Internacionalisme provincià

Un text del llibre Espill d’insolències (Bromera, 2000)

29-XI-92

Un amic acaba de tornar de Cuba. Parla i no acaba de la solidaritat internacional. Hi ha estat quinze dies, segons conta, en una plantació de canya. I quinze més en les brigades que reconstrueixen l’Habana Vieja. Hi deu haver treballat com un forçat, per la pinta que fa. Deu haver perdut quatre o cinc quilos, però està feliç, com cada any.
Fa uns anys, va anar a Nicaragua, en acabant al Salvador, enguany a Cuba. És la seua manera de fer vacances i de continuar alhora sent progre malgrat l’edat: cada any es lliura en cos i ànima a una causa o altra, sempre a favor dels més deixats de la mà de Déu. Hi posa una falca, segons ell mateix afirma. És un simpatitzat radicalment fascinat per les revolucions llatinoamericanes com abans ho va estar, succesivament, per la revolució cultural xinesa, pel moviment hippie i naturalista i per les tendències underground. I pels llibres de W. Reich que ens feia llegir i subratllar quan la resta érem una colla d’illetrats conservadors, plens de prejudicis petitburgesos. Segons sembla, la solidaritat transoceànica és la darrera paraula del pensament progre i, naturalment, tindrà una gran acollida. Sobretot, com és lògic, entre els professionals de la solidaritat eterna i el progressisme universal.
Per a alguns, segons veiem, s’és més progre com més llunyana i utòpica és la revolució que defensen. Allò que importa són les grans paraules, els gran ideals d’alliberament, defensats –això sí– amb la plàcida respectabilitat que atorga el fet de ser estranger. Era Vietnam, és Nicaragua, El Salvador o Cuba.
Tampoc no és cosa de criticar-ho, per descomptat. D’entrada, no fan mal a ningú. I això ja és molt, tal com van les coses. D’altra banda, trobe ben higiènic de lluitar contra l’asfíxia moral i la metàstasi conservadora en què vivim. Però, a voltes, aquesta mena de solidaritat internacional em resulta un contrasentit una mica irritant. La militància política d’aquesta gent només pren sentit si hi ha moltes hores de vol pel mig. No els importa la petita política, la de cada dia, la que ens afecta a nosaltres –i a ells !– i que potser exigeix alguna classe de compromís –encara es diu així ?– una mica més tangible i concret.
No estic en contra de la cooperació internacional, ni del voluntariat, ni tan sols del turisme solidari. Tota pedra fa paret, si volem veure-hi el costat positiu de l’afer. Però determinades actituds de la progressia occidental s’assemblen massa a la beneficiència, a la caritat cristiana que tant hem criticat durant molts anys. Rafael-Lluís Ninyoles, sempre tan agut com concís, en diu, d’aquella actitud, l’internacionalisme provincià. I té tota la raó del món. És una mena de papanatisme utòpic del qual sempre he desconfiat.
Però, no ens enganyem. Cadascú fa la revolució com pot i com Déu li ho dóna a entendre. L’any que ve es repetirà la història. Al mes de juliol, el meu amic, fill únic i de casa bona, ens reunirà i, amb un cert aire llunàtic, ens explicarà l’aventura solidària que du entre mans –i entre cames– amb una impressionant intensitat. Ens remourà els nostres remordiments de classe mitjana acomodada i ens demanarà una mena d’impost revolucionari que ell lliurarà, en el nostre nom, a alguna comunitat marginal i subalterna. De retorn de l’odissea, ens tornarà a reunir i ens passarà les diapositives correponents on se’l vorà en plena faena solidària, enmig d’un paradís agrari, sempre acompanyat d’alguna indígena solidaritzable en què ell troba el batec i l’aroma de la revolució que propugnaven, segons entenc ara, a pilota passada, les lectures de W. Riech.
Em faig creus de tanta retòrica. Però, en fi, ¿ què sabem nosaltres, petits burgesos, de la revolució i l’internacionalisme ? Segons sembla, el meu amic ha tornat amb el cos cansat però agraït i l’ànima cristiana d’antic seminarista en pau. Que l’any que ve ho torne a gaudir en la seua carn i que nostre Senyor li ho pague en la glòria celestial, que nosaltres, posat que tot vaja bé, li ho pagarem en dòlars imperialistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *