Països virtuals

Ahir, el govern espanyol va obligar a tallar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. El darrer atac d’una guerra global contra la cultura i el pluralisme. Avui, poc abans de les 8 del matí, com cada dia, he connectat Catalunya Ràdio. Però ho he hagut de fer per Internet. Ja som un país virtual. Sobre això, sobre els països virtuals, vaih escriure a Serra d’Or el 2004. El problema és que ara “només” som un país virtual. En fi, per si fa reflexionar a algú –que no ho crec.

Països virtuals
Toni Mollà
Serra d’Or, 2004

Fa uns mesos, el Grup Català de Sociolingüística va tenir el bon gust d’atorgar-me el primer premi “Lupa d’or” –compartit amb Ignasi Badia– per l’edició de Llengües globals, llengües locals. Desgraciadament, no vaig poder assistir personalment a l’acte de lliurament a Barcelona, cosa que, com podeu suposar, vaig lamentar moltíssim. Raons de tipus professional i també familiars em van impedir aquells dies moure’m de València. No deixa de ser paradoxal que, en l’època de la instantaneïtat i la desaparició de la noció de temps que reciten els experts en aquests misteris, tres-cents cinquanta quilòmetres constituisquen un espai tan i tan allargat, insalvable. No és un problema d’ample de via, ni d’espai aeri o de connexió terrestre. Senzillament, de disponibilitat. En contra del que pensen els tecnòlegs i els defensors de les infraestructures per elles mateixes, el “factor humà” continua pesant molt en les nostres atzaroses biografies. La qüestió és que el premi va arribar en forma d’e-mail dels Reis Mags per Internet, gràcies a la connexió telemàtica de dos domicilis desconeguts, llunyans. I, com era d’educació i raó, per la xarxa de totes les xarxes vaig fer a mans dels organitzadors unes paraules de justificació i agraïment. Com aquest article, d’altra banda, que també arriba als amics de Serra d’Or de forma impossible de decodificar per a qui no en té les claus tecnològiques. Segons sembla, l’espai virtual de l’eix mediterrani (abans: Països Catalans) és molt més consistent i segur que l’estrictament material. Torras i Bages assegurava que Catalunya seria cristiana o no seria. El meu admirat Joan Fuster –laic i escèptic fins al moll de l’os– va preveure que El País Valencià seria d’esquerres o no seria. Potser nosaltres haurem de convindre que la comunitat lingüística catalana –que inclou Catalunya i el País Valencià, Torras i Bages i Joan Fuster– serà virtual o no serà. Ben mirat, ¿ què és el ciberespai sinó una nova expressió de l’antic i oblidat espai públic ? Què és, al capdavall, una comunitat lingüística moderna –informacional, ben dit– sinó una “espai públic” material, immaterial, però també virtual ?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *