Arxiu mensual: març de 2016

El Tio Canya. Una història de vida cantada per Al Tall

image

La Falla Arrancapins de València ha dedicat el seu monument i el seu llibret explicatiu al Tio Canya. Hi trobareu textos magnífics sobre la significació d’aquesta cançó –en realitat, un himne– del grup Al Tall.
Hi he col.laborat amb un petit assaig sobre el significat “sociolingüístic” de la cancó.
Ací teniu el meu text :

EL TIO CANYA
UNA HISTÒRIA DE VIDA CANTADA PER AL TALL

Toni Mollà

El professor Francesc Espinet en diu “egodocuments”. Es refereix, sobretot, a les memòries, les autobiografies i els diaris. Jo en sóc un consumidor voraç. M’interessen com a mètode de coneixement i també com a simple expressió literària. Per això m’estime tant els assajos de Richard Sennet o els diaris de Julio R. Ribeyro i Josep Pla, posem per cas. Precisament, Richard Sennet s’ha destacat a utilitzar l’experiència personal per explicar problemes socials com ara les relacions dels ciutadans amb l’estat. El seu llibre El Respeto, que combina records i teoria social, remet als pioners de l’escola de Chicago, com ara Florian Znaniecki –“creador d’una escola dedicada a reunir històries de vida”, unes històries que transmeten la memòria social en un termini de temps concret.
Això mateix és el que ha fet Al Tall durant anys explicant-nos una part de la nostra memòria col·lectiva. L’exemple més evident n’és la cançó El Tio Canya, el millor testimoni documental sobre els processos sociolingüístics que els valencians majors 50 anys hem viscut en carn viva. D’una banda, el procés de substitució lingüística que s’accelera amb la modernització dels anys 60 (urbanització-desagrarització-immigració) i la seua connexió amb la repressió exercida pels aparells ideològics franquistes (escola, administració, mitjans de comunicación, etc.). De l’altra, la l’inici de reversió d’aquest procés (=normalització) i que simbolitza la inequívoca voluntat dels besnéts del Tio Canya, que “al poble volen tornar”.
Com hem assenyalat en un altre lloc, la substitució abasta, si més no, tres generacions, combina factors socioeconòmics, culturals i polítics de diferent intensitat segons casos i fases i manté regularitats temporals (edats:joves/vells), espacials (urbà/rural), personals (homes/dones), socials (classes altes/baixes) i funcionals (àmbits formals/informals. Els avanços i reculades en depenen de cada moment i àmbit, com ara l’estructura demogràfica, consciència lingüística, grau de modernització o la voluntat política. Té el punt d’arrancada en la bilingüització i acaba amb la unilingüització d’acord amb l’esquema següent.

Monolingüisme ® ​​Bilingüisme ​® Monolingüisme
(en L1)​​​(aprenentatge de L2)​​(oblit de L1)
—————————————————————————————————–
Català​​®​Català i Castellà ​®​​Castellà

1. Població Monolingüe.
2. Contacte entre els grups A i B. Expansió de la llengua de B (L2 o llengua forastera), de manera sectorial i selectiva: altes esferes de poder –que resideixen a les ciutats–, classes dirigents, comerciants, juristes, artistes i els intel·lectuals (que es posen al servei del grup B). Subsidiàriament, els ciutadans més acostats a aquests estrats. Constitueixen una part quantitativament irrellevant, però d’un alt valor qualitatiu. Les masses resten monolingües, però L2 s’imposa a la política, administració i justicia com a llengua oficial.

Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
3. Extensió geogràfica de la bilingüització, que presenta el dualisme ciutat/camp. Els monolingües de les ciutats es bilingüitzen aprenent L2 i les capes bilingües comencen a abandonar L1 i esdevenen monolingües en L2. Comença la pèrdua quantitativa de parlants de L1 per la correlació d’aprenentatge-abandó. Desapareix, en la ciutat, el monolingüisme en L1 i apareix, per primera vegada, el monolingüisme en L2. L’oficialització de L2 es manifesta en activitats que afavoriran la bilingüització com ara l’alfabetització i escolarització, mitjans de comunicació, etc.

Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
4. Desaparició dels monolingües en L1 per mort dels més vells (que encara eren monolingües en L1) i aprenentatge de L2 per banda de la resta dels parlants de L1. Es consuma un moment clau del procés de substitució: la desaparició dels monolingües de L1.

5. Falta l’abandó definitiu de L1, la desaparició dels bilingües.

Cròniques del carrer diuen
d´uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
que són metges a València
professors i gent lletrada.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta
parlant llengua castellana.
6. De vegades, hi apareixeran forces (personals, socials, polítiques) com a resistència a la substitució com ara la lleialtat lingüística i la política lingüística, l’objectiu de les quals és la inversió del procés i l’inici d’un altre de normalització lingüística, que és l’alternativa a la desaparició de l’idioma, i implica també canvis quantitatius (nombre de parlants i freqüències d’ús) i també qualitatius (recuperació i expansió de funcions lingüístiques i dels àmbit d’ús). Aquest (nou) procés exigeix una característica imprescindible: és un procés conscient. No és possible sense una presa de consciència de la situació de l’idioma i sense una acció decidida i eficaç. Depén, per tant, de la creació de les condicions socials i polítiques necessàries.

Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
L’optimisme de la voluntat ens fa pensar que la història de vida del Tio Canya és una història inacabada. De nosaltres en depén la continuïtat. Potser els besnéts d’Al Tall la cantaran algun dia.