30 anys de la Llei d’abús del valencià

Dissabte farà 30 anys de la LUEV. Alguns, majoritàriament els socialistes, s’han llançat a celebracions surrealistes. Ací us deixe un article que vaig publicar al diari Levante-EMV, amb motiu del 10è aniversari d’aquesta llei (?). Deixant de banda l’anècdota concreta en què es basa l’article, hi estic encara completament d’acord. Per desgràcia, ací, també es va parar el temps.
EL PARTIT POPULAR I LA LUEV
El dia 23 de novembre de 1993 es complirà el Xe aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Les celebracions sembla que s’han avançat a la Fira de Juliol. Sobretot, per (la) banda del PP-Calomarde-i-Cia. El jove nacionalista no ha tingut una altra pensada que proposar una revisió –a la manera sèrbia– del territori lingüístic valencià d’acord amb el terreny consolidat por justo derecho de conquista durant l’històric procés de substitució lingüística.
La veritat és que la claredat de la proposta és molt d’agrair. Fa més de vint-i-cinc anys que els sociòlegs valencians dedicats als menesters que ens ocupen denuncien que, darrere del conflicte aparent valencià-català, se n’amaga el central i real de valencià-castellà. Més val tard que mai, efectivament. Ara, els despistats ja saben de què va el romanç i amb qui se la juguen. Ja no valen les distraccions, ara va de bo, a pèl: contra el valencià, contra els valencianoparlants. La cosa curiosa és que, als de sempre, ens passarà també com sempre. Davant el silenci tremolós de qui governa, nosaltres, almogàvers de cotna cuita, acabarem defensant el que és indefensable: la LUEV. I és que, en aquest país, la grossa sempre està per vindre.
Efectivament, ja fa deu anys que vam despotricar contra aquell text legislatiu impresentable. Doncs, ara, per a penitència major i perdó dels excessos lingüístics, l’haurem de defensar (?) sota la por eterna que el PSOE recule un altre escalonet i es plegue a la banda del PP-Calomarde-i-Cía. I és que, com sempre també, té raó el filòsof: des que hem tornat a tenir rei, els valencians en cada bugada perdem un llençol.
La qüestió és aquesta. El PP-Calomarde-i-Cia qüestiona una llei –una llei, no ho oblidem, que els de la seua corda no van a votar allà a Alacant el 1983– i el PSOE callarà i farà la seua, que mai no sospitem quina és. Els mitjans de la “contra” ventaran la polèmica i, nosaltres, verges vestals, no vull ni pensar-ho, potser continuarem amb allò del diasistema i tal i tal. Quan ho resoldran els “científics” de la universitat i conselleries adjacents, el PP-Calomarde-i-Cia. manaran fins a l’ajuntament de Meliana.
La resposta, per tant, no ha de fer-nos fugir d’estudi. En la travessa d’ara, no hi va el color de la percalina o el nom de la innombrable. La injúria del PP-Calomarde-i-Cia. atempta directament contra el moll mateix de l’assumpte. El territori lingüístic és l’àmbit d’ús d’una llengua, per definició. I el dret a fer-la servir en qualsevol racó és el dret col•lectiu més reivindicat del País Valencià, si més no des del 1962 ençà. I el dret personal més reconegut des de la Declaració Universal dels Drets humans (art.2), la Declaració del Pacte Internacional de la ONU (art.77), la Convenció de la Unesco de 1960, el Pacte de les Nacions Unides del 1966, la Conferència d’Hèlsinki del 1975, les recomanacions i Declaracions del Consell d’Europa del 1961 i 1977, de la Carta de les Llengües Regionals o Minoritàries i més i més.
En fi, la Santa Reacció ha ensenyat, per una vegada, la cara sense disfressa. Personalment, ni els ho retrac ni els demane res. “El País Valencià serà d’esquerres o no serà” va dir el Sant Pare de Sueca –i encara hi ha caps de serradura que en volen més proves –Paciència ! Per una vegada, també hauríem de desbocar-nos i tornar a pintar allò del “No passaran”. La fita ja és molt baixeta, no ens enganyem. No hi ha prou, per tant, a callar i esperar que Déu Nostre Senyor ens hi pose remei. Els intel•lectuals i els no intel•lectuals, les forces cíviques, l’associacionisme cultural i popular i tothom que encara no haja mort ofegat en el juppisme acrític i acomodatici, tots plegats hauríem de recuperar les energies crítiques i creatives del valencianisme tradicional i posar ací un punt i a banda. La quietud amb què hem permés l’afront antiintel•lectual i els abusos reaccionaris que ha representat els darrers quinze anys al País Valencià són aspectes que han reforçat el prejudici antivalencià en què vivim amerats. La desconfiança en les pròpies forces i l’abandonisme col•laboracionista són, però, pitjors enemics encara.
Lluny de tot això, la presa de consciència de la gravetat del moment –lingüístico-cultural, però també social i polític– l’abast de la maniobra desintegracionista ha d’esperonar-nos en la nostra responsabilitat i en la nostra creativitat socials. L’aposta, efectivament, és tot un programa, perquè les coses no es fan a soles. En aquest sentit, no hi ha prou tampoc a denunciar la política (lingüística o no) que fan els altres. Cal, a més, concebre i articular –ara més que mai– una via cívica a la normalitat lingüística que funcione al marge de la dinàmica institucional i que garantesca la cohesió social del territori lingüístic de cap a cap. No oblidem que el projecte valencianista –amb la normalització lingüística com a punta de llança– continua sent la millor arma contra una organització jeràrquica del país, i, correlativament, el millor agent contra la desvertebració suïcida i el cantonalisme involucionista. Les connexions lingüístico-culturals i les econòmiques i d’ordenació territorial són cada dia més evidents en un país on els punts d’alerta roja en qualsevol d’aquests aspectes coincideixen de manera escandalosa. Ni nosaltres, ni els governants, no hauríem d’oblidar que el conflicte lingüístic valencià, al costat de les diferències classistes i les ideològiques, en simbolitza unes altres, com ara les geogràfiques. Les discontinuïtats del territori lingüístic valencià són el reflex d’unes altres discontinuïtats de tipus urbanístic, social i territorial. Algú, sobretot des de la Generalitat, hauria d’adonar-se’n que qualsevol que (re)disseny de la política de compactació interna del país, ha de partir d’aquests constatacions de manual. Són els casos de València i l’Horta, de Sagunt i el Port, d’Alacant i el seu entorn, per exemple. L’ús o l’abandó de la llengua pròpia és, tant si en la Presidència de la Generalitat ho volen veure com si no, un indicador d’altres processos. Per cert, ¿s’han parat un minut tan sols a pensar les relacions entre aquestes coincidències i el comportament electoral?
En fi, ara com mai, l’impuls de la normalització lingüística com un projecte col•lectiu de compactació del país no té, com és obvi per a qualsevol observador, finalitats estrictament lingüístiques, sinó instrumentals i mobilitzadores. El projecte valencianista és, conseqüentment –i m’atenc tant a l’observació directa com als estudis i sondejos socials–, un projecte en què s’impliquen els segments socials més dinàmics i amb més visió de futur. Uns agents que constitueixen, d’altra banda, els ressorts més estimuladors d’una societat civil imprescindible per a la modernització del país. Vistes així les coses, els polítics –el PP-Calomarde-i-Cia. en primer lloc, però també alguns sectors del partit en el govern– haurien d’anar amb compte de no posar per davant els interessos personals més immediats dels interessos generals del país. I haurien de tenir la prudència de no ventar fantasmes inexistents com la discriminació dels castellanoparlants i els greugen territorials de certes zones del país enfront de la capital nominal.
No sabria posar el punt final sense fer una crida, en primer lloc, a les forces de la cultura i als intel•lectuals del país –si és que en queden– perquè reassumesquen el projecte valencianista tradicional estroncat en bona part amb la dita transició política i ara amenaçat d’esgarrament perillós amb l’estratègia sèrbia del PP-Calomarde-i-Cia. Hi insistesc: el silenci davant de l’agressió cultural, lingüística, social i econòmica i política del país és, de facto, un col•laboracionisme còmplice amb les propostes analfabetes de la Santa Reacció. I vull fer-ne una altra, encara, perquè repensem el nostre discurs i els nostres mitjans d’intervenció socials. Durant massa temps, el plany victimista contra l’enemic “exterior” no ha estat més que la confirmació de la nostra falta d’acció i, sovint, de la nostra falta d’idees. En aquest context, no val tampoc a recuperar vells tòpics sobre les essències pàtries ni a mmirallar-nos en els falsos “mites d’etern retorn” a uns suposats orígens incontaminats. La nostra haurà de ser, conseqüentment, una acció innovadora i creativa. No val tampoc a copiar models predeterminats per altres estructures socials. De fet, un dels problemes eterns del valencianisme ha estat l’absència d’un model propi d’intervenció ciutadana. La tossuderia a copiar models aliens n’ha provocat, precisament, el limitat creixement. El model aliè s’esgota, inevitablement, en el precari reducte d’aquells que responen al motle importat. Els conflictes particulars exigeixen respostes singulars, com suggerien els marxistes. I no solament en els elements teòrics, sinó també, en la pràctica social i política i fins i tot en la mena de grups i d’organitzacions que s’han de dissenyar en cada moment i circumstància. L’ascens de l’antiintel•lectualisme anticatalanista podia contestar-se, per exemple, amb la (re)convocatòria de l’Assamblea d’Intel•lectuals, Artistes i Professionals del País Valencià, en hivernada durant la “dècada feliç”. Les propostes sèrbies del PP-Calomarde-i-Cia. haurien d’esperonar-nos, per exemple, a la constitució d’alguna mena de plataforma nacional per la normalització lingüística que denunciara, sense deixar-ne passar cap, tots els intents desestabilitzadors de la “contra”, que interpelara constantment les institucions públiques perquè complesquen, si més no, els mandats legals i que elaborara propostes alternatives d’actuació en matèria de política i planificació lingüístiques.

Publicat dins Levante-EMV, València, 27 de juliol de 1993.
També dins MOLLÀ, Toni (2007): Quina política lingüística, Ed. Bromera.

Un pensament a “30 anys de la Llei d’abús del valencià

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *