Homenatge a Ovidi Montllor

Ahir va fer 19 anys del traspàs d’Ovidi Montllor. Li vaig escriure el meu particular homenatge dins del meu llibre Espill d’insolències (Bromera, 2000). Ací us el deixe perquè conste en acta i als efectes oportuns.

27-IV-96

Vaig conéixer personalment Ovidi Montllor amb motiu del doblatge al valencià de Casablanca. Era la pel.lícula escollida per inaugurar les emissions de la nounata televisió autonòmica valenciana, Canal 9.
Amadeu Fabregat, director general de l’ens RTVV, ens havia exigit un doblatge perfecte –lingüísticament, artísticament, tècnicament. A València, la indústria audiovisual era incipient i el senyoret del canal va decidir que doblaríem a Barcelona “però sense que es note”.
El treball era doble: elaborar un càsting d’actors capaços d’imitar Bogart i companyia –el doblatge és l’art de la imitació, no de la interpretació– com si foren valencians. Ovidi va ser l’encarregat de posar la veu a l’emblemàtic Sam, el pianista negre.
El doblatge va quedar la mar de bé. Però el director general de l’ens radiotelevisiu va sentenciar que l’únic actor del repartiment que semblava català era precisament l’únic que, administrativament, no ho era. Les veus, els accents i la dicció de la resta li van semblar totalment adequades. La taca negra era la veu de l’Ovidi –vés a saber per què.
No hi hagué manera de convéncer-lo: aquell dia l’Ovidi va perdre una possibilitat professional que ell mateix m’havia confessat que se li obria. La faena d’actor no anava massa bé. I la de cantant encara menys. El doblatge era una manera de passar casa, en el seu sentit més literal i concret.
Poc després, vaig sentir l’Ovidi doblant en castellà un personatge coent i imbècil d’una sèrie americana que és prou explícita en el mateix títol: Belleza y poder. Però l’experiment no va durar tampoc. Segons conten els seus mateixos col.laboradors, la mà negra de Fabregat va fer fora Ovidi Montllor. Segons diuen, fins i tot els estudis de doblatge dels amics íntims van deixar de contractar-lo per ordre directa de Fabregat.
Ovidi no va aparéixer mai més per les pantalles de Canal 9.
Vaig tardar a trobar-lo de nou vora cinc anys. Va ser a l’Olleria (la Vall d’Albaida) amb motiu d’un homenatge a Joan Fuster. La directora de Tàndem Edicions, Rosa Serrano, i jo mateix havíem de presentar les meues Converses inacabades. Després, l’Ovidi recità, amb veu malalta però esma de jovencell, els millors versots del poeta dimitit que havia estat Fuster. Finalment, la banda de música de la localitat acompanyà Paco Muñoz en la interpretació de la Criatura dolcíssima del tàndem Fuster-Llach i les Campanades a morts del cantautor de l’Empordà. Lluís Llach, assegut en el pati de butaques, aplaudia complagut.
Però el millor estava per arribar. El posthomenatge esdevingué, com Fuster hauria desitjat, un excel.lent àpat amb millor tertúlia. Havent sopat, Paco Muñoz i Ovidi rivalitzaren, com en les millors justes, per veure qui recitava millor Estellés, Fuster, Salvat, Espriu, Miquel Martí o Ferrater. I Maiakovski. I Fuster una altra volta. I el Virgo de Visenteta. I Baudelaire. I també per veure qui la deia, amablement, més grossa, encara rurals en els costums com som.
Vaig pensar que aquella nit havia començat una amistat amb l’Ovidi que duraria molts anys. Vam enraonar, animadament, sobre les interioritats de les meues Converses amb Fuster. Em va demanar per tot: dies, hores, temes, xafardejos: el color i el calor de la cara de Fuster, en deia l’Ovidi. No va voler parlar del Canal 9: “cadascú es guanya la vida com millor pot”, em va dir. “Fins i tot Kafka, Kavafis o Espriu hagueren de treballar per a caps de suro”, va rematar per veure de tranquil.litzar la meua consciència gremial. Finalment, en so de pau, em va proposar de fer un espectacle dramàtic sobre aquelles converses fusterianes.
Però no ens vam tornar a trobar cara a cara mai més. El vaig veure, això sí, un 9 d’Octubre, al Palau de la Generalitat valenciana, rebent l’Alta Distinció del govern valencià. I, a la nit, al teatre Micalet de València, on li concedien el Miquelet d’Honor en gratitud pel seu compromís cívic. No en quedava, d’ell: sense veu, tota una ànima pàl.lida i desfeta, amb vint quilos de menys.
No vam tornar a parlar. El dia 10 de març de 1995, un càncer de gola se’l va emportar a l’eternitat. L’he plorat, enrabiat, amb un silenci esgarrat i angoixós.
Avui, 27 d’abril, a la plaça de bous de València s’ha celebrat un homenatge a Ovidi. Hi participen Al Tall, Toti Soler, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, George Moustaki, Sau i no sé qui més. L’organitza Eliseu Climent, especialista en homenatges i necrològiques que puga rendibilizar en benefici propi. La plaça, com era d’esperar, s’ha omplit fins a la bandera. El cartell s’ho mereixia i el nom d’Ovidi, ara més que mai, suscita unanimitats. L’han presidit la ministra en funcions, Carme Alborch, i els alcaldes socialistes de Barcelona i Alcoi. L’ha transmés en directe el Canal 33 i n’han donat bona cosa d’informació tant la TV3 com la TV1 en els respectius programes informatius. Segons em conten, tothom hi ha dit la seua amb veu emocionada davant de 25.OOO persones. Lluís Llach s’ha atrevit a sentenciar que “havien fet una mica tard a estimar l’Ovidi”. I l’esquerra del país i la colla d’Eliseu Climent s’han esgarrat les vestidures públicament en acte de cristiana contricció. En fi, Ovidi, les coses han anat així. Perdona’ls, descansa en pau i fes vacances.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *