L’espectacle mediàtic de la mort

pas_dels_dies

Portem vora una setmana amb la mort d’Adolfo Suárez. El tema obri informatius i ompli cobertes de diaris de totes les tendències empresarials i ideològiques. Fa uns anys, en vaig parlar dins del meu dietari Quadern d’entretemps (Ed. Perifèric). Ací us el deixe, crec que ve al cas.

17 de setembre

El tema de la mort és complex. I ningú no té dret a posar-se en la pell de l’altre. És la pitjor de les cruïlles en què et pots arribar a trobar. Potser per això, la nostra societat amaga la mort i el patiment –fins i tot la vellesa– com si en fóra possible l’exorcisme. Les residències de vells són el darrer intent de segregació d’una població improductiva, segons els cànons vigents de productivitat. En la cultura tradicional de què som fills, vivien juntes tres generacions: avis, pares i néts, amb xarxes de solidaritat que els models de vida actuals han deixat de banda. Ara, només dues. Prompte, potser una, en la mutació social més radical i silenciosa que hem viscut. No ho jutge, només ho constate. Sóc el primer a assumir la meua falta de compromís amb els meus pares. Aquest és, de fet, un dels meus dilemes més encarnats. En el món en què vam ser criats, la malaltia i la mort pertanyien a l’àmbit de la privacitat. La crisi de la família tradicional ho ha capgirat tot. L’hospitalització del malalt, per exemple, té una part alliberadora. Però en té una altra de deshumanització clara. El malalt d’hospital perd tota la dignitat tant bon punt hi posa els peus i el despullen a la força. En un parell de dies abdica del pudor i de la intimitat. La idea de compartir-ho tot amb un desconegut, dia rere dia, nit rere nit, ens resulta, d’entrada, intolerable. Però els pets i el pixum, la textura de la femta, el trànsit de les sondes i el gota gota de la sang i l’orí es converteixen l’endemà mateix en tema de conversa amb el veí atzarós d’habitació. A la vora del pas a l’altra vida, la supervivència deixa de costat qualsevol postulat que no siga la solidaritat més primària. Philip Roth va descriure en Patrimonio la descarnada malaltia i mort de son pare. I molts de vostès ho reviuran d’una manera eixuta si arriben a llegir aquest escriptor a qui el Premi Nobel no arriba vés a saber per què.

El darrer segle ha convertit la mort en estrella pornogràfica dels mitjans de comunicació. La fotografia i la televisió l’han situada en l’ull de l’atenció universal. El drama de la nord-americana Terri Schiavo, en estat vegetatiu durant quinze anys i enganxada a una sonda que travessava l’abdomen fins a l’estómac, va resultar de jutjat de guàrdia entre el seu marit, que n’era el responsable “legal”, i les creences religioses dels pares de la malalta. La hipocresia catòlica, tan mediàtica des de la seua fundació, és la primera a traure beneficis de l’espectacle de la mort. No se’n va deslliurar ni el papa Joan Pau II, la passió del qual vam seguir per televisió, quasi en directe, fins a aconseguir el pick time d’audiència de la setmana, a les 21.37 hores d’Espanya d’aquell dissabte de primavera gràcies a la producció audiovisual d’allò que els experts en programació anomenen un media event. L’agonia del cap de l’església amb vocació més universal havia de ser “global” i, per això, Déu Nostre Senyor va decidir que es produïra, amb una precisió mil·limètrica, al cor mateix del prime time audiovisual. Són molts segles de guionització de la litúrgia de la mort, des de l’hort de les Oliveres fins al Vaticà. L’espectacle va estar pautat i realitzat fins a convertir-lo en el que Enrique Gil Calvo, en homenatge a Billy Wilder, va rebatejar com el “gran carnaval”. L’aparell de producció de Navarro Valls, fred i distant en un moment de segregació sentimental, va entendre perfectament l’aire dels temps en què la televisió produeix la realitat i no a l’inrevés. Ajudat, no cal dir-ho, per una religió que festeja el patiment com l’única manera de viure una felicitat ajornada fins al més enllà. “La agonía, no lo olvidemos”–va escriure Juan Cueto–, “tiene copyright y es una exclusiva audiovisual (oral y de imágenes) de la Iglesia católica desde hace un par de milenios.” I, tanmateix, el ciutadà polonès Karol Woytila, l’actor protagonista que portava dins el papa de Roma, s’agafava al raig de la vida amb un “inusual desig de viure”, segons el setmanari Newsweek. Com si no creguera en la glòria de la Resurrecció que l’esperava, finalment, a tocar. “Una mort sempre alegra un informatiu”, li agradava repetir a un fill de puta que vaig tenir com a company de treball durant vuit llarguíssims anys. I, en efecte, davant de la notícia de la mort, les cadenes televisives obrin informatius, canvien graelles i franges senceres, en competència per endur-se’n les despulles en primícia informativa. En batalla perpètua pel control del comandament a distància. La rendibilitat és immediata, audímetres a la mà. Tots els morts tampoc no són iguals. Un cadàver papal passejat a pes de braços per la plaça de Sant Pere de Roma és un actiu davant dels targets audiovisuals més generalistes. Un valor segur contra qualsevol format, gènere o producte en totes les franges horàries, La litúrgia, la música hipnòtica i la coreografia teatral de què són mestres els sacerdots catòlics han ajudat fora mida a augmentar-ne la recepció. L’agonia prèvia i els rituals de soterrament i comiat han aportat la carn picada necessària. L’emoció i el calfred han convertit el negoci de la mort en el més macabre dels negocis. La “realitat” no és un fet “real” sinó induït, fabricat d’acord amb els interessos de l’emissor. El fet que la mort s’haja convertit en el primer dels grans “successos” televisius no és gratuït. Respon a interessos inconfessables el dia del Judici Final. Que Déu Nostre Senyor –el catòlic i el dels altres– en condemne els responsables al foc etern de les tenebres: és a dir, a visionar cada dia els productes que ells mateixos han produït, realitzat i programat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *