samarreta de Villa, i una colombiana que, segons m’ha dit, es dedica a fer pastissos de casament, i que ja acumula cinquanta-set cerveses al compte. A mitja part del partit, Mike, el cambrer de barra, m’ha servit una altra pinta sense que jo la demanara, i m’ha oferit la seua amistat incondicional excepte quan el Barça jugue contra l’Arsenal. En eixir era nit fosca i nevava. La temperatura potser era una mica més matisada que al matí. M’he comprat un llevataps i una botella de malbec de Xile me n’he vingut a casa a fer-me el sopar.

La cadena ABC alerta que una gran tempesta de vent i de neu –un blizzard, en diuen– bloqueja Nova York i obliga a cancel·lar centenars de vols dels tres aeroports internacionals de la ciutat, soterrada amb gruixos de neu de vora mig metre. Els col·legis i els establiments oficials –inclosa la seu de l’ONU– no han obert portes i el transport d’autobusos i de metro funciona sota mínims. De Providence, no en diuen res. Però es veu que el blizzard afecta tota la costa est –de Washington a Boston.

M’entere escric, seguisc a la televisió el discurs de Barack Obama sobre l’estat de la Unió. És un home fet per a la retòrica, molt convincent en el to –el contingut, a estones se m’escapa– que ha sabut buscar-se bons negres –els ghost writers i els speechwriter de què parlen els anglòfons–. Jon Favreau no és un reconegut escriptor per les elits de la literatura americana. Però, als 26 anys, era ja el negre –el magnífic negre!– del candidat Barack Obama i, després, del president Barack Obama: l’home que va redactar discursos que van encendre Amèrica d’esperança –hope– i que van derrotar els republicans. Hillary Clinton també en va patir les conseqüències, ella que solia dir, menyspreant Obama, que «les campanyes es fan en poesia, però es governa en prosa.» Tenia raó, però per a governar cal guanyar les eleccions i ella i els seus negres van perdre les primàries davant dels discursos de Barack Obama i Jon Favreau, les dues cares d’un mateix fenomen comunicatiu i polític –que és el mateix a hores d’ara:

Tenim més riquesa que ningú, però això no ens fa rics. Tenim les millors forces armades sobre la terra, però no és això el que ens fa forts. Les nostres universitats i la nostra cultura són l’enveja del món, però no és per això que el món se’ns acosta. És l’esperit americà, aquesta promesa americana que ens empenta quan el camí es fa incert. Aquesta promesa constitueix la nostra major herència.

Són paraules de Favreau i d’Obama a Denver, quan l’aspirant es va guanyar els delegats a la Convenció Demòcrata que el nomenaria candidat a la Presidència dels Estats Units d’Amèrica, amb un discurs seguit per una audiència televisiva de més de quaranta milions de persones. Poca broma! Quin premi Nobel ha arribat a tenir aquests lectors? No cal que ens en mirem l’orla. Un discurs com el de Favreau-Obama el 20 de gener de 2009 al Lincoln Memorial de Washington, pronunciat davant de milions de persones gràcies al senyal televisiu, val ben bé un Nobel. Robert Lehrman, per la seua banda, ha estat sempre el negre d’Al Gore, i ara fa classes sobre aquests tipus d’escriptura a l’American University de Washington. El seu manual és una referència obligada per als negres literaris: The Political Speechwriter’s Companion. El vaig comprar a la Barnes and Noble de la Cinquena Avinguda de Nova York la primavera passada. Robert Lehrman és un dels sants patrons de la nostra congregació. David Frum no va ser tampoc mal speechwriter. Escriure per a George Bush fill no era fàcil. L’home tenia dificultats comunicatives i mentals evidents. Calia fer-li dir coses del seu nivell intel·lectual i de la seua elaboració lingüística, frases simples i curtes. Diuen que va ser l’inventor d’aquell concepte de l’eix del mal. Estava ben trobat, lingüísticament i políticament, ja que resumia en un sol sintagma tota la filosofia política conservadora. Tota la guerra de l’Iraq i tota la gran mentida propagandística necessitava un concepte clar i rotund. La resta ho faria la FOX, que era la televisió de capçalera dels republicans i dels neocons que van sostenir els vuit anys de Bush.

Gràcies a l’ordinador, acabe de parlar amb Marisa i Marina. Marisa, a casa, a Massalfassar. Marina, a Nantes, a la Bretanya francesa. Cadascú en un llit, cadascú en una punta del món. Marina sembla contenta. Els amics i companys de la Universitat de Nantes l’han rebuda càlidament després del viatge a casa pel traspàs del iaio. Li han fet regals i li han organitzat una festa. Cadascú es fa els rituals a la seua manera. Tant se val com siguen. L’important, ací i allà, és la companyia.

RESET RTVV

image

Col·lectiu Ricard Blasco
Josep Lluís Gómez Mompart, Toni Mollà, Mònica Parreño, Manuel S. Jardí i Rafael Xambó
Un grup de professionals de la comunicació i la recerca hem unit les nostres forces per a redactar aquest llibre. Un treball que conté una anàlisi reflexiva i també una proposta de futur. El sistema comunicatiu valencià de les darreres dècades s’ha caracteritzat pel control polític, la centralització i la forta dependència dels grups espanyols, la mancança de pluralitat informativa, el progressiu deteriorament de la professió periodística, i l’escassa presència de la cultura i la llengua pròpia. El País Valencià té, a hores d’ara, una estructura informativa arcaica i provincial, amb xifres de lectura en el llindar del desenvolupament mediàtic, i sense cap diari, ràdio ni televisió, ni pública ni privada, de caràcter autòcton. L’objectiu més peremptori de les polítiques de comunicació ha de ser el reforçament de l’espai públic. És necessari un pacte civil i polític, més enllà de les majories electorals, al voltant de la llengua, la cultura i les esferes públiques de la comunicació com ara el sistema escolar, les ràdios i les televisions. Defensem que la RTV pública constitueix un baluard de defensa enfront dels grans oligopolis de la informació i les desigualtats informatives que se’n deriven, perquè atorga a la informació un valor sociocultural, i perquè assegura la cohesió social i territorial per damunt de les ofertes temàtiques i segmentades. Per això, entre moltes altres qüestions que el lector trobarà en les pàgines d’aquest llibre, proposem la creació d’una nova RTVV com a resultat d’un pacte de mínims –parlamentari i cívic- sobre el qual assentar polítiques compartides per tot l’espectre sociocultural. Proposem, doncs, un pacte fundacional concretat en tres aspectes: institucional, econòmico-empresarial i sociocultural, que actue com a garantia que (la nova) RTVV no serà un televisió partidista ni governamental.

Reivindiquem l’obra i la memòria de Ricard Blasco, cineasta, poeta, erudit, bibliòfil i historiador, qui fou el primer i millor investigador de la comunicació al País Valencià. La seua obra La premsa del País Valencià (1790-1983) ha estat considerada un dels millors treballs escrits sobre protoperiodisme en qualsevol llengua en opinió dels especialistes. Va treballar a CIFESA i va dirigir algunes pel·lícules originals de gènere negre. Va escriure sobre el pensament valencianista, la poesia política valenciana 1802-1938, el valencianisme cultural o el teatre al País Valencià durant la guerra civil. Va fer aportacions rellevants a la història de la literatura i del teatre. És autor de Introducció a la història del cinema valencià. Va recopilar una enorme quantitat de filmacions perdudes amb imatges sobre el país que acabà donant a la Filmoteca Valenciana. A ell devem, per exemple, la recuperació de El fava de Ramonet (1933), primer film sonor en català dirigit per Juan Andreu Moragas a València. Va treballar a TVE i el seu paper fou fonamental en la sèrie documental España, siglo XX. Des de ben jove fou un decidit valencianista, esquerrà i republicà. Als setze anys ja escrivia en la revista Nueva Cultura que impulsava Josep Renau. Va participar en el II Congrés d’Escriptors Antifeixistes celebrat a València el 1937, el mateix any en què va publicar el llibre de poemes Elegia a un mort, primer volum de la col·lecció L’Espiga, amb pròleg de Carles Salvador. El periodista i escriptor Francesc Viadel ha recordat que “algunes de les seues afirmacions, més de vint anys després, són d’una vigència espaordidora en un país que s’ha abandonat al provincianisme més estèril, per no dir als vicis del pensament reaccionari”. Va morir a Madrid el 9 de febrer de 1994, on s’havia hagut de quedar sense remei, com un “exiliat”. Un home, i una obra, com tants al nostre país, incomprensiblement oblidat.

Postal de París

image

Aquest article, el vaig publicar fa 4 anys en la revista digital Euskara Gipuzkoan en espanyol, èuscar, francès i anglès. El vaig traduir, ara fa uns mesos, al català i el vaig incorporar al llibre La desconnexió valenciana (PUV Ed., 2014). Avui els el participe en la versió original en homenatge i agraïment a la cultura laica i francesa.

POSTAL DE PARÍS
Toni Mollà

Siempre nos enamoramos a primera vista. De las personas y de los lugares. Es la sensación, al menos, que me llega a la memoria en un café del barrio Latino de París donde imagino a Juliette Gréco enseñando a Miles Davis que “todos los blancos no eran iguales”. París, la capital de nuestra juventud, es memoria de relaciones cálidas, de lecturas, de películas y tantos otros medios del imaginario –mitad intelectual, mitad sentimental– que solemos confundir con la realidad. El esfuerzo ilustrado, los intelectuales engagés, la bohemia laica y las vanguardias sibaríticas nos propusieron en su día un espejo más placentero que el nacionalcatolicismo español y la aburrida generación del 98. “En un país cerrado, el francés era nuestro idioma de evasión”, afirmaba hace años Raimon al semanario L’Express en un número dedicado a George Brassens. Y, en efecto, Brassens, Leo Ferré o Jacques Brel fueron algunos de nuestros mejores links (socio)lingüísticos con gentes ajenas y mundos desconocidos.

Mucho antes, La Constitución de Cádiz, que ahora celebra su bicentenario, la Desamortización de Mendizábal o la II República habían constituido para España un modelo de inspiración francesa radicalmente jacobino en sus infraestructuras, valores y usos lingüísticos. “Todos los paraísos tienen su serpiente venenosa”, había escrito John Steinbeck para explicar la ambivalencia de los hechos, los lugares y quizá también de los amores. Ciertamente, en el Cádiz liberal que impugnaba la España heredada de los Reyes Católicos y el Tribunal de la Inquisición, los defensores “periféricos” lo fueron también de los derechos feudales y el Santo Oficio. Pero los movimientos nacidos desde la diversidad sociocultural “ibérica” confluyeron más tarde con una cosmovisión alternativa al darwinismo heredado de aquella España absolutista y única. La II República y la lucha antifranquista vincularon quizá para siempre a los defensores de la normalización del catalán, el gallego-portugués y el euskara con las reivindicaciones más progresistas en materia social y política.

Como sabemos, la bondad de los conceptos que elaboramos para nombrar y explicar la realidad depende del contexto que los engendra. La estructura de las lenguas recoge y simboliza, en este sentido, la historia de sus comunidades lingüísticas y los grupos de pertenencia y referencia que las integran. Las propuestas actuales de sostenibilidad de la diversidad sociolingüística son, en el nuevo contexto de globalización, una cosmovisión alternativa a un mundo más unilateral que nunca a pesar de las apariencias virtuales. Nuestras lenguas simbolizan, en este contexto, una propuesta ecológica de convivencia. Las nuevas ways of seeing que impone el mundo global nos convocan a enriquecer sin cesar nuestros links sociolingüísticos. Pero la memoria del espejo francés –nuestro primer amour fou– reúne todavía todo el encanto de su ambivalencia. En él aprendimos a descubrir perfiles más allá de los usos y costumbres heredados. Y en sus reflejos descubrimos los flujos culturales que llegaban con fuerza inusitada del también ambivalente free flow of comunication anglosajón. Pero una sola canción de Charles Aznavour –J’aime Paris au mois de mai– en este café de la Rue de la Huchette nos enternece con el recuerdo del amor a primera vista y nos obliga al agradecimiento emocionado.
1

La desconnexió valenciana

image

La desconnexió valenciana (PUV Ed., 2014) és el meu darrer llibre. Ací us en deixe la Introducció. Espere que serà del vostre interès.

INTRODUCCIÓ

El llibre que els faig a mans, amables lectors, és un recull d’articles. Però, vull subratllar-ho des d’ací mateix, vull pensar que es tracta d’alguna cosa més que un simple aplec de papers més o menys amortitzats pel pas del temps. Són, de fet, una tria feta per mi mateix entre moltes desenes que he anat publicant en diversos mitjans de comunicación al pas d’allò que els periodistes anomenem l’actualitat. Els hem datat a peu de página precisament perquè el lector es faça càrrec del context que va provocar aquell escrit i en aquella data. Diríem que es tracta, d’acord amb la nomenclatura més o menys acadèmica, d’un llibre de periodisme d’opinió.

Ara bé, si m’atrevisc a ordenar aquest seguit d’articles i publicar-los en format de llibre és perquè –així vull pensar-ho– la lectura conjunta ressegueix un fil conductor –uns fils conductors, ben mirat– que permeten entreveure no solament les obsessions de l’articulista, que també, sinó –i això és el que compta– un feix de temes que constitueixen l’espinàs de les preocupacions socioculturals, econòmiques i polítiques d’uns anys viscuts per l’articulista llibreta i ordinador en mà. El lector atent podrà seguir fàcilment aquests fils. El lector hi trobarà també repeticions, que potser jo hauria d’haver esborrat. Crec, tanmateix, que això hauria estat joc brut. He preferir deixar-les. Les repeticions mateixes –en els temes, en l’estil, en les citacions recurrents, etc.– denota clarament les meues obsessions i també les meues conviccions. La reiteració i la paciència són inexcusables per a aquells que no ens resignem a deixar pasar avall les conviccions compartides. Joan Fuster, un gran articulista –un gran periodista d’opinió–, solia dir que “convicccions se n’han de tenir, però poques”. El repàs d’aquest recull d’articles em fa veure que algunes de les meues conviccions vénen de lluny i que el pas del temps no fa sinó reforçar-les. Potser algú també hi trobarà alguna contradicció. No puc descartar-la. El temps no passa tampocdebades per a ningú. Només vull contatar-ho. No em sent orgullós ni me’n pededisc: les coses han anat d’aquesta manera. Hi ha articulistes que potser tenen més obertura de temes, més versatilitat temàtica, que un servidor de vostès. Cadascú és fill d’una mare, d’un temps i unes circumstàncies. Les meues preocupacions diguem-ne públiques, que són les que m’importen ací, són les que són. En primer lloc, els meus sentiments ambivalents davant de l’activitat política. D’una banda, de la importància de la política com a eina de govern de les societats per damunt d’altres poders com ara el militar, l’econòmic o el religiós. De l’altra, la desconfiança que em genera dia rere dia la seua pràctica real i concreta. La pràctica de la política realment existent, vull dir. La preocupació també de les limitacions de la mateixa política en un món en què les grans corporacions empresarials, posem per cas, influeixen en una mesura del tot fora mida en les nostres vides. Per damunt, com dic, dels rituals democràtics tradicionals com ara les eleccions. També l’afebliment sistemàtic –i sembla que imparable– a causa de la corrupció –de la privada i, sobretot, de la institucionalitzada: un autèntic procés metastàsic precisament sobre tots els teixits de la democracia i també de la cohesió de la societat. No cal ni dir que creixent promiscuïtat entre aquestes corporacions empresarials i els altres poders que hem esmentat adés és una altre dels temes sobre els que inistisc al llarg dels articles. Finalment, la contracció de l’espai públic (del físic i del mediat) i la destrucció planificada i sistemática de l’Estat del Benestar de manera inexorable són temes lligats, majoritàriament, a les meues preocupacins sociopolítiques.

Una bona part dels articles es refereixen o parteixen d’experièncis valencianes. No podia ser d’una altra manera. El País Valencià és el lloc del món on he viscut des que així ho va determinar l’atzar de la genètica. Ací he viscut, llevat d’alguna temporada, i ací visc. És comprensible, en conseqüència, que siga l’àmbit primer de les meues preocupacions territorials, socials, culturals, econòmiques i polítiques. El llibre, però, vull deixar-ho clar també des del principi, no és un altre llibre sobre el País Valencià com a tema. No sóc un “valencianòleg”, sinó un articulista que pensa i escriu des del seu tros de món: que intenta reflexionar, amb la caixa de ferramentes de què disposa el seu coneixement, sobre l’entorn específic del seu país, però alhora sobre l’entorn general en què es mou. El País Valencià no és un territori autàrquic, sinó lligat a tota mena de fluxos glocals que en determinen l’estructura social, cultural i política. I, per tant, les nostres vides.

He dividit el llibre en dues part complementàries. La primera porta el títol d’un dels articles que hi són inclosos: La desconneixó valenciana. Es tracta d’un article publicat al Periódico de Catalunya a propòsit del tall de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. Però, almenys és com ho pense, aquell article és, alhora, una metàfora d’un procés de desconnexió social que va patir el projecte diguem-ne progressista, per entendre’ns, des de fa molts anys al País Valencià. Seria molt fácil de dir que aquesta desconnexió va arribar amb el Partit Popular al govern de les institucions valencianes el 1995. De fet, en algún moment, vaig tindre la tentanció que aquest recull d’articles abastara només aquesta época popular que tant dura. Però això també hauria estat una trampa. Amb el lector i amb mi mateix. L’època popular ha estat devastadora per al País Valencià, en efecte. Potser un punt de no-retorn en molts aspectes. Però l’època socialista anterior no va ser tampoc per a llançar coets. I deixem-ho així. Només vull que quede clar en meu punt de partida. L’inici de la desconnexió valenciana, tal com jo l’entenc, és anterior al 1995. Per això mateix he volgut iniciar el llibre amb un article vell –Modernitat– en què jo mateix ja descarregava el meu desacord contra el projecte sociocultural que impulsava la Generalitat socialista del País Valencià. Un projecte modernitzador en les infraestructures, però conservador i en molts casos coent i antivalencianista en els aspectes discursius, que, en molts aspectes, va preparar el camí perquè el Partit Popular arribara a les institucions amb l’hegemonia cultural preparada i a punt. No vull enganyar-me, i no vull enganyar el lector, perquè aquest és també un dels fils del llibre: la política valenciana de l’època democrática (¡) sempre ha anat contra el projecte de país. Un projecte de país gestat en el tradofranquisme i que sempre he entés com la cosmovisió moderna i valenciana que havíem imaginat com a projecte de prospectiva. No és cosa tampoc de buscar els enemics en cap enemic exterior. Sempre han estat entre nosaltres, els valencians. Sempre hem sigut nosaltres, els valencians. He dit en alguna ocasió que el socialisme valencià realment existent va ser cómplice del blaveram reaccionari. Ho mantinc –i espere que me’n desdiuran si tornen a governan. Ho espere amb candeletes –que me’n desdiguen, vull dir. Finalment, la desconnexió es referia –i es pot referir a molts altres aspectes, que el lector sabrà ordenar d’acord amb les pròpies expectatives i preferències. Una desconnexió material de les infraestructures bàsiques. Una desconnexió del projecte valencianista tradicional representat per allò que entenem pel fusteriarisme, amb perdó. I, finalment, una desconnexió de la modernitat entesa com a projecte moral de regeneració sociocultural del país. Tot això impulsat per la indigència intel·lectual més absoluta, característica básica de la dreta indígena i més o menys indigenista. No debades antiintel·lectualisme i tradicionalisme ranci en són dues de les característiques principals. La nostra concepció de la identitat col·lectiva és per això mateix, l’antítesi mateix: antiessencialista i oberta, un projecte de futur en què tenen lloc totes les voluntats d’avanç democràtic. Un projecte de cohesió social imprescindible en un món cada dia més interdependent i immergit en canvis accelerats en totes les seues esferes. Actuacions dels governs públics com ara els exercits davant de l’accident de metro de València, la desfeta i venda del sistema financer valencià, el tancament de RTVV o la desconnexió de les emissions de Catalunya Ràdio travessen totes les ratlles de la decència política i entren en el terreny de la perversió moral i del sadisme institucional. Una desconnexió valenciana l’objectiu de la qual és fer del País Valencià una terra de ningú, un no man’s land, desproveïda de connexions exteriors i amb múltiples escissions interiors. Una província, en definitiva. Espanyola, per descomptat. Derrotada i sotmesa com l’exèrcit republicà, segons el ban franquista de l’1 d’abril de 1939. Genuflexa, d’acord amb la terminología fusteriana.

Els articles aplegats en aquesta primera part són articles de premsa que he anat publicant en diversos mitjans de comunicació amb una certa regularitat. Una tria, com deia, feta amb un criteri totalment subjectiu que és la caraterística compartida entre el periodisme d’opinió i l’assagisme literari –el terreny de frontera en què em moc amb més comoditat expressiva. He volgut separarar-los explícitament de tres articles més llargs, de caràcter diguem-ne més acadèmic per diverses raons. En primer lloc, perquè la mateixa dimensió de l’escrit exigeix un altre model de lectura potser més atent i reposat que els primers. En segon lloc perquè la meua intenció a l´hora d’escriure’ls també era diferent. Però n’hi ha una tercera, definitiva. El to de denuncia dels primers es complementa, en el fons, amb una proposta programàtica, que és, en definitiva, l’eix vertebrador de la segona part. Vull insistir en això: una proposta programática. D’ací que els haja agrupat sota un rètol que, per a mi, també té un valor doble: Un país possible a l’Eix Mediterrani. Aquest enunciat ja evidencia un cert optimisme de la bona voluntat gramscià que vull reivindicar més enllà del complementari pessimisme de la intel·ligència. Els estats d’ànim no resolen cap problema social ni polític. Però l’articulista no és de pedra i està també sotmés a les circumstàncies en què viu. Aquest títol –Un país possible a l’eix mediterrani– és també un homenatge a dos llibres, des del meu punt de vista personal, imprescindibles en l’elaboració d’un discurs diguem-ne valencianista i modernitzador del País Valencià: Un país possible, d’Adolf Beltran, i El País Valencià a l’Eix Mediterrani, de Rafael-Lluís Ninyoles, dos bons amics amb qui, durant anys, he compartit preocupacios i també esperances cíviques.

Vull pensar que, en el fons, els presente, amables lectors, el meu diagnòstic particular, tan parcial com vostès voldran, de la situación valenciana i les seues connexions amb l’espanyola (massa per al meu gust) i la catalana (massa poques, també per al meu gust). Puc estar equivocat. Però em fa l’efecte que, amb la nova situació recentralitzadora espanyola i el sobiranisme sense retorn de Catalunya, el País Valencià ha entrat en una fase diferent a les que hem viscut les darreres dècades. No tinc el do de l’endivinalla, i tampoc no és el cas. Però, certs indicis fan pensar que el projecte de l’espanyolisme caspós reviscolarà entre nosaltres amb diferents marques i denominacions d’origen. I també que nosaltres haurem de prendre una via o un altra. Mai no m’ha agradat definir-me ni autonomista ni independentista. Per una raó: perquè la majoria dels meus papers insisteixen que la nació és més un fet social que polític, que entenc –sí, jo ho entenc així– que el cor i el rovell de la nació és la societat civil i no les seues suposades estructures d’estat. Al meu entendre, els nacionalistes valencians tenim per davant ni més ni menys que el projecte de construcció d’aquesta societat civil viva i dinámica que altres forces s’esforcen a destruir. Una construcció de la societat civil imprescindiblement lligada a una estructura de la comunicació mediada compartida amb la resta dels Països Catalans. Aquests dos objectius em semblen les dues pedres angulars des d’on albirar alguna mena de futur per al nostre passat. Així ho desitge, i segurament per això mateix escric. Si l’amable lector vol acompanyar-me en aquest camí vital que constitueix aquest llibre, jo em sentiré desvanit. Si, a més, l’eventual lectura provoca alguna mena de reflexió –o examen de consciència, que hauria dit Joan Fuster– millor que millor. Amb aquesta voluntat explícita van ser escrits al seu dia i amb aquesta esperança els publiquem ací.

Toni Mollà

Massalfassar, l’Horta Nord, 14 d’abril de 2014

Tv3 al PV

image

Escrit ja fa més de 20 anys ….

12-VII-94

Taula redona a Barcelona. Tema: la política lingüística. Hi he parlat de la necessitat d’una via cívica a la normalització. Bocamoll com sóc, he exposat experiències del terreny: l’Escola Valenciana, la campanya per la recepció de TV3 i la venda de bons per a sufragar la despesa de la xarxa de repetidors del senyal de la televisió pública de Catalunya al País Valencià, Acció Cultural del País Valencià, el Centre Carles Salvador, entre d’altres. Tot la mar de bé i de civilitzat. Aplaudiments afectuosos i paternalistes del públic per al valencianet voluntariós.

En acabant, un assistent, que s’ha presentat com Joan Granados, exdirector de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, m’ha convidat a cafè. “No faces el ridícul” –m’ha dit, amistós–, vosaltres potser vau vendre bons per a pagar els repetidors valencians de la TV3 o el que siga, però, no t’enganyes, pagar-los, els vaig pagar jo”.

Eliseu, torna’ns els diners !