El model lingüístic dels mitjans de comunicació audiovisuals

Fa 7 o 8 mesos, uns alegres professors de Filologia Catalana em van demanar un article sobre “el model lingüístic dels mitjans audiovisuals” destinat a la revista Caplletra, publicada per l’IFV. M’hi vaig resistir tant com vaig poder perquè, en aquell moment, ja estava més o menys decidit el tancament i la liquidació de RTVV. Era un contrasentit. D’altra banda, llavors ni ara jo no tenia el cap per a cabòries ni entreteniments més o menys erudits. Però, davant de la insistència dels alegres professors, fàcil que és un servidor, m’hi vaig ficar mans a la faena tot just tancada RTVV. El vaig lliurat tan bon punt enllestir i, com tantes altres ocasions, me’n vaig oblidar.
La setmana passada en vaig tenir notícia inesperada. Els alegres professors em van escriure un mail en què em comunicaven que l’article que jo els havia fet a mans no reunia les característiques “acadèmiques” exigides per ” aquesta revista científica” i que, en conseqüencia, havia d’ampliar-lo ” com a mínim al doble ” i dotar-lo d’una “forma més acadèmica, especialment pel tema de les citacions”.
Vaig estar mig dia sense reaccionar. Finalment, els vaig contestar el següent:

Hola, gràcies per les teues amables paraules, per la teua confiança i pel teu treball.
M’he quedat parat! No sabia que la llargària era un valor afegit de cientificitat. En fi, no, a hores d’ara, ja no pense tocar el text. Jo ara estic a l’atur i visc d’escriure. Si fóra un encàrrec d’un mitjà, com a mínim me’l pagarien, que és el que importa a un proletari de l’escriptura. Les eminències acadèmiques solen tindre objectius molt més elevats com ara la glòria literària o, of course, la cientificitat de les seues aportacions. Lamente que les meues mides no hi arriben. Que nostre senyor perdone els responsables de la publicació i que els obligue a donar la talla en totes les esferes de la seua vida.
Ací, un amic teu, cada dia més allunyat d’una instutució medieval i estamental com la universitat.
Lamente haver perdut el temps i haver-lo fet perdre a qui haja treballat, com jo, a canvi de la vanitat suprema dels nostre oracles infalibles!
Perdona’m la sinceritat,
Toni

Com que avui fa 7 mesos justos del tancament de RTVV, compartisc aquell article per si algú de vostès, perdonant-me la meua falta de rigor i llargària científiques, té algun interès a llegir aquest maldecap potser, a més, totalment a deshora.

El dedique a tots els treballadors de RTVV que van intentar portar-ho a la pràctica mentre les eminències filològiques discutien “científicament” si érem calbs o perdíem el pèl.

El model lingüístic dels mitjans de comunicació audiovisuals

Toni Mollà

1. JUSTIFICACIÓ
No és gens fàcil escriure sobre un hipotètic model lingüístic destinat als mitjans de comunicació poques setmanes després que el govern valencià haja anunciat i executat el tancament de RTVV. De fet, si bé ho mire, ho trobe un contrasentit. Ho intentaré, però, com una mostra d’aquell optimisme de la voluntat gramscià al qual ens enganxem quan no ens resten evidències més pragmàtiques.
Certament, no sóc lingüista de formació acadèmica; però, per raons biogràfiques que no són del cas, he hagut de treballar, amb tanta professionalitat com m’ha estat possible, en diversos llocs de la Radiotelevisió Valenciana (RTVV), la fàbrica més important del país quant a la producció lingüística. Les reflexions que els participe tot seguit depenen, en primer lloc, de la pràctica d’un treballador de la cadena, en el doble sentit de la paraula.

2. ELS VALORS DE L’IDIOMA
Em permetran una evidència que convé remarcar com a principi i axioma. La televisió és, bàsicament, una indústria, i la llengua —l´ús lingüístic, ben dit— hi té un valor discriminatiu en allò que els economistes anomenen l’entorn específic o competitiu. L’idioma, més enllà dels seus valors culturals i simbòlics, desplega al món (industrial) de la televisió un paper definitiu quant al seu valor de canvi. En aquest sentit, la qualitat lingüística (el model de llengua) depén de la quantitat i no a l’inrevés. La llengua, com més la usarem, més a punt la tindrem, m’agrada de dir en el meu vernacle-col·loquial. L’afirmació contrària, segons la qual la qualitat determina la quantitat, és manifestament falsa. Un exemple: el fet d’aconseguir uns models de llengua correctes i adequats, rics i genuïns, en un diari, en una ràdio o en una televisió no provoca l’augment de l’ús d’aquella llengua concreta en altres diaris, ràdios o televisions. L’augment del català en RTVE, en Antena3, en La Sexta o en la SER sí que en provocaria una millora qualitativa. Un dels fenòmens sociolingüísics més importants els darrers anys ha estat, per exemple, l’aparició de televisió i ràdio de titularitat privada en català, com ara 8tv o Rac1, a més de les edicions catalanes de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya i la irrupció de l’ARA. Tot això amb les seues conseqüències sobre els models de lllengua del circuit mediàtic. Un altre exemple més encarnat a la meua ocupació professional: quan Canal 9-Televisió Valenciana ja havia aconseguit —després d’una llarga temporada de dubtes i provatures— una més que notable qualitat lingüística —i artística (interpretativa) i tècnica— el doblatge al valencià va desparèixer de les pantalles del Canal 9-TVV. De fet, els darrers anys, i llevat d’alguna pel·lícula emesa en horaris impossibles, RTVV només doblava al valencià les sèries de dibuixos animats —no sé si per fer creure que es tractava d’una llengua de ninots i no de persones. L’evolució del model lingüístic no podia sinó empobrir-se (dialectalitzar-se i hibridar-se amb el castellà) a la mateixa velocitat que aquell cara avall que ha acabat ara en el tancament de RTVV i que ja feia molts anys que anava de mal borràs.
Certament, el baix índex d’ús del català en la graella de programació de RTVV va impossibilitar, en primer lloc, la industrialització del procés amb la imprescindible producció en série i l’aplicació de sinergies i economies d’escala a la cadena de valor i el producte final. Característiques bàsiques de qualsevol procés d’estandardització (és a dir, de producció industrial). Això mateix és causa i conseqüència, alhora, de la falta de professionalització dels presentadors, guionistes, periodistes, redactors, traductors i ajustadors o actors; és a dir, dels recursos humans imprescindibles per a la gestió empresarial i la producció d’aquest intangible tan poderós que són els idiomes i la informació que hi va aparellada. Aquests mateixos índexs de producció impossibiliten, com és natural pensar, segons quins nivells d’exigència de qualitat. En aquest context, la «construcció d’un mercat cultural autosuficient» i la «consolidació d’audiències-mercat», per dir-ho com Miquel de Moragas, són condicions sine qua non per a legitimar socialment les propostes de models lingüístics. Ho diré d’una altra manera més col·loquial: sense indústria audiovisual, el català no té cap futur i, per tant, no cal que discutim si hem de dir xarxa o xàrcia, faena o feina, aleshores o llavors. Però, atenció: sense el català, aquesta indústria tampoc no en té massa. La identitat de la indústria cultural passa pel treball en valencià, ni que siga per una qüestió de diferenciació de producte en l’esmentat entorn competitiu.

3. EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL
D’altra banda, el llenguatge audiovisual és un codi format per la llengua pròpiament dita, però també per recursos dramàtics i, sobretot, per imatges. En conseqüència, l’acceptació de la llengua per banda de l’audiència (tret distintiu i definitori de la noció de llengua estàndard) no es deu exclusivament al model escollit, sinó a les característiques suprasegmentals i sociolingüístiques que converteixen en natural i versemblant (creïble i genuí) la proposta de model. Charles Ferguson ja assegurava fa molts anys que l’estàndard era aquella varietat de llengua que la majoria de la gent reconeixia com a pròpia. En aquest sentit, és difícil deslligar l’estàndard d’un vernacle-col·loquial difós i conegut de tothom i, com dic, dels aspectes artístics (interpretatius, sincronia, qualitat del càsting, adequació de les veus, diversitat d’aquestes veus, etc.) i tècnics (so, perspectiva i mescles, fonamentalment) que hi van aparellats d’una manera indestriable. En aquest context, els usos lingüístics televisius han d’adequar-se, en primer lloc, a la característica de màxima referència demogràfica de l’audiència. Però també, inexorablement, a la telegènia de l’emissor, l’empatia més o menys fingida o el «contingut emocional» de què parla George Lakoff. La suma d’aquests aspectes convertirà en natural i versemblant (creïble i genuí) tant la nostra proposta lingüística com la versió «traduïda» a partir d’una llengua-font diferent. És a dir, que fan passar per «natural» una cosa que és «artificial».
Siga com vulga, l’oralitat «industrial» de la televisió posa damunt de la taula també problemes diferents com són la naturalitat, versemblança i genuïnitat que la llengua escrita no s’havia plantejat mai. En el cas valencià, l’articulació —amb especial atenció al sistema vocàlic doblement obert en valencià general—, l’entonació (la correcta adequació entre els ascensos, progressions i descensos de tonalitat en les unitats prosòdiques), el ritme o la diversitat d’emissors condicionen l’elaboració d’uns models orals televisius (formal i informals) amb la gradació consegüent entre elocucions que s’haurien de considerar normatives, opcionals o inadmissibles (Mollà, 2008b). L’establiment de registres formals —neutres o no espontanis—, clarament diferenciats dels informals —col·loquials o espontanis (Mollà, 1993)— és imprescindible. En qualsevol cas, la informalitat lingüística sempre és també una «flexibilitat controlada» atés que ens referim a una oralitat «secundària», per dir-ho com Ong (1987). La llengua del doblatge, posem per cas, ha de ser tan neutra com siga possible, ja que sol reflectir realitats alienes al nostre àmbit cultural, i, per tant, fóra del tot inadequat marcar segons quins usos aliens al nostre context sociocultural amb referències extretes de la nostra realitat circumdant.

L’oral és, finalment, un sistema de comunicació que difereix de l’escrit, tant en l’estructura com en la manera de materialitzar-se. La futilitat de l’oral fa que el públic receptor no el puga «rellegir», com passa en l’escrit. La manera d’organitzar les oracions no pot ser tampoc la mateixa. L’oral necessita també una sintaxi més senzilla, però no per això més simple: més reduïda però no més pobra. Dos problemes afegits a aquesta situació són, d’una banda, la lectura (i/o elocució) ortografista i, de l’altra, la lectura acastellanada que sovint fan servir alguns professionals. Pel que fa a la primera, hi ha una obsessió per pronunciar totes les lletres que veiem en l’escrit. La conseqüència en sol ser, en compte de produir una lectura natural i acostada a la llengua real, una lectura artificiosa i «de llibre», que no s’ajusta bé a la tradició i a l’elocució que hauria de ser considerada correcta i adequada en la nostra llengua. Els exemples típics en són el tancament sistemàtic de les vocals obertes, inexistents en castellà. En definitiva, la pèrdua dels fonaments diferenciadors respecte de l’idioma interposat. Contràriament, una bona lectura (o un bon text) oral hauria de ser aquella que reproduira els fenòmens lingüístics propis del llenguatge oral: obertures, sonoritzacions, elisions, assimiliacions, etc.
​D’altra banda, l’estructura lingüística, com l’ús mateix, és heterogènia i dinàmica. L’edat dels interlocutors, l’ambient social en què viuen, l’ocupació, el sexe, la intencionalitat de la comunicació són factors que determinen, tant com la procedència geogràfica, la varietat que fan servir (Mollà, 2008a). Això mateix determina que la variació i la diversitat lingüístiques als mitjans de masses han d’estar «sota control». La raó d’existir d’una varietat estàndard i d’una televisió és precisament la intercomunicació entre la globalitat dels parlants, amb independència de les característiques sociodemogràfiques. Les decisions de política lingüística, en aquest sentit, no poden emmirallar-se en el variacionisme —una varietat, amb perdó, del narcisisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud. El principi de modelatge implícit a la televisió així ho exigeix tant en els continguts com en el model de llengua que els transmet. Això dependrà, lògicament, del fet que complesca un paper funcional en la comunitat de parlants, que servisca per a alguna cosa a tothom. Ha de ser, per tant, una llengua comuna utilitària (López del Castillo, 1976). Per això solem repetir que el model língüístic de la televisió ha de ser «correcte, segons la norma i adequat a cada situació». El paper exercit per la BBC al món anglòfon fa del tot innecessària, per exemple, qualsevol mena d’acadèmia per a la llengua més important del món. La regla de tres és ben senzilla: si els polítics valencians hagueren entès la funció social de la seua televisió pública no haurien hagut de crear segons quins organismes, al meu entendre redundants. Finalment, el model lingüístic audiovisual no pot desdir tampoc la política escolar ni la tradició literària diguem-ne consolidada com es fa sovint. La política del matalafer —fer i desfer— juga sempre contra els grups subalterns. Dit això, no podem oblidar tampoc que el català és una llengua molt homogènia en què hauria de ser molt senzill que la gent es reconeguera en els usos estàndards que imposa la indústria.

4. CLOENDA PROVISIONAL
Per acabar, em repetiré. Al cap dels anys, la falta d’una política lingüística lligada a l’activitat industrial a què hem fet referència ha impedit, entre altres aspectes més o menys rellevants per a la consolidació d’una proposta de model de llengua referencial, el punt d’equilibri necessari entre la norma i els vernacles-col·loquials, d’una banda, i entre la dicció i la interpretació adequades, de l’altra. En aquest punt, es fa imprescindible de nou la col·laboració entre assessors lingüístics, professionals de la informació, autors i directors de doblatge i/o de realització a fi de perfeccionar la realització lingüística, l’adequació de veus i la qualitat interpretativa. En qualsevol cas, en llengua, com en tot a la vida, sempre hi ha d’haver un lloc per a cada cosa. Per tant, la millor política lingüística és l’aplicació d’un cert sentit comú en la tria de les formes lingüístiques adequades d’acord amb un entorn canviant i cada dia més complex. Siga com siga, un mitjà de comunicació de qualitat exigirà un model de llengua funcional que, consegüentment, es convertirà en model referencial d’altres mitjans. I un mitjà populista imposarà un model de llengua folkloritzant i acomodatici: acastellanat. El primer model respon a una mentalitat modernitzadora i contribuirà a usar la llengua en temes i ocasions reservades a l’altra. El segon, contràriament, és una concreció de l’essencialisme més involucionista i demagògic. Els models lingüístic populistes, sempre restrictius en el seu ús, (re)confirmen la (im)possibilitat d’usar aquella llengua fora dels reductes estrictament familiars i dels temes intrascendents. Diríem que el primer model compleix una funció cohesiva de la societat a què es dirigeix i que el segon retroalimenta l’analfabetisme del poble que invoca com a concepte abstracte.
​Deixeu-me que acabe tal com he començat. El tancament de RTVV no presagia res de bo, tampoc en aquests aspectes. El temps de resposta davant de les necessitats que imposa el mercat lingüístic és cada vegada menor. No hauríem de perdre’l en falsos debats i interessades cortines de fum. La identificació dels problemes reals, sense prejudicis ni interessos, és una precondició empresarial per a dissenyar, avaluar i escollir alternatives. Enmig de la creixent competència, el valor de la nostra marca empresarial depén, en primer lloc, de la qualitat de la nostra matèria primera, que és l’idioma que fem servir. I en això tots els usuaris —però els uns més que els altres— hi tenim invertida la nostra responsabilitat professional però també cívica. Al cap i a la fi, com va deixar-nos escrit Joan Fuster «la llengua la fa el poble, la fa l’escola, la fa el televisor, la fa el poeta, la fa el novel·lista, la fa el diari, i fins i tot la fan els lingüistes».

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
López del Castillo, Ll. (1976): Llengua estàndard i nivells de llenguatge, Barcelona, Ed. Laia.
Mollà, T. (1993): «La llengua dels mitjans de comunicació: una visió valenciana», Tirant al blanc 6. Pp.47-49
— (2008a): «El model lingüístic dels mitjans de comunicació. Quatre factors», dins M. A. Pradilla, (ed.): Fabra, encara. Actes del III Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra», Barcelona, IEC, pp. 123-126
— (2008b): «El model lingüístic oral: el cas de Canal 9 o el nivell (lingüístic) desnivellat», dins Quaderns del CAC, Barcelona, Ed. Generalitat de Catalunya,.
Ong, W.J. (1987 ): Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra, Mèxic, Ed. F.C.E.

6

3 pensaments a “El model lingüístic dels mitjans de comunicació audiovisuals

  1. Retroenllaç: El model lingüístic dels mitjans de...

  2. Toni Autor de l'entrada

    Amic Toni, la Universitat ( no sé per què collons utilitze la U capitolar; supose que per la mateixa raó que els ateus continuem fent-lo amb laparaula Déu) està instal.lada en la vella escolàstica del tomisme en la qual el silogisme aristotèlic i la cita erudita es presenten com a ” mètode científic”. A una universitat com la nostra ni tant sols han arribat Kant o la Ilustració.
    En la meua vida he enviat a molts professors universitaris a la merda. Com en tot col.lectiu hi ha alguns brillants, però la resta sobreviuen d’una erudició acientífica per tal de justificar la seua manca d’agudesa intel.lectual.
    Què et puc dir que no sàpies? Potser recórrer a una altra cita però que contnua viva ( no com els epitafis sepulcrals que ells solen gastar). I aquesta és la resposta que sempre tenia a mà el gran Valle- Inclán i que va posar en boca del seu personatge Max Estella. Quan els professors i buròcrates universitàries li preguntaven sobre la seua obra i el seu currículum, sempre contestava:
    “¿Mi único mérito? ¡ No haber pertenecido nunca a la Academia”?
    Doncs això. La mediocritat, com la terra, per a qui la treballa.
    Salutacions i que ” se mueran los feos”.
    Olegari Gonzalo

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *