Esquerra, ar!

image

Fa uns anys, vaig mantindre un debat virtual sobre temes diversos en un diari digital anomenat Araomai.com amb els meus amics i còmplices Joan Dolç i Rafa arnal moderats sempre per Francesc Bayarri. El resultat, poc després, va prendre forma de llibre de paper.
Ara que torna a discutir-se i reinventar-se el concepte i el paper social de l’esquerra, els en deixe ací la meua opinió.

Esquerra, ar !
Toni Mollà

Es fa ben endimoniat parlar de l’esquerra. Si bé ho mirem, aquest sentiment de torbació ens ocorre davant de totes les paraules sacralitzades. Precisament per això: perquè són “sagrades”. La seua condició de tals impugna la reflexió racional: la invalida. Diríem que el joc proposat pels meus contertulians en línia és una contradicció en els termes, un buit semàntic. L’únic recurs d’autoritat seria la invocació de l’escolàstica i els seus capellans d’amén. Marx, Engels, Bakunin, Rosa Luxemburg, els freudomarxistes i el sant local corresponent en serien l’espina dorsal d’una aristocràcia del pensament dominant que és, com sabem, el pensament de l’esquerra dominant.

Però la literatura sobre la literatura sol ser un recurs compensatori perquè ens deslliura il·lusòriament del nostre objectiu impossible. El sentiment de desconcert i d’orfandat intel.lectual s’imposa com un dol immens, inacabable, sense marxa a l’inrevés. D’ací el gran part de baixes: des de la bogeria d’Althusser a la síndrome d’Estocolm de Dani el Roig o la invisibilitat d’Angela Davis, el meu mite eròticointel.lectual més consistent i durador.

I, tanmateix, Fukuyama i la CIA no tenen per què tenir raó. La seua versió apocalíptica de la història és una interpretació tan interessada com el neoliberalisme econòmic de les grans corporacions empresarials o la teoria del free flow of communication de la indústria de la comunicació nordamericana, posem per cas. Les paraules, bé que ho sabem, també tenen amo i senyor. Però la visió del franctirador solitari i a deshora, a la manera del sordmut dels germans Marx disparant com un boig vint anys després que algú firmara l’armistici, és realment patètica.

En el camí d’autocomprensió entre la pàtria de la infància cap a la de l’escepticisme, que són les úniques pàtries veritables, hem descobert que l’esquerra, com la mateixa pàtria, com la igualtat, com la fraternitat, com la llibertat, eren mites de paper, miratges il·lusoris. I aquesta descoberta, que alguns en diuen, amb una certa raó, desideologització, ens aporta una cosmovisió més laica del món, de les persones i de les xarxes socials de distinta condició. Però també un sentiment “alternatiu” de la vida i una certa i imprescindible “reconstrucció” moral. Aquesta és la nostra única conquesta. Hem superat la malaltia de la joventut i hem destrossat la imatgeria beata que l’acompanyava gràcies a una educació fora d’hores. Ara, enmig del laberint i de la complexitat que imposa el caos, hauríem d’aprende a (sobre)viure, que és l’únic objectiu raonable: l’única victòria de dimensió humana entre xips, cables i satèl.lits geoestacionaris.

Les falses eixides arribaran també en forma de grans paraules més o menys camuflades: la tecnofília i el regne del mercat en seran el rovell de l’ou. El minimalisme, per contra, es convertirà en el nostre únic antídot contra els evangèlics pretensiosos i el factor Déu (i els seus sinòmims infinits) de què parlava Saramago a propòsit de les matances de l’11-S. Si sabem mantenir la convicció que el paradís no existeix davant de les multinacionals del pensament, haurem superat la prova. L’envit, en aquest marc, no és aconseguir més vots que la Mare de Déu, com volia el periodista Azzati. Em fa l’efecte que el valor de l’esquerra –o l’esquerra com a valor– es disputa en terrenys que no són ben bé les urnes, sinó esferes més complexes i opaques com ara la instrucció, l’opinió pública i els sectors de la cohesió social (educació formal, sistemes de seguretat social i àmbit públic de la comunicació, posem per cas). És precisament en aquestes esferes on s’ha de demostrar que les velles “causes perdudes” no són causes impossibles. I que la cruïlla entre el que pensàvem i el que hem viscut és el terreny de la “política”.

En la carretera, com Jack Kerouac, hem aprés també que l’esquerra –com la “veritat”, la “felicitat” i el significat de tot el vocabulari bàsic de les Sagrades Escriptures– és sempre situacional, fragmentari i geogràfic. I que tot en la vida té dues vores i un punt mitjà. Això mateix contradiu la pretesa “universalitat” de les receptes redemptores. Fa molts anys, J.V. Aleixandre, un periodista esportiu que ha llegit Richard Ford, va assegurar que “Kempes era la millor esquerra del país des de Blasco Ibáñez”. En aquesta sentència hi ha tota una lliçó vital, política: il·lustrada, laica i antiaristocràtica. Però Blasco, contra tota norma de prudència històrica, fou enterrat per l’esquerra oficial i la historiografia diguem-ne “valencianista”. Per a acabar-ho d’adobar, a l’alineació de Mestalla triomfa Albelda, que és l’antiKempes, i a la seua llotja s’asseuen els descendents de Teodor Llorente.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *