Francesc Vallverdú, in memoriam

Acabe d’assabentar-me del traspàs de Francesc Vallverdú. Una persona imprescindible per a entendre moltes de les iniciatives culturals dels Països Catalans : Ed. 62, tv3, el Grup Català de sociolingüística, entre moltes altres. Els amics de l’antic GCS m’acaben d’enviar el text següent :
Benvolguts i benvolgudes,

El nostre company, expresident i amic Francesc Vallverdú va morir ahir als setanta-nou anys d’edat. En Francesc Vallverdú ha estat un pare de la sociolingüística als països de llengua catalana, fundador en temps difícils i president durant molts anys del Grup Català de Sociolingüística. També va dirigir amb eficàcia la seva revista Treballs de Sociolingüística Catalana. Però en Francesc fou un home molt
polifacètic: poeta, pol.lemista, traductor refinat de l’italià, assessor lingüístic de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, militant d’esquerres i catalanista en les files del PSUC. Sempre recordarem la seva vàlua com a intel.lectual i la seva afabilitat entusiasta com a persona.

Al número 24 de Treballs de Sociolingüística Catalana hi apareixerà una entrevista (ara pòstuma) que li féu el nostre company Emili Boix.

Societat Catalana de Sociolingüística

Personalment, el vaig conéixer l’estiu del 1978 o 79, hauria de comprovar-ho. Jo era mestre d’escola i vaig assistir per primera vegada a una Escola d’estiu Rosa Sensat a la UAB, a Bellaterra. Em vaig apuntar a un curset anomenar Introducció a la Sociolingüística Catalana, que em va capgirar de dalt a baix la meua manera d’entendre la tasca de mestre i la meua concepció del medi sociocultural.
L’he llegit i escoltat sempre des de llavors. El 1988, quan jo preparava el Llibre d’estil de RTVV, i ell assessorava tv3, em va guiar de la mà en moltes de les meues reflexions i propostes. VAm arribar a preparar una proposta de model de llengua compartit entre Canal 9 i tv3 que no els va fer gràcia a cap dels nostres caps respectius!
Vam continuar trobant-nos ací i allà, moltes voltes a l’Antic Forn, un petit restaurant del carrer Pintor Fortuny, a Barna, a prop de lIEC.
L’any 2003, va formar part del jurat que em va atorgar el Premi Lupa d’Or per l’edició de Llengües globals, llengües locals (Bromera). No vaig poder assistir al lliurament del premi, però vaig enviar un text d’agraïment, que ell em va contestar, tan modest com sempre, amb una carta personal.

Avui, en el seu homenatge, vull deixar constància ací d’aquell text, on jo li agraïa un mestratge que ha durat anys. Moltes gràcies per tot i per tant, Francesc!

Distingits amics, coneguts i saludats,

Com podeu suposar, lamente moltíssim no estar ara mateix ací, a Barcelona, entre vosaltres. Raons de tipus professional –diguem-ho així, per entendre’ns– i també familiars, m’impedeixen aquests darrers dies moure’m de València.

No deixa de ser paradoxal que, en l’època de la instantaneïtat i la desaparició de la noció de temps que reciten els experts en aquests misteris, tres-cents cinquanta quilòmetres constituisquen un espai tan i tan allargat. No és un problema d’ample de via, ni d’espai aeri o de connexió terrestre. Senzillament, de disponibilitat. En contra del que pensen els tecnòlegs i els defensors de les infraestructures per elles mateixes, el “factor humà” continua pesant molt en les nostres atzaroses biografies.

En fi, ho lamente i prou. La qüestió és que ha estat una alegria rebre aquest premi que, de moment, no és sinó virtual. Ha arribat per la xarxa i per la xarxa us faig a mans aquestes paraules de justificació i agraïment. Segons sembla, l’espai virtual de l’eix mediterrani (abans: Països Catalans) és molt més consistent i segur que l’estrictament material. Torras i Bages assegurava que Catalunya seria cristiana o no seria. El meu admirat Joan Fuster –laic i escèptic fins al moll de l’os– va assegurar que El País Valencià seria d’esquerres o no seria. Potser nosaltres haurem de convindre que la comunitat lingüística catalana –que inclou Catalunya i el País Valencià, Torras i Bages i Joan Fuster– serà virtual o no serà. Ben mirat, ¿ què és el ciberespai sinó una nova expressió de l’antic i oblidat espai públic ? Al capdavall, una comunitat lingüística moderna –informacional, ben dit– què és sinó una “espai públic” material, immaterial, però també virtual ?

Bé, no em vull posar en camisa d’onze vares a aquestes hores de la nit. Això seria tema de reflexió llarga i complexa. No patiu, que ja deveu tenir ganes d’anar a sopar i, com diuen al meu poble, a la taula i al llit, cal anar al primer crit.

Gràcies, moltes gràcies, per la vostra amabilitat en atorgar-me aquest premi. Gràcies, sobretot, perquè Llengües globals, llengües locals és un llibre col·lectiu que aquest modest ciutadà no ha fet sinó coordinar. Les aportacions de Jesús Tusón, de Miquel Siguan, de Joan Botella, de Laura Santamaria, de Luis Ángel Fernández Hermana, de Pau Rausell i de Miquel Strubell superen, de molt, la meua estricta contribució. I gràcies, també, perquè es tracta d’un llibre de ponències, llegides en l’edició del 2001, de les desgraciadament desaparegudes Jornades de Sociolingüística d’Alcoi, al meu entendre, una autèntica universitat popular d’aquesta àrea del coneixement que anomenem sociolingüística.

No sabria acabar aquestes paraules sinó amb el meu agraïment més profund als membres del jurat, persones totes elles a les quals professe un altíssim respecte intel·lectual. Si m’ho permeten, m’agradaria subratllar aquest agraïment amb el reconeixement explícit a la figura de Francesc Valleverdú, mestre permanent de tots els que ens hem interessat, d’una forma o una altra, per la reflexió i la divulgació sociolingüística. En el meu cas, Francesc Vallverdú, juntament amb l’espenta de Joan Fuster, el mestratge del primer Lluís-Vicent Aracil i la complicitat permanent de Rafael Lluís Ninyoles i Vicent Pitarch, m’han ensenyat, amb lectures i converses profitoses, que l’ús dels idiomes no és sinó una expressió de la diversitat de l’espècie que, també per entendre’ns, anomenem humana.

Acabe. Darrerament arriben moltes novetats del “nord enllà” de què parlava el poeta. Premis virtuals i presidents reals, quasi al mateix temps. Que tot siga a fi de bé i que nosaltres puguem dir que tal dia farà un any.

Una forta abraçada.

Toni Mollà

Meliana, 17 de desembre del 2003.

2 pensaments a “Francesc Vallverdú, in memoriam

  1. Joan López i Verdú

    Amic Mollà… no has dedicat ni un trosset a Anfós Ramon, el poeta valencià més llorejat, que ens ha dit adeu.

    Clar, ell no creia en els teus “Paiasos Catalans”. Potser per això…

    Respon
    1. Toni Autor de l'entrada

      Sí, sí que ho vaig fer :
      Confesse i admet les meues limitacions científiques per a valorar com cal les aportacions del diccionari que acaba de publicar l’Avl. Si vostès tenen la paciència de llegir-me, m’entendran com es mereix la meua modesta persona

      Text publicat a Espill d’insolències (Bromera, 2000)

      30-XI-92

      ​Durant els anys 1974 i 1975 vaig seguir el Cursos de Llengua Valenciana per Correpondència de Lo Rat Penat, l’associació centenària dels aimadors de les glòries valencianes. Els vaig aprovar amb nota. Només em quedava el tràmit de l’examen final per tal d’esdevenir professor de la casa. Però hi vaig posar la gamba com no ho havia fet mai. I encara ho plore a llàgrima viva.
      ​La prova final incloïa el parany definitiu. Entre altres coses de la mateixa dificultat, havia d’escriure una frase que incloguera una ele geminada. Després d’hores davant d’un paper en blanc, vaig gosar d’escriure –ho recordaré mentre viuré amb memòria de tísic– la següent enunciació: He fet una col.lecció de fotografies d’arreu el País Valencià.
      ​Al cap d’uns dies, vaig rebre una carta personal urgent que guarde com una penyora. Deia, més o menys textualment:
      ​Distingit amic,
      ​Vosté és jove i canviarà. Però l’expressió País Valencià demostra que està influït per les tesis catalanistes. Per tant, vosté no pot ser professor dels nostres Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat, associació que treballa per la dignificació de la Llengua Valenciana i no de la catalana.
      ​Un abraç
      ​D’ací el gran buit del meu currículum vitae. I el meu odi apassionat, justificat, a l’ele geminada, grafia que intente usar tant poc com m’és possible. Que l’autor de la carta visca per molts anys, beat i en pau !

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *