Viatge a Roma

Tindre un permís retribuït de Rtvv també té avantatges, no puc negar-ho. Una és que estic posant ordre, un cert ordre, a papers i discos durs amuntegats. Si teniu paciència i em voleu fer companyia, aniré penjant ací allò que considere d’un cert interès –per poc que en tinga.

Ara fa no- res acabe de recuperar apunts d’un dietari sense datar, però que ben bé podia tenir una desena d’anys. Us en deixe un primer lliurament, que, en realitat, podia estar escrit d’avui mateix.

13.

Aquestes festes de Nadal teníem pensat tornar a Roma. Fa un parell anys que no visitem la capital italiana. De fet, havia començat a remirar-me el volum de les Obres Completes de Josep Pla dedicat a Itàlia i el Mediterrani. A rellegir-me també Papa Borja, aquell llibre tan suggeridor que Joan-Francesc Mira va dedicar a la nostra nissaga més universal. A buscar, entre les lleixes de la memòria literària, els Cuentos romanosd’Alberto Moravia. Fins i tot havia comprat guies noves per tal de posar-me al dia en matèries imprescindibles com ara els restaurants i els cafès, sempre subjectes a revisió dràstica, com les conviccions més transcendents i definitives.

Obligacions familiars ens han deixat a terra, amb les maletes i les il·lusions farcides i a punt. Les passejades entre La Fontana de Trevi, amb el record de Sílvia –d’Anita Ekberg, vull dir–, rotunda i màgica, i el Panteó –l’altre gran monument de la ciutat papal– ens hauran d’esperar. El gaudi de la pluja melanconiosa que s’escola per l’òcul del Panteó –el majestuós ull de bou que el remata– és un plaer confessable que s’ho val per ell mateix. I la visita recurrent de bon de matí al Colosseu i als Fòrums Romans, per descomptat. I el passeig per la Via Giulia, de camí a poqueta nit cap al Trastevere, per aquells carrerons i placetes, esglésies i establiments civils que tanta harmonia aporten a la ciutat –a la meua idea de la ciutat de Roma.

Nostàlgic del que no farem, evoque ara, ací, davant de la pantalla de l’ordinador, una nit qualsevol a la Piazza Navona assaborint un gelat d’avellanes havent sopat la millor pizza a Da Baffetto, a la Via del Governo Vecchio, a dues passes de la Piazza di Pasquino, el bust del qual encarna la llibertat d’expressió com la mare de totes les llibertats. I el sopar de bacallà arrebossat amb carciofi fregides al Piperno, a la Via Gregorio VII, a l’antic gueto jueu. I el cappucino de mitjan matí a una terrasseta de Campo dei Fiori, de mercat abellidor i de trista memòria com recorda l’estàtua de Giordano Bruno, que hi va ser cremat l’any 1600 en acte inquisitorial per la seua idea panteista de l’univers. Una plaça de tendre record, tanmateix, per al papa Alexandre VI, que hi tenia Vanozza Cattenei, una de les seues amants oficials més estimades i visitades. El record de la cinematogràfica Via Veneto, immortalitzada en les retines de mitja humanitat gràcies a La dolce vita de Federico Fellini, em transporta, així mateix, a l’estadi civilitzat del cinema i de la imaginació més fantasiosa. La memòria, el cinema i la literatura –que sovint són el mateix– ens reservaran també el Caffè Greco, a l’elegant Via dei Condotti, al cap de baix de la Piazza de Spagna, per on van passar Goethe, Stendal, Baudelaire i tots els grans literats viatgers que patiren del desfici italià –i on, per cert, hi ha, en una vitrina de l’entrada, al primer saló, al pilar de l’esquerra, l’original d’un escrit de l’empordanés Josep Pla. El segon gelat, ara de pistatxo, l’assaborisc, en la distància ja impossible, a la Gelateria di San Crispino, al número 42 de Via della Panetteria, a prop de la mateixa Fontana de Trevi.

Ha estat un desengany ombrívol, inesperat. Una mena de castració traumàtica. Demà, Déu proveirà. Però, mentrestant, jo em consumiré d’enyorança.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *