Les Falles: llengua i humor.

Les falles, lllengua i humor són conceptes intrínsecament units. En vaig parlar en un article publicat al llibret de 1996 de la Falla República Argentina de Xàtiva, després recollit dins del meu llibre Quina política lingüística (Bromera, 2007).

LES FALLES: LLENGUA I HUMOR

És inevitable. Qualsevol reflexió sobre les falles em transporta als anys perduts de la infància. El fet, per literari, em fa una certa gràcia. Però això mateix m’impedeix qualsevol pensament mitjanament crític –adult. L’analista social sap que les qüestions biogràfiques no són mai arguments de caràcter explicatiu. Però sap, així mateix, que les vivències personals constitueixen un pes viu no sempre fàcil de deixar de costat. En qualsevol cas, la infància és, per definició, l’etapa de les descobertes. I, ara, a tall de l’amable comanda de l’article, em veig recorrent la ciutat de València, carrer dels Serrans endins, visitant falles i descobrint, amb elles, dos fets puntuals. D’una banda, la llengua escrita: la llengua del llibret i del cartell de pergamí que, de manera pedagògica i militant, em feia llegir mon pare. De l’altra, la d’un cert humor de sal grossa, un pèl tòpic, poques voltes divertit, sempre indefugible.

La vida adulta em torna ara sobre els vells temes. I, com és comprensible, me’ls fa veure amb ulls distints. Hem descobert, en el camí, que la llengua, com l’humor, s’han convertit en focus d’interessos i de manipulacions. I hem aprés que escriure no és només una habilitat tècnica, sinó que, segons com, pot esdevenir tot un estigma. Una paraula, una innocent grafia, al regne de les simbolitzacions compensatòries, pot portar una innocent persona alfabetitzada al foc purificador de la inquisició lingüística. L’humor, per la seua banda, irreverent com és, es pot permetre segons quines transgressions. Però, hem descobert alhora que el pervers sempre es riu de les deformitats, de la lletjor i de les mancances –reals o imaginàries. I que el feixista exigeix a la gent que se’n riga d’ella mateix. Hem arribat a comprovar que el súmmum del patetisme s’esdevé, de fet, quan la pròpia condició personal o grupal és causa de riota institucionalitzada i de menyspreu col•lectiu. L’andalús que conta acudits d’andalusos analfabets i ingenus, el jueu que fa burla de la gasiveria jueva o el valencià que s’autoridiculitza com a llaurador del neolític són mostres amargues del més autodestructiu dels autoodis.

La vida adulta, per desgràcia, m’ha fabricat una idea de les falles que ha destruït la imatge candorosa que guardava a l’arxiu de la vella memòria. Llengua escrita i humor, llevat de casos èpicament destacables, s’hi uneixen en un binomi fantàstic i alhora demoníac. El cas extrem d’aquesta perversió és l’ús de la llengua amb un exclusiu objectiu burlesc. La comicitat de la llengua escrita rau, lògicament, en la seua incapacitat intrínseca per a expressar segons quines coses: per a parlar de certs temes, en certs contextos i amb algunes persones. La caricatura lingüística dels valencians que simbolitzen la major part de les falles és la prova més evident de la inacceptació de la pròpia manera de ser.

Els sainets d’Eduard Escalante en són potser el precedent històric més immediat. No debades sainet i falla són carn i ungla: expressen la galta més coenta de la societat valenciana. La llàstima és pensar que la modernització de les tradicions autòctones –sainets i falles, entre altres– hauria d’haver estat el factor de massificació d’una certa cultural nacional. La construcció d’una cultura moderna no és altra cosa que la innovació a partir de la tradició –per molt inventada que siga aquesta darrera. Però en el pecat portem la penitència: el sainet i les falles no solament no hi han contribuït, sinó que, en general, són els elements antimodernitzadors i distorsionadors. Els canvis de llengua en la societat valenciana del segle XIX descrits per Escalante en clau d’humor són, de fet, un impagable document sociolingüístic. El problema apareix quan aquell gènere es vol convertir en la mostra de l’únic teatre popular valencià possible. I quan el seu model de llengua es presenta com el registre referencial fins i tot per als mitjans de comunicació audiovisuals. Paral•lelament, l’humor i el model lingüístic de les falles han esdevingut unes mostres culturals arrelades al tradicionalisme i al folklorisme. Això és especialment contradictori amb la modernitat que necessita tant una cosa com l’altra –tal com han vist els fallers més lúcids i cultes. La consolidació de les falles durant la primera part del segle –en un context agrari i pobletà i una dictadura política i antivalenciana– va determinar també els trets culturals que en caracteritzen la major part. El resultat de tot plegat n’ha estat un humor reaccionari concebut com a arma llancívola contra qualsevol renovació dels valors de la comunitat essencial. I un model de llengua que criminalitza i ridiculitza qualsevol intent de recuperació de la tradició literària culta i que invalida, de fet, els usos estandarditzats que imposa una societat terciària com és la valenciana.

El conflicte lingüístic valencià es manifesta a les falles amb tota la seua vivesa. El valencià macarrònic –híbrid acastellanat– confirma, com diem, la seua inadequació als usos moderns i industrials. L’ús d’un model de llengua empeltada de construccions forànies és sempre el primer pas per al seu abandó. L’obra d’Escalante també n’és el manual. Per la seua banda, la llengua i les persones permanentment divertides són també els focus perpetus dels prejudicis i d’actituds vexatòries. L’humor pot ser higiènic si critica l’acartonament, la involució i les mitologies de campanar, però la “mala bava satírica” de què parlava Joan Fuster, esdevé, en el nostre cas, una “sàtira reaccionària” i una pràctica cultural suïcida. De fet, es converteix sovint en la prova més evident que la nostra no és una condició cultural seriosa.

En fi, escriure i riure són dues activitats vitals. Però, el mateix Fuster ens alertava que les faltes d’ortografia són l’únic pecat mortal que ens queda. I el detergent de la riota sempre serà millor que el reservem contra els cursis i els esnobs que tant abunden entre nosaltres: les “eminències grises” que “bufen en caldo gelat”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *