Gols i penals

image

Fa uns anys, vaig mantindre un debat virtual sobre temes diversos en un diari digital anomenat Araomai.com amb els meus amics i còmplices Joan Dolç i Rafa arnal moderats sempre per Francesc Bayarri. El resultat, poc després, va prendre forma de llibre de paper.
Ara que s’ha acabat el futbol, us deixe ací la meua opinió sobre aquest esport, negoci i espectacle.

Gols i penals
Toni Mollà

Segons diu i repeteix Manuel Vázquez Montalbán, el cens de garanties de la unitat de l’estat espanyol democràtic el conformen el diari El País, la Guàrdia Civil, la lliga Nacional de Futbol i potser el gaspatxo a l’estiu. S’oblida, al meu entendre, de la pirotècnia intel·lectual made in 98 que encara cueja per la capital espanyola i mercats subalterns gràcies a una estructura de la comunicació quasi monopolística. Com a darrera innovació, caldria afegir-hi les diverses operacions triomfants perpretades pels progres catalans de La Trinca i olé per a major glòria del populisme celtibèric.

Entre tots aquests factors, no cal dir-ho, el més important per al manteniment del patriotisme preconstitucional que ens agermana és la Lliga Nacional de Futbol, escenari simbòlic de les tensions territorials espanyoles. Un Barça-Madrid –massa que ho sabem– ha estat sempre més que un partit de futbol. Aquest innocent enfrontament representa, de fet, la disputa entre dues concepcions –velles, fora de temps– de l’Espanya per la qual ja plorava Joan Maragall, l’avi del net. Un Barça-València ha estat, almenys des del 1977, alguna cosa més: l’única possibilitat d’ajustar comptes més o menys familiars. Alguns, de fet, ens hem esterilitzat emocionalment en aquesta lluita fraticida. La novetat, d’uns anys cap a ací, és que els enfrontaments entre el València i el Madrid han adquirit també un valor afegit a l’estrictament esportiu. Gràcies a una defensa granítica d’onze en línia, València s’incorpora a la batalla per la reconfiguració d’un estat de les autonomies dissenyat per a reforçar aquella unitat essencial que defensen els nets d’Ortega y Gasset, la Guàrdia Civil, Valdano i Joan Gaspar. Albelda, el més content de tots els de Camacho, simbolitza un equip proteccionista en l’època del mercat únic.

Els conflictes simbòlics, com sempre, responen a una realitat més o menys manifesta, més o menys latent. Però també és cert que, sovint, l’emmascaren, la difuminen. El títol de lliga és una condició necessària, però no suficient. Em fa l’efecte que els interessos valencians i catalans, posem per cas, ja no passen per Madrid, sinó que Madrid i l’eix mediterrani –abans Països Catalans– es disputen ara una articulació europea que té poc a veure amb l’Espanya heretada. Els fluxos econòmics –com saben a Onda, a Elda, a Sabadell i a Torredembarra– fa temps que funcionen al marge de les estructures polítiques i administratives. Ni el mercat de la taronja ni el del calcer, ni el tèxtil, ni la rajola o el joguet, posem per cas, necessiten l’autopista A3 o l’Alaris. O millor dit: l’autopista A3 i l’Alaris són manifestament insuficients per als de vora mar. Els motors d’Europa amb què cal connectar-se tenen poc a veure amb l’Espanya cerealista, subsidiària i cortesana que representa Madrid.

D’ací la bona notícia que el València i el Barça participen l’any vinent en la Lliga de Campions. Europa és el nou escenari de confrontació simbòlica de l’economia productiva, com bé saben a Milà, a Múnic i a Amsterdam. D’ací també que l’aposta de Florentino Pérez haja sigut tan atrevida i desesperada: un envit i truc a cartes vistes. Figo i Zidane són els nous ambaixadors –l’espasa i manilla — d’una concepció peninsular que no vol perdre pes. El País, l’AS, el Marca i la Guàrdia Civil també hi estan d’acord, lògicament. La Lliga espanyola és ja una competició devaluada. La Lliga de Campions és l’escenari simbòlic imposat per la redistribució del poder real europeu. Duncan Shaw va transcriure en el llibre Futbol y franquismo unes paraules del senyor Saporta, manifasser major del Reial Madrid durant molts anys, que eren tot un programa de govern: “El Reial Madrid és i ha estat polític. Ha estat sempre tan poderós per estar al servei de la columna vertebral de l’Estat. Quan es fundà el 1902 respectava Alfons XIII, en el 31 la República, en el 39 el Generalíssim, i ara respecta Sa Majestat Joan Carles. Perquè és un club disciplinat i acata amb lleialtat la institució que dirigeix la nació.” Per descomptat, això els Guruceta de torn ho saben. Però Vázquez Montalbán i nosaltres també. Per això, i sense que servisca de precedent, els participe un acord estratègic amb Rafa Arnal que, per bé de la nostra amistat, espere que no es repetirà: “Jo vull que Espanya i el Madrid perden fins i tot en els entrenaments”. En els bous, que guanye el torero, afegiria jo. En la resta, com Joan Fuster, em mostre més tolerant i escèptic que el Pataca de Tavernes: “Jo, quan juguen el Barça i el València, vull que guanye el Sueca”, que supose que deu ser la postura d’intel.lectual escèptic de Joan Dolç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *