Casablanca, je me souviens

Ahir va fer fer 23 anys –sí, 23!– de l’inici de les emissions de Canal 9. Us deixe un paper ja vell sobre el tema que us demane que em perdoneu per reiteratiu. Ja sé que ni la nostàlgia és la que era, però com diuen els quebequesos “je me souviens”:
CASABLANCA

“Al meu país, la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa”. La sentència, certa com que no hi ha Déu, és de Raimon. Però, a voltes, fins i tot els millors poetes l’erren. És el nostre darrer cas. El dia 9 d’Octubre, a les 5 en punt de la vesprada, Canal 9 tenia anunciada la transmissió en directe d’una correguda de bous mà a mà entre un tal Ponce i un cert Manzanares, dos dels primers espases del món del capot i de la banya. L’aiguat, per una volta, va caure sobre València com una benedicció: pluja de sementer com cap altra. L’espectacle taurí s’hagué d’ajornar fins dimarts 11, vespra del dia de la Guàrdia Civil –data, sens dubte, més apropiada.

La sorpresa de l’auditori de menjador – agradable per una vegada – fou que Canal 9, sempre a punt per a contraprogramar, ens oferí, en substitució de l’assassinat en directe de sis bous, la pel•lícula que, en el seu moment, exercí de nau capitana del canal televisiu autonòmic: Casablanca.

Als que vam ser responsables d’aquell primer doblatge al valencià, emotius, com som, se’ns va fer un nus en la gola per diversos motius que no són del cas. Però l’alegria afegida al gaudi intrínsec a l’obra d’art que se’ns mostrava, és pensar que la versió valenciana ha aguantat perfectament els cinc anys que han passat des del seu doblatge, allà en la prehistòria de RTVV, quan Canal 9 era un somni que calia inventar.

La conclusió és la de sempre: per a la faena ben feta no passa el temps. I que els prejudicis antivalencianistes es clivellen quan se’ns deixa treballar. Ho dic, sobretot, com homenatge als meus companys: a Marisa, a Juli, a Jordi, a Posada, a Ovidi –torna-la a tocar, Sam – i a tants altres que hi posaren la millor il•lusió i professionalitat. I com a constatació de parvulari: la llengua dels valencians resulta perfectament creïble en la boca de Bogart i companyia. I la televisió esdevé llavors l’efecte de demostració mateix que val la pena aprendre la llengua d’aquella parella de cine.

Els que prefereixen José Luis Moreno a Bogart o la filla de donya Conxa a Ingrid Bergman, ara diuen que el valencià és una llengua exclusivament popular que només serveix per anar en cos de camisa. I la conseqüència és doblar sempre en castellà, per descomptat. La memòria, però, és molt agraïda. I davant dels barbarismes i, sobretot, de les barbaritats, a nosaltres, a vostès i a mi, sempre ens quedarà Casablanca.

Publicat dins El Periòdic de l’horta, novembre de 1994. Aram dins Mollà, Toni (2007): Quina política lingüística?, Bromera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *