Arxiu mensual: maig de 2015

Una nova RTVV per a un país nou

image

Article del Col.lectiu Ricard Blasco publicat avui, dilluns 11 de maig, al diari Levante-Emv de València.

UNA NOVA RTVV PER A UN PAÍS NOU
Col·lectiu Ricard Blasco

Fa poc més de mig segle, el País Valencià era una societat tradicional de base agrària que Joan Fuster va descriure en Nosaltres els valencians. En poques dècades, hem passat per una industrialització anàrquica que ha provocat desajustos en l’estructura social. El país respon ara a un model postindustrial amb més del seixanta per cent de la població activa en el sector terciari i menys del quatre per cent ocupada en l’agricultura. Aquesta modernització accelerada ha dislocat, de retruc, la cultura tradicional i ha clivellat la cohesió social. Convé no oblidar, a més, les altes taxes d’atur que ens situen per damunt de la mitjana espanyola i que plantegen greus problemes estructurals d’exclusió i de marginació. Els valencians som, finalment, una societat fracturada i sense els espais de consens sociocultural imprescindibles. En aquest context, les eleccions autonòmiques del 24 de maig són una immillorable ocasió perquè el govern resultant lidere un procés de modernització econòmica i sociocultural que tinga per objectiu un (nou) model productiu i de país.

Al nostre entendre, la reobertura de la RTVV es presenta com una aposta estratègica al voltant de la qual s’ha de dissenyar aquest doble objectiu. Això, des del convenciment que el sector públic de la comunicació és tan determinant per a la cohesió social com el de l’ensenyament, la sanitat o els serveis anomenats socials. En aquest marc, el nou govern hauria de (re)ordenar l’espai públic de la comunicació –amb RTVV com a pal de paller– amb criteris d’eficiència econòmica i d’inversió sociocultural tot bandejant els discursos tacticistes de partits polítics i grups d’interès. La història del sector audiovisual –raquític abans de RTVV– ha evolucionat en paral·lel al decurs d’una societat que produeix més serveis que mercaderies, amb una distribució ocupacional amb preeminència professional i tècnica on destaca –millor dit: on hi hauria de destacar– el coneixement com a font d’innovació i desenvolupament. Aquest va ser l’èxit inicial de RTVV. El desmantellament progressiu del sector va coincidir amb la caiguda de la demanda –“la voluntat i capacitat de consum”– per part de l’ens públic radiotelevisiu, sobretot a partir de 1995, amb l’arribada del PP a la Generalitat. Les empreses que es van constituir al socaire de RTVV –doblatge i producció, amb els subsectors connexos– han desaparegut o a penes subsisteixen amb una activitat molt per davall de la seua capacitat productiva, en situacions d’extrema gravetat i sense possibilitats de creixement en el mercat obert. Abans del tancament de RTVV, el sector audiovisual valencià estava atomitzat en unes 140 empreses i facturava al voltant de 30 milions d’euros a l’any, xifres molt llunyanes a allò que representa aquest mateix sector, per exemple, a Madrid, Catalunya o Galícia. La nova RTVV ha de concebre’s, per tant, com l’actor principal de l’anomenada economia creativa pel seu impacte cultural i econòmic. Pensem que a la Comunitat de Madrid l’ocupació en el sector cultural supera el 5% de la població activa; a Catalunya no arriba al 4% i al País Valencià al voltant de l’1%. Amb tot, el sector audiovisual valencià hauria d’establir el propi camí, més enllà del tutelatge de RTVV. Lluny d’atorgar-li aquesta funció a RTVV, la Generalitat ha d’assumir el lideratge de les indústries culturals amb la creació d’una Conselleria de les Indústries Culturals o departament de gestió directa que establisca els corresponents objectius del sector i que en coordine tota la política pública. En aquest sentit, la radiotelevisió pública ha de ser un centre de producció transmèdia de programes i serveis infocomunicatius i, alhora, el principal client de la indústria creativa privada.

La nostra proposta comporta una visió estratègica tal com ho van fer al seu moment el Regne Unit, els EUA o els Països Nòrdics, entre altres. Segons l’Enquesta Mundial de Valors (2008), el país més satisfet del món és Dinamarca, un país on les indústries culturals són una de les forces motrius de l’economia experimental i cultural. El recent èxit de la série Borgen, produïda per la televisió pública danesa, n’és el darrer símbol. El Llibre Verd de l’Economia Creativa per a la Regió Nòrdica (2007) n’és el full de ruta. Complementàriament, el grup KreaNord elabora recomanacions per a Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia que són seguides sense presses tàctiques en aquell “nord enllà”. D’afegit, estudis actuals de l’EBU (European Broadcasting Union) palesen que, entre tot allò que consumeixen audiovisualment els ciutadans europeus, el 78% són de continguts nacionals o de proximitat. I la producció solvent i continuada d’aquesta mena de continguts només la poden assegurar els mitjans públics de qualitat i les productores autòctones sota supervisió democràtica.

El nou govern de la Generalitat ha de marcar-se com a objectiu que l’economia de la cultura i de la comunicació ha d’arribar, si més no, al 5% del PIB valencià, llindar d’impacte sobre l’economia del país. Hem de bandejar, a l’efecte, la concepció estrictament ideològica (i elitista, mítica i falsa) de la cultura allunyada de la seua dimensió econòmica (industrial i comercial). Les indústries de la cultura constitueixen una àrea productiva creixent al marge fins i tot del seu valor ideològic o superestructural. Enmig de la característica determinant del sector –concentració de capital– un govern valencià de progrés ha d’impulsar una radiotelevisió pública potent, allunyada de les versions anorèctiques d’encuny neoliberal i, de retruc, una indústria diversa. No oblidem que més del 95% del teixit industrial valencià són pimes mancades de demanda sostinguda. La desviació de capital industrial cap a la construcció i el turisme de platja –amb el subproducte de la bombolla immobiliària– ha estat letal per a l’estructura productiva del país, ja que, segons dades de Josep-Antoni Ybarra (2014), entre 2008 i 2013, el País Valencià ha perdut vora 40.000 empreses d’entre 10/12 empleats, cosa que ha abocat 450.000 valencians a l’atur.

En aquest sentit, proposem, d’entrada, un pacte de mínims sobre el qual assentar polítiques compartides per tot l’espectre sociocultural –llengua, cultura i comunicació– amb la creació d’una nova RTVV al capdavant d’un gran projecte econòmic i sociocultural que hauria d’impulsar el nou govern de progrés. Davant de les agressives polítiques contra el sector públic imposades amb la bandera de l’austeritat, necessitem un model de radiodifusió que complisca les tradicionals missions d’un servei públic: una empresa de comunicació capaç de competir amb els grups de titularitat privada i de generar una demanda de continguts i serveis al sector privat. Tot això pren una dimensió especial després de la implantació fraudulenta de la TDT que exigeix la revisió del mapa comunicatiu valencià. Com a primera passa, s’imposa, en qualsevol cas, un pacte entre els actors polítics i econòmics que recupere RTVV –tot fent un bon i nou reset– i que, per mitjà d’un Pla Director, la dote de viabilitat econòmica, independència dels òrgans de govern, model empresarial i autonomia professional. I això depén, no hem d’enganyar-nos, del recompte de vots la nit del 24 de maig.

El Col·lectiu Ricard Blasco està format per Josep-Lluís Gómez Mompart (Catedràtic de Periodisme), Toni Mollà (Periodista i sociòleg), Mònica Parreño (Doctora en Filosofia), Manuel S. Jardí (Periodista i sociòleg) i Rafael Xambó (Professor Titular de Sociologia). Són els autors de RESET RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat, Ed. Onada, 2014.