Els bombers i la societat civil

És un article del 2010, publicat al setmanari El Triangle.
Però podia haver-lo escrit avui mateix. A l’informatiu de tv3 acabe de vore que crema, si fa no fa, la mateixa zona! I els incendis del PV –un país cremat, en tots els aspectes– ja no els ensenya ningú!

ELS BOMBERS I LA SOCIETAT CIVIL
Toni Mollà

Un país, diguen el que vulguen els essencialistes de qualsevol signe, és una societat civil –amb perdó per la redundància–, una estructura social relligada al voltant d’un cert model de relacions de “privacitat”, una xarxa particular d’associacions voluntàries i alguna mena de “mercat” interior. La resta és només metafísica i jocs florals. L’estructura política corresponent –per autosatisfeta i vellutada que siga– n’és una conseqüència, una constel·lació icònica que dóna compte de l’autèntica realitat social. Finalment, la classe política no és sinó una elit representativa, el símbol només que visualitza aquell model de societat. La sintonia entre l’una i l’altra és la millor de les garanties de futur de la col·lectivitat. Sempre hem cregut, per exemple, que les diferències entre Catalunya i Euskadi, d’una banda, i Espanya, de l’altra, eren precisament aquestes: les seues estructures socials. I que al marge de conjuntures i de legítims interessos ideològics, la premissa “fer país” –tan basca com catalana– tenia un sentit més progressista i compromès amb la pròpia societat que qualsevol programa liberal, socialdemòcrata o independentista, per necessaris que aquests foren. Era un crit a favor de la cohesió social, el valor més solidari i transversal en un món més líquid i més segmentat com més va. Al marge d’Estatuts, de lleis orgàniques i de policies nacionals o autonòmiques, Catalunya i Euskadi –cadascuna a la seua manera– han generat models particulars de societat civil i de relacions socials que han mobilitzat voluntats i recursos fins i tot entre els militants de l’escepticisme com jo mateix. D’ací que aquestes societats es reflecteixen d’una manera clara en els seus esportistes –com Josep Guardiola o José Angel Iríbar, posem per cas–, en els seus cantants –com Lluís Llach o Mikel Laboa–, en els seus cuiners, metges, professors o en el seus bombers –la garantia màxima que el territori continuarà sent l’espai en què la societat troba el seu lloc al món i les seues fites de referència. No és debades, en aquest sentit, que els francesos i els nord-americans, tan distints als catalans i als bascos, també tenen els bombers en el pedestal més alt de les preferències ciutadanes i simbòliques. A França, per exemple, el cos de bombers és el gran protagonista de la festa nacional del 14 de juliol. Poca broma! I als EUA, ja ho deuen saber vostès ni que siga per mitjà de la televisió o si han tingut la sort de viatjar pel territori dels Estats Units. Les sendes i els camins que s’endinsen pels boscos americans són plens de cartells –fets a mà, la majoria– en què la població agraeix als bombers –autèntics herois de la comunitat– la seua dedicació a la societat; és a dir, a tenir cura del territori i al manteniment d’un bosc sense incendis importants.

Thank you Firefighters! o Lucia says thank you to the firefighters! Són textos de simbòliques fotografies que jo mateix vaig poder fer en alguns dels Parcs Nacionals dels EUA que vaig recórrer fa un parell d’estius. N’hi ha per tot arreu. Són una mostra orgullosa de confiança civil, d’agraïment ciutadà.

Tot això em ve al cap després d’haver seguit per televisió les intervencions dels bombers catalans en el Parlament el dia 22 de febrer en compareixença pel drama dels Ports. “Demane respecte pels bombers. El que no ha tingut alguna persona d’aquesta comissió que hauria d’aixecar-se i sortir per aquella porta. S’han saltat totes les fronteres de la dignitat”, va expressar Ricard Expósito, coordinador del GRAF en la zona de l’incendi. “Ens trobem aquí no pel foc d’Horta, si no per a parlar d’un altre incendi que sembla intencionat. Eleccions 2010 és el nom de l’incendi”, va rematar, lapidari, aquest professional justament indignat amb la classe política. Feia molt de temps que no em commovia tant, que no em sentia tan solidari amb una causa llunyana, formalment, a mi. I feia molt de temps que no em sentia tan orgullós davant de l’exercici de la dignitat professional i la llibertat d’expressió que han exercit aquests bombers de Catalunya. La seua intervenció en el Parlament –la casa més representativa i simbòlica del poble català!– ha posat en la picota una certa classe política –i, de retruc, també periodística–, que han fet servir el patiment de la gent, la mort d’uns professionals i la desgràcia d’un país com arma llancívola i d’erosió política de l’adversari. El mateix Parlament que passa de puntetes sobre afers com el cas Millet –una vergonya institucional i nacional sense precedents!– o de Macià Alavedra i companyia –una prova evidentíssima que el poder real és ocult i aliè al mateix Parlament!–, s’acarnissa sense pietat contra els bombers fins a criminalitzar-los davant de l’opinió publica i presentar-nos les víctimes quasi com a culpables. Quin país, Déu meu! La falta de valors i de referents clars en l’exercici de la classe política és el pitjor servei que es por fer a la cohesió social. “Vergonya, cavallers, vergonya”, va dir fa molts segles Jaume I davant dels seus soldats per a empentar-los amb valentia a la lluita. No seria sobrer que la classe política catalana en tinguera la meitat –de vergonya, cavallers, de vergonya!– que els seus bombers.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *