Arxiu mensual: febrer de 2015

Contra les majors de la fe

image

La religió –les religions, de fet– tornen a l’espai públic i condicionen la vida social i política de molts països. L’Islam, la religió jueva i, entre nosaltres, el catolicisme que no s’acaba. Ara, el govern espanyol recupera el nacionalcatolicisme i l’imposa a les escoles –l’espai públic, que hauria de ser laic, per definició.
Deixeu-me, doncs, que recupere un article ja antic, publicat el 29 d’abril del 2010 al Periódico de Catalunya. L’article, en versió en català, forma part del meu llibre La desconnexió valenciana (PUV, València, 2014).

CONTRA LAS MAJORS DE LA FE
Toni Mollà

Sabemos por experiencia que hay varias maneras de gobernar las sociedades. Desde las alturas celestiales, desde los consejos de administración empresariales o desde la legitimidad social que aportan los modernos ritos democráticos. Félix Azzati, líder del partido político de don Vicente Blasco Ibáñez en Valencia durante la época republicana, ya renegaba de la competencia desleal de la Virgen de los Desamparados, patrona de la ciudad, “porque no se presenta a las elecciones”. Y, ciertamente, las relaciones promiscuas entre estas tres fuentes de influencia social y de poder originaron perversiones como el franquismo que tanto dura, los fundamentalismos islámicos o el neoconservadurismo made in USA, ahora recuperado por las Tea Party contra el presidente Obama y sus promesas liberales.

Quizá porque en nuestro suelo patrio el estado ha sido con frecuencia refugio de piratas y aprovechados, a Dios pongo por testigo que siempre he sido un tanto descreído ante sus poderes benefactores. Sin duda, la literatura que engullimos las cincuentones durante nuestra juventud ha dejado en nosotros más poso del deseado. Sin embargo, compungido ante el encuentro con la realidad biográfica adulta, me sorprendo exigiendo la intervención normativa del estado ante los excesos del mercado y de la religión –los dos tentáculos más determinantes de la aldea global. Y, en efecto, en un mundo donde el darwinismo económico se impone en todas les esferas de la existencia, el estado regulador –¡y la desprestigiada política!– parecen mecanismos imprescindibles para asegurar una cierta igualdad entre iguales. Por otra parte, la religiosidad pública –perversiones y vicios de la carne aparte– es una obscenidad perseguible de oficio en un estado llamado democrático. Hace ya casi un siglo que el mismo Blasco Ibáñez describió en La araña negra los intereses camuflados tras ciertos hábitos y creencias religiosas. A fin de cuentas, el púlpito y los sermones son, tal como nos había enseñado antes Stendhal en El rojo y el negro, los substitutos de la espada guerrera y las cruzadas de diferente signo. No es casualidad, pues, que las grandes religiones funcionen, en nuestro mundo conocido, como conglomerados empresariales capaces de vender sus productos y servicios por encima de fronteras y culturas. La Disney o la Warner, la FOX o la MGM han tardado dos mil años en copiarles su inmemorial y contrastada estrategia de posicionamiento en el mercado de las ideas. Los actuales ejecutivos de estos grupos multimedia del entretenimiento y la comunicación son aprendices de primer año al lado de los especialistas en márqueting de las majors de la fe: capellanes, vicarios, frailes, monjas o obispos y arzobispos de las diferentes congregaciones. Rupert Murdoch y Silvio Berlusconi y sus imperios no tienen el poder de seducción del Papa de Roma, de los imanes de las mezquitas o de los rabinos de las sinagogas. La especificidad empresarial de estos comerciales de Dios en la tierra es que promueven un intangible con gran poder de persuasión: la información. Una información basada en la contestación fraudulenta a preguntas sin respuesta como la incertidumbre de la muerte y las tinieblas parejas. En el mundo occidental, sólo Hollywood podría rivalizar en poder comunicativo con la Iglesia Católica, por ejemplo, que ya distribuye su doctrina por todos los canales y formatos, incluidos el cable de fibra óptica y el satélite. La Iglesia Católica ha sabido, mejor que ningún otro grupo empresarial de vocación global, adaptarse a los tiempos y a los entornos generales y competitivos: en la autarquía de las monarquías absolutas, en el estado-nación jacobino y en el proceso de globalización. Donde podía, desde posiciones de mercado monopolístico como el caso español durante el franquismo, y exigiendo políticas anticoncentración allí donde se permitía el mercado libre de la fe. Su política ha consistido siempre en la adaptación darwinista al medio, sin miedo a cambiar, de acuerdo con la coyuntura, de discurso y plantilla. Por ello fueron los primeros en fichar a ejecutivos negros o rojos –pocos y cada día menos– si convenía a su imagen corporativa y a sus planes de futuro. No hace falta insistir en que también fueron pioneros en entender que cualquier estrategia global necesitaba una base local, de ahí que todos nuestros pueblos tengan campanario. Finalmente, sus ejecutivos han sabido crear líneas de negocio, conceptos y logotipos que responden a las exigencias de los diferentes mercados: franciscanos, jesuitas, marianistas o dominicos forman un organigrama muy funcional. Ni los mejores conglomerados han sabido copiar una cultura empresarial que genera, como en el capitalismo más perfecto, la demanda desde la oferta.

En fin, la figura del outlaw es muy atractiva desde el punto de vista literario, pero, tal como pintan las cosas, prefiero un estado que asegure la escuela, el hospital y la pensión, que controle y regule los mercados y que aleje las manos de los curas de los pecados de la carne demasiado joven. Conviene, por ello, mantener viva la vieja aspiración ilustrada de la separación de los auténticos (¡) poderes y llevar hasta sus últimas consecuencias los Checks and balances anglosajones. Es también la única opción de gobierno para aquellos que no tenemos influencias ni en el cielo ni en el FMI.

Baixauli, un dels (més) grans

image

La grip ajuda a posar al dia lectures ajornades. Tres dies han estat suficients per a superar la febra i engolir-me el darrer llibre de Baixauli. El tenia en la lleixa d’espera fa temps, aquesta és la veritat. El vaig agafar sense pensar-ho. I no l’he deixat fins que l’he acabat. Enganxat. Sense remei. Prosa d’alt voltatge. L’incorpore a la meua selecció de champions : Pa negre, d’Emili Teixidor; Jo confesso, de Jaume Cabré; i ara Cinquena Planta, de Manuel Baixauli.

He buscat al meu arxiu i he trobat un apunt antic sobre el mateix autor. El reproduïsc perquè no el puc millorar.

MANUEL BAIXAULI

Espiral
Ed. Proa
2010

He de dir-ho de seguida. Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és, al meu entendre, un dels gran de la literatura actual. Perdonen que remarque un implícit: de la literatura, no solament de la literatura catalana. La seua prosa mereix atenció per ella mateixa, al marge de la llengua en què l’escriu. Els temes en què es fixa, els enfocaments –originals i innovadors– i les obsessions d’aquest centaure d’escriptor i artista plàstic, ens presenten una mentalitat radicalment moderna –en el millor sentit del concepte. Ho havia demostrat en Espiral, un llibre de relats, ara refet, reescrit –com qui pretèn reescriure el propi passat. Ho va confirmar en Verso, que va merèixer el premi Ciutat d’Alzira l’any 2001, un producte híbrid i ple de matisos: una creativa barreja de gèneres i estils literaris, com una metàfora de la personalitat complexa, d’obertura de mires sense renúncia a què aspira l’escriptor global i cosmopolita. Manuel Baixauli s’encimbella definitivament amb una obra al meu parer redona com poques: L’home manuscrit (Premi Ciutat de Mallorca, 2006), que condensa tots aquests tres de la modernitat més radical –no solament literària. La reescritura i (re)publicació d’Espiral ens retorna Baixauli feliçment a les llibreries. Llegiu-lo o torneu-lo a llegir.

En el natalici d’Ovidi Montllor

image

Li vaig escriure el meu particular homenatge dins del meu llibre Espill d’insolències (Bromera, 2000). Ací us el deixe perquè conste en acta i als efectes oportuns.

27-IV-96

Vaig conéixer personalment Ovidi Montllor amb motiu del doblatge al valencià de Casablanca. Era la pel.lícula escollida per inaugurar les emissions de la nounata televisió autonòmica valenciana, Canal 9.
Amadeu Fabregat, director general de l’ens RTVV, ens havia exigit un doblatge perfecte –lingüísticament, artísticament, tècnicament. A València, la indústria audiovisual era incipient i el senyoret del canal va decidir que doblaríem a Barcelona “però sense que es note”.
El treball era doble: elaborar un càsting d’actors capaços d’imitar Bogart i companyia –el doblatge és l’art de la imitació, no de la interpretació– com si foren valencians. Ovidi va ser l’encarregat de posar la veu a l’emblemàtic Sam, el pianista negre.
El doblatge va quedar la mar de bé. Però el director general de l’ens radiotelevisiu va sentenciar que l’únic actor del repartiment que semblava català era precisament l’únic que, administrativament, no ho era. Les veus, els accents i la dicció de la resta li van semblar totalment adequades. La taca negra era la veu de l’Ovidi –vés a saber per què.
No hi hagué manera de convéncer-lo: aquell dia l’Ovidi va perdre una possibilitat professional que ell mateix m’havia confessat que se li obria. La faena d’actor no anava massa bé. I la de cantant encara menys. El doblatge era una manera de passar casa, en el seu sentit més literal i concret.
Poc després, vaig sentir l’Ovidi doblant en castellà un personatge coent i imbècil d’una sèrie americana que és prou explícita en el mateix títol: Belleza y poder. Però l’experiment no va durar tampoc. Segons conten els seus mateixos col.laboradors, la mà negra de Fabregat va fer fora Ovidi Montllor. Segons diuen, fins i tot els estudis de doblatge dels amics íntims van deixar de contractar-lo per ordre directa de Fabregat.
Ovidi no va aparéixer mai més per les pantalles de Canal 9.
Vaig tardar a trobar-lo de nou vora cinc anys. Va ser a l’Olleria (la Vall d’Albaida) amb motiu d’un homenatge a Joan Fuster. La directora de Tàndem Edicions, Rosa Serrano, i jo mateix havíem de presentar les meues Converses inacabades. Després, l’Ovidi recità, amb veu malalta però esma de jovencell, els millors versots del poeta dimitit que havia estat Fuster. Finalment, la banda de música de la localitat acompanyà Paco Muñoz en la interpretació de la Criatura dolcíssima del tàndem Fuster-Llach i les Campanades a morts del cantautor de l’Empordà. Lluís Llach, assegut en el pati de butaques, aplaudia complagut.
Però el millor estava per arribar. El posthomenatge esdevingué, com Fuster hauria desitjat, un excel.lent àpat amb millor tertúlia. Havent sopat, Paco Muñoz i Ovidi rivalitzaren, com en les millors justes, per veure qui recitava millor Estellés, Fuster, Salvat, Espriu, Miquel Martí o Ferrater. I Maiakovski. I Fuster una altra volta. I el Virgo de Visenteta. I Baudelaire. I també per veure qui la deia, amablement, més grossa, encara rurals en els costums com som.
Vaig pensar que aquella nit havia començat una amistat amb l’Ovidi que duraria molts anys. Vam enraonar, animadament, sobre les interioritats de les meues Converses amb Fuster. Em va demanar per tot: dies, hores, temes, xafardejos: el color i el calor de la cara de Fuster, en deia l’Ovidi. No va voler parlar del Canal 9: “cadascú es guanya la vida com millor pot”, em va dir. “Fins i tot Kafka, Kavafis o Espriu hagueren de treballar per a caps de suro”, va rematar per veure de tranquil.litzar la meua consciència gremial. Finalment, en so de pau, em va proposar de fer un espectacle dramàtic sobre aquelles converses fusterianes.
Però no ens vam tornar a trobar cara a cara mai més. El vaig veure, això sí, un 9 d’Octubre, al Palau de la Generalitat valenciana, rebent l’Alta Distinció del govern valencià. I, a la nit, al teatre Micalet de València, on li concedien el Miquelet d’Honor en gratitud pel seu compromís cívic. No en quedava, d’ell: sense veu, tota una ànima pàl.lida i desfeta, amb vint quilos de menys.
No vam tornar a parlar. El dia 10 de març de 1995, un càncer de gola se’l va emportar a l’eternitat. L’he plorat, enrabiat, amb un silenci esgarrat i angoixós.
Avui, 27 d’abril, a la plaça de bous de València s’ha celebrat un homenatge a Ovidi. Hi participen Al Tall, Toti Soler, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, George Moustaki, Sau i no sé qui més. L’organitza Eliseu Climent, especialista en homenatges i necrològiques que puga rendibilizar en benefici propi. La plaça, com era d’esperar, s’ha omplit fins a la bandera. El cartell s’ho mereixia i el nom d’Ovidi, ara més que mai, suscita unanimitats. L’han presidit la ministra en funcions, Carme Alborch, i els alcaldes socialistes de Barcelona i Alcoi. L’ha transmés en directe el Canal 33 i n’han donat bona cosa d’informació tant la TV3 com la TV1 en els respectius programes informatius. Segons em conten, tothom hi ha dit la seua amb veu emocionada davant de 25.OOO persones. Lluís Llach s’ha atrevit a sentenciar que “havien fet una mica tard a estimar l’Ovidi”. I l’esquerra del país i la colla d’Eliseu Climent s’han esgarrat les vestidures públicament en acte de cristiana contricció. En fi, Ovidi, les coses han anat així. Perdona’ls, descansa en pau i fes vacances.

Super Bowl

unadeualatribu

Avui se celebra la Super Bowl 2015. Un esdeveniment total, amb repercusions en tots els àmbits de la vida americana. Ho vaig viure ara fa 4 anys.

9
INSTROSPECCIÓ IMPOSSIBLE
(Providence, diumenge, 6 de febrer de 2011)

Avui s’ha disputat la Super Bowl, la festa grossa de les competicions esportives als Estats Units. La final de la Lliga de Futbol Americà (NFL) és el gran esdeveniment social i mediàtic de la temporada. L’edició de l’any passat va arribar a una audiència televisiva de vora 107 milions de persones i un volum de negoci indirecte que fa feredat. La transmissió va ser el programa de televisió més vist mai als EUA, superant el final de la mítica sèrie M*A*S*H. Supose que deu ser una mena de Champions League del futbol europeu, ací un esport minoritari. El partit l’han disputat els Pittsburgh Steelers i els Green Bay Packers al Cowboys Stadium d’Arlington (Texas), amb més de 92.000 espectadors presencials que poden haver pagat més de 4.000 dòlars per una localitat. L’àrea de Dallas-Fort Worth esperava un rècord de visitants i d’ingressos que superaran els dos-cents milions de dòlars, malgrat la neu i el mal temps. La FOX, que en té els drets audiovisuals, guanyarà més de 200 milions de dòlars amb espots especialment esperats com els d’Audi, BMW, Kia, Hyundai, Volkswagen, Chrysler, Chevrolet i Mercedes-Benz. El cotxe, definitivament, és un producte estrella de la cultura i de la publicitat americanes. Les companyies audiovisuals també han aprofitat l’esdeveniment per llançar la campanya de promoció dels productes de temporada com ara El Capità Amèrica o Pirates del Carib, previsibles èxits de taquilla.

He agafat gust al passeig matiner fins a Federal Hill. Sóc animal de costums i ja tinc senda feta. La recompensa de l’espresso s’ho val. Un glop curt i sec, una mica aspre, sense sucre. Quan he eixit al carrer, feia molt de fred i la neu, en molts llocs, s’havia convertit en black ice, una placa fina de gel que s’arrapa a l’asfalt, molt difícil de veure. Una autèntica pista de patinatge per als nouvinguts. De tornada a casa, he passat pel supermercat Whole Foods a fer la compra. Un dels avantatges de la llibertat d’horaris és que pots anar un diumenge qualsevol, a qualsevol hora. M’ha sobtat la gran quantitat de prestatgeries dedicades a la Super Bowl. Es veu que el país es paralitza davant de la televisió i que els comerços preparen ofertes i productes especials. Coca-Cola, Pepsi-Cola, tota mena de cerveses, menjars empaquetats, bosses de creïlles fregides, de cacaus dolços o salats i de barreges de fruits secs diversos. Tot a punt per a ser comprat i consumit durant les quatre hores que es preveu que durarà el programa de la Super Bowl. La mateixa Casa Blanca ha publicat la llista de convidats a veure el partit en companyia del president!

A la vesprada, ha començat a ploure i m’he refugiat al Tealuxe mentre se celebrava la Super Bowl. Quan plou la gent sí que porta paraigua; quan neva, no. Continue sense entendre-ho. He estat llegint The Brown Daily Herald, un diari fundat el 1891, que funciona com a mitjà de comunicació entre la comunitat universitària i la ciutadania de Providence. Te’l trobes a tot arreu, als bars o als supermercats. Conté molta publicitat, inclosa la dels departaments universitaris i d’alguns professors que en publiciten l’oferta del trimestre, amb programes i objectius pedagògics. No ho hauria imaginat mai. Un professor fent-se la pròpia campanya de publicitat a la premsa! No és estrany, ben mirat. Si els alumnes tenen el dret absolut de dissenyar-se el currículum, cadascú es defensa el negoci com pot. Ara he entés el correu que vaig rebre el segon dia de la meua estada a Providence enviat pel cap de vendes del diari, en què em donava la benvinguda a Brown i m’oferia publicitar els meus cursos, seminaris o conferències. L’home adjuntava les tarifes vigents, amb tota la professionalitat del món. The Brown Daily Herald dedica l’editorial del dia a la independència de la propietat i la gestió de la Bookstore de Brown, una llibreria que ocupa un edifici de tres pisos a Thayer St., cantonada amb Angel St. L’esmentada Bookstore, on he passat ja bones estones, és un del orgulls de Brown i de la ciutat. És una llibreria independent entre totes les universitats de la Ivy League. Totes les altres han estat privatitzades –externalitzades, se’n diu ara– i són gestionades indirectament per les cadenes Barnes&Noble o Borders, segons els casos. L’editorial de The Brown Daily Herald reivindica el manteniment dels preus i els serveis, cosa del tot impossible si passen a dependre d’una cadena empresarial, el principal objectiu de la qual, com és natural d’entendre, serà la reducció dels costos i l’augment dels beneficis.

No deixa de ploure. M’he cansat d’anar d’un establiment a un altre, de prendre cafè i te o cervesa, segons el lloc i l’hora. Al carrer no hi havia ningú. L’oratge i la Super Bowl tenen enclaustrat tothom. A mitjan vesprada, m’he refugiat a casa, una mica baix de to. Enmig de la solitud, solem escorcollar en el nostre interior més recòndit. El resultat no sol fer bona companyia. Al diari La Vanguardia, Laura Freixas comenta la pel·lícula Nothing personal en què una jove holandesa, després d’un divorci, pren la motxilla i se’n va a Irlanda:

Es un viaje exterior –los paisajes son bellísimos– y, cabe pensar, interior. A través de una sociedad absoluta, feroz, la chica busca algo –suponemos, sin saber muy bien qué– dentro de sí misma. Como tiene que comer, acepta la oferta de un desconocido, que vive solo en una isla, de ayudarle con la casa y el jardín, a cambio de alimento, con una condición: no quiere comunicación alguna, ni siquiera decirle su nombre […] Y –a pesar de algunos escarceos–, ambos respetan el pacto […] Cuando finalmente ella vuelve a marcharse, ¿habrá aprendido algo, se habrá enriquecido internamente, se conocerá mejor a sí misma? […] El tópico nos empuja a asegurar que sí, que por supuesto. Yo, saliendo del cine, tengo mis dudas.

Em rebel·le contra tot això de la forma més radical de què sóc capaç. Rebutge totalment aquesta mena d’introspecció. I, tanmateix, a dies, com avui mateix, m’agradaria portar un diari íntim, escrit només per a mi, on abocar els mals pensaments que porta sovint la solitud. Seria una mena d’epistolari amb mi mateix que només jo podria explicar-me i contradir. Poc narcisístic, gens autocomplaent. Però les coses que escriuria, les trobe fora de punt, amb una fortíssima deformació sentimental –«la pitjor que es pot arribar a tenir», segons Josep Pla–. Seria un dietari enfebrat, tan sòrdid i malhumorat que em produeix una sensació de vòmit només de pensar-hi. I tanmateix, endevine que potser em vindria la mar de bé un punt d’inconsciència i d’abandonament. Però alguna mena d’instint fosc m’empeny a mantenir, fins i tot ací, tan lluny de casa, l’ombra protectora del silenci. «En su forma más radical», continua Laura Freixas, «la de encerrarse en uno o una misma, sin intercambio alguno con los otros, el viaje interior de la sociedad occidental […] me parece un viaje estéril, un viaje a ninguna parte». Finalment, l’autocontrol és una de les meues conviccions més acusades. «Retireu-vos dins vostre», recomanava Michel de Montaigne segles enrere, «però abans prepareu-vos per rebre-us; fóra una follia si confiàveu en vós mateix, si no sabíeu dirigir-vos. És possible fallar en la soledat com en la companyia?». Em fa la impressió que, en aquestes circumstàncies, callar és el millor que podem fer fins i tot amb nosaltres mateixos. «Escriure –fer literatura– és tot això que vostès diuen», segons el judici final de Joan Fuster, «i de més a més» –continua l’assagista de Sueca– «una forma de venjança». Estarà de sobres apuntar que contra un mateix.