Sant Jordi als EUA

Us deixe un capítol del meu darrer llibre, Un adéu a la tribu. Dietari d’hivern a Nova Anglaterra. Correspon al text escrit tal dia com avui, fa tres anys justos. Per si algú té interès a tindre’l, us enllace la llibreria virtual de l’editorial : http://www.eixamedicions.com/index.php?module=llibre&id=444

Professor Orts celebrating Sant Jordi's Day

34
SANT JORDI A BROWN
(Providence, dijous, 21 d’abril de 2011)

Ahir Ximo i Rosario volaven a Portland, Oregon, per a visitar la seua filla Roser, que hi estudia a la universitat. A València, el Barça i el Reial Madrid han disputat la Final de la Copa del Rei de Futbol. L’he vista a ca Mike amb Michael, Spencer i Alexandra. També hi havia Rafa Cebrián, el fill del fundador del diari El País, que estudia a Brown, i és seguidor del Barça! Si Ortega y Gasset alçara el cap! Marisa ha preferit anar-se’n al gimnàs mentre es disputava el partit. Hem perdut a la pròrroga. La Lliga i la Champions ens esperen.

Despús-demà és Sant Jordi. He dedicat una part de la classe a explicar als alumnes el significat de la celebració. «Es una fiesta judía», m’ha fet notar una alumna. Li he explicat amb parsimònia que era una festa tradicional catalana, ideada per Vicent Clavel, escriptor i editor valencià establit a Barcelona. Però ella ha insistit: «Sí, pero el espíritu és judío, de homenaje a la cultura, al libro y a la lectura».

Molts dels estudiants parlen bé l’espanyol –llengua instrumental del curs– perquè a les escoles hebraiques on han fet els estudis primaris hi ha molta tradició plurilingüe. «En mi escuela hebraica de Long Island», assenyala una estudiant amb un sentit de l’humor envejable, «podíamos escoger entre español y alemán y, claro, usted, profesor Orts, debe comprender fácilmente que en mi familia escogiéramos el español». Intentant posar-me a la seua altura, els explique que Herbert Marcuse va deixar escrit que, després de la seua mort, volia ser incinerat fora d’Alemanya perquè allí «ja es van cremar massa jueus.» Riuen amb ganes de la pròpia història, que és segurament la forma més sana de no repetir-la. Herbert Marcuse havia mort el 1998 d’un infart de miocardi a Alemanya, però Ricky, la seua tercera esposa, el va incinerar, seguint els desitjos del mateix Marcuse, a Àustria i en va enviar l’urna amb les cendres als Estats Units. La desgràcia va fer que Ricky morira en poc de temps i que tothom oblidara on reposaven aquelles cendres fins que el 2001 un nebot del filòsof va concloure que es trobaven en la prestatgeria d’una funerària de New Haven, molt a prop de Providence. Després d’un gran debat, els descendents de Marcuse i les autoritats alemanyes van decidir soterrar-lo definitivament al Dorotheenstädtischen Fried-hof de Berlín, on també descansem gegants de les lletres alemanyes com ara Hegel i Brecht. La cerimònia –els explique als alumnes– va tenir lloc un dia de mitjan de juliol i per una casualitat de la vida Marisa i jo ens trovàvem a Berlín i vam veure passar la comitiva que acompanyava l’elegant Cadillac negre –el mateix que havia traslladat anys arrere les despulles de Marlene Dietrich, que també hi va tornar després de morta– que transportava les restes del filòsof. «Marcuse va ser un home que mai no es va prendre massa seriosament a ell mateix», va recordar Angela Davis, exalumna del filòsof, invitada d’honor a la cerimònia.

En acabar el monòleg, Katie Silverstein em pregunta si conec el call de Girona, que ella i Emmy Liss van visitar durant una estada universitària a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. «El de Girona i el de Sagunt, que és a la vora del meu poble», els recomane. La conversa gira ara sobre la morfologia d’uns barris amables i càlids –els calls, els guetos– que van ser dissenyats per a reforçar l’anatema jueu, alimentar la incomunicació i elevar a incontestable la maldat del jueu. Un procés demoníac que han patit també els musulmans en diferents parts del món, tant als Estats Units com a Europa. Al cap i a la fi, les moreries de les nostres ciutats medievals –amb mudèjars i moriscos batejats a la força– també són exemples de barris segregats que tenen la màxima expressió contemporània a Cisjordania i Gaza. «La desgràcia» –com declarava Joan Fuster– «és que sovint els àrabs fan també de jueus.» Potser per això el nou antisemitisme pren forma sacrílega en els coets de Hamas però també en els míssils d’Israel.

En fi, vist des d’ací, Sant Jordi ha esdevingut una tradició laica i il·lustrada, un privilegi per a una ciutat i un país orgullós –de vegades potser massa– del seu costumari. Sergi Pàmies assegura que «qui no vulga entendre que aquesta és una moguda editorial i no literària és perquè no vol». Té raó, com quasi sempre. Però el raonament juga al meu favor. Sóc totalment favorable a l’estratègia comercial de la cultura. Sense, no tenen cap mena de futur les indústries culturals del ram, inclosa la del llibre, tan pre-industrial com es vulga.

Per posar fi a la celebració, hem llegit en veu alta textos en les diferents llengües conegudes entre tots com un homenatge a la diversitat sociolingüística, i, per tant, humana. Alguns ho han fet en anglès; uns altres, en francès, en italià, en alemany, en hebreu, en espanyol i Spencer Fields s’ha atrevit amb el català. Quan m’ha arribat la tanda, els he llegit alguns dels aforismes de Joan Fuster que més m’agraden:

Reinvindiqueu el dret de canviar d’opinió: és el primer que us negaran els nostres enemics.

La paraula fou donada a l’home, no per a revelar, ni per a ocultar, els seus pensaments, sinó per a justificar-los.

Doneu a un error una formulació axiomàtica, i acabarà per semblar-vos una veritat.

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

Per descomptat, els he regalat un llibre i una rosa. Quan he eixit de l’aula, al cel, només s’hi veien quatre núvols blancs, esponjats i lleugers.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *