25 d’abril

pas_dels_dies

Hi ha dates que, vés a saber per què, adquireixen valors simbòlics plurals. L’11 de setembre i el 25 d’abril ens vénen de seguida al cap, com és natural.
Us deixe ací un extracte d’un apunt del meu llibre Quadern d’entretemps (Perifèric Edicions, 2007).

És un text escrit a París, un 16 de novembre no importa de quin any:

16 de novembre

En contra de la majoria dels “progressistes” de la meua edat, jo no m’he considerat mai fill ni parent del 68 que es va esdevenir sobre les llambordes d’aquell barri que vam passejar a París fa uns dies. En primer lloc, perquè no els vaig viure en carn viva, com sembla que van gaudir tants entre els nostres coneguts. Per a mi, tot allò va passar molt lluny, tant geogràficament com ideològica. Javier Martín assegura que la nostra revolta generacional fou la portuguesa dels Clavells Rojos. Javier és un observador atent i sol encertar-la fins i tot quan només pretèn provocar. La guerra entre Portugal i Angola, Guinea i Moçambic i la putrefacció colonial s’allargava més d’una dècada. La dictadura amenaçava d’esdevenir eterna. José Afonso –que va morir, el pobre, un 23 de febrer!– i Grândola Vila Morena simbolitzaren una revolució possible, menys eufòrica que la francesa del 68, però més a tocar de les nostres mans. Una revolució ciutadana: amb el clavell taponant el fusell com a marca d’identitat. I el cartell de fraternitat entre el civil i el militar com a bandera unitària: “MFA, povo, Povo, MFA.” Els joves capitans eren els xics de la pel·lícula. “Em cada esquina um amigo/em cada rosto igualdade/Grândola, vila morena/terra da fraternidade,/O povo é quem mais ordena/ Dentro de ti ó cidade!” En desacord radical, per una volta, amb Josep Pla, tan elogiós amb Antonio Oliveira Salazar i tan incomprensiu amb els joves capitans. La revolta de Portugal va derrotar l’Estado Novo salazarista simbolitzat per les famoses tres efes que, segons alguns, el representaven: Fado, Fátima i Futbol. Gràcies a la Mare de Déu de Fàtima, la revolució va triomfar només parcialment i l’estigma del fado ha passat avall. L’emperadriu Amália Rodriguez en va ser la valedora suprema. La melancòlica tristesa del fado és ara, tan allunyats de les revoltes, d’una gran companyia, amb Dulce Pontes, Mariza i la nostra Mizia al capdavant.

(…)

Jo era potser un pèl massa jove per a viure tot allò en directe i tenia el cap en altres rebomboris. D’altra banda, no estic segur que el fenomen hippy, com assegura Racionero en les Memòries de Califòrnia, siga contestatari, ecològic, polític i sexual. Ni molt menys que “aquell moviment se’ns mostra ara no pas com una moda cultural més, sinó com l’única proposta seriosa des de l’existencialisme dels quaranta”. En un article –publicat el 5 d’octubre de 1968!– i intitulat “La juventud y sus cosas”, Joan Fuster escrivia el que segueix:

a enemigo que huye, puente de plata: los hippyes y sus afines no suelen ser peligrosos, y la “sociedad” les deja tranquilos mientras no cren molestias en la calle. El hippy es un “drama” para su propia familia (…) y a la larga, ni eso. Los hippyes son casi como una secta religiosa, como una corporación de anacoretas indolentes, y es posible que acaben por ser “aceptados” como tales. Tal vez serán los monjes del futuro, contemplativos y marginales…

Finalment, mai m’he interessat massa per les “vibracions” i la “felicitat psicodèlica” que prometien els succedanis de hippies que jo vaig conèixer. El seu programa –droga, sexe i rock and roll– sempre l’he trobat molt allunyat de les meues possibilitats. I el turn in, turn on, drop out –sintonitza, desperta, despenja’t– una fugida d’estudi que fins ara no m’he pogut permetre. Potser també per això jo no vaig posar cap candela en aquella processó. Christopher Lasch ha parlat de la dècada narcisista per a referir-se a la dècada dels seixanta i les revolucions de tipus personal, en oposició a l’entusiasme revolucionari que ho fiava tot als grans canvis macroestructurals. Potser té una part de raó. La gran revolució té sempre un perill de gegantisme associat. No sóc partidari tampoc, com ja dec haver dit, de creure en els valors de la joventut per ells mateixos. I menys ara que ja no sóc tan jove com voldria. La salut mental ens imposa viure la vida d’acord amb les expectatives que ens permet el ritme biològic. Per tant, no considere que un moviment siga bo o dolent per ser juvenil o senil. “El 68 no fou una rebel·lió d’idees, sinó de vivències”, continua Racionero. I això, en efecte, et fa simpàtic i cordial el moviment. “La gent no protestava amb arguments, sinó amb formes de vida noves, dissonants, incompatibles amb l’establishment. Ningú no invoca l’amor lliure: es fa l’amor a tort i a dret. Ningú no posa en qüestió la universitat: se la ignora. I hom fa la crítica de la societat establerta, senzillament marginant-se’n. No parlen les paraules, parlen els fets.” Això que es trobaren en el camí, que penses ara. Si és –si era– veritat. Que vés a saber…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *