LA REFORMA DE LA LUEV

Dissabte farà 30 anys de la LUEV. Alguns, majoritàriament els socialistes, s’han llançat a celebracions surrealistes. Ací us deixe un segon article que vaig publicar al diari Levante-EMV, amb motiu del 10è aniversari d’aquesta llei (?).
LA REFORMA DE LA LUEV
Ho he dit en alguna altra ocasió i em repetiré, per tant: no sóc d’aquells que s’emocionaren amb la promulgació de la LUEV –perquè no m’emocione amb la promulgació de cap llei. Per una raó: perquè el paper és molt sofert. Perquè els textos –legals o il•legals- depenen sempre dels contextos. No hi ha només la legislació, hi les actituds, les mentalitats, els costums i els prejudicis que mantenen latents ideologies suposadament superades i ben enterades amb la derogació o la proclamació dels textos. És ací on es fonamenten les mesures correctores, com ara la discriminació positiva.
En qualsevol cas, és evident que una llei pot ajudar, efectivament, a l’extensió social d’un idioma. N’hi ha casos. Però, la legislació per se no és, ni ací ni a Tanzània, el motor de cap procés de normalització lingüística. Pot iniciar o facilitar el procés, pot ser-ne un factor rellevant, però no n’és la causa darrera. En primer lloc, perquè difícilment un text legal té cap transcendència sense un poder que l’execute i un altre que en penalitze la desviació. En segon lloc, perquè les mateixes interpretacions del text depenen de les circumstàncies en què ocorre. Consegüentment, el canvi de context hauria de fer canviar el text. En definitiva, la valoració d’una llei com a progressista o retardatària depén de les coordenades històrico-socials en què es dóna. Montesquieu ja assenyalava a l’Esprit des Lois que el dret és relatiu i mutable segons els ciutadans, la situació política del país, els costums, les tradicions o la religió.
Amb tot, no pretenc restar ni un pèl d’importància als textos legals en matèria lingüística: són mecanismes de seguretat imprescindibles en les societats modernes: mecanismes de control social –sociolingüístic. Per descomptat, com més normal serà una societat des del punt de vista lingüístic, més innecessari serà aquell control. Però dissortadament, els comportaments irresponsables com els del PP-Calomarde-i-Cia. demostren que, al País Valencià, són imprescindibles els mecanismes de protecció dels drets més elementals: el perill d’involució és, encara, a tocar de mans.
Tanmateix, han passat deu anys des de l’aprovació de la LUEV i molts anys més des que els valencians més il•lustrats van optar pel valencianisme com a via a la modernitat. Des de llavors, milers de persones s’han alfabetitzat, milers de pares i mares han optat per un model d’escola en valencià per als seus fills –en un dels projectes pedagògics, l’Escola Valenciana, més progressistes d’Occident–, més de cent mil persones s’han matriculat en exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià, milers de persones s’ha fet addictes a mitjans de comunicació en valencià, etcètera. Paral•lelament, el projecte valencianista ha incorporat els segments socials més dinàmics i creatius del país, fins al punt que les mateixes enquestes oficials demanen insistentment una intensificació del procés de valencianització social en àmbits tan emblemàtics i decisius com els mitjans de comunicació i els sectors econòmics. ¿Qui és el carabassot que diu que ni ha demanda?
Efectivament, cal un pacte social que reculla aquesta demanda i que possibilite l’avança del procés normalitzador. I cal, si molt convé, que es substituesquen o que es reformen aquelles disposicions legals que ho han de permetre i incentivar. El desè aniversari de la LUEV n’és una bona ocasió. Cal, per exemple, que ens allunyem de les declaracions emfàtiques com la cooficialitat fictícia en què ens ofeguem i que mirem de bastir un nou ordenament legal que reconega els drets valencians a expressar-se en valencià, a comunicar-se en valencià, a ser educats i informats en valencià, a treballar, a distraure’s i a consumir en valencià, per exemple, ¿D’acord, Calomarde?
En fi, em fa l’efecte que no serà tampoc en el terreny legislatiu que ens posarem d’acord el PP-Calomarde-i-Cia. i jo. Tanmateix, si és ací on ara cal centrar el debat, doncs ara els n’avance una invitació de treball enraonada i possible. Es tracta d’una proposta elaborada, dins les Bases de Política Lingüística per al País Valencià dels 90 redactada per Vicent Pitarch i jo mateix per encàrrec de la Fundació Gaetà Huguet de Castelló de la Plana, en commemoració del seixantè aniversari (el 1992) de les Normes de Castelló.
Aquesta proposta inclou tota una sèrie de reformes legislatives imprescindibles per a incentivar un procés de normalització lingüística. A banda de la Constitució, l’Estat i diverses disposicions, per exemple sobre mitjans de comunicació, la LUEV és òbviament, un dels textos legals de reforma urgent, d’acord amb la nova realitat socio ingüística del país. La reforma hauria de posar fi a la seua ambigüetat. La consideració de la normalització com una simple despenalització d’usos lingüístics. La nova redacció hauria de partir, per tant, d’una explícita voluntat valencianitzadora del àmbits trasncendentals en la vida col•lectiva d’una societat moderna i establir els principis de doble oficialitat i de discriminació positiva com a eines jurídiques al servei de la comunitat lingüística subordinada, fonamentalment en els mitjans de comunicació de titularitat pública i en el món de les activitats econòmiques. En definitiva, la consideració de la preponderància del valencià com una qüestió de justícia. El fet implica la necessitat de refer allò que s’hi estableix sobre l’ensenyament, els mitjans de comunicació i l’Administració pública i la de justícia; però, també, la introducció de noves disposicions que faciliten i que impulsen la incorporació de la llengua a altres àmbits, com ara el món comercial, el publicitari, el productiu i el laboral. Per evitar malantesos, fóra convenient també que la nova redacció incloguera el reconeixement oficial de la unitat lingüística del valencià amb la resta de la llengua catalana.
Per descomptat, la nova redacció hauria d’establir els instruments de seguiment del procés de normalització i les claus de l’eventual reformulació. La normalització lingüística és un procés dinàmic els objectius del qual cal (re)actualitzar a mesura que s’assolesquen etapes parcials, i sempre d’acord amb la dinàmica social i política del moment. En fi, aquesta és la meua, Calomarde. Si hem de tocar la llei, parlem-ne. Que estigues bo i que passes un bon estiu.
MOLLÀ, Toni (2007): Quina política lingüística, Ed. Bromera.

Publicat dins Levante-EMV, València, 28 de juliol de 1993.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *