Visita a RTVV

Fa més de dos mesos que les Corts Valencianes decidiren tancar RTVV. Pocs dies després, el Consell presidit per Alberto Fabra va tallar les emissions de la ràdio i la televisió públiques dels valencians. Fou de matinada, amb nocturnitat i traïdoria, com marquen les pitjors pràctiques. Primer, la ràdio, en plena nit. La televisió no aconseguiren emmudir-la fins les 12’19 del migdia després una jornada entre el colp d’estat, tan espanyol, i el sainet, tan valencià. Una mostra més de l’hibridisme ideològic de la nostra dreta. A les 4 de la matinada havia rebur un correu electrònic en què se m’atorgava un permís retribuït. No calia que tornara a treballar a RTVV. Vaig arribar al centre de produccions de Burjassot, on he treballat des del 1988, a primera hora, encara entre durs llums. No m’hi van deixar entrar. Sense explicacions. Fins avui. Avui mateix, l’empresa m’havia convocat perquè recollira les meues pertinences. He arribat puntual. Com sempre. Manies de fill de la classe treballadora. M’han fet declarar per escrit què havia de recollir del despatx. “Llibres”, he escrit. “Libros?”, m’han preguntat. Sí, llibres, he repetit. L’home ha consultat telefònicament si els havia d’enumerar o no. Es veu que no calia. De seguida ha vingut un membre de seguretat i m’ha acompanyat al que ha estat el meu despatx durant vora 25 anys. No m’ha deixat sol ni un segon. Amablement. Però sempre acompanyat. He recollit 25 llibres, un per any. N’he deixat molts que he anat acumulant durant tota la meua vida laboral a RTVV. També revistes, tesis doctorals, informes … Abans d’eixir del despatx, he mirat, al fons, el cementeri de Burjassot, que m’ha fet companyia aquests anys. Allà descansa una part de la meua família materna. I Vicent andrés Estellés. Quan ja me n’anava, el meu acompanyant de seguretat m’ha fet notar que em deixava una jaqueta a la perxa del fons, vora la finestra. “No, no l ‘agafe. La deixe per quan torne”, li he dit agraït i decidit. Allà ha estat anys i anys. I allà s’ha quedat. Esperant-me. He intentant, finalment, fer un cafè al bar on he esmorzat, dinat i sopat tantes vegades. “Ho lamente”‘ m’ha dit el meu acompanyant de seguretat. “L’he d’acompanyar directament al carrer”. I així ho ha fet l’home. Li ho havien manat i ell complia ordres. Un dels llibres que m’he endut és No es la piovra. Doce tesis sobre la mafia, de Luciano Violante. Miraré de rellegir-lo. Mai no saps on pots trobar les explicacions al tancament d’una empresa i d’uns mitjans de comunicació. Fins ara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *