L’ENSENYAMENT, L’ECONOMIA I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

13019

Fa uns dies penjava ací un document de 1994 sobre RTVV. Avui us en deixe un de 1992 que vaig llegir en unes jornades sobre política lingüística organitzades per CC.OO. a la ciutat de València.

JORNADES CC.OO 1992

L’ENSENYAMENT, L’ECONOMIA I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Toni Mollà
1. INTRODUCCIÓ: LES MOTIVACIONS LINGÜÍSTIQUES
Les motivacions acadèmiques i les motivacions socials
2. LES MOTIVACIONS SOCIALS : CLASSES
Les motivacions simbòliques i les motivacions instrumentals
3. L’EFECTE DE DEMOSTRACIÓ: LA UNITAT LINGÜÍSTIA
La utilitat lingüística i els mitjans de comunicació.
La legitimació social de la llengua.
El necessari espai comunicatiu.
4. LA NECESSITAT LINGÜÍSTICA
De la utilitat a la necessitat de la llengua.
La llengua i l’economia.
L’economia i els mitjans de comunicació.
5. PERSPECTIVES DE FUTUR
Les predisposicions positives
Cloenda.

1. Introducció : les motivacions lingüístiques
Vull començar assenyalant que les motivacions que predisposen a l’aprenentatge i ús d’una llengua –fins i tot ens referim a l’aprenentatge acadèmic – són motivacions socials; és a dir, estracadèmiques.
Ho afirme, si més no, per desculpabilitzar l’esforçat exèrcit d’almogàvers que intenta estimular des de dins, unes actituds i uns comportaments que s’estimulen des de fora. Són els contextos socials, les estructures sociolingüístiques generals, els factors que determinen els usos lingüístics particulars. Malament pot combatre un ensenyant, a colp de guix i de fotocòpia, les influències, posem per cas, de les grans cadenes de televisió. Contràriament, quan el medi esdevé encoratjador, l’aprenentatge es pecep positivament.
M’afanye, per tant, a afirmar que la tasca docent, tan rellevant com es vulga, compleix una funció subalterna dins el procés de normalització lingüística.
Podem, doncs, començar amb l’afirmació que l’ús generalitzat –l’ús normal- és l’única garantia per a l’aprenentatge de la llengua i no pas el contrari.

2. LES MOTIVACIONS: CLASSES
Lluny del discurs nacionalista més usual, aquestes motivacions socials, al País Valencià, no són, ara per ara, de tipus patriòtic, simbòlic o identificatiu. La gent, intel·ligent com és, après aquells idiomes que representen un valor positiu en la seua vida més quotidiana des del punt de vista més pràctic i, correlativament, oblida aquells altres que en representen de negatius. No ho jutge, només ho constate. La societat actual, panxacoenta i conservadora fins a la temeritat, no deixa lloc a la utopia dels valors col·lectius.
Consegüentment, el procés de substitució lingüística no es pot concebre com el resultat d’un acte col·lectiu de deslleialtat, ni de deixadesa de preteses responsabilitats històriques; sinó, ben contràriament, com l’aprenentatge d’una nova llengua que satisfà unes noves necessitats comunicatives. Dit d’una altra manera: l’extensió social del castellà entre nosaltres tingué i continua tenint el seu origen en consideracions estrictament utilitàries, les quals inclouen, per descomptat, les classistes, ideològiques i polítiques. L’estratègia inversora, en conseqüència, ha de considerar els mateixos factors.
Aquest continua sent, el meu entendre, el gran repte del moviment valencià de reivindicació lingüística: la construcció d’un discurs fonamentat en els valors instrumentals de la proposta valencianitzadora.

3.-L’EFECTE DE DEMOSTRACIÓ: LA UTILITAT LINGÜÍSTICA I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ.
En aquest context, la principal funció dels mitjans valencians, des del punt de vista sociolingüístic, continua sent la demostració social que el valencià és una llengua útil, i eventualment, necessària; que és una llengua adequada per a transmetre continguts de tota mena, en qualsevol circumstància i amb qualsevol grau de formalitat. En definitiva, que és una llengua ajustada al concurs populista d’orientació sainetística, apropiada per a la informació, més o menys objectiva, de la guerra del Golf, idònia per a la retransmissió d’una final de Copa Davis i que, per descomptat, és l’idioma matern, propi, familiar, usual, instrumental i únic de Humphrey Bogart i Lauren Bacall.
En aquest punt, juguen un paper clau els mitjans de comuncaci´p públics. Perquè són responsables, d’una banda, de la creació d’una opinió pública democràtica; i d’altra, perquè aquesta representa l’elevació del nivell cultural dels usuaris i, inevitablement, la normalització social i lingüística.
El fet implica, forçosament, el monolingüisme de les publicacions i de les emissions. Altrament, es retroalimenta l’interessat mite bilingüista i s’aferma la jerarquització sociolingüística.
Repetim-ho: els mitjans de comunicació de masses tenen, ara per ara, la paella pel mànec. Disposen del poder de legitimació social de l’idioma i són l’agent bàsic de la cohesió de les societats modernes. Més que més si pensem en la nova dimensió internacional que ha pres la política, i per tant, la política lingüística. La transnacionlització informativa, juntament amb les noves dependències econòmiques en un món quasi unipolar i el control centralitzat de les noves tècniques de difusió (satèl·lit, cable, etc) reforcen els factors exògens de la política lingüística, la seua subalterneïtat respecte de la política, més general, de comunicació. Els treball de Moragas i Gifreu han demostrat, precisament, la incoherència de l’una al marge de l’altra. Vull subratllar-ho, perquè, al meu parer, aquesta nova dimensió de la política lingüística deixa un tant descol·locades les polítiques de caràcter local, regional o fins i tot nacional-estatal. No és sobrer de recordar que el proteccionisme dels mateixos estats és diàriament superat per les emissions televisives, cada volta més controlades i unitaristes, tal com ha demostrat recentment la CNN i, ben aviat demostrarà Euronews. Moragas i Gifreu han insistit, així mateix, en la necessitat de promoure la creació d’un espai català de comunicació entre tots els països de llengua catalana com a única plataforma real de construcció i defensa de la comunitat lingüística.

4.- LA NECESSITAT LINGÜÍSTICA: LA NECESARIA DISCRIMINACIÓ
Una vegada verificada la utilitat social i cultural de la llengua, cal un altre pas endavant. Cal provocar la necessitat lingüística. No ens enganyem: la normalització lingüística només esdevé real qual l’idioma a normalitzar adquireix un valor discriminatiu.
El fet representa la introducció de la llengua en l’àmbit sòcio-econòmic. Es tracta, com deuen haver observat, d’un peix que es mossega la cua. Si la llengua no té valor instrumental, no accedirà al món productiu, laboral i comercial; i si no hi és usada, difícilment tindrà valor instrumental als ulls dels hipotètics usuaris.
En aquest dilema, esdevenen més determinants encara els mitjans de comunicació, ja que reflecteixen una certa imatge de l’idioma i, alhora, la reforcen. La ràdio i la televisió no solament entren fins a la cuina de cada llar en una determinada llengua, sinó que hi perpetuen unes determinades ideologies i mentalitats. No oblidem que són, per definició, l’instrument de la propaganda i de la publicitat, de la ficció i, a vegades, de la realitat: les eines, per dir-ho com Noam Chomsky, del consentiment social.
Vull insistir: l’economia i els mitjans de comunicació han esdevingut els perns cardinals de la normalització lingüística. Sobretot, si pensem en la seua creixent complementareïtat, ja que la indústria cultural, en general, i les telecomunicacions i l’àudio-visual en particular, esdevenen, dia a dia, sectors estratègics de desenvolupament econòmic, tant per la seua capacitat d’ocupació directa, com pel seu volum de negoci i, més encara, per l’efecte d’arrossegament que aquest sector té sobre els altres de l’estructura productiva. El mateix Programa Econòmic Valencià (P.E.V.-2) així ho assenyalava en el seu programa número 24, en referir-se al desenvolupament de RTVV. El programa preveia que la posada en marxa de la RTVV incidiria en el sector productiu per mitjà de la introducció de tecnologies d’avantguarda. La llengua hi constitueix, sens dubte, l’element proteccionista del mercat interior valencià.
En aquest sentit, les argumentacions economicistes, tan invocades pels tecnòcrates del neoliberalisme, semblen aconsellar la valencianització dels mitjans de comunicació i de la indústria cultura que se’n deriva. Això sense comptar que la rendibilitat d’un mitjà públic mai no s’hauria de mesurar amb una vara mercantil, sinó d’acord amb un programa de transformació social.

5.- PERSPECTIVA DE FUTUR
Malgrat la política lingüística oficial en aquest àmbit, vull ara ser optimista. Vull creure que l’existència de predisposicions positives davant la funcionalitat del valencià, demostrada empíricament de sondejos i enquestes, farà que l’oferta institucional no es quede per darrere de la demanda cívica. El moment, per això, no s’hauria de deixar passar de llarg. Si aquestes expectatives no són satisfetes adequadament, el desencís serà major que mai. El retorn a l’estadi de llengua subalterna i residual en seria la conseqüència. Més encara: si els mitjans de comunicació no ratifiquen als alumnes i als pares d’alumnes que aquella llengua que s’esforcen a aprendre té viabilitat de futur i que és un mitjà apte per al progrés i la mobilitat socials, l’ensenyament també se’n ressentirà. El valencià esdevindrà, llavors més que mai, una llengua en espera de ser abandonada definitivament. És per això especialment greu que des dels mitjans de comunicació es desdiga la política que s’intenta aplicar en altres àmbits. La política lingüística del matalafer (fer i desfer) és una solució falsament eclèctica que juga en contra de la comunitat subalterna.
Fet i fet, ens trobem davant d’un dilema històric que podíem etiquetar amb la consigna fusteriana de l’Ara o mai.
El mateix Fuster ens confirma la hipòtesi:
L’única possibilitat seria rescatar l’utillatge àudio-visual per al català. Trobe que és un pas a donar, abans i tot que recuperar l’escola o la Universitat, o la tipografia.
En aquest mateix sentit, molts anys arrere, Rovira i Virgili, conscient com era de la importància dels mitjans de comunicació de masses, sentenciava:
Més m’estimo un diari anticatalanista en català, que no pas un diari catalanista en castellà.
En fi, la catalanització total dels mitjans de comunicació públics –dels que depenen de la comunitat lingüística serien el millor esforç de la política educativa i l’antídot contra els prejudicis es basen, precisament, en la desinformació.
En resum, només una llengua amb valor discriminatiu real en els grans mitjans de comunicació i en el món de les activitats econòmiques té possibilitats d’esdevenir necessària entre una població que, més tard o més d’hora, començarà a sospitar de suposats i mai no provats valors simbòlico-patriòtics.
Ben bé sé que tot el que he exposat són evidències palmàries. Però, també sé, com va dir, Bernard Shaw, que, ara per ara, “l’evidència és allò que més costa de percebre”.

​​Toni Mollà

Un pensament a “L’ENSENYAMENT, L’ECONOMIA I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

  1. David Crespo

    Dóna una llàstima llegir açò i veure tantes oportunitata perdudes. Moltes vegades pense que les coses de la llengua no han avançat gaire des dels temps de la batalla de València. Fins i tot hem anat enrere, com els crancs.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *