Campions del malbaratament

Acabe de saber per diaris i televisions que anit la Guàrdia Civil va detenir a la ciutat de València l’expresident del València C.F. per intentar segrestar Soriano, el seu successor a la mateixa presidència del club. València ja fa temps que té, en certes àmbits i esferes socials, una estructura mafiosa. De fet, si Joan Fuster visquera hauria de titular el seu llibre més conegut Nosaltres, els sicilians.
Recupere ací un article que vaig publicar al Periódico de Catalunya perquè entengueu el “context” que, amb tota probabilitat, explica aquest intent de segrest.

CAMPIONS DEL MALBARATAMENT
Toni Mollà
El Periódico de Catalunya, 4/2/2013.

CAMPIONS DEL MALBARATAMENT

El dia que algun periodista s’embarqui en el projecte d’explicar la gènesi i el desenvolupament de la fallida valenciana, haurà de dedicar un bon capítol a la relació ruïnosa, per als contribuents, que es va establir la dècada passada entre els poders polític i econòmic i el món de l’esport. L’aeroport sense avions de Castelló de la Plana s’ha convertit en el símbol de la mundialment coneguda Ruta valenciana del malbaratament, però l’immens esquelet encallat del Nou Mestalla o les desertes instal•lacions del port que va acollir la 32a edició de la Copa Amèrica també són testimonis eloqüents d’uns anys de deliri que han acabat en «aquest gran embolic», que diria Mariano Rajoy.
El partit que disputen demà València i Barça arriba 48 hores després que la Generalitat Valenciana hagi assumit la propietat del València CF. És el final d’etapa d’aquelles relacions perilloses. Florentino Pérez va ser potser el pioner de l’ur¬banicidi esportiu amb la requalificació del Santiago Bernabéu. El València, com sempre, va seguir el pitjor exemple. Gràcies a l’alcaldessa Rita Barberá i a una tímida oposició socialista, a la ciutat del Túria es va calcar la jugada de la requalificació de Mestalla i es va projectar un nou estadi sobre sòl públic (!). La mateixa Barberá assegurava que Michel Platini «li’n devia una» (?) i que se la cobraria amb una final de la Champions al Nou Mestalla, que, a partir de llavors, es convertiria en «el motor per generar nous ingressos» del club i de la ciutat.
El projecte per elevar el València fins a la Champions econòmica, en expressió del llavors president de l’entitat esportiva valencianista Juan Soler, es completava amb una ciutat esportiva de nova planta a Riba-roja, amb destrucció ecològica prèvia de la partida de Porxinos. El mateix Soler va titllar l’operació de «gran pelotazo» sense rubor. Però els mals resultats esportius i la crisi immobiliària van enfonsar el club en un infern fins al punt que, com un malalt imaginari, Soler patia quinzenals indisposicions per evitar les mocadorades de l’afició a Mestalla.
En aquells moments, el seu vicepresident, Vicente Soriano, també promotor i gestor de sòl, li va suggerir recórrer al mag de les stock options, Juan Villalonga, ja redimit de la seva ofensa al PP després de la seva sortida de Telefónica i Espanya. El truc consistia que Soler conservés la seva part majoritària d’accions (37%), però cedint a Villalonga els drets polítics i la direcció del club. «L’objectiu és convertir el València en un equip que guanyi títols i engrandeixi la marca València en els àmbits esportiu, cultural i econòmic», van assegurar. Amb visita prèvia del mag a la Generalitat i l’Ajuntament, Soriano i Soler van escenificar el ménage à trois amb Villalonga que inaugurava la seva ruïnosa Champions.
Villalonga havia intentat sense èxit comprar el Liverpool. València podia ser-ne una alternativa. En poques hores, va destituir directius i empleats i va prometre portar Luis Aragonés i fins i tot Etoo. El seu pla operatiu incloïa la venda del solar del vell Mestalla, molt ben situat en la trama urbana, i l’explotació del nou estadi segons el model del Chelsea Village d’Abramóvitx: un híbrid de parc temàtic i shopping center amb marca del club. El projecte es tancava amb una ampliació de capital de la SAD València CF que facilitaria als seus inversors –mai presentats en societat– controlar l’accionariat i el consell d’administració. Soler i Soriano, que mai havien estat bons amics, li van veure llavors les orelles al llop, perquè el pla Villalonga els deixava en minoria a l’entitat que tants euros els havia costat controlar. Així va renéixer el seu matrimoni de conveniència. Pensat i fet, Soler va destituir Villalonga i –per si aquest es presentava bitlletera en mà per adquirir el club– va nomenar president Soriano i li va firmar una opció preferent sobre les seves accions amb el poder polític que representaven. L’època Villalonga va durar dues setmanes, amb 10 milions d’indemnització personal.
Sense la màgia de Villalonga, feia falta treure’s un altre conill del barret de copa que evités al club un concurs de creditors. José Luis Olivas (llavors president de Bancaixa) i el Molt Honorable Francisco Camps van idear una ampliació de capital del club i la creació paral•lela de la Fundació València CF, que es quedaria amb més del 50% de les accions per 81 milions facilitats per Bancaixa, amb l’aval de l’Institut Valencià de Finances (és a dir, la Generalitat). Una política ja assajada amb l’Hèrcules, l’Elx i el Llevant i que ha costat a les nostres arques públiques més de 30 milions (!) sense que ningú assumeixi cap pena ni penitència. El Molt Honorable Francisco Camps ho feia «per evitar que caiguessin en mans de taurons i mala gent». Manuel Llorente –un home de la Generalitat i de Bancaixa, és a dir, del PP– va ser l’escollit per presidir el club, i l’anticatalanista Társilo Piles, per dirigir la fundació, que ara no pot pagar ni els interessos del préstec.
Però a tot aval li arriba la seva hora. La cremà de la gran falla va tenir la seva Nit de foc dijous amb l’execució de l’aval per part de Bankia, que està per a poca beneficència atesa la seva situació de fallida. Bankia ja no pot finançar els deliris de grandesa de Rita, de Camps ni del nouvingut Fabra. El València, que juga demà contra el Barça, és més que mai el club de tots els valencians, propietaris d’un deute que pagarem, amb els nostres néts, en incòmodes terminis. Les televisions públiques de França i el Regne Unit, així com també la ràdio pública dels Estats Units, ens han posat al mapa, tal com van projectar l’alcaldessa i el president amb la seva política megafallera. És el mapa de la promiscuïtat esportiva, econòmica i política que van provocar «taurons i mala gent» embolicats en la senyera (amb franja blava, of course!).
El futur del València és incert perquè necessita un nou préstec i/o accionistes que generin ingressos urgents. L’entorn econòmic no presagia res de bo. Els dirigents del club i part de l’afició solen justificar la temporada guanyant el Barça. Em fa la impressió que ni la tradicional cortina de fum patriòtic serviria ja per desdibuixar el viacrucis en què s’ha convertit la ruta valenciana del malbaratament, amb estació central al Nou Mestalla.

El Periódico de Catalunya, 4/2/2013.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *