Pròleg al tancament de Catalunya ràdio

El govern espanyol ha obligat ACPV ha desconnectar la xarxa de repetició del senyal que permetia rebre els canals de ràdio de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals al País Valencià. La persecució no és nova. L’octubre de l’any 2009 vaig publicar un article sobre l ‘imminent tancament de les emissions de tv3. Llegit ara és una mena de pròleg del que acabem de viure.

Setmanari EL TRIANGLE
Octubre, 2009

EL FINAL DE LA TV3 AL PAÍS VALENCIÀ?

Toni Mollà

Segons sembla, d’ací a no res els valencians deixarem de veure les emissions de la Corporació Catalana de RadioTelevisió. El Tribunal Superior de Justícia Valencià (TSJV) ha autoritzat la Generalitat de baix a entrar en les instal·lacions que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) té al municipi de Xiva i precintar els repetidors que permeten veure TV3 a la ciutat de València i comarques de la rodalia. Mig país, des del punt de vista demogràfic. El tema no és nou, sinó que fa olor de socarrim des de fa dècades de política autonòmica a banda i banda de la Sénia. Personalment, vaig sintonitzar la televisió pública catalana el 1986 (!) autofinançant-me els corresponents artilugis individuals per rebre’n el senyal televisiu. Poc després, ACPV va iniciar una campanya de recollida de fons per a instal·lar repetidors col·lectius que portaren el senyal del nord enllà al sud de la Sénia. Vaig participar activament en la col·lecta, cosa que em va fer escurar la butxaca per segona vegada. Finalment, ara fa dos estius, vam haver de córrer a comprar descodificadors digitals perquè els senyals de TV3 havien migrat a TDT. Tres peatges, he de pensar, en benefici de la cultura comuna i de l’ampliació d’audiència i del mercat publicitari de la CCRTV sud enllà. En paral·lel, l’octubre del 1989, van iniciar-se les emissions de RTVV que, com és natural, compartia amb la CCRTV els drets audiovisuals de gran part de la producció aliena: bàsicament produccions cinematogràfiques adquirides conjuntament a les majors nordamericanes i les transmissions esportives d’acord amb criteris d’audiències i territoris. Es tracta de drets molt cars en el mercat que exigien estratègies empresarials compartides entre els ens audiovisuals respectius. Només hi havia dos camins: o la separació material de les respectives àrees de cobertura o la reciprocitat absoluta dels senyals. Qualsevol altra solució implicava disfuncions entre drets i l’audiència territorial. Les dues Generalitats s’han inclinat sempre per la primera –declaracions de festa major a banda. En aquest context, els governs valencians –del PSOE o del PP– renunciaven de grat a l’audiència i el mercat del nord enllà perquè, en realitat, només concebien RTVV com una televisió institucional quan no partidista. I els governs catalans –de CiU i dels tripartits– deixaven a les mans d’ACPV –una entitat privada!– la política audiovisual (i cultural, en general) del govern de Catalunya! Dos despropòsits des del punt de vista de la política formal. Però també de les economies que hauria representat la col·laboració “oficial” en la política cultural comuna en la línia, posem per cas, de les aliances entre els països nòrdics de l’autèntic nord enllà: Suècia, Finlàndia o Noruega. En la distància, els valencians mantenen un anticatalanisme de baixa intensitat que atien a conveniència. I els catalans es limiten a una acció simbòlica respecte del País Valencià totalment desproveïda de la dimensió econòmica de la cultura. Dos despropòstits més, no cal dir-ho, que paguem en falta de dimensió empresarial de les indústries culturals i de massa crítica per al consum. El resultat, després de 23 anys, és la problematització permanent d’unes relacions que haurien d’haver servit per a la creació precisament d’un mercat interior en la línia d’aquells països nòrdics de què parlem, els quals han creat sinergies entre el sector públic, la tecnologia i la cultura per a fer-se un lloc en el món global. No és d’estranyar, com un altre despropòsit, que els nostres governs tinguen representacions oficials per mig món i no hagen obert unes miserables oficines a València o Barcelona ni hagen aconseguit una carretera comuna que no siga –com la televisió– també de peatge. Els jutges, això ja ho sabem, treballen molt sovint per a l’enemic. Però als nostres governants, després de 23 anys, els hauria de caure la cara de vergonya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *