La llengua i els símbols

L’any 1988, algú, no recorde qui, patrocinava a València una mena de “pacte lingüístic” entre les diferents “sensibilitats” –ai!– davant de la llengua del país. Vaib intentar abstindre’m del negoci tant com vaig poder. Era i és un entreteniment poc innocent. Mentre t’ocuprs d’això no ho fas d’altres coses, com és evident. Jo llavors col.laborava a la revista El Temps (abans que Eliseu Climent em fera creu i ratlla per sempre més) i em vaig veure, per iniciativa del mateix Eliseu, que, com sempre, jugava a totes lrs baralles, a respondre davant d’aquella fantasia. Vaig fer l’article que els participe tot seguit. Anys després, quan es va crear l’Avl, el vaig rellegir. Continuava pensant el mateix. Ara que el PP vol tancar l’Avl també pense el mateix. Potser alguns el trobaran una miqueta críptic. No ho sé. Qui vulga entendre’l, l’entendrà. I qui no vulga entendre ‘l, pot esperar 26 anys més sense traure els peus de la panera.

LA LLENGUA I ELS SÍMBOLS

Toni Mollà

“La llengua i els símbols”, dins El Temps, núm. 200, abril del 1988.

Sembla bastant cert que abans de l’època del nacionalisme –abans de la Revolució Francesa– la gent ni tan sols havia desenvolupat cap mena de conciència lingüística ni nacional, tal com l’entenem avui. A tot estirar, diferenciaven “els d’ací” i “els d’allà”, “nosaltres” i “els altres”. L’època dita contemporània (nacional) es caracteritza, precisament, per la igualació social –la nacionalització– de la gent, la qual cosa inclou la difusió i l’acceptació col·lectiva d’idees i de referents comunitaris. L’elaboració de “sentiments nacionals” n’és una conseqüència, per exemple. La generalització –nacionalització– del sistema educatiu formal o de la xarxa de mitjans de comunicació han estat els agents més sòlids d’aquest procés.

Tot plegat inclou, alhora, un procés de simbolització nacional: el territori (les fronteres), la bandera i la llengua són, segurament, els elements més emblematitzats. L’idioma, a més, amb infinites possibilitats intrínseques de simbolització particular. El(s) nom(s) i les grafies en constitueixen fonts de ritualització semiòtica i, per tant, d’adhesions i lleialtats afectives, sentimentals –manipulables, en conseqüència. La mostra més patètica seria la confusió entre el símbol i la realitat: l’essencialisme nacionalista. La més divertida podia ser l’existència de lletres considerades terroristes, tal com bramen alguns enemics de l’euskara batua, posem pes cas. El purisme idiomàtic o el folklorisme lingüístic, com també l’extremisme antropononímic, només són símptomes compensatoris d’aquest essencialisme.

Els millors observadors saben que les simbolitzacions són conseqüències d’actes conscients. La Guàrdia Civil és un símbol espanyol. Ara bé: cap bon observador no confon la Guàrdia Civil amb Espanya ni l’Abadia de Montserrat amb els Països Catalans, és clar. El fet que tot plegat siga utilitzat, ara i adés, com a mites substitutoris o sedants de conflictes socials més o menys latents és una tàctica vella i coneguda feta servir pels conservadors més tradicionalistes. Més encara: el foment dels enfrontaments simbòlics o dels pactes de la concòrdia (també simbòlics) també són manifestacions atiades pels que s’ho veuen com un negoci.

Si no recorde malament, l’excusa d’aquest article era un suposat “pacte lingüístic” que proposa el CDS de València, o potser Alianza Popular, o no m’enrecorde qui. A mi, lògicament, també m’emocionen certs símbols; però –que voleu hi que faça– sóc d’una altra parròquia: vaig cada dissabte al trinquet i aposte sempre pel Genovés perquè juga amb faixa roja. Més no puc dir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *