Els Borja, encara

Els arxius dels Borja han deixat el País Valencià i s’han dipositat a Barcelona. Continuen sent, segons veiem, una tribu incòmoda. El 1992 vaig iniciar el meu primer dietari amb un apunt sobre els Borja. Potser alguns ja el coneixeu perquè l’he compartit en alguna altra ocasió. Ací el teniu :

Espill d’insolències (Bromera, 2000)

11-VIII-92

Entre l’any 1455 i l’actual papat de l’església catòlica, només hi ha hagut tres pontífexs no italians. Dos d’ells van ser valencians i de la mateixa família: la tribu genial dels Borja, segons l’expressió de Joan Fuster. El primer, Alfons de Borja, prengué el nom de Calixt III. El seu nebot Roderic es convirtí, al seu torn, en cap de tota la cristiandat amb el nom d’Alexandre VI l’11 d’agost de 1492, tal dia com avui, cinc-cents anys arrere.
A quatre mesos del final d’any, la Generalitat valenciana, beata fins a la temeritat en tantes coses, no ha dut a terme cap dels actes previstos per a celebrar l’efemèrides. Les controvèrsies que continuen suscitant la vida i l’obra d’aquesta nissaga familiar estan al darrere de l’escàs interès oficial. Els Borja –o, millor dit, la inoportuna imatge que se n’ha fet– encara són incòmodes. No hi ha dubte que els punyals, les metzines, els incests i els sacrilegis impedeixen a segons qui un judici sense rancors ni beateries.
Cinc segles després del pontificat d’Alexandre VI, caldria esperar una valoració justa i objetiva d’una de les famílies més influents del Renaixement. Una saga familiar unida sota un lema contundent: Aut Caesar, aut nihil (El poder o el no res). Després de tants anys, la incomoditat dels Borja i el silenci hostil dels nostres governants només s’explica en persones desconeixedores de Miquel Àngel, de Leonardo da Vinci, de Maquiavel, de Victor Hugo, de Pío Baroja, del pare Batllori i de Joan Fuster. El temps passa més lentament que no ens ho imaginem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *