En la meua majoria d’edat

Avui fa 38 anys que va morir Franco. Al llit. També en fa 38 que jo vaig iniciar els meus estudis universitaris. Poca broma. És el (meu, si més no) aniversari de majoria d’edat. Ho vaig explicar en el meu primer diterari:
MOLLÀ, Toni
Espill d’insolències.
Ed. Bromera, 2000.
Per si algú hi té interès:
16-IV-97
Deu ser la paternitat. Després de no sé quants anys al marge del món de l’ensenyament, ara em sorprenc llegint amb avidesa literatura pedagògica. El llibre de Savater i La mestra, un llibre sobre l’experiència pedagògica de Marifé Arroyo a l’escola de Barx m’han remogut el cos com feia temps que no em passava. El fet m’ha portat, amb una nostàlgia infinita, a tot un món de records quasibé juvenils que vénen i se’n van.
Tinc el dia cristal.litzat en la memòria més de vint anys enrere. Vaig començar a estudiar Magisteri el 20 de novembre de 1975. Per tant, la primera activitat universitària van ser no-sé-quants dies de festa, que no de dol. Aquell dia i aquell any van ser un autèntic equador de la meua vida, un punt de no retorn. Com per a tanta gent. Els estudis són la línia divisòria de moltes coses.
Aquell any, gràcies al meu amic Miquel, vaig llegir el primer llibre en valencià: El mestre de Barbiana. El segon, vés per on, va ser el Nosaltres els valencians, una autèntica sacsejada de consciència. I del mestre de Barbiana i Fuster, a Summerhill, a Makarenko, a Montessori, a les publicacions de la Rosa Sensat, a Alexandre Galí, a Freire i a Freinet; i, per damunt de tot, al meu estimadíssim Ferrer i Guàrdia, ensenyant racionalista assassinat durant la Setmana Tràgica amb complicitats inexcusables.
Sóc, amb certesa, un cas de manual. La lectura, la il.lustració llibresca em va fer caure la bena dels ulls. Sense estudis, vés a saber qui seria jo. Gràcies a les bones lectures i a les universitats que són les amistats, vaig descobrir un món de passions i de desitjos que no fa sinó créixer.
En un tres i no res vaig ser mestre i vaig començar a treballar a l’Escola La Masia, perquè Pau Cebrian i Devís tingué el bon gust de nàixer. I lògicament em vaig haver de posar mans a la faena. Vaig visitar escoles arreu del país per assabentar-me què feien els mestres que ensenyaven en valencià.
La cosa va anar de tal forma que vaig fer cap a Barx. M’havien dit que hi havia una mestra que es deia Marifé i que era casada amb Josep Piera, un poeta entrevessat de Pablo Neruda, Kavafis, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés. I allà que em vaig encaminar.
La sorpresa va ser en arribar-hi. Vaig entrar en aquell vell casalot i em vaig quedar de pedra. Marifé era tot allò que m’havien explicat. Però Marifé era també la filla de “la senyora del llavador”, la companya de tertúlies de ma mare, del carrer de Mulet, de Meliana: una dona que recorde fent la bugada al carrer de la Font. La recorde com si fora ara, més educada i servicial del que marcava l’època.
En aquell viatge d’exploració pedagògica vaig saber també de la tasca de Josep Cebrià, que anys després va ser mestre de la meua filla, i de Vicent Pitarch, que ha esdevingut un dels meus amics i còmplices més íntims. Vaig aprendre, amb això, que Barx pot ser Summerhill i l’Escola de Barbiana; i, sobretot, que les idees no vénen obligatòriament de l’estranger.
L’agraïment és ara immens a aquella primera generació de mestres valencians que es partiren la cara per un projecte d’escola que potser també s’ha quedat pel camí. Sense la seua tasca en els anys durs, aquest país seria només un trist paisatge erm. ¡ I a gosades que alguns s’hi han encabotat ! Sense la seua tasca militant –permeteu-me la llicència– hauria estat impensable cap utopia necessària.
La pedagogia, la descoberta de la llengua literària, l’arrelament al medi més vital, la renovació pedagògica per a mi va ser tot una. Com ha de ser, d’altra banda. ¿ Què intentàvem sinó crear una nova cosmovisió ? La nostra aposta no era salvar només arrels, per molt legítimes que foren, sinó, sobretot, crear un món més solidari, més igualitari; més humà, en definitiva. L’educació i els mestres hi tenen una gran responsabilitat. L’educació és, per definició, una croada contra l’obscurantisme, contra les falses imatges i contra l’endarreriment cultural, contra l’irracionalisme i contra el localisme malaltís. L’educació és l’antídot necessari contra el fanatisme –ni que siga indigenista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *