Arxiu mensual: agost de 2015

Sobre el periodisme sacerdotal

pas_dels_dies

Com que darrerament es detecta un retorn d’allò que Régis Debray va anomenar el “periodisme sacerdotal”, em permet de recuperar un apunt del meu dietari Al pas dels dies (Ed. Perifèric, 2007) sobre el tema.

Com que el temps no passa, no tenim més remei que repetir-nos :

 

Joschka Fischer és el centre de la diana. Segons ha publicat la premsa alemanya, el polític verd va agredir un policia fa vora trenta anys. La periodista Bettina Röhl, filla de la terrorista Ulrike Meinhof i de Klaus Reiner Röhl, exdirector de la revista Konkret, és la gran impulsora de la denúncia “per intent d’assassinat”. Personalitats d’alt vol l’han defensat, però el mal ja està fet. Els “pecats de joventut” i les “amistats perilloses” tornen en forma d’acusació incriminatòria. El ressentiment contra sa mare, que l’obligava a aprendre a tocar el violí, però s’oblidava de posar-li el desdejuni, n’és, segons sembla, la causa darrera. Tot això abans d’abandonar-la i de suïcidar-se. Però la intencionalitat periodística i política és ben bé diferent. Es tracta d’inhabilitar un polític molest. I, sobretot, d’impugnar la possibilitat del trencament biogràfic, de la “redempció”. És curiós que aquests preceptes s’apliquen a persones de biografia antiautoritària en un país com Alemanya en què el perdó i la reconciliació han recuperat per a la vida civil generacions tacades de les vel·leïtats contràries.

Fa uns mesos, a Santiago de Compostel·la, vaig assistir a una conferència de Régis Debray en què l’intel·lectual francès analitzava la funció “sacerdotal” d’una certa classe periodística. I no li faltava ni un pèl de raó. Hi ha col·legues que, efectivament, es creuen “homes dedicats o consagrats a oferir sacrificis a la divinitat.” El seu dicteri incontestable és l’estrella de David que marca la peça i en permet l’execució en la plaça de l’opinió publicada. Invoquen sempre grans paraules i virtuts abstractes de les quals són les vestals responsables. Per això no han de justificar els seus judicis definitius i canònics. No debades s’expressen sempre en nom de Déu, de la pàtria o –ai!– de la llibertat d’expressió. Del Bé, un valor incontestable. D’ací la impossibilitat de la crítica o la dissidència més ínfima davant d’aquest periodisme fètid. L’estigmatització o la “tortura” són els mecanismes rituals que recondueixen l’heretge al camí recte. Com més grossa la diran, més expectativa i credibilitat despertaran entre els escolans d’amén que els rodegen. Els pecats del sacrificat –dictaminats sempre des d’un temple professional fora de tota sospita– solen ser de caràcter categòric: traïdoria, infidelitat o fellonia del vassall envers el senyor, per exemple. Quan no, desviació pecaminosa de les Santes Escriptures, les que siguen, que això no importa. La seua ploma sagrada beatifica màrtirs i criminalitza heretges, exalça corruptes i demonitza apòstates de vés a saber què. Ben mirat, res nou que no hàgem après dels maccarthis corresponents. “Tots som jueus respecte d’algú altre”, solia repetir Joan Fuster parafrasejant J.P. Sartre. I, en efecte, ningú no està vacunat contra una condició –l’herètica– que no és objectiva ni objectivable. El perseguit és definit pel perseguidor. La seua és, com assenyala Antonio Muñoz Molina en Sefarad, una culpabilitat imposada sobre la víctima. “En última instància” –insistia el mateix Fuster–, “som allò que els altres ens deixen ser i, sovint, allò que els altres volen que siguem.”

Joschka Fischer no n’és l’únic, bé que ho sé, com a lector impenitent de papers públics amb interesaos privats. També aquests dies, algú ha revelat el passat trotskista de Lionel Jospin. La recerca de l’escàndol periodístic per a destruir la gent que no pensa com ells és la més vella de les estratègies feixistes, el primer element deslegitimador del periodisme. Una estratègia que sovint fa pensar en aquella màxima de Balzac segons la qual “si la Presse n’existait pas, il faudrait ne pas l’inventer.” Aquesta mena de sacerdots dicta la fatwa i n’assenyala els culpables que cal abatre en la cacera. A la manera del Sant Ofici, les columnes justicieres donen exemple a qui s’atrevisca a eixir-se’n del solc dibuixat cada matí amb una prosa sovint histèrica. Són exorcistes que monopolitzen la veritat: l’única “veritat”, que és la seua, per descomptat. A partir d’això, tothom ja sap a què atenir-se si es desvia –de pensament, obra o omissió– de les essències del pensament recte que ells encarnen. Miguel Delibes va descriure aquest comportament en El hereje. És difícil defensar-se’n perquè la sentència està dictada. Les conviccions dels oficiants són tan granítiques que fóra una pèrdua de temps intentar fer-los canviar d’idea. De fet, són tan impermeables i immunes a la raó com a la realitat. L’explicació racional ha fet tard i l’exili interior s’imposa per banda de la víctima en una espiral que, de fet, el condemna definitivament als ulls de l’auditori que riu i aplaudeix embadalit per la prosa tòxica del botxí. L’estigma i l’insult impedeixen el diàleg i la discussió pública civilitzada. La seua és una concepció vital que va més enllà de les persones que estigmatitzen: és una funció redemptora, exclusiva dels “eloqüents oradors sagrats” que diuen missa al meu poble el dia de la festa grossa. I si algú gosa contradir-los esdevindrà còmplice de vés a saber quins delictes que ells imaginen al mateix temps que teclegen l’ordinador. Seran també criminalitzats i condemnats per vendre l’ànima al dimoni corresponent. L’actitud és atàvica, immemorial. L’esperit inquisitorial és consubstancial a la concepció del món d’alguna classe de periodistes i opinadors. El seu moralisme reaccionari és, fonamentalment, una arma antiintel·lectual: un atemptat contra un cert model d’opinió pública, necessàriament polièdrica i multifocal, com sabem des d’Alexis de Tocqueville. La malícia d’aquesta colla de vestals sol ser un deliri paranoic que els porta a autoafirmar-se com a caps i guies de la reserva espiritual. Ben mirat, no deixen de ser uns “padrins” en miniatura, ridículs, estrets i limitats al rodal emmarcat per les pròpies ventositats.

Com és natural, aquests capellans de l’opinió pública solen repartir-se “la ciutat” per barris i mantenen entre ells una lluita fictícia que retroalimenta les posicions respectives. A la manera d’un poblat d’Astèrix dissenyat negre sobre blanc, els jerarques de cada família inicien el dia amb una lluita intangible que confirma els interessos particulars en el mercat de l’opinió publicada. Les xarxes de relacions entre ells i les solidaritats ocultes són determinants. La promiscuïtat entre les elits dels poders econòmics, polític i mediàtic és un fet incontestable que impugna el vell principi segons el qual el periodisme era el poder vigilant enfront dels excessos dels altres tres que havia codificat Montesquieu. “El cim de la societat moderna és, sovint, inaccessible, i el fons és sovint ocult”, va escriure Charles W. Mills. María Santos ha publicat un documentadíssim treball sobre El poder de la élite periodística i la “mediacràcia” resultant de l’emergència d’aquests nous mandarinats de paper. I, en efecte, darrere d’un deliri verbal a prova del millor dels sociolingüistes, s’entreamaga la defensa de posicions mercantils, quan no obertament “familiars”, en el sentit més valencianosicilià del concepte.Les periodistes franceses Sophie Coignard i Marie-Thérèse Guichard han escrit Les bonnes fréquentations. Histoire secrète des réseaux d’influence, un llibre en què analitzen, precisament, la importància de certes complicitats com ara haver nascut en una mateixa regió, freqüentar les mateixes escoles, haver lluitat en altres temps en el mateix bàndol, compartir determinades orientacions sexuals o creences religioses. Les autores assenyalen la Histoire des Treize d’Honoré de Balzac com a precedent d’aquesta mena de literatura. Els homosexuals, per exemple, són un grup tan divers i tan variable com qualsevol altre. Però el sociòleg francès Fréderic Martel, que va estudiar els moviments gais francesos, va posar en relleu l’existència d’una autèntica communauté de destin –insaisissable et floue– sota una llei de ferro que tant s’aplicava a la política com als negocis: “ni de droite, ni de gauche: homos.” Per descomptat, hi ha llocs on aquests grups prenen una actitud militant, pública i reivindicativa, avide de visibilité, però, ben sovint, les seues són complicités discrètes. Cap àmbit de la vida s’escapa d’aquestes influències informals, per damunt de les ideologies públiques o les institucions oficials. L’esfera de l’economia i de la política, en primer lloc. Però també el poder eclesiàstic o l’acadèmic i l’universitari. I el literari i el periodístic, tan permebales a segons quines vanitats. Les complicitats descrites per Mario Puzzo i Francis F. Coppola en El Padrí III són una obra d’art sobre el tema. De fet, la maçoneria i la màfia –l’estat dins de l’estat– o els lobbies periodístics, empresarials i políticssón les xarxes que ens vénen de seguida al cap. Tothom forma part d’alguna xarxa i qui no n’és part no té cap possibilitat de traure el cap: d’arriver, faire carrière o fins i tot devenir Président. Ni en l’economia ni en la política ni en el periodisme. Ni en la cúria, ni en la universitat ni en la república de les lletres. Són solidaritats no institucionalitzades, però la densitat de les seues xarxes les converteix en un contrapoder ocult i laberíntic. Serveixen per a fer negocis, per a triar alcaldes i diputats, per a obrir o silenciar debats públics, per a nomenar catedràtics, per a promoure o estigmatitzar escriptors o per a destituir entrenadors i president d’equips de futbol. La intriga personal i la conspiració, l’autoprotecció, la recomanació i la connivència, el rumor o fins i tot el linxament més o menys metafòric són les armes no sempre incruentes d’aquesta batalla underground que impugna les regles del joc públic. “Ils jouent un rôle essentiel dans le fonctionnement de la société française”, assenyalen les periodistes esmentades. I, en efecte, les xarxes “forment le véritable organigramme” de les societats actuals: “celui que l’on ne rend jamais public, mais qui explique mieux que les discours et documents offciels nombre de décisions.” Són solidaritats assentades sobre lleialtats granítiques, indestructibles. Amb unes lleis que impedeixen permeabilitats, però possibiliten aliances inversemblants. La seua fortalesa radica, de fet, en un pacte de silenci espès i d’ombra protectora entre els seus membres.

De vegades, tinc por d’arribar a confondre la ficció i la realitat. Però a gosades que sovint costa de trobar-hi les diferències. Joschka Fischer i Lionel Jospin i tants altres com ells fan de boc emissari d’un fenomen antic. La cacera de bruixes amaga una fal·làcia i actua com una cortina de fum que encobreix interessos més pregons. Les Abigail Wiliams del món bé que ho saben. L’únic pecat és “comportar-se d’una manera estranya” no importa per què ni als ulls de qui. I l’única acusació, amb distintes formes, que estan posseïdes per les diferents personificacions de l’esperit maligne que ells han d’abatre.

Ací podeu trobar el llibre :

http://perifericedicions.com/col%C2%B7leccions/escritpures/

 

 

Las Vegas, falles tot l’any

image

El museu d’etnografia de la diputació de València va organitzar aquest hivern passat una exposició sobre els valencians i els EUA. El responsable va tindre l’ocurrència, que jo li agraïsc, d’encomanar-me un article per al catàleg de la mostra. Ací el teniu.
Espere que us refresque l’estiu.

LAS VEGAS,
FALLES, TOT L’ANY

Toni Mollà

1.
Tinc una acusada debilitat sentimental per l’oest americà, he de confessar-ho d’entrada. Per diverses raons que la gent de la meua generació entendrà de seguida. Per l’imaginari que ens hem construït de l’oest americà, vull dir, gràcies o per culpa –que això tant se val– dels productes culturals que, a poc a poc, ens han teixit la nostra manera de veure el món. Els nostres desitjos recòndits i potser inassolibles, en primer lloc. Llibres, pel·lícules i peces musicals, majoritàriament, descoberts, com els amors més duradors, sense causa aparent que ho explique. Al cap i a la fi, la idea que tenim d’un indret qualsevol –real o només imaginat, que això tampoc no compta– és el resultat de missatges i icones semiòtiques que es barregen en el nostre enteniment no sabem com ni per què.

L’oest americà és, en primer lloc, una part essencial de la nostra infància. Del relat que nosaltres mateixos hem fet de la nostra infància, reconstruïda ara i adés gràcies a les constel·lacions de records –mig reals, mig imaginats– que han bastit l’espinàs de la nostra biografia. L’oest americà és, per definició, el western, el gènere cinematogràfic que encara ens permet cavalcar vesprades senceres al costat de John Wayne –i de la mà de John Ford– pels paisatges de Monument Valley al llunyà estat d’Arizona. Gràcies a La diligencia, Pasión de fuertes o Fort Apache, entre moltes de les meues pel·lícules eternament revisitades, l’èpica dels pioners i el seu esforç seminal en la construcció de la identitat americana ens ajuden, encara a hores d’ara, a superar confusos prejudicis sobre la terra de l’oncle Sam, del Tea Party o de l’Associació Nacional del Rifle. A entendre aquella mentalitat d’anar sempre més enllà: always go to the far West.

En realitat, per a la generació que hem traspassat la cinquantena, l’oest americà ha esdevingut una cosmovisió –literària, musical i cinematogràfica– en què se superposen sense ordre ni continuïtat les lectures juvenils de Jack Kerouac –amb A la carretera, al capdavant de totes elles– juntament amb les batalles pels drets civils, les performances de la beat generation, la inigualable trompeta de Charly Parker, the flowers in the hair del barri de North Beach de San Francisco, totes les formes de la contracultura i, per descomptat, tota mena de productes made in Hollywood –“el bosc sagrat”, literalment– que han sargit els nostres imaginaris socioculturals, i de milers de persones que vam beure d’aquells calzes.

Hollywood ha estat, això també ho sabem, el factor determinant del consentiment social proamericà a tot el planeta, si volem dir-ho amb el concepte de Noam Chomsky. O dit a la manera actual: la primera arma discursiva de la globalització: l’eina que ha convertit en referència universal el model de vida americà. No ens enganyem, però: “la penetració americana” –escrivia Manuel Vázquez Montalbán, poc sospitós de propagandista ianqui– “no solament és permesa sinó desitjada.” Siga com vulga, Hollywood se’ns va presentar, en una joventut que vivíem en blanc i negre i sota l’amenaça del foc etern, com una proposta d’acolorida i seductora modernitat. Hollywood era la finestra oberta que feia circular els vents de la nostra imaginació de la mà de de totes les estreles d’aquella processó al capdavant de la qual hi havia Marilyn Monroe –“l’ésser més adorable del cinema”, segons l’enunciat científic positiu de Jack Cardiff. Hollywood era també the factory que encarregava els guions de Somni etern –basada en una obra de Raymond Chandler– o Tener o no tener –en una novel·la de Hemingway– a William Faulkner malgrat els judici sumaríssim del mateix Faulkner: “Hollywood és una indústria de cretins que produeix obres cretines per a un públic cretí.” Atacs de lucidesa a banda, Hollywood ha estat per a nosaltres –poca broma!– Alfred Hitchcock, Billy Wilder, Martin Scorsese, Francis F. Coppola, Brien de Palma, Steven Spilberg o o Clint Eastwood –You made my day– entre molts altres noms d’un dream team mític. Hollywood –memòria i mite– ha estat l’únic intel·lectual col·lectiu capaç de disputar la capacitat d’influència planetària d’altres factories molt més perilloses per a la salut mental col·lectiva com ara les representades pels capellans catòlics, els imans de les mesquites o els rabins de les sinagogues, posem per cas.

2.
Vaig arribar a San Francisco –Frisco per als seus habitants– ahir a mitjan vesprada, després de més de dotze hores de vol des d’Europa, via Chicago. Vora vint-quatre hores de viatge real des que vaig eixir de casa, enmig de l’Horta de València. El retorn a San Francisco –potser la més europea de les ciutats americanes– em provoca de seguida una sensació de familiaritat absoluta. El pas de la duana, que a Nova York sol ser sovint desagradable, em va ajudar a posar els peus de nou a Califòrnia amb una familiaritat impensable. Tan bon punt hi vaig arribar, sota l’omnipresent bandera de les barres i les estreles, em va atendre amb amabilitat exquisida un funcionari d’origen oriental –¿xinès, coreà, japonès?– que va examinar amb precisió i curiositat el meu passaport: “De València?”, em va preguntar sense mirar-me. “De València?”, va dir, així com sona, pronunciat amb fonètica valenciana. “Sí, de València”, li vaig contestar amb tota la cordialitat que vaig poder. “Però, de València ciutat o d’algun poble de la vora”, va insitir, amb pronunciació genuïna, inclosa la “o” oberta de “de la vora”. “De Meliana”, li vaig contestar, intrigat per la seua curiositat i la prosòdia normativa. Va alçar els ulls i em va mirar fixament: “Per tant, vostè parla valencià?”, va rematar l’home, sense moure ni una cella. “Perquè si fóra de València, parlaria només castellà!”, va encertat a dir sense perdre la seriositat de funcionari de duana dels EUA. “Home, sí que hi ha gent que parla valencià a la ciutat de València”, vaig afegir-hi, desconcertat. “Però, pocs”, va rematar, com qui diu la darrera paraula, invitant-me a passar endavant. La cua era llarga. Vaig entrar a territori californià com qui entra en una pel·lícula hollywoodienca feta de miratges i dobles sentits.

La mar, l’ordenació territorial de la badia de San Francisco i l’arquitectura poc amiga de la volumetria també ajuden a sentir-nos com a casa en una ciutat que, llevat del Districte Financer –el Wall Street de la costa oest– no segueix el cànon vertical de Nova York o de Chicago, entre altres motius perquè San Francisco s’assenta sobre la Falla de San Andrés, sempre esperant el terratrèmol definitiu que l’assole. Hi passarem només una nit. Demà de bon de matí enllaçarem amb un vol interior, destinació Las Vegas, Nevada. Les religioses visites a la City Lights Books de la ciutat de San Francisco –fundada per Laurence Ferlingheti a la manera de les llibreries de la Rive Gauche parisenca– o al cinematogràfic Golden Gate Bridge, les deixarem per a una altra ocasió. Potser per aquesta renúncia, ara, davant de l’ordinador, recorde amb melangia incorregible el meu primer viatge per terres de l’oest americà durant el qual, com l’incombustible Tonny Bennet, I left my heart in San Francisco. Per si era poc, la veu inigualable de Sarah Vaughan em recorda, compassiva, que “tot en aquesta vida és millor la segona vegada”. Potser gràcies al savi consell de la Vaughan vam decidir precisament de tornar físicament a l’oest, destinació final Las Vegas.

3.
La primera vegada, vaig arribar a Las Vegas –segons el tòpic, una mena de parc temàtic de l’entreteniment i del pecat– en cotxe des de Los Angeles, travessant el desert del Mojave. 275 milles (vora 450 quilòmetres) de carretera quasi en línia recta, sense un segon per a l’avorriment, enlluernat per l’atracció magnètica del no-res inacabable. Un viatge preparat –aquell que ara evoque– darrere de l’ombra motoritzada de Jack Kerouac i Dean Cassady per unes carreteres sense final que demà seguirem des de l’aire. Desvetlat com sempre que travesse l’Atlàntic, ara tanque els ulls davant l’ordinador i recorde, extasiat, kilòmetres i kilòmetres per la mítica Highway One, vora el Pacífic, amb parades a Carmel, Big Sur, Los Angeles i Santa Mònica abans d’entrar a Nevada. En aquell moment de la meua vida, l’asfalt i la cultura de la carretera havien esdevingut la crida temptadora d’una persona filla de la cultura tradicional mediterrània i acostumada a la vida pautada del treballador per compte d’altri. Potser perquè un se sol enamorar, ni que siga platònicament, de les persones, els indrets i les utopies més allunyades d’allò que ell representa d’acord amb la genètica i l’atzar, la carretera ha estat durant anys realitat i metáfora de les meues escapades reals i també dels meus miratges literaris.

Un paisatge fantàstic, estranyíssim, el que trobarà el viatger motoritzat que s’aventure, com vam fer llavors nosaltres, a arribar a Las Vegas des de la Califòrnia amable de Santa Bárbara o Santa Mónica, a la rodalia de Los Angeles. L’eixida d’aquesta connurbació paraurbana –extensa i horitzontal– no resulta fàcil: un autèntic eixam de carreteres que se superposen d’acord només amb les necessitats automobilístiques. En passar Barstow, la vegetació que ens acompanya des del Pacífic s’interromp de sobte i iniciem un viatge sorprenent al cinematogràfic desert del Mojave: una visió distinta de qualsevol altre paisatge conegut pel viatger mediterrani. La vista, de sobte, es perd a l’horitzó inassolible i el viatger entra, per poca imaginació cinematogràfica que atresore, en una canònica pel·lícula de l’oest. Una plana immensa de colors rogens s’estén a vora i vora de la carretera. A l’esquerra, una serralada de muntanyes fa de decoració i miratge. Entre el viatger i aquell horitzó de pel·lícula, quatre matolls rogencs com la terra eixuta. A mà dreta, en paral·lel a la carretera, la via fèrria, tan important en la història dels EUA, com va estudiar el malaguanyat Tony Judt, i en la nostra memòria de consumidors de westerns. Un lloc inhòspit, d’una calor que bada les pedres, càlid i atractiu només gràcies a la nostra memòria de cel·luloide en què aquell dia només vaig trobar a faltar la serp verinosa i el cowboy ràpid com el raig que li rebentava el cap d’un tret quasi sense desenfundar.

4.
El viatger que arriba per aire a Las Vegas descobreix en plànol de picat una immensa taca suburbana teixida al voltant de shopping centers clònics: una xarxa inabastable de construccions híbrides de casino, hotel i sala d’espectacles que acullen una oferta d’entreteniment infinita, sense discriminació horària. A la nostra disposició –butxaca plena, per descomptat. Ja en terra ferma, el visitant descobrirà un inacabable catàleg de serveis sota el sostre i la màscara de carnavalesques reproduccions de la torre Eiffel, la piràmide de Luxor, el pont de Brooklyn o qualsevol altra icona del turisme universal –inclòs el llac Como, amb les seues oliveres mediterrànies en ple clima desèrtic!

Si el turista es dirigeix cap al nord per Las Vegas Boulevard, the strip –una espècie de carrer major a la manera americana–, arribarà a l’hotel Flamingo, de ressonàncies mafioses i cinematogràfiques, per això mateix el meu preferit. L’arribada al Flamingo supera amb escreix la idea més tòpica i espectacular que hàgeu construït en la vostra imaginació. Només hi trobes a faltar Frank Sinatra i Dean Martin amb sengles gots de wisky amb gel la mà. Tota la planta baixa de l’hotel Flamingo –antic teatre de les disputes entre Benjamin Siegel, àlies Bugsy, i Lucky Luciano– és un immens casino on gent de totes les edats es juga els dòlars a la ruleta, al bacarrà, al Blackjack, a la Roda de la Fortuna o en curses de cavalls en hipòdroms audiovisuals. Si el viatger vol una proposta més europea, pot deixar enrere el Flamingo i continuar fins l’incomparable i carnavalesc The Venetian, amb les seues góndoles i les seues cançons d’amor, propietat de Sheldon Adelson, president de Las Vegas Sands, màxim valedor de les exempcions tributàries i sant patró de les finances del Partit Republicà dels Estats Units. L’inversor que havia promés un Eurovegas a catalans i madrilenys i que, finalment, ha deixat amb un pam de nas els uns i els altres malgrat les facilitats dels governs respectius. Vaja on vulga, el visitant no hi trobarà cap distinció de la nit i del dia: una atmosfera artificial a temperatura regular i llum invariable creada gràcies a la tecnologia en aquests immensos contenidors que són els hotels-shoppings centers. “Las Vegas és la neon metropolis de què parla Hal Rothman. Un lloc irreal, distant, potser el més remot i desconegut que nosaltres hem visitat al llarg de la nostra vida”, vaig escriure en un altre lloc. Potser “el més exòtic”, si ho entenem com el més allunyat de la nostra manera d’entendre la vida.

Ja sóc ací, de nou. Des del pis vint-i-dos del Flamingo, Las Vegas em recorda de seguida València, l’única ciutat europea que pot competir amb l’americana en consum de llum. Fins i tot el viatger valencià, que duu incorporats a l’ADN cultural l’exageració, el simulacre i l’espantall, queda fora de joc per la sobredosi kitch que caracteritza aquest indret il·lusori. Atordit pel bombardeig de publicitat, encegadores llums de neó i decibelis sense control, el viatger descobreix que ha arribat a la meca universal de totes les falles! Però, a diferència dels nostres innocents monuments –la gran virtut dels quals és la temporalitat!– aquests d’ací, enmig del desert de Nevada, no se sotmeten al foc purificador de la nit de Sant Josep. Potser precisament per això Las Vegas és coneguda com Sin City, la ciutat del pecat! Un indret contruït potser en homentatge a l’excés, l’horror vacui i el simulacre integral. Un lloc en què la falsificació deixa sense sentit qualsevol fetitxisme dels originals –i també dels orígens. També per això Las Vegas rep el nom de la Capital de les Segones Oportunitats: un lloc on qualsevol persona pot crear-se, si el seu compte corrent li ho permet, una identitat fingida, superposada, efímera com l’art faller del cartró-pedra.

Els viatges et solen confirmar els prejudicis i les visions predeterminades. Las Vegas no defrauda. La seua oferta multiplica exponencialment les expectatives. Has arribat, pense entre mi, a l’orgia del sentits més amagats de l’ésser humà que portes més o menys ocult. Te’n ratllaràs les que voldràs, però ací ho tens, a mà, com mai t’ho havies imaginat. Baixes ràpidament al carrer, et falten ulls. A les voreres, famílies senceres d’hispans –pares, fills i nets– reparteixen targetes amb la fotografia i el contacte telefònic privat d’exhuberants senyoretes de companyia. “Busque el que busque un adult, ho trobarà a Las Vegas”, assegura l’alcalde Oscar Goodman, advocat defensor, durant més de trenta anys, dels capos de la màfia local i actor ocasional en Casino, la pel·lícula de Martin Scorsese. Hem entrat al New York, New York, al meu gust el millor exterior del strip, amb un majestuós pont de Brooklyn i els imponents gratacels de l’Empire State i el Chrysler com a gegants de guaita. La semblança, ací com en el cas de The Venetian, millora l’original. La mentida i la impostura hi són els elements clau de l’oferta. Las Vegas és la perfecció d’un model de vida: el triomf definitiu de la ficció sobre això que en diem la realitat. I jo, que he viscut una vida d’eufòries escasses, no hi sóc contrari. Amb el benentés que els qui hi venim ja sabem què hi busquem. Siga entreteniment o cultura, això també és secundari. Ens trobem a la capital de les aparences, una ciutat de barreja sense tria, del més antic i del més modern, d’Europa i d’Àsia, de les meravelles físiques i dels invents futuristes. Tot amb un embolcall que busca l’entreteniment orgiàstic del visitant i el rendiment econòmic, sense concessions a cap altra mena de valors. Money is money. No és estrany, ara que ho pense, que el meu expresident Francisco Camps considerara fa un temps com un “gran projecte” i “aposta molt intel·ligent i valuosa” la iniciativa de crear una rèplica de Las Vegas a la comarca de Los Monegros aragonesos, i que estudiara dissenyar “un pack Monegros-Costa Valenciana” per tal de promoure “sinergies interessants” entre aragonesos i valencians –sempre més fàcils que amb els catalans –excepte quan està per mig Bernie Ecclestone i la Fórmula 1, per descomptat!

Hem sopat al Cafè de París, un encert des de tots els punts de vista: xampany, vi, politesse i savoir faire. Fruits de mer al gust del maitre acompanyats de bon vi de Bordeus, entre unes decoracions de bistrot parisenc molt encertades i una més que agradable tertúlia sense tema, que són les millors. Amb les coses de menjar, un continua sent un essencialista radical.

5.
Avui ens hem alçat ben enjorn. A les set en punt del matí havíem d’estar a l’aeroport de Las Vegas, destinació al Gran Canyon. L’avionet feia una mica de respecte. Només quinze passatgers: dotze japonesos i nosaltres. Tant se val on vages, els japonesos seran allà amb totes les modernes tecnologies penjant del coll. Gent callada, respectuosa i amable. La meua companya de seient s’ha adormit tan bon punt hem emprés el vol, hora i mitja de trajecte. El dia era clar i ras, esplèndit. El terme de Las Vegas, des de l’aire, una xarxa inconnexa d’urbanitzacions d’unifamiliars –la caseta i l’hortet– enmig del no-res. Pura fantasia. La vista de la Hoover Dam, la gran presa que genera aigua i energia elèctrica per a la ciutat trenca la monotonia metastàsica. De sobte, el Mojave, immutable, calent i àrid. En acabant, l’altiplà, verd i blanc, atapeït de pins, nevat, fascinador, abans d’entreullar les gorges del Colorado, amb l’aigua, com un espill llunyà, al fons. Hi aterrem vora migdia. Dinem en territori navaho. Vora les taules, hi corrien els isards i els conills, aliens als alienígens. En acabant, ens traslladem ordenadament –en fila índia!– a uns miradors preparats perquè els turistes admirem i fotografiem les vistes del paisatge natural i comprem en la corresponent botiga de souvenirs, a la vora del primer penya-segat. El viatge de retorn a Las Vegas, entre dues llums, adquireix decoracions psicodèliques. Em vénen al cap les reflexions de Jean Braudillard al seu llibre América:

La grandeza de los desiertos consiste en ser, en su aridez, el negativo de la superficie terrestre y nuestros talantes civilizados. Son lugares donde los talantes y los fluidos se rarifican y las constelaciones descienden directamente, tan puro es el aire y la influencia sideral. Fue incluso necesario el exterminio de los indios para que se trasluciera una interioridad más profunda que la antropológica: una mineralogía, una sideralidad, una facticidad inhumana, una aridez que ahuyenta los escrúpulos artificiales de la cultura, un silencio que no existe en ninguna otra parte.

El silencio del desierto también es visual. Lo conforma la extensión de la mirada que no encuentra sitio donde reflejarse. Al contrario, en las montañas no puede haber silencio porque gritan mediante su relieve. Y asimismo, para que haya silencio, es necesario que el tiempo sea también como horizontal, que no tenga eco en el futuro, que sólo sea deslizamiento de estratos geológicos entre sí y sólo emita una especie de rumor fósil.

El desierto es como una red luminosa y fósil provista de una inteligencia inhumana y una indiferencia radical –no solamente la del cielo, sino también la de las ondulaciones geológicas donde cristalizan las pasiones metafísicas del espacio y el tiempo- . En un lugar así cada día se invierten los términos del deseo, y la noche los aniquila. Pero esperad a que la mañana se levante, con el despertar de los ruidos fósiles y el silencio animal.

Per compensar l’excès natural del dia, hem sopat a The Stratosphere, un restaurant giratori situat a tres-cents cinquanta metres d’altura d’aquella oferta infinita a la mà de qui en tinga necessitat. Difícilment es pot en un dia alegrar els ulls tant com avui. Durant el dia d’una forma; ara, a la nit, d’una altra.

6.
Certament, a Las Vegas, el viatger hi trobarà el kitch més groller i detestable, això és veritat. Però també hi ha Picasso i Mondrian, Gauguin i tantes altres de les considerades grans firmes per banda de les eminències del ram. Com al Gran Bazar d’Istambul, posem per cas, ací hi ha de tot i a disposició de qui ho busque i s’ho puga pagar. L’oferta sol crear la demanda, i no a l’inrevés. Una part de la demanda que, manual a la mà, inclou la voluntat, però també la capacitat de consum. Sense la segona, la primera no genera negoci, que és l’únic objectiu d’aquesta destinació turística on ara em trobe –de totes les destinacions i a tot arreu, no ens enganyem. El turisme, en la versió que vostès i jo vulguem, no és sinó una classe de negoci. Dels més lucratius. A Las Vegas o la Ciutat Prohibida de Pequín.

Els més doctes subratllaran la mercantilització de la cultura que això representa. Però em fa l’efecte que la separació entre l’esfera de la cultura i la del mercat és una il·lusió dels esperits elitistes. Una actitud sòlida com un roure, a prova d’arguments impenetrables. Aquell binomi fantàstic entre els apocalíptics i els integrats que Umberto Eco va aplicar a la cultura de masses encara defineix els contorns d’un paradigma de referència obligada. L’amargor intel·lectual que hi porta implícita és transversal a tota mena d’artistes i intel·lectuals –éssers desaprofitats, segons ells mateixos– que no han aconseguit triomfar amb les regles d’un mercat que menystenen precisament perquè no els ha consagrat. Neil Postman va fer una lectura catastrofista de la cultura de masses en un llibre molt trist intitulat Divertim-nos fins a morir. Giovanni Sartori i Pierre Bourdieu van rematar la faena. Joan-Manuel Tressserras i Enric Marín van publicar l’anti-Postman: Cultura de masses i postmodernitat, un llibre, premi Joan Fuster d’assaig, oblidat amb massa presses. L’actual polèmica entre tecnòfobs i tecnòfils al voltant de les mal anomenades noves tecnologies de la informació –totes les tecnologies són noves en algun moment– fa reviure ara velles mentalitats. En el món de la crítica cultural i literària, Harold Bloom i George Steiner, per exemple, són fervorosos profetes de l’apocalipsi. “Yo no creo que haya diferencias entre la literatura infantil y la buena o gran literatura para niños muy inteligentes de todas las edades. Tanto J. K. Rowling como Stephen King son malos escritores, gigantes muy adecuados para nuestra nueva Edad Oscura de las Pantallas: ordenadores, cine, televisión. Insto a los niños de todas las edades a que lean y relean a Andersen y Dickens, Lewis Caroll y Edward Lear, en vez de Rowling y King.” Això ho ha escrit Harold Bloom, malhumorat i displicent com quasi sempre. Però les nostres filles esperen en candeletes la pròxima novel·la de J. K. Rowling sense importar-los gens ni miqueta els gustos canònics dels seus pares i la seua doctíssima confraria intel·lectual. Ni que siga per no trencar el diàleg amb els nostres fills, em fa l’efecte que hauríem de traure’ns de damunt alguns dels prejudicis adquirits en l’època de la glorificació de les minories selectes, sempre tan propenses a l’autoritarisme intel·lectual –al despotisme il·lustrat, podíem dir-ne– en forma d’una suposada exemplaritat moral –tan il·lustrada com subjectiva i despòtica. El resultat sol ser-ne un escepticisme pintoresc i aspre i la seua patologia nihilista. És el “dolorisme recreatiu” de què va parlar Josep Pla en una de les seues lluminoses Notes disperses. Siga com siga, el consum cultural –en la mida que cadascú ho decidisca– s’imposa com una nova forma identitària, una nova proposta entre les nostres formes identitàries heretades i les inventades al pas dels dies. La lectura o la música –comprar llibres o CDs, visitar llibreries i exposicions o assistir a concerts– s’han convertit en passions intenses, desitjos irrefrenables dels quals ja no sabríem ni voldríem deslliurar-nos-en. Ara som qui som també precisament per aquestes passions. Passions comercials, no ens enganyem.

A punt d’embarcar, direcció París, de retorn a la vella Europa, de sobte, vés a saber per què, em ve al cap aquell diàleg quasi metafísic en el western L’home de Laramie, d’Anthony Mann, entre un cowboy errant, intepretat per James Stewart, quan es troba amb Cathy O’Donell:

Cathy O’Donnell: ​D’on ve?
James Stewart: ​De Laramie.
Cathy O’Donnell:​És eixe el seu poble?
James Stewart:​No
Cathy O’Donnell:​Quin és el seu poble?
James Stewart:​Jo no tinc poble. En qualsevol lloc estic en el meu poble.

I imagine, sense solució de continuïtat, Pernell Roberts (Sam Boone) i James Coburn (Wid) en Cavalcada en el desert intercanviant impressions enmig del no-res:

Wid:​Mira, Sam, senyals de guerra. Hi ha un tractat amb els mescalers, no?
Sam Boone: ​Paraules en un paper.
Wid:​Ara ens portem bé amb ells.
Sam Boone:​Jo vaig conèixer una vegada un home que es portava bé amb la dona, fins que un dia ella se’l va carregar d’un tir.
Wid:​Per què el va matar?
Sam Boone:​Es va despertar de mal humor. Els mescalers a vegades es desperten també de mal humor.
Wid:​Nosaltres no els hem fet res.
Sam Boone:​Tu creus això, Wid? Som blancs. Et sembla poc? Això és prou.

7.
Anit vam arribar a París. Ens hem instal·lat, com sempre, a la Rive Gauche, al París, precisament, on certes escriptors americans hi veien una festa permanent. El París diguem-ne antic, per entendre’ns: tant en l’ordenació urbanística com en la cultura urbana corresponent. L’antítesi, si bé ho mirem, del model que representa l’Amèrica suburbana que assoleix la màxima expressió, precisament, a Los Angeles i Las Vegas.

Avui, després de desdejunar-nos a la plaça de la Contrascarpe, vora la Mouff, hem travessat la frontera del Sena en direcció al barri de Le Marais –el barri jueu de París–, ara molt recuperat gràcies als esforços econòmics i civils de la comunitat gay, que l’ha fet de visita multicolor. Potser perquè sóc fill de botiguera, m’estime tant aquests barris de comerç tradicional, respectuosos amb l’entorn físic i també amb el sociocultural que s’hi ha generat en el decurs del temps. Le Marais és un barri viu, ple de gent que va i ve, contrapunt del caràcter fantasmal dels barris de negocis enigmàtics com ara La Defénse i, per descomptat, de les urbanitzacions que hem vist a l’oest americà, desproveïdes de trama i cultura urbanes –almenys tal com ho entenem els europeus. Un model, l’americà, que s’escampava pel nostre territori espentant per l’especulació i que ara constitueixen en molts casos autèntiques ciutats fantasma a mig construir i urbanitzar. Potser l’únic efecte positiu de la greu crisi que patim és que ha salvat part del territori –i del paisatge!– de les mans de la malària constructora.

Marc Augé denuncia que el perill d’aquesta mena de barris tradicionals és convertir-los en parcs temàtics d’ells mateixes. Xavier Roig, per la seua part, té una bona part de raó quan assegura que “Barcelona s’ha convertit en una espècie de parc temàtic de Gaudí, un macro-Lloret amb ínfules culturals”. Té, com dic, una bona part de raó. Però, ¿quin és el model alternatiu? Segons com veig les coses, i malgrat totes les diferències urbanístiques i socioculturals, la Barcelona de Xavier Roig –i València i París– encara tenen totes les possibilitats del món obertes per continuar sent allò que els europeus hem considerat sempre com una ciutat. Una ciutat on l’espai públic no és un lloc de pas, com a la majoria de les ciutats americanes, sinó de trobada, de diàleg, de controvèrsia i de consens alhora. Una de les diferències fonamentals entre la ciutat multifuncional europea i la ciutat segregrada d’encuny americà és, precisament, la funció que atorguen respectivament a l’espai públic. De fet, la crisi del teixit urbà en què han entrat darrerament Barcelona, València o París –pense ara en la desaparició del llibreries, cafès i restaurants de gestió familiar o els forns tradicionals– és la punta d’un iceberg que amenaça d’arrossegar un model de vida gairebé tan vell com el Mediterrani. Sense dubte el nostre major capital social. La xarxa de llibreries, de cafés, de forns i de comerç de proximitat compleix, de fet, un servei públic tan rellevant per a la qualitat de la vida urbana com el capital social que atresoren els nostres elogiats mercats: llocs, tots ells, de gènesi i difusió de l’opinió pública més primària, la que es basa en la trobada física. No és debades que fóra un francès, André Gide, qui va escriure que «el món és on compre el pa i el vi cada dia».

Le Marais és un barri tranquil, amb una oferta generosa de llibreries, restaurants, botigues, perruqueries, carnisseries kosher, gimnasos i saunes i cafès. Precursor del madrileny Chueca. Imitació –els dos– de l’amabilíssim Castro de Sant Francisco –el barri gay per excel·lència. L’elegantíssima Place des Vosges hi és d’obligat passeig i descans en alguna de les seues terrasses, prèvia visita a la Maison de Victor Hugo, a una de les cantonades. Des d’allí, en acabant, hi ha un passeig curt fins al barri de Les Halles i el Beaubourg, una de les places, al meu entendre, més democràtiques de la capital francesa. El Centre Georges Pompidou, el Beaubourg –una altra gran falla també de tot l’any!– té 37 d’anys. Al seu dia, l’aparença externa va representar tot un colp a l’estètica dominant. Encara ho és avui. Però, a diferència de les falles americanes, l’aposta del Beaubourg no era només museística o comercial. La construcció en aquell lloc exacte de la ciutat de París intentava, de fet, la regeneració urbanística d’un barri degradat fins al punt de no-retorn. I, certament, el va capgirar de dalt a baix. En casos comptats, la construcció d’aquestes “noves catedrals” de la modernitat com el Centre Georges Pompidou representa una intervenció urbanística regeneradores de la trama urbanística i també del sociocultural. Sovint també del desenvolupament econòmic dels entorns connexos en uns circuits d’oci i negoci que, si funcionen com han de funcionar, es retroalimenten amb eficàcia positiva. La intervenció al voltant d’aquest agosarat Beaubourg i de l’espai que l’enllaça amb el centre cívic i cultural del Fòrum des Halles, n’és un exemple evident. Aquesta és la gran diferència amb Las Vegas, pense ara, mentre faig l’aperitiu a un magnífic bistrot de la mateixa plaça. En efecte, el Beaubourg forma part de la trama de la ciutat de París –n’és un nus de connexions de tota mena– mentre la ciutat americana de Las Vegas, malgrat tota la seua oferta enlluernadora, està construïda enmig del no-res i està desconnectada de qualsevol projecte de regeneració urbana. Ara que ho pense, potser algú, especialment si és valencià, hi hauria de fer ací una regla de tres. ¿La Ciutat de les Ciències, l’IVAM, el Museu del Carme? Falles, tot l’any? Sí, a Las Vegas, Nevada, EUA.