Durant l’any 2003, Rafa Arnal, Joan Dolç i un servidor de vostès mantinguérem un diàleg mensual en línia sobre un tema proposat pel nostre còmplice Francesc Bayarri. El resultat prengué forma de llibre de paper l’any següent, 2004, Ed. L’Eixam.
tresenlinia
Un dels temes discutits va ser el concepte de colp d’estat. Ací els deixe la meua opinió de llavors, que, segurament per desgràcia, no ha canviat gens ni miqueta.

¿ Colp d’estat ?
Toni Mollà

És una paraula massa grossa per a frivolitzar amb comparacions odioses. Els nostres pares en patirem un de ben a prop i encara –ells i nosaltres– n’arrosseguem les conseqüències. Però també és cert que els conceptes són, com el coneixement, situacionals. La seua vigència depèn de contextos geogràfics i històrics. El colp d’estat de Franco va arribar en un moment i un context ben adobats, internament i externa. El de Tejero, per contra, era un anacronisme fora d’hora, segons vam poder escoltar en directe.
​Ells –ells: els de sempre– no necessiten metrallladores ara ni ací. Els “avantatges” que comporta un colp d’estat estan assegurats per altres mitjans, diguem-ne més “pacífics”, incruents i “democràtics”. Els colps d’estat de caràcter militar no fan sinó assegurar als colpistes alguna mena de monopoli proteccionista: el monopoli de la violència, en primer lloc. Però també dels negocis ideològics i culturals –del “consentiment social” de què parla Noam Chomsky– , dels polítics i, per descomptat, dels estrictament econòmics.
​El fills dels colpistes ens van vendre, nou manual a la mà, que el pas de la dictadura del colp a la democràcia prebiscitària era, precisamet, el final dels monopolis estatals i de les empreses “nacionalitzades”. El “context” internacional així ho exigia. Les polítiques de “privatitzacions” se’ns van presentar com a exigències de la liberalització i la introducció de la “competència”: esglaons cap a la democràcia del “lliure” mercat. I, en efecte, les empreses públiques van passar a mans privades amb l’aplaudiment de tothom, inclosa l’esquerra oficial, desnortada i anòmica com mai.
Com a conseqüència, l’estat va anar aprimant-se fins a l’anorèxia irreversible. Els nets dels colpistes ocupen els consells d’administració de les noves corporacions empresarials “privades”, però intervingudes –més o menys “indirectament”–, pel poder polític. La “competència” és ara combatuda amb regles de mercat, inexorables i incontrolables, segons sembla. El potencial dels antics monopolis estatals permet, ara, fusions i aliances “empresarials” fins a una aconseguir, amb una estratègia circular, una nova concentració de poder monopolític. Però, ara, no-estatal: privat.
Si bé ho mirem, el camí no ha estat el “mercat”, sinó l’”herència”, que és la institució social que assegura la reproducció del darwinisme econòmic. El proteccionisme dels nous “empresaris” està assegurat. La competència és exígua i simbòlica, quasi impossible, en un “mercat” més “autoregulat” que mai. Florentino Pérez, per exemple, és l’amo i senyor d’ACS (primera costructora d’Espanya), ara, per si faltava poc, fusionada amb Dragados: poca broma ! És també el primer accionista de Retevisión (70% de la xarxa de repetició de la senyal televisiva, amb la “complicitat”, com sempre, de la burgesia catalana, ai!) … I, com no podia ser d’una altra forma, és president del Reial Madrid més mediàtic, “liberal” i globalitzat que mai, que, com no podia ser de cap altra forma, continua sent l’equip del règim. Florentino Pérez és el cap més visible del monopoli de la rajola, del transport de la informació i de l’educació sentimental dels “espanyols”. Per quins sets sous havia de ser colpista ?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *