Guillem Agulló, 21 anys després

Aquest apunt el vaig escriure l’endemà mateix de l’assassinat de Guillem Agulló. Forma part del meu llibre Espill d’insolències (Bromera, 2000). L’he compartit en les xarxes virtuals en diverses ocasions. Ho tornaré a fer una vegada i una altra mentre la impunitat feixista, amb les banderes de conveniència que cada etapa els exigeix, campe pel País Valencià.

12-IV-93

​Ahir va ser assassinat a Montanejos un jove nacionalista valencià: Guillem Agulló, fill del poble veí de Burjassot, a l’Horta Nord.
​No sé qui n’és el responsable directe, l’assassí material. Però, potser per reacció potser vés a saber per què, em ressusciten en la ment mil i una imatges d’un passat mal soterrat, uns fets que, invariablement, ocorren al País Valencià exactament des de les festes de falles del 1976 i, especialment, des del 1977.
​Llavors va morir, a Alacant, un altre jove, Miquel Grau, comunista i nacionalista, mentre enganxava cartells convocant a una manifestació per l’autonomia. I en vam ser mil els acaçats i, en molts casos, els agredits. Jo mateix vaig ser colpejat per un energúmen anomenat Pedro Simarro, d’Almàssera, al costat mateix del meu poble, un blaver i ultradretà conegut llavors com a home de confiança, en més d’un sentit, del catedràtic foier de Dret Juan Ferrando Badía.
​Els autors intel.lectuals d’aquelles agressions i d’aquell moviment parafeixista també tenen noms i cognoms. En primer lloc, Manuel Broseta, Emilio Attard, Fernando Abril Martorell o Giner Boira encapçalats per María Consuelo Reyna, directora de Las Provincias. I, amb ells, tots els càrrecs i carreguets de la dreta i de l’esquerra valencianes que, sota la síndrome d’Estocolm, s’han arrossegat fins a l’esmentat diari ultradretà per a pactar un tracte personal no-beligerant. Es poden citar noms, també: Antoni Asunción, Ciprià Ciscar, Joan Lerma, Amadeu Fabregat i tota la rècua de boirosos cínics de la política valenciana que hi han col.laborat o s’hi han subordinat a canvi de vés a saber quines misèries. Ara sabem que el seu únic afany ha estat enfilar-se a les cadires més altes. I tant se’ls en donava pactar amb Déu com amb el dimoni. El seu únic projecte era la seua carrera. Per això, ara, en pensar-hi davant el cos present de Guillem, em revé una sensació de vòmit irrefrenable.
​Vicent Bello feu un llibre explicatiu de l’aparició i la morfologia del blaverisme amb un títol ben adequat: La pesta blava. El llibre fou publicat l’any 1988, però com si fóra del segle passat. El silenci solemne que l’ha envoltat, de tan clamorós com ha arribat a ser, delata alguna cosa cridanera que s’hi entreamaga. I a gosades que en faria parlar a poc que interessara el contingut.
​No ens enganyem: el blaverisme no és cap anècdota. És la resposta –conscient i militant– d’una part de la burgesia valenciana davant de la previsible pèrdua de posició i privilegis que podia representar el canvi social i polític que s’acostava. Ells mateixos havien posat en marxa una transició política que se’ls escapava de les mans. El blaverisme ha sigut una estratègia correctiva, una tàctica intoxicadora l’objectiu latent de la qual és construir un futur igual al passat més immediat.
​I, en efecte, la transició valenciana l’encapçalava clarament l’esquerra i la intel.liguèntsia nascuda al socaire de la Universitat i les idees de Joan Fuster. El blaverisme en fou concebut com l’antídot: la manifestació màxima de les escorrialles d’un món que s’escolava coll avall. El despotisme i l’obscurantisme són encara les seues característiques principals. El vell perill català de què parlava el tronat poeta Josep-Maria Bayarri anys enrere els vingué com l’anell al dit; i es convertí en l’element de cohesió d’aquest populisme sentimental de tall involucionista. El secessionisme lingüístic hi és només la part més cridanera i simbòlica. L’antiintel.lectualisme populista, l’autoodi d’uns estrats socials que ja havien iniciat el canvi de llengua, el conservadorisme rabiós i l’antiracionalisme més fosc en són les principals característiques complementàries.
​Me’n recorde d’una manera molt clara. La UCD dels personatges adés esmentats assumí el blaverisme com a reacció antiprogressista per tal d’estigmatitzar l’esquerra i de frenar la seua penetració social en determinats nivells socials. La crisi de valors pròpia de la transició i la crisi econòmica de la petita i mitjana burgesia van ser, com sempre, els estaments que s’impregnaren més ràpidament d’aquesta ideologia retardatària i xenòfoba. Els indiferents i els descontents –com els innocents de què parlava el novel.lista austríac Hermann Broch– són els següents estrats de propagació social.
​Vistes així les coses, la mudesa sobre el llibre de Bello sembla només un símptoma escandalós i revelador. La construcció de l’amnèsia i la desmemòria sobre la transició política adopta, al País Valencià, tot l’aire de malaltia col.lectiva, de gran conjura entre mandarins. El silenci tenebrós sobre el passat ha estat, segons sembla, l’únic objectiu compartit per una classe política i mediàtica mediocre i subalterna. La transició, ací, fou l’època de la gran mentida, de l’estafa col.lectiva més desmobilitzadora. Una farsa que legitimà una via valenciana cap al no-res com a única aspiració comunitària. Que liquidà qualsevol vel.leitat de trencament amb el passat i que reduí la reivindicació autonomista a una folklorada plena de banderes de tots els colors i farcida de Jocs Florals de totes les tendències. Els escolans d’amén que l’han administrada no han fet altre que convertir una reivindicació democràtica i culta en un narcòtic fosc i ambigu de tall sentimental. Això és ara el valencianisme: una efusió indigna que reforça la ignorància col.lectiva. I qui dia passa, any empeny.
​Ara ha mort un altre jove valencià i valencianista, quasibé un xiquet. I ningú se’n farà responsable, per descomptat. Més: demà, com Joseph Goebbels, diran que els responsables són les mateixes víctimes: “els jueus, ells ens han imposat la guerra i volen prolongar-la per tal d’enriquir-se”.
​L’esperit del 1977 torna al País Valencià en la seua forma més tràgica i repugnant. El blaverisme empeltat de feixisme és encara ben viu. Reviuen, entre nosaltres, les tenebres del passat. Guillem i cadascú de nosaltres som els jueus indígenes. Però tothom és mut. Tothom fa els ulls grossos enmig d’un silenci propi de claustre monacal. Tothom té por.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *