Martin Luther King

Avui ha fet 46 anys de l’assassinat de Martin L. king.
En vaig fer un apunt a Espill d’insolències (Bromera, 2000).
Ací el teniu, per si és del vostre interès, que espere que ho serà.

4-IV-93

​El desembre de 1955, a la ciutat de Montgomery, capital de l’estat americà d’Alabama, la senyora Rosa Parks, negra de color de pell, anava a casa de retorn del treball. Viatjava en l’autobús públic i es negà a deixar el seu seient a una persona blanca. La senyora Rosa Parks fou detinguda i multada.
​El fet, una anècdota dins de l’estat d’opressió i menyspreu imperant sobre la comunitat negra americana, fou la gota que féu eixir-se’n el got d’una paciència infinita. El poble negre de Montgomery es cohesionà al voltant de la senyora Parks i decidí de rebel.lar-se contra tres-cents anys de discriminació racista. Una discriminació que –potser convé insistir-hi– havia començat quan els negres van ser capturats a la seua terra africana i van ser esclavitzats als Estats Units d’Amèrica.
​L’incident, de manera quasi casual, fou el detonador immediat d’un dels moviments socials més dinàmics del segle: la lluita per la igualtat dels drets civils i contra la discriminació racista. Martin Luther King en fou el nom emblemàtic, el líder carismàtic de la resistència passiva, versió americana de la doctrina de Gandhi. Angela Davis — que se n’ha fet, per cert, d’Angela Davis ?– hi encapçalà la versió esquerrana més radical.
​El moviment, en totes les seues variants i formes de lluita, fou fortament reprimit –com sempre: legalment, políticament, parapolicialment. Al moviment sit-ins, el contraatacà el Ku-Klux-Klan. Als viatges de la llibertat del CORE, les detencions i la tortura. A les manifestacions, els mítings i la lluita pel dret al vot dels negres, les bombes dels blancs. A la condemna pública de la guerra del Vietnam, l’assassinat.
​Exactament tal dia com avui, el 4 d’abril de l’any sant de 1968, a Memphis, Tennesse, Martin Luther King, l’apòstol de la no-violència, fou salvatgement abatut per les bales de James Earl Ray.
​Ara ha fet tan sols vint-i-cinc anys. Però al nostre país ha semblat tota una eternitat. La taca d’ombra i de silenci públic que han escampat els nostres periodistes de consigna i olla és, precisament, la causa que m’ho fa recordar en la privacitat d’aquests innocents papers.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *