El discurs sobre la llengua al País Valencià

Una vegada més i una altra, torna el debat essencialista sobre la llengua dels valencians. Els uns perquè de l’embolic en volen traure profit. Els altres perquè només pensen l’idioma com un símbol identitari. Entre els uns i els altres no traguem els peus de la panera. És molt i molt preocupant que hàgem de repetir-nos fins a l’esgotament. Ací els deixe, per si té cap utilitat, un assaig escrit l’any 2001 :

“El discurs sobre la llengua al País Valencià”, Eines, núm. 19, Alcoi, 2001.

EL DISCURS SOBRE LA LLENGUA AL PAÍS VALENCIÀ

Toni Mollà

​La manera més socorreguda de començar qualevol reflexió lingüística al País Valencià sol ser carregar la tinta sobre la rebregada qüestió de noms fusteriana.Una altra forma és invocar, d’entrada, la ciència: llengua catalana només n’hi ha una i s’ha acabat el cafetí. Ho declaren, per cert, l’Acadèmia de la llengua espanyola, l’Institut d’Estudis Catalans i, cada volta que convé, es redacta un manifest i es recullen uns centenars de signatures ad hoc entre els filòlegs i patriotes del país i illes adjacents. És un recurs d’autoritat, acadèmicament correcte i també ben nostrat.
​Començarem per ací. M’espenta la meua adversió a adherir-me a aquesta mena de declaracions i documents. Segons la meua manera de veure les coses, aquest criteri científic o acadèmic parteix d’una consideració discutible. És aquella segons la qual el concepte de llengua és neutre, unívoc i universal: un enunciat científic positiu. Contràriament, tal com ens mostra l’experiència, el terme esmentat, com també el de dialecte, és una noció connotada ideològicament i políticament. El concepte de llengua –i això que en diem la unitat lingüística– depén de contextos i de circumstàncies, d’ideologies i d’interessos. De fet, els inventaris sobre el món de les llengües són diversos, precisament perquè no hi ha un acord unànime sobre la delimitació de les realitats a què ens referim. ¿ El gallec-portugués és una llengua o dues, posem per cas ?
​Podíem recordar ací aquella frase tan gràfica, però també tan caricaturesca, d’Einar Haugen segons la qual una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una armada i que un dialecte és una llengua sense exèrcit i sense armada. M’afanye a dir que és gràfica perquè assenyala amb exactitud els aspectes no lingüístics de la realitat sociolingüística, si se’m permet la redundància; però és caricaturesca perquè se’n carrega el significat en un sol tret distintiu i determinant: la força, el poder. Correlativament, n’oblida d’altres, al meu parer tan importants, si més no. Una llengua, si puc dir-ho així, són també famílies i colles, llibres i revistes, televisions i ràdios, xarxes escolars, casinos, biblioteques i conferències, parlaments i un llarg etcètera sempre obert a noves aplicacions i funcions. En definitiva, una llengua és una xarxa de relacions, més que no un exèrcit més o menys quadrat i polit de mossos d’esquadra o de minyons.
​Ben mirat, em fa l’efecte que el concepte de llengua és poc útil per a explicar segons quines coses. La perspectiva psicosociolingüística, de fet, proposa com a alternativa el concepte de comunitat lingüística, un concepte que, com veiem, té la càrrega significativa en el substantiu comunitat més que no en l’adjectiu. El concepte es fixa en la gent, en la població, en el grup i no en el codi amb què es relacionen. La comunitat lingüística és una classe de comunitat històrica, un producte de la interacció humana. En parlar de grups parlem, en conseqüència, d’aquella xarxa de relacions que esmentàvem més amunt. En aquest sentit, normalització lingüística esdevé un sinònim de cohesió social, posem per cas. La substitució, per la seua banda, ho és de digregació.
​En aquest sentit, el nacionalisme lingüístic –o lleialtat lingüística, segons el concepte d’Uriel Weinreich– esdevé una força integradora de la comunitat lingüística i consisteix, precisament, en la ideologització –i defensa conscient– de l’estructura i l’ús d’aquella varietat lingüística diferencial respecte d’altres grups. L’existència de factors extralingüístiques que s’hi associen esdevé clau.
​Vull fer notar amb tot açò que l’enfocament científic o lingüístic és, si més no, unidireccional, incomplet. En aquest sentit, em fa l’efecte que el problema de la regionalització interna de la comunitat lingüística catalana –i això que els lingüistes en diuen el secessionisme dialectal– no és un problema científic ni la seua resolució passa per la publicació de llibres blancs sobre la unitat idiomàtica, ni per dictàmens d’il.lustres lletraferits, ni per la creació d’acadèmies autonòmiques de la llengua –o de les llengües. Ben lluny d’això, es tracta d’un conflicte social amb implicacions polítiques i culturals de primera magnitud. El fet, per exemple, que el català siga, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la llengua pròpia de Catalunya –i impròpia, per tant, d’altres territoris–, és tan rellevant, si més no, com el que diga la R.A.L.E. en la seua definició de l’entrada valenciano. D’altra banda, el reconeixement del català pel Parlament d’Estrasburg, en l’àmbit de Catalunya i de les Illes Balears, reforça la desvinculació voluntària de la resta de la comunitat lingüística que representà la legalització del nom de valencià en la redacció de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià.
​D’altra banda, cap valencià il.lustrat –deixe de costat soques i aprofitats– no negarà que el nostre secessionisme lingüístic continua avançant en marxa triomfal malgrat les sentències de la romanística i la filologia universals, reunides ritualment en acte de servei cada octubre a la ciutat de València. De fet, la insistent invocació de la ciència i dels experts realitzada per les nostres vestals de l’essència idiomàtica no ha fet minvar el particularisme aïllacionista indígena. Més aviat al contrari, cada declaració de l’oracle nacional reatroalimenta, de retruc, el discurs aïllacionista que diu combatre.
​La invocació d’una pretesa definició científica no sembla, en aquest context, una solució adequada. La dimensió social de la realitat que vol expressar en fa especialment complicada la definició. La comprensió i el combat del secessionisme no pot reduir-se a una falta de saviesa filològica ni al desplegament d’una consciència essencialista de la unitat lingüística basada en la mitologia particular i un cert imaginari sentimental. Al capdavall, la cohesió social que representa la normalització lingüística no depén només dels seus trets d’identitat col.lectiva, sinó de l’existència de factors i actors que la possibiliten. Em fa l’efecte, d’altra banda, que es tracta d’un tema que s’ha de tractar més aviat des de la sociologia, la psicologia social i la política i no des de la filologia o la metafísica. Després de tants anys de polèmiques i proclames de tots els colors i condicions, ja hauríem d’haver superat la idea del vell Parmènides segons la qual l’ésser té una forma absoluta, inamobible i eterna i “que ha estat inengendrat i que no és moridor, car és únic, inamobible i sense fi.”
​Un problema d’afegit ací, però present també a diversos contextos amb processos interns disgregacionistes, és la maniobra farisaica de buscar terceres vies com a solucions pretesament superadores de l’antagonisme social que simbolitza el conflicte lingüístic. Amb l’excusa d’un cert particularisme històric, estructural i onomàstic, els interessats a esquarterar les comunitats lusòfona o catalana, posem per cas, promouen vies intermèdies tan acostades a l’espanyola que, de fet, esdevenen un reforç perfecte de la substitució lingüística.
​Al meu entendre, la cohesió de la comunitat lingüística catalana, lluny de fantasies i d’estratègies falsament eclèctiques i també del radicalisme verbal, no depén d’eventuals pactes o crits metafísics sobre els seus aspectes simbòlics, sinó que exigeix un procés d’integració social per mitjà de la interacció comunicativa i, alhora, la construcció d’una consciència lingüística moderna i comuna. Desgraciadament, els Països Catalans, i el mateix País Valencià, no han generat encara, ni vist des de baix ni vist des de dalt, cap mena de consciència unitària, fora dels àmbits intel.lectualitzats. Més encara: el País Valencià, escindit socialment per tants aspectes, no ha construït els mecanismes de consens cultural que exigeix la vertebració d’una societat d’aquest final de segle. I en el pecat portem la penitència: la interacció dels membres d’una comunitat extensa ja no s’estableix només pel contacte directe, sinó per mitjà de les xarxes de (re)producció lingüística que vertebren un determinat model de societat civil (passeu-me la rendundància, si us plau) i, per descomptat, aquelles que la tecnologia és capaç de generar. És en aquest sentit que considerem que el dèficit identitari del País Valencià és, bàsicament, un dèficit de xarxes de comunicació compartides, lluny de les visions dels assagistes de la nació dels valencians. Al meu parer, la inexistència d’aquest entramat comunicatiu –però no solament mediàtic– és la causa de la falta de consens social i no la inadequació d’un suposat missatge que el país, segons alguns intel.lectuals, és incapaç d’entendre. La virulència del conflicte valencià s’explica precisament perquè els àmbits de la conflictivitat són aquells en què hauria d’assentar-se el consens. Llengua i comunicació són, almenys des del 1977, armes llancívoles amb valor estrictament tàctic i electoral entre les forces socials i polítiques del país.
​Però, un conflicte lingüístic és, per definició, un conflicte social que va més enllà de les seues manifestacions simbòliques. El conflicte lingüístic és un desajust en l’estructura social del país produït per factors com ara la distribució de classes, el procés de modernització i la consegüent urbanització, terciarització i desagrarització del país, les xarxes de difusió de coneixement i informació, i entre elles els mitjans de comunicació, o altres. Al nostre entendre, pensar que el català –el valencià– és només un imaginari sentimental és agafar la granera per les palmes. Però, per a desgràcia nostra, la política lingüística valenciana es desplega sobre aquesta mentalitat compartida pels diversos actors per als quals el nom, l’ortografia, la normativa, el model lingüístic dels mitjans de comunicació audiovisuals o la filiació filològica són els escenaris de la batalla simbòlica. Tot això ho comparteixen, a més, en la mesura que deixen de costat el conflicte real sobre els usos lingüístics.
​Ara bé: el regionalisme no és un fenomen exclusivament ni especialment valencià, sinó intrínsecament català, si atenem a les concepcions vigents sobre el país i les consegüents pràctiques socials i polítiques. La reivindicació de la unitat del català per banda dels catalans de Catalunya i de les seues forces socials i polítiques no passa de ser, en la majoria dels casos, una proclama sublimatòria i consoladora de caràcter essencialista. Un plany germà bessó de la retòrica de los 300 milions d’hispanoparlants i la seua idea de la Hispanitat enyorada i imperial. La noció de catalanitat unitària es limita, en realitat, a un recurs culturalista que es fa servir en dies assenyalats o davant de certs auditoris propensos a l’exaltació sentimental. Els principals agents institucionals dels PP.CC. –incloses les polítiques públiques i els seus virreis amb competències monopolístiques sobre la catalanitat dels valencians– no solament fomenten les consciències particularistes, sinó que, ben sovint, alimenten, d’afegit, els prejudicis intracomunitaris més baixos. I no pense solament en la sainetització de la vida pública i l’orgia simbòlica a què estem tan acostumats els valencians, sinó també en la personificació de la Visanteta travestida com l’estereotip del valencianet vist des de TV3.
​Em fa l’efecte que s’imposa una nova via de comprensió de la realitat i, en primer lloc, un nou diagnòstic sobre la realitat valenciana. En aquest sentit, hauríem de fugir de les polèmiques estèrils i dels falsos dilemes de què la vida valenciana està tan empedrada. Un exemple n’era el bilingüisme atàvic i consubstancial a la nostra condició natural. Un altre, l’hibridisme que ens atorgaren, graciosament, alguns dels prohoms de la generació espanyola del 98. I un tercer, encara, la creença que el conflicte lingüístic es por resoldre per la via del pactisme –o del radicalisme– antroponímic o onomàstic.
​Els conflictes sobre qüestions simbòliques de l’idioma –el nom, l’ortografia, etc.– són, d’altra banda, conflictes epidèrmics l’objectiu latent dels quals és enfosquir i camuflar el conflicte real. O dit d’una altra manera, provocar una discussió paralitzant amb forma de sublimació compensatòria. Només així s’explica que les polèmiques entre valencianistes i catalanistes, entre els de guant i els d’espardenya o entre hevys i ligths reapareguen i es replantegen cada volta que l’ús del valencià està a punt d’assolir un consens social que enforteix un clima d’una certa normalitat. Tot això, però, no trau ni un pèl d’importància a aquesta mena de conflictes interns. Ben mirat, són indicador d’un conflicte social irresolt. Cal buscar, llavors, els interessos inconfessats d’aquelles forces polítiques i socials, i fins i tot d’aquells projectes personals que fan servir el confusionisme lingüístic com a cortina de fum d’altres interessos més inconfessables encara.
​Entre així a la fusteriana qüestió de noms de què parlàvem al principi. Els elements simbòlics –i els noms són els més simbòlics de tots, per definició– juguen un paper de primera magnitud en les comunitats extenses. De fet, el procés de cohesió de la comunitat lingüística exigeix també, però no solament, la implantació d’una xarxa simbòlica compartida. El problema rau en la ideologització d’aquesta constel.lació simbòlica com un mecanisme compensatori. És això, precisament, el que intentava caricaturitzar al principi d’aquest paper. La via antroponímica i onomàstica no sembla una via adequada per a resoldre un conflicte social d’implicacions diverses. Més aviat serveix per a acontentar consciències i sublimar mancances. Fet i fet: el conflicte simbòlic no és un tema nuclear dins del procés de normalització lingüística; sinó, més aviat, lateral, epidèrmic. El problema central del conflicte lingüístic no és si anomenem aquesta llengua d’una forma o d’una altra, sinó si aquesta llengua s’ha d’usar, com, on, amb qui i per què.
​Consegüentment, un dels reptes més peremptoris rau en la superació d’aquests dilemes laterals, en la superació de l’obscurantisme, l’elevació del nivell cultural i, lògicament, en el foment de noves formes d’interacció i d’interdependència que no siguen regionals; les quals formes imposen, en primer lloc, el replantejament de les relacions entre el centre o els centres i les perifèries. O dit d’una altra manera: el procés de normalització lingüística implica també una revertebració no-jeràrquica del territori lingüístic. Ben mirat, el conflicte lingüístic simbolitza i perpetua, al costat de les diferències classistes o d’estatus, també una certa jerarquia geogràfica, per exemple, entre les capitals i les comarques. Les nocions de centre i perifèria esdevenen claus, en conseqüència, per entendre el disl.locament territorial al nord i al sud dels rius Minho i Sénia, posem per cas, i també entre les ciutats i els pobles i les comarques.
​La concepció del país també forma part d’aquesta mentalitat. Un país no és només una capital, per exemple. L’organització no-jeràrquica i la potenciació de les ciutats mitjanes i la vitalitat de la vida comarcal és una aposta per la cohesió interior del país tan important com la distinció exterior. El nacionalisme, com la normalització lingüística, haurien de ser processos d’igualació social des del respecte més absolut a la pròpia condició social, lingüística i cultural. En aquest sentit, per exemple, caldria una reflexió en veu alta sobre els fluxos comercials de la indústria cultural, ja que l’intercanvi policèntric des de diversos centres de producció (Barcelona, Tarragona, Girona, València, Palma, Gandia, Alcoi o Alzira, posem per cas) és un enriquiment cultural, però, sobretot, és un model de respecte i de desenvolupament socioeconòmic.
​En aquest context, la cohesió comunitària esdevé subsidiària de la pertinença activa a aquella xarxa de relacions comuna de què parlàvem adés. Una xarxa de relacions que, al meu entendre, s’ha de reformular també d’acord amb el nou context d’internacionalització de la política comunicativa, de la qual la política lingüística és un subconjunt. Efectivament, els canvis esdevinguts amb la integració de la Unió Europea, la multiplicfació de l’oferta televisiva provocada per la digitalització i la distribució per satèl.lit i per cable o la redistribució geogràfica del poder i la crisi de l’estat nacional de tal jacobí estan generant noves exigències comunicatives i canvis radicals en la xarxa de relacions.
​Els darrers anys, s’ha produït un canvi molt substancial en el nostre entorn social. Profundes transformacions econòmiques, tecnològiques, socials, culturals i polítiques han sacsejat la nostra societat. L’economia-món, que alguns en diuen globalització no pas innocentment, i la transformació tecnològica, simbolitzada per la digitalització, potser en són les més visibles, però no les úniques. De fet, la nova estructura de fenòmens esdevinguts en pocs anys han convertit la complexitat i el canvi en les característiques fonamentals de la nostra societat. No és debades que Edgar Morin arribe a parlar, precisament, d’un “paradigma de la complexitat”.
​Vull insistir en això perquè, al meu entendre, aquesta nova dimensió de la política lingüística deixa descolocades les polítiques de caràcter local, regional i fins i tot estatal. I per descomptat les polítiques essencialistes, culturalistes i literàries tan típiques de la cultura catalana de banda i banda de la Sénia.
​És ací que val la pena que la unitat lingüística depèn també de projectes ideològics i polítics. O dit d’una altra manera: la cohesió o la descohesió de la comunitat lingüística depèn, en gran mesura, del grau d’ideologització dels factors que hi intervenen i de les polítiques de comunicació que s’hi despleguen. Em fa l’efecte, per exemple, que el projecte d’una comunitat lingüística catalana que abaste tot el territori fou, segurament, un somni, com altres, que s’esvaí amb la transició política. L’emparellament de la reivindicació lingüística i la lluita antifranquista constituí un context favorable per a la vertebració global. La manifestació pública del conflicte en termes reals hi representava un índex democratitzador i, per tant, un valor positiu. La recuperació de la ideologia espanyolista, sobretot a partir del 1982, la frenada autonomista i la blaverització de l’esquerra valenciana marcaren el final d’una utopia que semblava a tocar de mans.
​És imprescindible, finalment, que la controvèrsia política deixe de ser una permanent impugnació del consens social que representa el projecte de normalització lingüística. Tants anys després de la institucionalització política del país i de la creació d’unes mínimes infraestructures culturals –sistema escolar, administració i mitjans de comunicació públics– s’ha d’engegar un nou impuls a partir d’una concepció més instrumental que no simbòlica de la política lingüística. En aquest sentit, esdevé peremptòria una convocatòria civil més que no estrictament política que faça possible, per dir-ho com Txepetx, un futur per al nostre passat. L’objectiu de la normalització lingüística no pot ser el projecte dels aimadors de les glòries valencianes, sinó una via de connexió amb la modernitat i les preocupacions reals de la ciutadania.
​Per una volta, els projectes de modernització tecnològica i informativa haurien de ser el terreny comú a partir del qual construir el consens social. Cal ara un pacte comunicatiu que vaja més enllà del valor afegit que representen la llengua i la informació per a un govern determinat. La construcció de la Societat de la Informació i les estratègies que l’han de condicionar haurien de ser un punt de trobada i de consens de tot l’espectre polític. El denominador comú –les infraestructures– no poden ser de nou el camp de batalla. A fi de comptes, la comunicació és l’agent bàsic de la civilització. I la civilització arriba, precisament, allà on arriben les xarxes de la interacció. De fet, les xarxes són el símbol mateix d’aquesta civilització.
​Per descomptat, no sóc qui per a dir què passarà demà. Precisament els canvis esdevinguts al món ens han ensenyat com és d’incert el treball del profeta. El que semblava ahir impossible potser demà serà una realitat. Com a conclusió provisional, insistiria en el fet que cal un punt d’inflexió en l’orientació del discurs del valencianisme. Ben dit, hauríem de deixar de reivindicar la identitat com a valor metafísic i hauríem subratllar que la viabilitat d’una comunitat lingüística moderna rau en la construcció d’una estructura grupal interna mínima amb una certa consciència de pertinença. Això implica, com és lògic, un sistema comunicatiu autònom i uns agents de reproducció que socialitzen adequadament els seus membres d’acord amb un marc normatiu compartit.
​En fi, preguntar-nos, enmig d’aquest marc multifactorial, si valencians i catalans parlem o no parlem la mateixa llengua, com si som o no som la mateixa nació, posem per cas, ho trobe una pèrdua de temps. Al meu parer, els plantejaments introspectius no resoldran els conflictes socials que tenim plantejats ni condicionaran el comportament dels individus que formem part d’aquesta comunitat lingüística. Lluny de discussions estèrils sobre la cientificitat de la filologia, potser és hora que exigim una planificació racional de les necessitats materials i comunicatives dels valencians, en comptes de proclamar la immutabilitat de les essències idiomàtiques pàtries.

1

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *